30è Aniversari Pau

Demà faig 30 anys i l'Eva se m'endú cap a una destinació secreta i amb unes intencions indeterminades (per mi). M'ensumo que anem cap a la Cerdanya.

Efectivament, a les tantes de la nit de divendres arribem a Càldegues, sigui el que sigui que té preparat anar a Càldegues pels 30 anys ja és un bon regal pels sentits! Sopem a casa tranquil·lament i brindem pels meus 30 anys. La sobretaula és el moment que l’Eva ha triat per treure el pastís que ha preparat i ho aprofita per fer aparèixer un paquet embolicat, vaja el que tradicionalment es coneix com a regal. El moment de sospesar i obrir un regal és un d’aquests instants més màgics i que a mi m’agrada allargar... Ohh! Un àlbum de fotos amb els nostre millors moments! Que bonic i quina feinada! No s’ha deixat res! Entre fotos que immortalitzen vivències amb la família i amics també hi ha les nostres activitats, viatges i excursions.

Anem a dormir que sembla que demà al matí ha preparat alguna cosa i al vespre tinc sopar amb els amics a Barcelona.

L’endemà al matí, ja sóc oficialment de club super 3. Mentre preparo l’esmorzar, escolto un cop al vidre de la Terrassa... osti, sembla que algú està tirant alguna cosa a la terrassa... Al sortir a la terrassa i comprovar que està passant, em trobo amb la més gran de les sorpreses. A l’uníson criden una colla d’”energúmens” des del jardí! Han pujat tots els meus amics a fer-me una sorpresa!! Increïble, quina emoció.

Esmorzem tots junts a l’apartament i decidim anar als Banys de Dorres. Sembla ser que hi ha preparada alguna sorpresa més tard i hem de fer temps... Sortint dels Banys de Dorres ben relaxats em comuniquen que ara comença lo bo... em tenen espantat, ai, quina em deuen haver preparat...

Doncs tindré el plaer de passar els meus 30 anys acompanyat dels meus amics i amigues jugant un partit de bàsquet al Pavelló de Puigcerdà! Jeje que bo! Juguem un partit de bàsquet equipats amb una samarreta de bàsquet que han fet per la ocasió a la qual hi ha impresa una caricatura meva que ha fet la Marta, la meva tieta. M’encanta. Entre triple i triple només tinc paraules d’agraïment. La tarda la passem tranquil·lament junts mentre la gent va tornant cap a casa i d’altres ens quedem una nit més a Càldegues.

L’endemà retornem a Premià, però de cop i volta l’Eva es desvia cap al poble d’Olvan. Una altra sorpresa més! M’ha preparat una activitat de dues hores amb Segway de muntanya! Una nova experiència pels sentits. Realment és una sensació que s’ha de viure per entendre com funciona aquest artilugi. Però potser el que no cal és viure-la com jo que m’he fotut de lloros en un moment determinat i m’ha cruixit la carcanada. Ull, que ja tinc una edat ehh!!

Moltes gràcies a tots i totes per aquest cap de setmana que recordaré sempre!

Badia de Halong (Vietnam nord)

Ens venen a buscar amb un mini bus a l’hotel, avui anem a Halong Bay. Un bon caramel per acabar les nostres vacances. Plou tot el trajecte, però just arribem a Halong i sembla que vol sortir el sol. La Badia de Halong va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1994 i està formada per més de 3 mil illes que sorgeixen de l’aigua del golf de Tonkin, formant una visió inigualable d’un paratge màgic i místic d’illes tallades per la naturalesa. Hi ha 500 vaixells turístics que naveguen per Halong Bay. La llegenda explica que les illes de la Badia de Halong van ser creades per una drac que vivia a les muntanyes i es va dirigir cap a la costa, es va submergir al mar i la seva cua va trencar les muntanyes creant les sinuoses illetes.

Anem fins l'Annam Junk, el vaixell típic que ens portarà entre les illetes durant 2 dies. És un preciós vaixell de poques habitacions, inspeccionem la popa i la proa, el bavor i l'estribor, i la terrassa amb tumbones que hi ha al terrat. Estem gairebé sols, només hi ha dues senyores més que viatgen juntes. Tenim un guia que ens acompanyarà i ens diu que ja tenen el dinar preparat, mengem una mariscada de cranc, cloïsses, un exquisit peix i fruites tropicals de postres. Deliciós.

Amb una barqueta ens apropen a una de les illes i pugem per una escalinata fins a un mirador on gaudim de les fantàstiques vistes de la Badia, és un dels llocs més bonics que hem estat i ens transmet sensacions úniques. L'illa té una platgeta i aprofitem per nedar i refrescar-nos de la forta calor que fa.

Estem tant fascinats que demanem agafar un Kayak per navegar entre les illes. Estar en una paratge com aquest, desperta una sensació indescriptible per a tots els sentits i sobretot visualment és una goig veure'ns rodejats de tantes illes petites sortides del mar com bolets sota les fulles.

Al capvespre, el cuiner de l'Annam Junk ens fa un petit curset de cuina i ens ensenya a cuinar els típics rotllets vietnamites amb paper d’arròs que degustem un cop ben embolicats, mentre gaudim de la posta del sol i el cel agafar games de colors vermelloses, liloses i blaves. Sopem marisc envoltats d’un paisatge màgic. Anem a l’habitació, ens estirem al llit i mirem a través dels grans finestrals. La vista ens regala un dels millors moments en un dels millors paratges del món mentre se’ns tanquen els ulls.

De bon matí, amb la sortida del sol i només obrir els ulls i veure on som se’ns posen els pèls de punta, per un cop la realitat ha superat els somnis, això és meravellós! Esmorzem i el guia ens porta a visitar unes grans coves il·luminades, plenes d’estalactites i estalagmites. Dinem a bord del vaixell de camí cap a la terra ferma. Ens brillen els ulls de l’emoció, això ja s’acaba.

L’autobús ens torna a Hanoi en un trajecte de 4h mentre tanquem els ulls i encara ens veiem rodejats d’illetes verdes interminables.

Aquestes darreres hores les invertim per anar de compres per Hanoi per inspeccionar els clàssics souvenirs que hem estat capaços d'esquivar fins a dia d'avui. Comprem polseres, postals fetes a mà, samarretes amb la bandera del Vietnam, una figura de fusta, en Pau es compra l’equipació del Barça d’imitació per 4 dòlars, molt ben feta per cert, i també comprem 2 motxilles falses North Face per 10$ pels nostres respectius germans. Cada dia les imitacions són millors. Dinem Pho a un lloc fashion amb música tecno, surrealista. Casualment aquesta mateixa tarda ens trobem amb l’Anna i l’Edgar, amb ells vam entrar al Vietnam pel Mekong i amb ells passem l’últim dia al Vietnam. Anem a fer una Bia Hoi (cervesa) per celebrar-ho, i ens porten a sopar plats vietnamites a un restaurant que ja coneixen del dia anterior.

Ara sí, últim dia al Vietnam. Ens llevem aviat, ens toca fer maletes. Volem de retorn cap a Bangkok (Tailàndia) a la mateixa hora que els nostres amics Anna i Edgar, així que compartim taxi (15$) fins l’aeroport.

Deixem enrere el fascinant viatge pel Vietnam. Vietnam, sempre et portarem dins el nostre record. Viatge increïble, de grans sensacions i noves emocions. Adéu Vietnam.

A Bangkok agafem un taxi tots 4 fins al centre (400 baths). Anem a visitar, finalment, el Palau Reial i les Pagodes del recinte (que se'ns havien resistit 20 dies abans). Ens perdem per les botigues del MBK, el més gran i famós centre comercial de la ciutat, on ens comprem texans d’imitació de bones marques per 17$. Aquest any hem anticipat les rebaixes. Sopem molt bé a un Japonès del mateix MBK. Es fa fosc, agafem un taxi amb preu pactat a 400 baths que ens porta a l’aeroport destinació... Barcelona!

Deixem enrere un viatge fantàstic, ple d'aventures, d'emocions, d'olors i gustos, de colors i dels records de tota la gent que hem conegut i amb els que hem tingut el plaer de compartir algun trosset de viatge. Però no ens posem sentimentals, el que tenim per endavant, estem segurs que serà tant o més apassionant del que hem viscut durant aquest dies a Indoxina.

Sapa (Vietnam nord)

El trajecte en tren de Hanoi a Lao Cai podem dormir plàcidament fins que ens venen a despertar, són les 5 del matí, buff... Des de l'estació de Lao Cai agafem un autobús que amb 1 hora ens porta a Sapa.

Sapa és un petit poble en una vall, rodejada d’altes muntanyes amb interminables camps d’arròs posats de forma esglaonada. Una boira espessa avança entre les muntanyes creant un aspecte idíl·lic.

Esmorzem una miqueta i ja ens ve a buscar el guia. Un noi jove força simpàtic ens diu que el seguim, comencem el trekking. Anem en un grup amb una parella d’australians, uns altres d’escocesos, la Laura de Philadelfia i nosaltres. A les muntanyes de Sapa hi viuen unes ètnies minoritàries que, fora de l’època de collita de l’arròs, es dediquen ben aviat del matí anar cap a Sapa a buscar els turistes. Així doncs un grup de dones de la ètnia Hmong, vestides amb els seus vestits tradicionals ens acompanyaran durant tot el trekking. Ben espavilades elles s’adjudiquen a un turista cada una, i es converteixen amb les nostres inseparables. Així ens acompanyen, ens fan preguntes i ens agafen de la mà per ajudar-nos a passar pels llocs amb més difícil accés i sobretot perquè el terra està ple de fang i patina moltíssim! Nosaltres amb les nostres xiruques de marca anem patinant amb el fang i elles que porten unes xancletes de platja insignificants no rellisquen gens ni mica en aquest terreny tant irregular. Caminem tot el matí fins que arribem al seu poblat, allà ens venen les seves artesanies, ens acomiadem d’elles i anem a dinar. Després ens acompanyen dones d’una altra ètnia, la Dzao. Fins que arribem al Homestay on ens allotjarem aquesta nit amb tots els del nostre grup i aquí ens trobem un grup de catalans d’Ordal molt divertits. La família de la casa ens fan un bon sopar de rotllets vietnamites dels més bons que hem menjat, noodles, peix, tofu i acabem amb un xupito de licor d’arròs molt potent, mentre es va fent fosc gaudim del paisatge inoblidable que ens rodeja. Descansem mentre sentim com va plovent sense parar.

