dissabte, 26 d’abril de 2008

Aniversari Eva, abril de 2008



Doncs sí, demà faig 30 anyets.

En Pau m’ha preparat una sorpresa, diu que ens hem de llevar d’hora, moolt d’hora.
No em puc imaginar, quan sona el despertador RING! RING! que són les 4.45h del matí, no m’ho puc creure, quina son... En prou feines me n’adono, mig adormida, que ja estic vestida i a punt de marxa. Demano poder esmorzar quelcom, però se’m nega la petició. Això sí que no, VULL ESMORZAR!

A les 5.15h ja sortim per la porta direcció no sé pas a on.
Jo amb la meva bossa preparada per anar a un balneari, em va dir que portés banyador, així que ja m’espero la sorpresa. Estic més desperta, quina emoció, això de les sorpreses m’encanta!! No m’ho puc creure, estem anant en direcció a l’aeroport, em faig moltes preguntes: “Aquesta nit tinc un sopar amb les amigues, no podem agafar un avió, i el banyador? i... però...”. No entenc res.

De sobte em dóna un sobre: “FELICITATS EVA! TRIA UN SOBRE, EL DESTÍ ÉS A LES TEVES MANS... A, B o C??” He de triar 1 dels 3 sobres! Això és massa, no tinc temps per reaccionar i encara sense poder-m’ho creure escullo el sobre C (no em pregunteu perquè). Uuuaaauu... són 2 bitllets d’avió a MENORCA, i l’avió surt JA! Estic com fora de si, no reacciono, quan me n’adono ja som dins l’avió, això sembla que va de veritat. L’arribada a Menorca des de l’aire és impressionant, es pot veure tota la costa amb les seves platges paradisíaques. Em sembla que m’estic emocionant... A les 7h ja hi som, un cotxe de lloguer ens espera a la porta.

Això és massa... Directes cap a la platja, Binigaus ens espera, solitària i tranquil·la, per oferir-nos un dels millors paisatges, i el sol que ens bronzeja només tocar-nos la pell. L’aigua està freda... Ens relaxem, estirats a la sorra, això és impressionant...
Agafem el cotxe cap a Es Toro, la muntanya més alta de Menorca, i quines vistes des d’aquí dalt!! Tenim tota l’Illa als nostres peus. Seguidament, anem a fer una volta per Es Vilar, com sempre tant blanca i bonica, i amb aquella tanca menorquina que tant m’agrada.

Ja és hora de dinar, a Cap Roig ens espera una taula reservada amb vistes al mar. No us vull fer enveja però els xipirons són espectaculars, sobretot acompanyats per un bon vinet blanc. I més regals: un àlbum preciós amb moltes fotografies, entrades, tiquets... de tot el que hem fet junts des de que ens coneixem. Pau, avui t’estàs superant, això és increïble, quins records... Gràcies, m’agrada moltíssim.


Una mica piripis, i encara sense reaccionar de tantes emocions, ens dirigim al nord, cap a Cala Pregonda, una de les meves preferides. Però tenim poc temps, hem de marxar. Després de 12h a Menorca que han passat volant ens espera l’avió per tornar cap a casa. Ha sigut un dia increïble, ara ja sé per què havia de portar banyador! Moltes gràcies Pau, ha sigut una sorpresa totalment inesperada, és el millor regal que em podies fer, t’estimo...

Arribem a casa cap a les 20h, ara ens toca dutxar-nos i ràpid cap a Mataró, hem quedat allà amb tota la colla per sopar. Estic molt cansada però ha valgut la pena. Estic molt a gust amb totes les amigues allà, tenia ganes de veure-les. Sopem i més sessió de regals. Laura i Víctor, Anna i Kiko, Eva i Marc, Clara, Cele, Esther i Nacho, Jordi i Edgard, i Pau i Eva, quina colla! Sou les i els millors de tots!
Una copeta i ens retirem, portem 24 hores desperts i el cos ja no aguanta, que ja tinc una edat!!

L’endemà dinar amb la família, un bon àpat i el meu pastís preferit, el Sacher amb una mica de nata i una copeta de cava. Bufo les espelmes i demano un desig, a veure si es compleix. Més sorpreses, em regalen un àlbum de fotografies, quantes fotos! Des de que vaig néixer fins ara, quants records... Els meus pares, el meu germà, els avis, els tiets, cosines i cosins, tots els amics i amigues... aquí hi ha representada en fotografies tota la meva vida. Moltes gràcies familia!


Una abraçada a tots els que heu fet que aquest cap de setmana fos tant especial per a mi,


EVA

diumenge, 13 d’abril de 2008

XXI Caminada Ripollet – Montserrat, abril de 2008

Es va celebrar la tradicional caminada Ripollet-Montserrat, que enguany feia la 21ena edició. Aquesta vegada l’equip va ser format per a dos insensats. L’un va venir expressament des de Madrid, enganyat per la seva inconsciència, amb la voluntat de tastar-se en aquesta llarga caminada i descobrir que 12 hores diàries tancat a l’oficina, evidentment, passa factura. L’altre foll, repetia per 3a vegada una caminada que dóna el tret de sortida a les excursions primaverals.

