dissabte, 26 de juny de 2010

Via ferrada de la Canal de les Dames (Montserrat), juny de 2010


La via ferrada de la Canal de les Dames es troba a la cara sud de Montserrat. Agafem la A-2 direcció Igualada i entrem per la segona sortida de Collbató, seguim pel lateral de l’autovia fins al Bruc Residencial. Des d’aquesta urbanització surt una pista en bon estat direcció a la Vinya Nova, està ben senyalitzat. Nosaltres continuem amb el cotxe una mica més endavant direcció Collbató. A 200m agafem un camí a l’esquerra de la pista, els cotxes aparcats ens indiquen que aquest és el camí. Aparquem i seguim el camí fent alguna grimpada uns 10 minuts. Iniciem la ferrada per una paret vertical equipada amb esglaons de ferro. Un flanqueig a la dreta i un petit ressalt equipat amb una corda fixa ens situen a la canal. A la primera part trobem unes cordes que ens ajuden a pujar. Després ens trobem unes presses fixes a la canal. Continuem pel torrent superant-lo amb més cordes fixes. Arribem a un tram vertical i llarg. Al principi aquestes cordes no tenen cable de seguretat i aquí hem d’utilitzar molta força de braços per pujar. Arribem a un tram vertical i aeri amb un desplom exigent al principi, equipat amb unes presses taronges que ens fan desequilibrar degut al desplom i que superem amb èxit gràcies a la força dels nostres braços. Seguim per la torrentera i superem un tram equipat amb una corda, però compte, la roca està molt polida i rellisca! Ens trobem a l’últim pas, aquí firmem en el llibre de registre que hi ha en un bidó estanc a la paret. Ens queda el més difícil, superar una canal totalment vertical amb l’única ajuda d’un cable d’acer amb varis anclatges. En Pau puja molt bé col•locant els peus a la perfecció i aprofitant al màxim la força dels seus músculs. Jo no ho veig tant clar... Davant nostre ens trobem un grup molt maco de gent que s’asseguren amb una corda per pujar i a canvi de tot el que em poguessin demanar (quasi tot! jeje) els demano si em poden assegurar a mi també. La pujada es genial quan notes que algú allà dalt t’estira de valent, encara que no els coneixia de res, estava a les seves mans. I... superat amb èxit! Gracies colla pel cop de mà, us en dec una!

Dificultat global: mitja - alta
Desnivell: 250 m
Horari aproximació: 20 min
Horari itinerari: 1:30 h
Us recomanem portar guants degut a la quantitat de trams amb cordes.

Seguim caminant. Ens endinsem pel bosc i en un trencant amb una fita (a uns 200m del final de la via ferrada) girem a la dreta fins a trobar la canal dels Llorers. Anem trepant la canal molt vertical i llarga. Al final passem pel costat d’un pollegó i l’acabem de pujar fins a dalt on aprofitem per descansar, dinar uns entrepans i beure aigua. Baixem i de seguida agafem el Camí dels Francesos en direcció a Sant Jeroni. Tenim gairebé 1 hora de camí, amb un últim tram d’escales interminables. Fa una calor molt incòmode, hem fet curt d’aigua. Des de dalt de Sant Jeroni sembla que es pugui divisar tot el país sencer. Les vistes són molt espectaculars, per alguna raó és el punt més alt de la majestuosa muntanya de Montserrat.

Tornem desfent el Camí dels Francesos fins una mica abans d’arribar al mirador de la canal, on agafem el camí de retorn guiats per unes marques grogues. Arribem a la fita des d'on ens hem desviat al final de la via ferrada i seguim cap al camí del clot de la Mònica, marcat amb marques blaves. Després d’una hora de descens arribem al cotxe, assedegats, afamats i rebentats. Ens en anem a recuperar les forces al clàssic Bar Anna del Bruc. I ves per on ens trobem amb els companys que m’han assegurat a l’últim tram de la canal de les Dames, ells també necessiten recuperar les forces. Comentem la ferrada i parlem d’altres que hem fet i ells ens en suggereixen algunes, mentre gaudim d’una enorme i fresca gerra de cervesa.

Una altra via ferrada a la nostra llista!

dissabte, 5 de juny de 2010

Volei a Premià de Mar


El vòlei platja premianenc és una variant del voleibol que es juga en platges o superfícies de sorra (més o menys gruixuda) del municipi de Premià de Mar.

El reglament del vòlei platja premianenc és molt semblant al del voleibol en pista tot i que a Premià de Mar el reglament és específic per adaptar-lo a les aptituds (justetes) dels jugadors que participen als partits setmanals. A part del tipus de superfície (que és de sorra que rasca fins a la ferida, pedres, vidres, xapes, ampolles, xiclets, cagarades i altres elements inoportuns), la diferència més important és que els equips són de dos jugadors, tres jugadors o fins i tot quatre o cinc indistintament, mixtes i tot s’hi cap però no tot s’hi val.

El vòlei platja es va començar a jugar a les platges de Santa Mònica, a Califòrnia, cap al 1920. Els anys 60 i 70 van començar a aparèixer competicions professionals. Reconegut oficialment per la Federació Internacional de Voleibol el 1986, és esport olímpic des del 1996 als jocs d'Atlanta. Actualment, ha evolucionat una variant d’aquest esport a les platges premianenques on una sèrie d’invasors cerdanyolencs i alguns d’altres autòctons fan el que poden darrera una pilota (sovint ovalada) per tal de passar uns bons moments, si el temps ho permet, els matins calorosos de dissabte o la tarda d’algun divendres.

El més interessant de tot és la recompensa final, una bona gerra de clara de granissat de llimona al xiringuito de referència: La Concha de la Lora.