L’endemà ens donen esmorzar i ens acomiadem de la família que ens han cuidat molt bé, però amb els qual no hem parlat gens. El guia ens fa seguir la ruta entre el fang fins a una cascada d’aigua i passem tot el matí caminant rodejats de camps d’arròs. Això s’acaba, agafem una furgoneta que ens torna cap a Sapa. Passegem pels seus carrers i el mercat mentre no para de ploure amb intensitat.

Ens recull un autobús que ens torna cap a Lao Cai i allà agafem el tren. Ens acomiadem de tot el grup que hem anat junts aquest dies, ara toca seguir cadascú la seva ruta. El trajecte nocturn en tren cap a Hanoi passa ràpid, al vagó coincidim amb uns francesos, ens saludem cordialment i ens posem a dormir.

Arribem a les 5h del matí a Hanoi, un autobús ens hauria de tornar cap a l’hotel però no hi és, així que decidim, amb la motxilla a l’esquena, caminar uns 4 km fins al centre de Hanoi, hi ha un silenci indescriptible a aquestes hores. Veiem molts vietnamites amb xandall direcció cap al Llac, cada vegada n’hi ha més, és un espectacle veure’ls a tots direcció al Llac fent esport, uns fan tai-chi, altres amb música fan aeròbic, altres fan abdominals als bancs del costat del Llac, inclús altres porten aparells diversos per fer peses. Ens envolten centenars de vietnamites molt matiners disposats a fer esport una horeta i cap a les 8h van marxant cap a casa o la feina, digne d’admirar. Nosaltres anem fent la volta al Llac encuriosits per l’espectacle. Veiem un grup de gent mirant cap a l’aigua del Llac, no sabem què miren. Llavors recordem una Llegenda que explica que el cel va enviar una espasa màgica a l’emperador Le Loi que el va ajudar a expulsar els xinesos de Vietnam. El dia després de la batalla van trobar una tortuga gegant daurada nedant a la superfície del Llac, aquesta va aixecar l’espasa i aleshores va desaparèixer a les profunditats del Llac i la va tornar a les divinitats. Es diu que en l’actualitat hi ha tortugues gegants descendents d’aquesta daurada que viuen al Llac, es poden veure en comptades ocasions i porta sort a aquells que aconsegueixen veure’n una. Ens acostem encuriosits per mirar cap al Llac, no veiem res fins que de copi volta sorgeixen de les profunditats gran quantitat de bombolles d’aire, sembla que hi ha alguna cosa que es mou, i de sobte apareix a la superfície un cap gegant de tortuga que es torna a submergir. Els vietnamites contents ens desitgen sort, som afortunats per haver vist aparèixer la tortuga gegant, que sembla que li agrada que ens la mirem i surt unes quantes vegades més com si ens volgués dir alguna cosa. La llegenda té la seva part de realitat.

Hanoi (Vietnam nord)

Arribem a Hanoi amb el tren (livitrans express tourist train) cap a les 4h de la matinada. Hem pogut dormir, però ens notem força cansats... Els taxistes ens atabalen tant que mig adormits marxem i comencem a caminar direcció al centre pels carrers estrets, solitaris i obscurs de l’actual capital del país. De sobte apareix un noi que ens ofereix allotjament en un hostel proper a bon preu, acceptem. Ens porta en moto durant 5 minuts fins que hi arribem; ens demanen els passaports i anem a veure l’habitació; petita però amb balconet, el primer que fem és posar l’aire condicionat, fa una calor insuportable i el soroll que fa l’aparell d’aire també. Així no podrem pas dormir. El noi del hostel no parla gens d’anglès i no entén (o no vol entendre) que no volem aquesta habitació. Sense pensar-nos ho més agafem els passaports del calaix on els té guardats i decidim marxar, a aquestes hores no estem per "històries". Un cop al carrer continuem caminant cap al centre, mentre es comença a fer de dia. Entrem a diversos hotels preguntant preus i finalment ens decidim pel Nam Hai I Hotel. Deixem les motxilles i sortim a descobrir Hanoi de dia. Estem al casc antic, al costat del llac Hoan Kiem.

Esmorzem un croissant i uns ous amb bacon i cafè a un bonic bar a la zona nord del llac. Passegem rodejant el llac fins el pont vermell The Huc (sol naixent) que ens porta fins una illa on es troba el Temple Ngoc Son (muntanya de Jade). En aquesta illa rodejada pel llac hi ha una tortuga gegant banyada d’or que simbolitza una llegenda. La llegenda explica que al s. XV el cel va enviar una espasa a l’emperador que va utilitzar per expulsar els xinesos del Vietnam. El dia següent de la batalla l’emperador es va trobar una tortuga gegant daurada que nedava pel Llac. La tortuga li va agafar l’espassa amb la boca i va desaparèixer en les profunditats del llac per retornar-la als seus propietaris divins. Actualment, es creu que hi ha algunes tortugues gegants però que surten a la superfície en comptades ocasions, i que porten sort a qui n’aconsegueix veure alguna. Avui no és el nostre dia de sort i no en veiem cap de gegant, només es deixen veure algunes tortugues petites.

Agafem un “xich lo” (ciclotaxi) que ens fa un bon passeig fins a la zona sud-est del llac on hi ha el Museu d’Història (10 VND amb el “carnet d’estudiant”). Hi ha una col·lecció de peces que va des de la Prehistòria fins a la lluita contra els francesos i l’inici del Partit Comunista. Va bé per fer un repàs de la l’historia del país i conèixer les diferents civilitzacions que han influït en la cultura i la història. Aquesta zona de la ciutat s'hi troben els majestuosos edificis dels Ministeris i les Ambaixades que contrasten amb la resta d’edificacions de la ciutat. Trobem luxoses botigues de grans marques com Gucci, Louis Vuitton... i restaurants de categoria que no es poden permetre les nostres humils butxaques. Veiem circular cotxes luxosos com Porsches, Bentleys i tot-terrenys que contrasten amb la quantitat de motos i bicicletes habituals dels carrers.

Tornem caminant fins el casc antic, fa molta calor i necessitem hidratar-nos molt. Anem a dinar al Bar Restaurant 69, una casa d’estil vietnamita ben restaurada, amb una carta essencialment vietnamita. Demanem suculents plats de peix amb lemongrass i steak beef amb arròs, mentre gaudim de música instrumental en directe, que ens evadeix del sorollós casc antic de Hanoi. A la tarda passegem pels carrerons del casc antic, el cor de Hanoi. Carrers estrets amb molt bullici, és com un gran centre comercial, ja que cada carrer està dedicat a algun producte. Trobem el carrer de les botigues de roba, de la seda, de la fusta, del cotó, de l’encens, dels barrets, dels ferrers, de les làpides, d’herbes medicinals, de les sabates, del bambú, del coure, del sucre, del peix, etc. Passem pel Mercat Dong Xuan, molt colorista i gran. Al costat, al llarg del carrer Pho Tanh Ha hi ha un tradicional mercat ple de vietnamites venent sucoses fruites tropicals, diversitat de verdures, i carns, peixos (tenen cubells plens de peixots i petxines) i granotes, que són executades i desbudellades davant nostre... és molt autèntic.

Anem a fer-nos una bona dutxa, per refrescar-nos de tanta calor i a posar-nos roba neta, avui anem al teatre. A la zona nord del Llac hi ha el Teatre Municipal de les titelles d’aigua (60 VND). Fan un espectacle amb titelles que es mouen sobre l’aigua i que representen històries del dia a dia i de les típiques llegendes com la de la Tortuga i l’Espasa. No és res de l'altre món, però s'ha de veure per la originalitat de l'escenari. Sopem al Little Hanoi I, recomanat a la Lonely Planet, mengem bé, però no té res d’especial.

Bona nit!


L’endemà al matí, en Xavi i la Sònia ens venen a buscar a l’hotel. Anem de visita obligada al Complex del Mausoleu de Ho Chi Minh, zona de peregrinació i el lloc més sagrat per molts vietnamites. El Mausoleu de Ho Chi Minh és un monumental edifici de marbre. Per visitar-lo fem una llarga cua formant dues files perfectes amb uns guardes vestits amb uniformes militars de color blanc fent passos militars que donen un aspecte autoritari, i que ens ordenen mantenir les nostres posicions, tot plegat força inquietant. A dins fa un fred que contrasta amb la calor sufocant de l’exterior. Ens fan passar ràpid pel costat del sarcòfag de vidre on descansen les restes embalsamades de Ho Chi Minh, tot plegat fa una mica d’impressió. Els visitants vietnamites mostren un profund respecte i admiració pel seu paper d’alliberador del poble vietnamita contra el colonialisme, i per la seva ideologia comunista. Al darrera hi ha el Palau Presidencial, uns bonics jardins amb un llac ple d’escarpes i la luxosa casa tradicional rural on Ho va viure durant una època. El Museu de Ho Chi Minh, ple de panells moderns amb missatges de felicitat, pau i llibertat, val la pena visitar-lo però cal tenir en compte l’horari perquè el migdia tanquen i, tot hi haver pagat l’entrada, els vigilants del museu ens tanquen els llums trepitjant-nos els talons, increïble, així que no sé massa que explicar d’aquesta visita tan ràpida del Museu. En aquesta zona també anem a visitar la Pagoda del Pilar Únic, delicada pagoda de fusta construïda sobre una única columna, dissenyada per semblar una flor de lotus, símbol de la puresa. Tots els bancs estan ocupats, no podem seure per descansar. Intentem seure com els vietnamites, els peus plans a terra, genolls doblegats, el cul tocant els talons i els braços recolzats als genolls però, o se’ns aixequen els talons, o caiem de cul a terra, els vietnamites riuen als veure’ns. Intent fallit. Finalment, seiem directament a terra mentre ens bevem l'ampolla d’aigua fresca que acabem de comprar sortint del museu.