A 47 quilòmetres ens esperava la Moreneta de Montserrat.

La caminada, que en un 90% de recorregut transcórrer per pistes de terra o camins de muntanya, s’inicia a les 5.00h a l’ajuntament i comencen els primers quilòmetres remuntant la llera del riu Ripoll al seu pas per Ripollet, Barberà i Sabadell (pk 0-11). Al pk 14 creuem el Bosc de Can Déu i ens dirigim cap a Terrassa a on passem per Can Montllor, la carretera de Terrassa a Castellar (a on surten els primers rajos de llum) i l’avinguda de les Arenes. Fins aquí el ritme és molt bo, portem unes 3 hores de camí.

La Cruïlla del Pla de Bonaire (pk 22) és l’inici del primer gran desnivell a assolir ja que ens dirigim cap Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. Arribem a la casa Nova de l’Obac al pk 30. En aquest punt, ja es mostren els primers símptomes de flaquesa i a la conversa hi sobrevola la paraula “no puc més”. Aprofitem per menjar una mica, beure força i posar-nos alguna que altre tirita, ja que les butllofes han començat a fer acte de presència. Els 5 quilòmetres següents que creuen el Mas de les Vendranes, el Torrent del Teix i el Collet de Vacarisses es fan llarguíssims i el nostre ritme ja és lent, molt lent, i ens veiem superats per molts companys de travessa.

Finalment, arribem a l’esperat avituallament de les botifarres (pk 35) a Vacarisses. Aquesta és la parada més llarga. L’objectiu d’intentar fer un bon temps, ha passat a millor vida i ara el nostre cervell, necessita ser enganyat per un bon mos. La botifarra està boníssima i les braves que l’acompanyen són una llaminadura, però abans de caure en la temptació de fer una segona botifarra i abandonar les nostres ànimes al més gran dels pecats, decidim reprendre la marxa i afrontar amb unes condicions pèssimes els darrers quilòmetres. A algú se li ha ocorregut la brillant idea de plantejar que els 12 quilòmetres que ens falten és com una cursa del Corte Inglés, i això, a aquestes alçades fa molt de mal.

Superem la temptació d’agafar el tren a l’estació de Vacarisses (pk 37) i, amb un estat físic lamentable, travessem infinitats d’urbanitzacions que semblen no acabar mai fins arribar a Monistrol de Montserrat (pk 42,5).

Ara, ens queda el més difícil, les nostres cames porten 42,5 quilòmetres amb 9 hores gairebé sense parar. L’últim alè, ens serveix per afrontar el fort desnivell que ens separa de la meta. Passem pel camí de les canals, el camí dels tres quarts, el camí de l’aigua, el camí de la Santa Cova i afrontem els últims metres amb les reserves als mínims, les cames ja no responen, ja no caminem, deambulem, les articulacions han patit massa, els genolls, els turmells fins i tot els malucs, però la il.lusió d’assolir el gran repte pot amb els mals i ara sí, arribem al desitjat final de la caminada, el Monestir de Montserrat (pk 47).

Montserrat és, segons la tradició, la muntanya més important i misteriosa de Catalunya. Situada a cavall de les comarques del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat, s'hi aixeca una abadia benedictina consagrada a la Mare de Déu de Montserrat, una marededéu trobada.

El nom prové de la paraula mont, muntanya, i serrat, cadena muntanyosa. Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes), i precisament aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l'instrument per serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades una al costat de l'altra, que fan pensar en dents de serra. Precisament en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d'or sobre camper de gules, amb una serra d'or tallant-les pel damunt.


Distància: 47km (90% de corriols, pistes o camins de terra).

Alçada màxima: 750m

Desnivell teòric acumulat: 1.300m

Desnivell de baixada: 750m

dissabte, 5 d’abril de 2008

Grandvalira, abril de 2008

Grandvalira, el domini esquiable més gran dels Pirineus és testimoni de la nostra gran passió hivernal, l’esquí. Tres anys després de la última esquiada, per fi, hem tornat a fer bullir les cames i sobre la freda i blanca neu pirinenca hem dibuixat melòdicament els girs dels esquís que acompassadament ens han permès gaudir d’una jornada plena de velles i belles sensacions.

Trepitgem tots els sectors de la gran estació andorrana: el Pas de la Casa, Grau Roig, Soldeu, el Tarter, Canillo i Encamp.

A l’esquiada no hi ha faltat eslàloms espectaculars de banda a banda de la pista, velocitat, girs made in Edgard, salts made in Edgard i fins i tot una breu i fracassada incursió a la pista de bams.

Empíricament, estem en disposició de resoldre un dels enigmes que sobrevola el cap dels esquiadors a principi de temporada. Esquiar, efectivament, és com anar amb bicicleta: no s’oblida. Tanmateix, la musculatura no té tanta memòria i s’ha d’exercitar, sembla que, efectivament, en aquest cas la manca d’activitat esportiva si que s’oblida...

Fantàstica jornada d’esquí: bon temps, poca gent, bona neu!