Excursió al Montcau i a la Mola, març de 2008

Comencem la nostra excursió des del Centre d'informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, en el Coll d’Estenalles. L'itinerari comença per un camí asfaltat amb una bona pendent. Rodejats d’alzines, roures i roca conglomerada anem seguint el camí que ens porta fins el Montcau (1.054m). Des de dalt del cim tenim unes vistes privilegiades, veiem les muntanyes de Montserrat, el Bages i el Vallès Occidental.

Seguim el nostre camí passant pel Coll d’Eres, ampli i ombríbol; el cingle dels Òbits (que no Hobbits), habitacles contruïts en la roca; i per Santa Agnès fins arribar a la Mola (1.104m).

Mola, en termes de relleu, significa "turó escarpat acabat en planell". Aquest tipus de relleu es produeix per la presència de roques de duresa desigual que es disposen en capes horitzontals alternades, una capa de roca dura es superposa a una capa de roca tova, i així successivament. L'erosió, desgast de les roques al llarg del temps produït principalment per l'aigua, actua més fàcilment en les capes toves formant planells i deixant sense base l'extrem de la capa dura del damunt. Aleshores, aquesta no pot sostenir el pes de l'extrem descalçat i es fractura formant cingleres. Els blocs tallats es precipiten a la base de la cinglera.

A dalt, hi ha el Monestir d'estil romànic, de Sant Llorenç del Munt. El conjunt de l'edifici està erigit amb pedra tosca extreta de la mateixa muntanya, i es distingeix per la seva austeritat arquitectònica. També s'hi troba un restaurant amb unes grans vidrieres per gaudir de les vistes fent un bon àpat. Al darrere hi ha un tancat amb burros catalans, gràcies als quals poden pujar el menjar pels camins no transitables fins dalt a la Mola.

La tornada a última hora de la tarda ens delèita amb un preciós crepuscle. És una bonica excursió, curta, apte per a tots els públics i totes les èpoques de l’any, us la recomanem!

Fitxa tècnica:

Alçada màxima (Montcau): 1.054m

Alçada màxima (Mola): 1.104m

Distància recorreguda: 12km

Temps de recorregut: 4h

Setmana Santa, març de 2008

Via ferrata de les Escaldilles, març de 2008

Les vies “ferrates” o vies ferrades són, sobretot, habituals al Alps Orientals on s’hi poden trobar més de 500 itineraris equipats.

Els primers itineraris són originaris del segle XIX. Però no va ser fins els anys 1914-1918 quan les tropes italianes i austríaques van utilitzar aquests camins ferrats de les Dolomites per escapolir els uns dels altres.

Durant els anys 1960 – 1970, el fenomen de les vies ferrades, es va consolidar com a activitat esportiva i d’oci als Alps. Anys més tard arribava als Pirineus catalans i francesos.

La via ferrata de les Escaldilles és un itinerari que es troba a la bonica població de Lló, a la Cerdanya francesa.

La nostra segona incursió en aquest món dels ferros clavats a la roca ha estat més fàcil del que pensàvem, però la preciositat del paisatge ha fet que fer aquesta via valgués la pena.

Des del peu de les gorges del Segre s’inicia l’itinerari per un pont penjat, fàcil però força espectacular.

Seguim el curs del riu fins a trobar una indicació que és on s’escull la via a realitzar: Llises de Lló (poc difícil) o Llises dretes (difícil).

Aquest cop hem escollit l’itinerari més fàcil.

Els primers metres són un fàcil flanqueig per la paret que ens ajuda a escalfar la nostra musculatura i poder assumir, més fàcilment, la via en els seus punts més aeris des d’on gaudirem d’unes vistes privilegiades de la Cerdanya i de les gorges del Segre

La via està en bon estat i tant ben equipada que en tot moment trobes bones i segures preses a on posar els peus o les mans.

Fitxa tècnica:

- Exposició: Sud

- Longitud: 800 metres

- Desnivell: 259 metres

- Altitud inicial: 1.390 metres

- Altitud màxima: 1.649 metres

- Durada: 2,5 hores

Càldegues de color blanc, març de 2008

L’últim dia de setmana santa ens disposàvem a llevar-nos ben aviat per recollir els trastos i tornar cap a casa a menjar la mona. Les previsions meteorològiques dels dies anteriors feien preveure una gran nevada i molt de fred. No va ser així. L’últim dia, sense esperances de neu, el despertar ens preparava una blanca sorpresa.

Amb els ulls encara mig enlleganyats, els cabells sense rumb i el clàssic pijama ortero a ratlles, vam obrir les cortines amb el mateix aire despreocupat de cada matí. De sobte els nostres ulls es van obrir com dues taronges i una esgarrifança va recórrer el nostre cos encara adormit. El paisatge que se’ns presentava davant no era el dels dies passats, era diferent, estava moldejat per una tupida capa blanca: UUUEEEEE!!! Estem sitiats!!!!!!!