Emprenem el camí cap al Temple de la Literatura. És un exemple d’arquitectura tradicional vietnamita, construït per honorar els erudits i els homes de lletres. A la sortida comencen a caure gotes d’aigua i decidim anar a dinar a prop, anem al “KOTO on Van Mieu”, té una bona carta d’especialitats locals, sandvitxos i pastissos deliciosos; creadors d’un projecte comunitari i altruista que forma i guia als nens que viuen al carrer. Fa una bona tempesta, que dura tant com l'estona que necessitem per engolir el dinar.

Tornem tot passejant cap a l’hotel, i ens acomiadem de la Sònia i en Xavi. Hem pogut coincidir i anar junts bastants dies i compartir paisatges, gents, àpats, fotografies i moltes aventures, però ara cadascú segueix el seu camí.

Ens preparem la motxilla, avui marxem (19.30h) amb el tren nocturn cap a Sapa. Hem agafat un tour amb l’agència Sinh Cafè, i mitja hora abans que ens vinguin a buscar a l’hotel anem al restaurant de davant a menjar unes pizzes. Just acabem de demanar-les i fent gala de la puntualitat vietnamita ja ens venen a buscar, el taxi ja és aquí. Ens emportem les pizzes amb unes caixes i cap a l’estació de tren. Al taxi coincidim amb una parella d’australians que no hi ha manera d’entendre la gran canterella amb que parlen l’anglès. La noia de l’agència ens ha acompanyat tota l’estona, fins i tot ens acompanya fins el nostre vagó a canvi d'una propineta, i allà ens deixa, preparats per menjar-nos finalment les pizzes.

Coincidim al camarot amb un espanyol que treballa en una refineria de petroli al Vietnam, ens explica coses interessants del país; i amb un vietnamita de Hue que parla un anglès molt acurat. Ens explica que va a Sapa perquè treballa per una ONG i el Govern vietnamita i es dedica a formar als professors per a que aprenguin a fer classe d’una manera més didàctica i més participativa de l’alumne durant les classes, evitant que el professor parli i l’alumne és mantingui passiu com succeeix en moltes escoles, quina feina més interessant. Per les famílies vietnamites cada vegada és més important l’educació dels seus fills.

Tot i que aquest tren és mou molt, aquesta vegada decidim no anar a fer cap volta al vagó restaurant i intentar dormir.

Vietnam central, agost de 2010

Hoi An

A les 10h agafem l’avió des de l’aeroport de HCMC fins a Danang, arribem a les 11:10h. amb la intenció d’agafar un autobús. Però només sortir de la terminal de l’aeroport ens avassallen un fotimer de taxistes nomes a nosaltres (tots els altres turistes tenien un tour organitzat i els esperaven de les agències). Un primer taxista ens agafa el paper a on teníem el nom de la destinació, de cop i volta un altre li estira i ens diu que anem amb ell, després un altre li treu el paper i diu que ens farà millor preu... fins que arriba un taxista de l’aeroport que ens amansa les feres. Ens diu que son taxistes pirates. Ens costa pactar un preu per que ens porti a Hoi An i finalment, després d’una dura negociació, paguem 15$ a repartir entre els 4 (seguim amb la Sònia i en Xavi).
Ens allotgem al Huy Hoang Hotel (12$, és un antro molt brut però ben situat).

Hoi An, una ciutat amb esperit de poble que esta plena de botiguetes que venen roba oriental i fins i tot et fan vestits a mida a bon preu. Fem algun intent de regateig però la ràtio qualitat/preu no ens convenç. Hi ha botigues que venen fanalets de colors que converteixen el carrer en un entorn molt fotogènic, també ple de restaurants. Realment en aquest poble es menja molt bé amb plats molt ben elaborats, variats i a preus raonables. Fins al moment, és el lloc a on hem menjat millor. Tot i això a mesura que passen les hores ens adonem que la part turística de Hoi An està tant ben cuidada, amb tot al seu lloc, que sembla un Parc Temàtic. És "massa perfecte".

Anem a dinar al Mermaid restaurant, un dels primers restaurant de Hoi An. Mengem plats típics com la "rosa blanca" (un tortel·lini farcit) i "Cao Lao" (sopa de fideus i porc), "Wonton" (un farcell fregit) entre d altres exquisideses.

La ciutat també ens sorprèn gratament per la seva arquitectura i la bona conservació de les cases antigues, el pont de fusta cobert Japonès que comunicava el barri japonès amb el barri xinès. Comprem un tiquet que ens permet l’accés a visitar les cases tradicionals i un taller de manualitats artesanals a on ens fan uns balls i càntics tradicionals vietnamites.

Visitant les cases ens expliquen que cada any, la ciutat pateix fortes inundacions entre octubre i novembre, la mes greu de les quals va ser al 1964 que va arribar fins a 3metres! inundant totes les cases del poble. Cada any es repeteix el fenomen però fins al moment en menor intensitat. Per aquesta raó, les cases tenen dos pisos; fan vida al pis de dalt i la planta baixa està plena d’humitats. El nostre hotel no és una excepció (i estem a la planta baixa).

Per sopar anem al Cafe des Amis, un restaurant d’estil vietnamita amb marcada influència francesa. No hi ha carta, cada dia varien el menú i hem menjat el que ens ha portat el xef; avui tocava tauró entre molts altres plats per llepar se els dits. Un lloc molt recomanable.

L’endemà lloguem unes bicicletes (atrotinades) a l'hotel per 20.000 VND (1$) al dia i rodem fins a la platja de sorra blanca de Hua Dai que queda a 4km del poble. El matí es assolellat i calorós i el bany és d’agrair. Tot i la protecció 40 ens cremem (ostres ens hem oblidat de posar crema als peus i les mans i estan com un tomàquet!). L’entorn és ple de grans resorts de luxe per turistes amb la butxaca plena i la meitat estan en construcció, d’aquí a uns pocs anys no s’hi cabrà...

Una mica terra endins trobem grans explanades de camps d’arròs i ens hi endinsem amb la bicicleta. La pedalada es molt bonica, ara necessitem hidratar-nos molt i que millor que unes bones cerveses fresques!

Al vespre prenem uns batuts de fruites tropicals al Cafe 96, un lloc bonic davant del Riu Thu Bon.

Hue

Anem cap a Hue amb un sleeping bus força atrotinat, al conductor no li entren les marxes, inclús ens deixa tirats al mig de la carretera i ha de fer una parada tècnica per cargolar alguna peça. Evidentment l’aire condicionat tampoc funciona i el viatge de 4h el fem estirats com llonganisses suades.

A l’arribar a Hue trobem un hotel (Ngoc Hung Hotel) que està força correcte pels 10$ que ens costa l’habitació.

A Hue, que al seu temps va ser la capital dels emperadors Nguyen, visitem la Ciutadella situada a l’altra banda del riu del Perfum que divideix la ciutat. La Ciutadella, que va ser declarada patrimoni mundial per la Unesco el 1993, és de forma quasi quadrada i té 10 portes fortificades d’accés. Per fer la visita agafem un "Xe om" i l’home que ens porta ha de pedalar fort, però no perd el somriure i ens va fent explicacions amb un vietenglish que gairebé no entenem. Visitem la torre de la Bandera, que és el màstil mes alt del Vietnam (37m d’alçada) on hi voleia la bandera vietnamita, vermella amb l’estrella de cinc puntes groga al mig. Passem per davant pels 9 canons sagrats que són un símbol de la protecció del Palau i del Regne. Visitem diferents pagodes i cases antigues d’estil vietnamita de fusta fosca i treballada que tenen amplis jardins amb flors i basses amb ponts amb miniatura. Molt bucòlic.

A dins de la Ciutadella hi ha el recinte Imperial (55.000VND l’entrada) a on hi ha l’antiga residència dels emperadors Nguyen i la seva família i els principals edificis oficials. A dins el recinte imperial es troba situada la Ciutat Púrpura Prohibida, d’estil arquitectònic d’influencia xinesa, que és una ciutadella reservada a l’ús personal de l’emperador. Durant la guerra contra els francesos i els americans va ser molt bombardejada i el complex està en bona part en ruïnes.

Només es conserven el 30% de les edificacions. Tenen previst restaurar les parts menys danyades i completar la reconstrucció amb alguns edificis, però el ritme que porten sembla lent.

Un cop fora el recinte imperial, seguim a dins el murs de la Ciutadella que s’ha convertit en una part important de la ciutat de Hue, amb molt bullici de motos i bicis que circulen entre les desenes de perruqueries, locals d’internet plens de nens vietnamites viciats a jocs bèl·lics i a les visites de pàgines de noies lleugeres de roba (però amb roba!), locals de Karaoke i restaurants per a bons gourmets.

Dinem al Ngo Co Nham on mengem plats típics de Hue, uns llagostins amb salsa i d’altres peixos acompanyats de cervesa Tiger.

A la tarda agafem una bus que ens porta a la Pagoda Thien Mu al costat del Riu del Perfum i a 4km de la ciutat. Aquesta icona del Vietnam està habitada per monjos budistes.

La tornada la fem amb el típics vaixells amb 2 caps de dracs que naveguen per les aigües del Riu del Perfum. Ens expliquen que el riu pren aquest nom per que segons explica la llegenda, anys enrere a dalt les muntanyes hi havia moltes flors i al ploure l’aigua s’impregnava de la seva olor i li atorgava una essència perfumada. Avui en dia donem fe que no fa olor de flors.

Per sopar fem un parèntesi de fideu i arròs i anem a sopar un pizzeta.

L’endemà ens llevem aviat per iniciar el tour de les tombes. Ens porten a visitar 3 tombes Reials de la dinastia Nguyen. Són extravagants mausoleus construïts al llarg del riu Perfum.

El matí passa volant i a les 14.00h ja estem a l’estació de tren de Hue preparats per iniciar el viatge cap a Hanoi. Tenim una cabina soft sleeper per a 4 persones i la compartim amb un vietnamita molt educat, però no parla un borrall d’anglès. Així que decidim anar al vagó restaurant per fer el tafaner. A mesura que ens acostem, anem passant vagons i la categoria va denigrant de manera exponencial. Finalment, al vagó restaurant trobem una taula buida i ens hi asseiem. De cop i volta aixequem el cap i ens fixem que totes les altres taules estan plenes dels treballadors del tren, menjant i emborratxant se de valent. Sort que a la taula del costat coincidim amb un professor d’anglès australià que viu a Saigon i un professor d’anglès escocès que viu a Arenys de Mar! Compartim amb ells cerveses i una bona conversa. Ostres, un escarabat sobre la taula. Ostres, un altre. Mira allí, un altre! Mira sobre el banc, un altre!! Estem rodejats d’escarabats per tot arreu! Tot plegat molt brut i fastigós, els vietnamites que ja no s’aguanten ni drets dels litres d’alcohol que porten a les venes no s’immuten per res. Decidim que es l’hora d’anar a dormir que demà arribem a les 4.30h del mati a Hanoi!

Ciutat de Ho Chi Minh, agost de 2010

Arribem al mati a l'aeroport de Ho Chi Minh (ciutat abans anomenada Saigon). Compartim un taxi amb uns francesos fins al centre de la ciutat (120.000 VND). Ens allotgem a l'Hotel Hong Koa, situat en un carreró molt estret només apte per vianants, bicis i motos; a la zona de Pham Ngu Lao concorreguda pels motxillers. Aquí ens trobem amb la Sonia i en Xavi que ja ens havien recomanat aquest hotel.

La primera impressió de la ciutat és que realment això ja no té res a veure amb els entorns més rurals vistos fins ara. Aquesta ciutat de 7 milions de persones i 4 milions de motos és una bogeria però per primera vegada podem caminar per voreres. És un contrast de grans edificis moderns amb llums de neó i gratacels, amb els edificis de l'estil colonial francès i zones amb cases més atrotinades. També hi ha grans parcs i zones enjardinades i les olors que se senten són més agradables i sense tanta fortor.

Visitem la ciutat. Comencem pel Palau de la Reunificació (15.000 VND) edifici que fou símbol del govern del Vietnam del Sud, crida l'atenció el soterrani a on es pot visitar els bunkers anti bombes a on es preparaven totes les missions de guerra plens de telèfons, telègrafs, mapes penjats per les parets... un edifici important a l'hora d'escriure la historia del Vietnam. Després ens dirigim al Museu dels records de la guerra (15.000 VND) amb una mostra dels vehicles de la guerra entre EEUU i Vietnam, bombes i armes exhibides fora de l'edifici. A dins, es poden veure moltes de les atrocitats comeses en aquesta guerra, amb moltes fotos i explicacions diverses. Tot passejant per la ciutat aprofitem per visitar el mercat de Ben Tranh, un mercat a rebentar de gent amb moltes parades de roba, menjar, cafè, figures de fusta, barrets, i tot el que et puguis imaginar, això sí molt dedicat al turista, i per tant, més car que a qualsevol altre lloc. Visitem la catedral de Notre Dame, un temple d'estil neoromànic per donar cabuda als cristians de la ciutat.

Sopem al restaurant Quan Nuong, Vietnamese Barbecue, a on mengem cèrvol, mamelles de cabra (quin mamellamen!), anques de granota i anguila. Opinions per tots els gustos, mai millor dit. Al sortir del restaurant ens dirigim a la planta 23 de l'Hotel Sheraton Saigon, molt luxós, per veure les vistes nocturnes de la ciutat. Tornant cap a l'Hotel passem per l'edifici del Comité Popular, que és l'edifici més fotografiat de Saigon. Està il·luminat i és molt bonic.

L'endemà, amb la Sonia i en Xavi anem a visitar els túnels de Cu Chi, uns túnels que el Vietcong va construir per amagar-se dels Americans. La xarxa de túnels, és en algunes parts de diversos pisos amb diferents zones per a viure, magatzems, fàbriques d'armes, hospitals, centres de comandament, cuines, etc... Van permetre al Vietcong fer atacs sorpreses a qualsevol lloc on arribessin els túnels, sense deixar rastre gràcies a les trampes amagades per accedir-hi. Els americans van haver de crear un campament per controlar el Vietcong sense saber que just a sota hi havia tota aquesta xarxa de túnels que en alguns trams ja estaven fets desenes d'anys abans per a defensar-se dels francesos. Els americans van tardar mesos en descobrir-ho i quan ho van saber van desforestar grans hectàrees de selva i fumigar els camps i boscos amb productes químics així com cremar la vegetació amb gasolina i napalm. Els guerrillers del Vietcong vivien en aquest túnels en condicions extremes, van patir moltes baixes; però la seva tenacitat i valentia va ser extraordinària si pensem en la pressió que suposa viure sota terra durant mesos. Cu Chi ha rebut molts reconeixements com a pobles heroics i s'ha convertit en un símbol pel país, però no s'ha d'oblidar que els productes químics perduraran durant molts anys en les terres pobres i l'aigua.

La visita és molt interessant, tot i que esta molt preparat pels turistes, ja que encara conserven intactes alguns dels túnels per a que els turistes puguem entrar a i sentir la sensació de desplaçar-se ajupit sota terra en un espai minúscul, fosc, calorós i a on trobes a faltar l'aire (tot i que amb les canyes de bambú van construir un bon sistema de ventilació). Durant la visita guiada t'ensenyen les trampes que utilitzaven per capturar els americans i trucs hàbils que utilitzaven per despistar l'enemic (es posaven les sandàlies al reves per fer veure que les petjades anaven en direcció contraria). Al final de la visita els turistes tenim la oportunitat de disparar diverses armes de la guerra amb foc real en un camp de tir (1$ la bala, mínim 10). Els nostres principis ens impedeixen disparar i menys en un entorn amb la guerra tant a flor de pell.
Tornant cap a Saigon, ens allunyem del centre per anar a dinar al Binh Soup Shop restaurant, que va ser una caserna general secreta del Vietcong a on els soldats americans, sense sospitar que el personal eren infiltrats del Vietcong, anaven a menjar hi sovint. El Pho (sopa calenta de fideus amb carn i verdures) que serveixen és molt bo en un marc que s’ha mantingut igual que als seus orígens; es nota el pas dels anys.

Amb l’estomac ple anem a visitar la Pagoda de l’emperador de Jade (Deu Taoista), que es considera una de les estructures mes espectaculars de Ho Chi Minh i la joia dels temples chinesos. El fum de l’encens que encenen els fidels impregna l aire mentre fan reverencies als seus déus.

Per berenar ens donem el gust d’anar a una de les millors gelateries de Saigon, la Fanny. Les copes de gelats son realment bones, i les degustem asseguts a la terrassa amb vistes a la pluja monsònica que cau cada tarda.

Vietnam Sud, agost de 2010

Riu Mekong

Ens llevem a Phom Penh (Cambodja) i al mateix Capitol Guest House ens organitza l'entrada al Vietnam per 13$. Fem un primer trajecte de 1h 30min en bus fins a Neak Loung per agafar el ferry que ens durà fins al Vietnam pel famós i cabalós riu Mekong.

Per resumir, el riu Mekong en aquest tram es molt ample, marronós, en un entorn rural ple de camps de conreu i palmeres, i amb 4.350km és el riu més llarg del sud-est asiàtic. Un trajecte molt agradable, tranquil i recomanable.

La duana de sortida de Cambodja és ràpida. Continuem amb el Boat fins a Vinh Xuong per fer els tràmits per l'entrada al Vietnam. En aquest punt els patrons del Boat ens agafen els passaports i se'ls enduen durant uns 20min en paratge desconegut però resulta que ens fan el tràmit sense que a la duana comprovin les nostres cares (ja teníem el visat previ a l’ambaixada de Madrid, fer-lo a Cambodja ens hauria costat la meitat). Via lliure al Vietnam! Mentrestant gaudim de bona companyia al Boat amb l'Anna i l'Edgar, uns altres catalans viatgers que ens conviden a uns bons trossos de pernil del bo! S'apunta al carro un australià, un austríac mentre s'ho miren de lluny els alemanys i el japonés Jum amb qui també hem compartit converses durant el viatge. Avui estic una mica millor de la panxa, el dia d'ahir va ser horrorós...


Chau Doc

L'entrada a Chau Doc ens delecta amb les cases flotants que hi ha a ambdues lleres del Riu. Arribem al Port turístic de Chau Doc a les 18h i per variar ens avasallen els conductors dels "Xe Loi" (vehicle-carretó típic del delta del Mekong).

Chau Doc és un punt de pas. Ens allotgem al Thanh Mai Number 6 (8$, gens recomanable, ha resultat ser una casa de barrets) amb la resta de companys de viatge del boat. Sopem tots junts al Restaurant Truong Van, bons plats vietnamites a bon preu.

Al mateix hotel traiem els bitllets d'autobús per anar a Can Tho (4$). Primer ens duen en Xe loi, després pugem de paquets en dues motos, que fan malabarismes entre la diversitat de vehicles que circulen pels carrers, fins a la parada d'autobús. El trajecte dura 3h.


Can Tho

Ens allotjem a l'Hotel Restaurant 31 (10$).

Aquesta és la ciutat més gran del Mekong, molt transitada i amb petits carrerons estrets. Agafem una barca pels canals per anar a visitar els mercats flotants, el més turístic és el Cai Rang situat a 6km de Can Tho. El trajecte en barca és preciós i a mig camí fem una parada per caminar per un caminet molt agradable que segueix el curs del riu i agraïm l'ombra que ens fan les palmeres, els arbres fruiters, el bambú, etc. Veiem les cases flotants fetes de fusta i cobertes amb làmines metàl·liques o amb fulles, amb la seva roba estesa que hi dóna el toc de color, les seves atrotinades barques de fusta, la gent banyant-se al riu, molts nens sempre riallers ens saluden efusivament. Tot hi la pobresa, transmeten alegria i felicitat.

Ja deixem el Mekong, no visitem els seu Delta sinó que agafem un altre avió (Vietnam airlines, 45min duració, 14$!!!) cap a l’illa de Phu Quoc.

Illa de Phu Quoc

Al migdia arribem en aquesta illa que té forma de llàgrima i es troba en el golf de Tailàndia situada a l’oest del Vietnam. Té 48km de longitud, de la mida aproximada de Menorca. Hi ha sobretot cultius de pebre negre i una gran producció de salsa de peix (nuoc mam) de bona qualitat. Platges de sorra blanca i pintoresques poblacions pesqueres. Fa anys havia sigut un refugi de motxilleros però ara el turisme s’està apoderant de l'Illa i es pretén urbanitzar-la. Hi habiten uns peculiars gossos de caça amb la llengua blava i la cua encrespada que fan una mica de por. El Parc Nacional de Phu Quoc ocupa el 70% de la illa. El principal port pesquer és Duong Dong, la ciutat més important.

Ens allotgem al Kim Hoa Resort en un bungalow entre les palmeres a primera línia de mar, per cert molt moguda, i tocant a la sorra de la platja. Aquí els preus són més cars, el turisme que hi ve busca unes altres coses com piscina, cocktails davant del mar, bon menjar, tranquil·litat...

Dinem al xiringuito de l'hotel, a davant del mar, unes excel·lents i gustoses gambes llagostineres amb salsa de coco acompanyades, evidentment, d'un bol d'arròs.

Cap a les 15h lloguem una moto per 7$ i anem a l'aventura per camins i carreteres no senyalitzats. Mai abans havia conduit una moto durant tanta estona i encara menys per camins no asfaltats, de fang, grans bassals d'aigua, pedres mal posades... moltes motos amunt i avall sense stops a les cruilles... buf!! i amb l'Eva de paquet ben agafada a la cintura... Una aventura! Durant aquestes 4h de trajecte visitem la refrescant cascada de Suoi Tranh, situada al mig de l'Illa entre el frondós bosc selvàtic ple de lianes. Després anem cap al manantial de la superfície rocosa Suoi Da Ban. Aquest és un rierol d’aigües ràpides que es precipiten entre grans roques de granit i formen algunes banyeres a on ens refresquem de la calor que fa.

Per cert, la temperatura durant tot el viatge oscil·la entre els 25 i 35 graus però la xafogor que fa, en algunes ocasions arriba als 45 graus o més!

L'endemà, des del mateix hotel, el Kim Hoa Resort, ens organitzen una sortida al voltant de l’arxipèlag de An Thoi (12 illetes tropicals al Sud de Phu Quoc). Ben aviat al mati ens recullen en furgoneta i ens porten cap a la zona d'embarcament, tot hi que abans fem una parada en una factoria de perles on ens ensenyen les ostres i com fan les perles, es poden comprar.

La platja és de sorra blanca i molt fina, plena de palmeres, alguns xiriguitos i diverses barques preparades pels turistes tipus golondrines de les d'abans. El cel està ennuvolat però fa molta xafogor. Només sortir amb la barca fa una primera parada per comprar marisc (gambes, cargols, eriçons de mar, llagostins, cranc..) en una plataforma flotant com si fos un mercadillo al mig del mar. Mentre el cuiner ens prepara el dinar, la barca arriba en una zona d’aigües tranquil·les per a que ens puguem refrescar. Ens posem les ulleres i el tub i ens capbussem a la càlida aigua tropical. El fons marí, a la zona més costanera, està ple de coral de tots colors blanc, groc, blau i veiem multitud de peixos de colors de totes les mides i formes, crancs, cargols i fauna i flora marina diversa. Ha estat genial.

Tornem a la barca i fem un dinar a cobert mentre el monsó descarrega amb força. Mengem eriçons condimentats amb salsa de mostassa amb llima, és bo. Un peix fregit que sembla lluç força gustós. I es clar, no poden faltar els noodles i l'arròs. De postres síndria i pinya boníssimes!

A la barca coincidim amb uns nois i noies vietnamites de Saigon, que també estan de vacances, i compartim bones converses. Tenen un molt bon nivell d'anglès i, vacances i anglès, és que són de bona família. Demà ells tornen cap a casa i com que nosaltres també anem cap a Saigon, ens proposen quedar per fer uns beures allí.

De tornada el sol fa acta de presencia i ens bronzegem a la coberta com la resta de guiris a bord, devem ser uns 25. A l'arribada a la platja desembarquem i mentre fem un banyet de comiat comencen a caure gotarres de pluja. Un altre núvol pixaner. En Pau, encara té temps per apuntar-se a fer un partit de voley amb uns nois vietnamites que juguen molt bé. Això sí, sota la intensa pluja però és divertit.

Tornem a l'hotel que hem de fer la bogada per prosseguir el viatge. Sopem al xiringuito que tenim davant del nostre bungalow unes gambes amb la típica salsa de peix de l'illa, una copa de vi negre de Dalat i uns cocktails de fruites exòtiques. D’això sí que se'n diuen vacances!

Demà marxem cap a terra ferma, Saigon (Ho Chi Minh) ens espera.

Cambodja, agost de 2010

Siem Reap

Ens llevem molt aviat, a les 6h som a l’aeroport de Suvarnabhumi (BKK), ens dirigim cap a Siem Riep (Cambodja). Volem durant 1h en un avió molt pintoresc amb les hèlix en forma de palmera. A l'aeroport de Siem Reap fem els tràmits i paguem els 20$ del visat.

Ens allotgem al Mom’s Guesthouse (standart double room with king size bed 20€) i quan arribem a les 9h ens venen a buscar a l’aeroport i ens porten en tuk -tuk a visitar els temples d'Angkor. Allí passem 6h de temple en temple. La visita al temple és espectacular, estem absolutament impressionats de poder visitar una zona on hi habitava una civilització tant potent, que encara no saben com ni perquè van abandonar Angkor, i que la ciutat ha quedat engolida per la força de la naturalesa. El simpàtic noi que ens porta parla una mica anglès, ens explica que a Cambodja la gent no treballa perquè no pot accedir a l'escola, s'ha de pagar i no s'ho poden permetre. Estudien els que poden fins al 12 anys, i després van a la universitat els més afortunats, ell va estudiar 1 any dels 3 que es pot estudiar anglès. Fa molta calor, molta humitat i ens hidratem constantment. Pel camí gaudim de paisatges selvàtics i veiem com els naturals es desplacen en bici i moto amb fins a sis persones a sobre.

Dinem unes anques de granota i un peix fegidet molt bons, acompanyats d'una Angkor Beer.

Al vespre sortim a visitar el poble, un mercat nocturn enorme on em compro una motxilla d'imitació perfecte The North Face per 10$. Avui ens toca sopar del típic, demanem serp i cocodril fets a la barbacoa. La serp és estellosa i la musculatura de la mandíbula pateix de valent, però el cocodril és boníssim, no ens acabem de posar d'acord en si té gust de pollastre o de peix, una barreja! Anem a veure el Hall de l'Hotel de la Pau, luxe espectacular.

Comença a ploure, buff... el Monsó! ens toca corre plou molt.

A dormir, i fins demà.

Els Temples d’Angkor.

Angkor, una antiga paraula del sànscrit per referir-se a ciutat, és una regió de Cambodja que va allotjar les successives capitals de l'Imperi khmer durant la seva època d'esplendor, per la qual cosa, els seus monuments i temples van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1992.

La zona d'Angkor va estar habitada per petits pobles des del segle I dC , però la seva època daurada s'inicia l'any 802 dC, amb la influència arquitectònica de la religió hinduista com a protagonista. El primer temple de la zona va ser el Preah Ko, de finals del segle IX. Entre els anys 889 i 915 s'estableix la capital a la ciutat de Yashodarapura i al seu costat s'edificarà segles més tard Angkor Wat (La Ciutat del Temple), el temple més important d'Angkor, erigit a principis del segle XII i convertit en icona de la cultura cambodjana.

El període de major esplendor d'Angkor es correspon amb el regnat de Jayavarman VII, que va ampliar les fronteres de l'imperi i va fer construir els temples de Bayon, Ta Prohm i Preah Khan entre els anys 1181 i 1220 dC. i ja sota la religió budista. Part d'aquests temples van ser finalitzats sota el regnat del seu successor, Indravarman III i després parcialment destruïts després de la reconversió a l'hinduisme del rei Jayavarman VIII a finals de segle XIII. El regnat d'aquest monarca marcaria el final de l'època d'esplendor d'Angkor, que patiria repetides invasions en els anys següents: els mongols de Kublai Khan pel nord, l'any 1283, i els siamesos per l'est en repetides ocasions, assetjar l'imperi Khmer.

Després l'estat retornar a la religió budista, aquest cop de la branca Theravada, que és la religió que ha estat a Cambodja fins a l'actualitat. Després de la finalització del regnat de Srindravarman, el 1327, Angkor entra en una etapa de recessió, que culminarà en l'abandó de la capital cap a l'actual Phnom Penh a 1432.

Angkor serà novament habitada per un breu període: el 1550 el rei Ang Chan s'estableix allà, encara que la capital de l'imperi romandrà a la ciutat de Lovek, i fins i tot el 1576 la cort s'arriba a trasllada a Angkor, però finalment, el 1594 l'imperi és conquerit pels siamesos, i Angkor definitivament abandonada per causes encara no del tot aclarides. A la zona de Angkor hi ha comptabilitzats un total de 910 monuments.

Només recentment aquesta àrea ha estat recuperada de la selva, amb l'excepció del seu temple més important, el temple d'Angkor Wat, que encara que dedicat originalment al déu hindú Vixnu, mai es va arribar a abandonar, i és mantingut des de fa segles per monjos budistes.

Phom Phen

He passat la nit del lloro. No sé si ha sigut la serp, el cocodril, les granotes o els nous aires, però aquesta matinada ho he tret tot! La panxa em fa unes punxades que sembla que tingui contraccions i el malestar i la suor freda il·lustren el meu estat en aquests moments. Però el viatge ha de continuar.

Mentre el tuk-tuk circula entre el trànsit de la ciutat direcció l'estació d'autobusos, la meva imatge és decrèpita. Em passo el viatge traient el cap per l'habitacle i vomitant el suero vermell que m’he begut fa pocs minuts... osti tu, els cambodjans deuen estar al·lucinant...

Ja ens espera un autobús per portar-nos cap a Phom Phen, la capital. El trajecte de 6h passa prou ràpid donades les circumstàncies i segons l'Eva el paisatge és magnífic. La carretera està asfaltada però els costats i tots els carrerons estan enfangats i plens de grans bassals d'aigua. La gent va en moto pel fang com si res. Passem per mercats de fruites, de molts colors, de peixos, de carns, de fustes, de talladors de marbre, etc. Hi ha grans esplanades de cultius d'arròs i moltes palmeres.

Arribem finalment a Phom Phen, una gran ciutat plena de bullici, moltes motos, tuk-tuks, fortes olors, i molta pobresa.

Moltes noies van vestides amb uns pijames amb dibuixos d'ossets i moltes coloraines, és força curiós. Es veu que s'ha posat de moda (a tot arreu hi ha modes peculiars) i a part, és una roba molt còmoda de portar.

Ens allotgem al Capitol Guesthouse (10$), bastant cutre però per a dormir ja ens esta bé.

Visitem el museu de Tuol Sleng (o S-21), antiga presó del règim del Khrem Vermell (del 1975 al 1979). Aquest lloc és dur de veure, per les fotografies que s'hi exposen, per la sensació que es té quan es camina per les antigues cel·les i habitacions de càstig. Una petita explicació del que va passar en aquest país: El Khmer Vermell, a les ordres de Pol Pot, volia que Cambotja fos com abans, tots iguals i sense influència estrangera (estranya forma d’interpretar el comunisme). Considerava que la gent autèntica, la base de Cambotja, era la gent que vivia al camp abans de la revolució, i la resta de la població, els que vivien en ciutats, o els que van emigrar a la ciutat, i per tant, influenciats per cultures de fora, o els mestres, polítics, metges, els que parlaven més d’una llengua, militars de l’antic govern i tot aquell que podia ser vist com algú que podia organitzar una resistència van ser reeducats, és a dir, assassinats. Amb ells, tota la seva família, i la paranoia va arribar a tals extrems, que fins hi tot els que portaven ulleres també van ser eliminats perquè es creia que eren més intel·ligents. Es va prohibir la televisió, el cine, la música, les escoles, els mercats, els diners, la religió, els rellotges, les ciutats...Tot estava sota el poder de Pol Pot i els seus ideals paranoics, i si algú es pregunta que va ser d'aquest senyor i els seus, us direm que ell va morir de vell a Tailàndia el 1998 i els seus van ser jutjats el 2007, quan molts d'ells tenien 65 o 70 anys. Perquè la gent el va seguir?? no ho sabem, però la realitat va ser dura.

Bangkok, juliol de 2010

Ens llevem aviat, agafem la motxilla i cap a l’aeroport de Barcelona. A les 10h surt l’avió cap a Bangkok fent escala a Holanda (KLM i China airlines). Arribem a Bangkok a les 6:40h del dia 31 juliol. La nit o el dia o el que sigui que hem viscut allà dalt s'ha fet molt llarg. Arribem a la capital de Tailandia molt cansats però no tenim més remei que fer el turista per aprofitar el dia.

Des de l'aeroport agafem el taxi públic (amb preu pactat) fins l'hotel per 400 baths (uns 10€). Deixem les motxilles i sortim a visitar els temples més famosos. Agafem el tuk-tuk, un vehicle híbrid moto+cotxe que ens porta a cada temple. El conductor ens explica que avui es celebra el dia de la Reina i per ells la gasolina és gratis si porten turistes a visitar els temples de la ciutat i per tant ens costa 10 baths (20 centims €) tot el matí de tuk-tuk. A la primera parada ens adonem de la trampa. A canvi, ens porten al Thai Export Jewels on sota una pressió molt gran aconseguim no comprar cap de les pedres precioses que ens ofereixen. I així, entre temple i temple, hem visitat, joieries, una botiga de roba d'alta costura, seda, etc. La conducció és frenètica i l'aire que corre ens ajuda a sofocar-nos de la calor i la xafogor que fa. El dia ens acompanya.

Visitem el Marble Temple, el Lucky Buddha, el Golden Mount, Wat Po i Wat Arun, entre d'altres. Tots plens de Budes daurats i de mides diverses. Alguns d'enormes! També hem presenciat un parell de cerimònies budistes, una pregaria i una mena de bateig budista.

Agafem la típica barca (35$ 1h) pel riu Chao Phraya amb la que naveguem fins a un mercat flotant de peix i marisc. Tot el recorregut del riu i els canals del voltant estan plens de cases a la llera, és espectacular. Aquesta excursió ha valgut molt la pena!

Al final del dia tornem cap a l'hotel endinsant-nos per carrerons atapeïts de paradetes amb olors diverses i abarrotat de Tailandesos. Semblem els únics turistes.

Ens allotgem al Rambuttri Village Inn (superior double room per 850 THB). Ben situat, molt recomanable. Anem a sopar arròs amb verduretes i gambes per 2 eurus!!

Bangkok ens ha agradat més del que ens pensàvem. Molt recomanable.

L'aventura no ha fet més que començar!

Calendari del Viatge a Indoxina, estiu de 2010

Tailandia - Cambodja - Vietnam

Avui és dia 30 de juliol de 2010, comença la nostra aventura d’aquest estiu al Vietnam!


Història
La història de Vietnam està caracteritzada per una llarga llista d’invasions.

Al s.II aC. els van envair els Xinesos durant mil anys fins que el famós patriota Ngo Quyen va derrotar els seus exèrcits.

Entre els s. XI i XIII es va consolidar la independència del país sota la dinastia Ly. Molts enemics van atacar Vietnam durant aquest període (Xinesos, Jemers, Xams), però tots van ser expulsats.

Els Xinesos van tornar a fer-se amb el control del Vietnam el s.XV, els van robar els arxius nacionals (com aquí amb els papers de Salamanca) i els van sotmetre a una gran esclavitud. El filantrop Le Loi va preparar una revolta contra els Xinesos, va aconseguir la victòria el 1428 i es va proclamar emperador Le, considerat un dels grans herois del país.

Els primers mariners portuguesos van arribar a Danang el 1516 i durant les següents dècades van establir una colònia comercial a Hoi An. L’església catòlica aconseguiria en el Vietnam la seva segona major àrea d’influència a Àsia (la més important era Filipines, sota poder Espanyol durant 400 anys).

Degut als diferents aconteixements del s. XVII i XVIII el Vietnam es va veure partit en 2. Els poderosos senyors Trinh eren els últims reis Le que governaven el nord, al sud estaven els senyors Nguyen. El 1765 va esclatar la rebel•lió Tay Son i els senyors del sud van començar les seves conquistes cap al nord i Vietnam va tornar a quedar unificat amb Hué com a capital.

Els francesos van iniciar la seva activitat militar a Vietnam el 1847 i durant 4 dècades van aconseguir les 3 províncies orientals que formaven la Coxinxina. El govern colonial francès va realitzar ambicioses obres públiques com el ferrocarril de Saigón-Hanoi, tractant als Vietnamites de manera infrahumana. Durant tota l'època colonial francesa els anhels d’independència bullien sota la superfície. Els anticolonialistes més eficaços van ser els comunistes que van saber canalitzar la demanda de la població amb una distribució més justa de les terres. El 1941 Ho Chi Minh va crear la Lliga per la Independència del Vietnam, coneguda com Vietminh, que va realitzar nombroses activitats polítiques durant la Segona Guerra Mundial. Al 1945 Ho Chi Minh va formar el Comitè de Lliberació Nacional, la “Revolució d’agost” i va proclamar la independència (es va inspirar amb la Declaració d’Independència Americana, ironies del destí). Els 1946 els francesos van bombardejar Haiphong i als Vietminh se’ls va acabar la paciència, aquí va començar la guerra entre França i els Vietminh. França no va ser capaç d’aturar l’efecte dominó del comunisme i al final els francesos es van rendir. El dia següent es va començar a negociar la fi del conflicte a la Conferència de Ginebra. El sud va passar a mans d’un govern catòlic i anticomunista, i el nord comunista. Hanoi va anunciar la formació del Front de Lliberació Nacional, conegut despectivament com a Vietcong (Comunistes Vietnamites) i van enviar unitats de l’exèrcit per la Ruta Ho Chi Minh cap al sud. Els E.E.U.U. va veure clar que era el moment d’intervenir, ja que la guerra colonial francesa a Indoxina era part important de la lluita mundial contra l’expansió del comunisme. Van enviar soldats americans amb el pretext d’instruir les tropes locals en la potència de foc i per ajudar als pobles dels atacs del Vietcong. L’ofensiva del Tet va ser un moment decisiu de la guerra, el Vietcong va atacar a més de cent ciutats, inclosa Saigon i l’ambaixada d’EEUU. Les tropes americanes totalment desprevingudes van contraatacar massivament bombardejant ciutats amb efectes devastadors pel Vietcong. Encara que el Vietcong havia perdut la batalla va ser el punt d’inflexió. El cost de mantenir la guerra es va fer insuportable pels americans. Als EEUU les manifestacions contra la guerra van inundar els carrers.

Richard Nixon va ser escollit president al 1969 gràcies en part a la promesa de tenir un pla per posar fi a la guerra ”Doctrina Nixon”, és a dir, que els vietnamites del sud continuessin la guerra sense les tropes americanes. Els acords de pau de París van establir un alto al foc i la retirada total de les tropes americanes.
Avui en dia encara hi ha 300.000 vietnamites i 2.200 nord americans registrats com a desapareguts en combat.

El 1975 Vietnam del Nord va atacar per terra a gran escala, la invasió va provocar el pànic a l’exèrcit vietnamita del sud que sempre havia depengut dels nord americans. Les tropes van seguir avançant fins a Saigón, els tancs van derrivar les portes del Palau de la Independència de Saigón (Palau de la Reunificació). El general Duong Van Minh es va rendir formalment. Els comunistes van canviar el nom de Saigon per Ciutat Ho Chi Minh (CHCM). El nord s’havia d’afrontar a la fractura del país provocada per la guerra, des dels camps de mines sense identificar, els sistemes econòmics i les poblacions enverinades pels productes químics, i una població física i mentalment destrossada. Aquesta transició ràpida al socialisme va ser desastrosa per l’economia.

Durant la dècada següent Hanoi dependrà de la Unió Soviètica. En el tema polític les coses no van canviar gaire, però en el tema econòmic els Vietnamites van acceptar el lliure mercat.

Ha costat però el capitalisme va estan arrelat cada vegada més.

Les relacions de Vietnam amb EEUU han millorat els últims anys. La societat Vietnamita ha experimentat una profunda transició durant l’última dècada, el seu tan arrelat sistema polític, el comunisme, ha decidit pujar al carro del capitalisme. El resultat és una contradictòria barreja d’una economia ultraliberal (tenen llibertat per guanyar diners) i una política ultraconservadora (no tenen llibertat per opinar en el terreny polític); que ha deixat als Vietnamites ben confosos de quin tipus de país és el seu. Els vietnamites estan habituats a la lluita, són orgullosos i nacionalistes. De generació en generació s’ha respectat i venerat el Tio Ho (Ho Chi Minh) per la seva dedicació a la causa nacional. Però per les noves generacions Vietnam és un lloc on triomfar, ignorar les rígides estructures comunistes i sortir i passar-ho bé! El comunisme ha mort però existeix una espècie de dictadura capitalista i monopartidista. Una de les grans ironies és que és va intentar imposar un sistema comunista en un poble amb un gran instint competitiu per fer negocis. Negocis, treball i comerç és vida. Actualment el Vietnam s’ha convertit en el poble preferit pels inversors internacionals. Vietnam està de moda. Format per una població de 84 milions de persones, una producció anual de 32 milions de tones d’arròs i una producció de 200 milions de litres de nuoc mam (salsa de peix).

Triatló de la Vila, Barcelona, juliol de 2010

Només dos mesos i mig després d’haver iniciat els entrenaments, tot s’ha de dir, d’una forma autodidacta, poc regular i amb menys intensitat que més, per fi, ha arribat el dia de la gran prova.

Se m’havia posat entre cella i cella batejar-me com a triatleta, i la Triatló de la Vila de Barcelona, una de les 4 proves de l’Asics Triathlon Series, era la cursa escollida.

Ven aviat al matí, tot i que he passat una mala nit fruit de la calor i els nervis, em desperto amb tota la il·lusió d’un nen petit que estrena sabates noves. Després d’un esmorzar de torrades amb pernil dolç i el cafetó, prenc tot el material i carrego la bici al cotxe. En tot això, l’Eva també s’ha llevat aviat perquè a part de donar-me tot el suport moral que necessito per acabar la cursa, m’ajuda a carregar el material i em farà de fotògrafa.

Arribem a la Vila, i el primer que faig és preparar tot el material als Boxes que queden situats al moll que hi ha entre l’Hotel Arts i la torre Mapfre. Dels 2.000 inscrits totals, a mi em toca sortir a la 5a i última sortida amb els 400 rookies que hem vingut a provar-nos, per la qual cosa tinc temps de sobra per posar-me, encara, més nerviós.

En aquest punt, i mentre em dirigeixo cap al sector de sortida de la natació, uns metres més enllà de boxes en direcció la Barceloneta, el ventre comença a apretar. La barreja del cafè i els nervis m’estan matant i noto que en aquest estat no podré córrer. L’única solució és entrar a l’hospital de mar, buscar la porta adequada, moment de relax, suor freda i avall! ;)

Ara sí, tot a punt!

Tinc claca de públic, a part de l’Eva, també l’Ernest i l’Ira i els meus pares em venen a animar.Natació:

Em preparo per l’inici de la cursa i em col·loco en la part davantera de la sortida per buscar un espai més net de nedadors i evitar un possible tap. S’inicia la meva sortida, som uns 400 triatletes. Corro cap a l’aigua, trobo l’espai i em capbusso per iniciar els 750m de natació. La sortida és molt ràpida i neta però al cap d’uns moments allò es converteix en una “guerra” a dins l’aigua tot i que a poc a poc ,a l’estirar-se el grup, vaig trobant el meu espai. Les sensacions són diferents a les que havia sentit durant els entrenaments, ja que el mar tot i que no ho semblava, està força mogut, nedar amb tanta gent al costat té els seus handicaps (cops, esquitxos, etc), i per acabar-ho d’adobar es veuen algunes meduses, que per sort no em toquen. Completo la primera etapa de la triatló entre els 30 primers de la meva sortida però em noto un pèl marejat. Espero que no em passi factura. Corrents cap al punt de transició, la bici m’espera.

Bicicleta:

El mareig no marxa i la transició la faig molt més lenta de l’esperat. M’he de prendre uns moments per a respirar profundament, refrescar-me amb aigua dolça i concentrar-me per la següent fase. Em poso la samarreta, els mitjons, bambes, casc, ulleres i la bicicleta de muntanya. Sí, efectivament, bicicleta de muntanya. Malauradament aquesta limitació ja em condiciona a l’hora de fer un bon temps, així que m’ho agafo esportivament i continuo amb la meva pròpia cursa. M’esperen 20km de bicicleta en un circuit en el qual he de realitzar 3 voltes. La primera, és un suplici. No he fet bé els reglatges de la bici i la roda de davant em frega amb el fre, el pneumàtic llis que he posat en substitució del de muntanya, és ovalat i la bicicleta em vibra, i per súmmum continuo marejat i el beveratge que m’havia preparat està calent i dolentíssim! Em venen basques... però aquest és l’únic líquid que m’ha de mantenir hidratat durant l’etapa de bicicleta. Durant la segona i tercera volta el meu estat millora, però tot i això el ritme no és bo. Les bicicletes de carretera que duen la gran majoria de triatletes m’avancen a una velocitat inabastable, és frustrant. Perdo molt temps, però els ànims de la meva claca incondicional em donen força per apurar cada pedalada. Segon sector completat!

Córrer:

Aquesta és la meva! Deixo la bici a boxes, bec una mica d’aigua, la resta me la tiro per sobre per a refrescar-me i, ara sí, sense perdre ni un segon, començo a córrer. Només em falten 5 quilòmetres i seré triatleta. Les cames em pesen força durant el primer quilòmetre però, tot i això, no paro d’avançar a corredors. Ara no hi ha que em passi. El principal problema és la calor, comença a apretar de valent. Tot i això aprofito els avituallaments per a veure una mica d’aigua i refrescar-me. És justament al segon i últim avituallament quan em tiro l’aigua per sobre i de cop i volta noto el pes de l’aigua empapada a la samarreta; signe inequívoc que les forces comencen a tenir un límit. Ja em queda poc, faig l’últim esforç per a mantenir un bon ritme de cursa avançant a molts corredors. La línia de meta ja és a la vista, un sprint final, mans enlaire, i després d’1:23:52 ja sóc Triatleta!

Triatleta:

L’objectiu s’ha complert, he fet una bona proba i l’he acabat. Per a properes curses és evident que hauré de millorar la bicicleta, però m’ha sorprès el bon resultat aconseguit en natació i he consolidat la part de córrer, per la qual cosa considero el resultat de molt bo però millorable! Ara, ja tinc un nou repte.

Natació: 18:46 (527è)

Bicicleta: 41:34 - 44:10 amb la transició (1387è)

Córrer: 20:56 (313è)

Resultat final: 1:23:52 (895è)

Via ferrada de la Canal de les Dames (Montserrat), juny de 2010

La via ferrada de la Canal de les Dames es troba a la cara sud de Montserrat. Agafem la A-2 direcció Igualada i entrem per la segona sortida de Collbató, seguim pel lateral de l’autovia fins al Bruc Residencial. Des d’aquesta urbanització surt una pista en bon estat direcció a la Vinya Nova, està ben senyalitzat. Nosaltres continuem amb el cotxe una mica més endavant direcció Collbató. A 200m agafem un camí a l’esquerra de la pista, els cotxes aparcats ens indiquen que aquest és el camí. Aparquem i seguim el camí fent alguna grimpada uns 10 minuts. Iniciem la ferrada per una paret vertical equipada amb esglaons de ferro. Un flanqueig a la dreta i un petit ressalt equipat amb una corda fixa ens situen a la canal. A la primera part trobem unes cordes que ens ajuden a pujar. Després ens trobem unes presses fixes a la canal. Continuem pel torrent superant-lo amb més cordes fixes. Arribem a un tram vertical i llarg. Al principi aquestes cordes no tenen cable de seguretat i aquí hem d’utilitzar molta força de braços per pujar. Arribem a un tram vertical i aeri amb un desplom exigent al principi, equipat amb unes presses taronges que ens fan desequilibrar degut al desplom i que superem amb èxit gràcies a la força dels nostres braços. Seguim per la torrentera i superem un tram equipat amb una corda, però compte, la roca està molt polida i rellisca! Ens trobem a l’últim pas, aquí firmem en el llibre de registre que hi ha en un bidó estanc a la paret. Ens queda el més difícil, superar una canal totalment vertical amb l’única ajuda d’un cable d’acer amb varis anclatges. En Pau puja molt bé col•locant els peus a la perfecció i aprofitant al màxim la força dels seus músculs. Jo no ho veig tant clar... Davant nostre ens trobem un grup molt maco de gent que s’asseguren amb una corda per pujar i a canvi de tot el que em poguessin demanar (quasi tot! jeje) els demano si em poden assegurar a mi també. La pujada es genial quan notes que algú allà dalt t’estira de valent, encara que no els coneixia de res, estava a les seves mans. I... superat amb èxit! Gracies colla pel cop de mà, us en dec una!

Dificultat global: mitja - alta
Desnivell: 250 m
Horari aproximació: 20 min
Horari itinerari: 1:30 h
Us recomanem portar guants degut a la quantitat de trams amb cordes.

Seguim caminant. Ens endinsem pel bosc i en un trencant amb una fita (a uns 200m del final de la via ferrada) girem a la dreta fins a trobar la canal dels Llorers. Anem trepant la canal molt vertical i llarga. Al final passem pel costat d’un pollegó i l’acabem de pujar fins a dalt on aprofitem per descansar, dinar uns entrepans i beure aigua. Baixem i de seguida agafem el Camí dels Francesos en direcció a Sant Jeroni. Tenim gairebé 1 hora de camí, amb un últim tram d’escales interminables. Fa una calor molt incòmode, hem fet curt d’aigua. Des de dalt de Sant Jeroni sembla que es pugui divisar tot el país sencer. Les vistes són molt espectaculars, per alguna raó és el punt més alt de la majestuosa muntanya de Montserrat.

Tornem desfent el Camí dels Francesos fins una mica abans d’arribar al mirador de la canal, on agafem el camí de retorn guiats per unes marques grogues. Arribem a la fita des d'on ens hem desviat al final de la via ferrada i seguim cap al camí del clot de la Mònica, marcat amb marques blaves. Després d’una hora de descens arribem al cotxe, assedegats, afamats i rebentats. Ens en anem a recuperar les forces al clàssic Bar Anna del Bruc. I ves per on ens trobem amb els companys que m’han assegurat a l’últim tram de la canal de les Dames, ells també necessiten recuperar les forces. Comentem la ferrada i parlem d’altres que hem fet i ells ens en suggereixen algunes, mentre gaudim d’una enorme i fresca gerra de cervesa.

Una altra via ferrada a la nostra llista!

Volei a Premià de Mar

El vòlei platja premianenc és una variant del voleibol que es juga en platges o superfícies de sorra (més o menys gruixuda) del municipi de Premià de Mar.

El reglament del vòlei platja premianenc és molt semblant al del voleibol en pista tot i que a Premià de Mar el reglament és específic per adaptar-lo a les aptituds (justetes) dels jugadors que participen als partits setmanals. A part del tipus de superfície (que és de sorra que rasca fins a la ferida, pedres, vidres, xapes, ampolles, xiclets, cagarades i altres elements inoportuns), la diferència més important és que els equips són de dos jugadors, tres jugadors o fins i tot quatre o cinc indistintament, mixtes i tot s’hi cap però no tot s’hi val.

El vòlei platja es va començar a jugar a les platges de Santa Mònica, a Califòrnia, cap al 1920. Els anys 60 i 70 van començar a aparèixer competicions professionals. Reconegut oficialment per la Federació Internacional de Voleibol el 1986, és esport olímpic des del 1996 als jocs d'Atlanta. Actualment, ha evolucionat una variant d’aquest esport a les platges premianenques on una sèrie d’invasors cerdanyolencs i alguns d’altres autòctons fan el que poden darrera una pilota (sovint ovalada) per tal de passar uns bons moments, si el temps ho permet, els matins calorosos de dissabte o la tarda d’algun divendres.

El més interessant de tot és la recompensa final, una bona gerra de clara de granissat de llimona al xiringuito de referència: La Concha de la Lora.

Excursió al Montcabrer i Burriac, Abril de 2010

Després de més de dos anys que l’Eva em cantés les excel·lències de l’excursió al Montcabrer i Burriac per fi avui ha arribat el dia. Ens fem uns entrepans i au, cap a Cabrils. L’aproximació a Cabrils la fem en cotxe i el deixem aparcat per la urbanització més propera a l’església del poble. En aquest punt doncs iniciem el primer ascens cap a Montcabrer. La primera part del recorregut la realitzem entre una urbanització amb cases de luxe, qui sap si algun dia ens toca la loteria i ens mudem en aquest barri... però ben aviat en una explanada se separen els camins de Moncabrer i Burriac. Primer fem via cap a Moncabrer entre els arbres i arbustos típics de la serralada litoral catalana.

Un cop arribats al punt més alt, a la creu de Montcabrer, no podem fer altre cosa que gaudir de les vistes del Maresme i Barcelona que ens ofereix aquest mirador privilegiat.

Ara és moment de tornar enrere per recuperar el camí que ens a de guiar cap a Burriac. I així ho fem. El camí en una primera part és una pista forestal i hi passen alguns cotxes i bicicletes, però en un punt determinat del peu del turó de Burriac, decidim abandonar la pista i agafar un camí poc visible però marcat amb pinzellades grogues que ens condueix directes amunt cap al cim del turó coronat pel Castell de Burriac. Aquest 20 minuts de pujada són drets i intensos, és el moment que suem més de l’excursió, però un cop arribats a dalt, podem tornar a gaudir de les vistes del mar mediterrani, el maresme i el Vallès que es divisen des del punt més alt. Mentre fem la visita a les ruïnes del Castell de Burriac observem que encara hi ha indemne la torre d’aquest i la porta és oberta. Fent el tafaner, descobrim que hi ha l’home que s’encarrega de realitzar el manteniment de la Torre (reconvertida en una estació meteorològica i restringida al públic) i molt amablement ens convida a entrar-hi i pujar per les escales de ferro verticals fins a dalt de tot. Avui hem estat afortunats, això no passa tots els dies. Ara sí que més amunt no podem arribar; aprofitem per contemplar altre cop les vistes a 360 graus que ens ofereix aquest punt únic.

És hora de recuperar forces amb els entrepans i tornar cap a casa. Pel camí de tornada agafem la pista forestal i un cop a la zona urbanitzada, aprofitem per endur-nos algunes margarides africanes de colors que replantarem en algun test de la nostra terrassa que paradoxalment té vistes a Moncabrer (Burriac queda amagat darrera aquest massís).

Una mica d’història

El Montcabrer és una muntanya de la Serralada Litoral catalana, que s'alça entre les poblacions de Cabrils i Cabrera de Mar, al Maresme. El turó principal de la serra està dominat per una gran creu, originalment de fusta i ara de ferro, documentada ja des del segle XVII. Per això, el cim del Montcabrer també es coneix localment com la Creu, com ocorre en d'altres llocs amb d'altres muntanyes que també tenen una creu al cim (com ara el Matagalls a Viladrau i el Puig d'Olorda a Sant Feliu de Llobregat).

El Burriac és un turó que s'alça entre les poblacions de Mataró, Argentona i Cabrera de Mar, de 387,5 m d'altitud. És famós pel seu castell, el Castell de Burriac, i el poblat ibèric que descansa a la seva vessant cabrerenca.

El Castell de Burriac és un castell que s'alça sobre el turó de Burriac, situat a 387,5 metres sobre el nivell del mar al terme Cabrera de Mar i tocant al d'Argentona. Per la seva situació és molt visible des de bona part del Maresme central.

El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior; la primera documentació que mostra l'existència del castell data de l'any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare.

Entre els segles XII i XIII van ser construïdes la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella. Va ser de propietat de la família dels Santvicenç en un principi (se n'havia dit Castell de Sant Vicenç fins el 1313) i a partir del segle XIV del llinatge Desbosc, ciutadans honrats de Barcelona i més tard nobles.

Cap al segle XVIII, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins el 1836 que va cessar l'activitat de la capella. Actualment, pertany a l'ajuntament de Cabrera de Mar.