dissabte, 31 de juliol de 2010

Bangkok, juliol de 2010

Ens llevem aviat, agafem la motxilla i cap a l’aeroport de Barcelona. A les 10h surt l’avió cap a Bangkok fent escala a Holanda (KLM i China airlines). Arribem a Bangkok a les 6:40h del dia 31 juliol. La nit o el dia o el que sigui que hem viscut allà dalt s'ha fet molt llarg. Arribem a la capital de Tailandia molt cansats però no tenim més remei que fer el turista per aprofitar el dia.

Des de l'aeroport agafem el taxi públic (amb preu pactat) fins l'hotel per 400 baths (uns 10€). Deixem les motxilles i sortim a visitar els temples més famosos. Agafem el tuk-tuk, un vehicle híbrid moto+cotxe que ens porta a cada temple. El conductor ens explica que avui es celebra el dia de la Reina i per ells la gasolina és gratis si porten turistes a visitar els temples de la ciutat i per tant ens costa 10 baths (20 centims €) tot el matí de tuk-tuk. A la primera parada ens adonem de la trampa. A canvi, ens porten al Thai Export Jewels on sota una pressió molt gran aconseguim no comprar cap de les pedres precioses que ens ofereixen. I així, entre temple i temple, hem visitat, joieries, una botiga de roba d'alta costura, seda, etc. La conducció és frenètica i l'aire que corre ens ajuda a sofocar-nos de la calor i la xafogor que fa. El dia ens acompanya.

Visitem el Marble Temple, el Lucky Buddha, el Golden Mount, Wat Po i Wat Arun, entre d'altres. Tots plens de Budes daurats i de mides diverses. Alguns d'enormes! També hem presenciat un parell de cerimònies budistes, una pregaria i una mena de bateig budista.

Agafem la típica barca (35$ 1h) pel riu Chao Phraya amb la que naveguem fins a un mercat flotant de peix i marisc. Tot el recorregut del riu i els canals del voltant estan plens de cases a la llera, és espectacular. Aquesta excursió ha valgut molt la pena!

Al final del dia tornem cap a l'hotel endinsant-nos per carrerons atapeïts de paradetes amb olors diverses i abarrotat de Tailandesos. Semblem els únics turistes.

Ens allotgem al Rambuttri Village Inn (superior double room per 850 THB). Ben situat, molt recomanable. Anem a sopar arròs amb verduretes i gambes per 2 eurus!!

Bangkok ens ha agradat més del que ens pensàvem. Molt recomanable.

L'aventura no ha fet més que començar!

divendres, 30 de juliol de 2010

Calendari del Viatge a Indoxina, estiu de 2010

Tailandia - Cambodja - Vietnam



Avui és dia 30 de juliol de 2010, comença la nostra aventura d’aquest estiu al Vietnam!


Història
La història de Vietnam està caracteritzada per una llarga llista d’invasions.

Al s.II aC. els van envair els Xinesos durant mil anys fins que el famós patriota Ngo Quyen va derrotar els seus exèrcits.

Entre els s. XI i XIII es va consolidar la independència del país sota la dinastia Ly. Molts enemics van atacar Vietnam durant aquest període (Xinesos, Jemers, Xams), però tots van ser expulsats.

Els Xinesos van tornar a fer-se amb el control del Vietnam el s.XV, els van robar els arxius nacionals (com aquí amb els papers de Salamanca) i els van sotmetre a una gran esclavitud. El filantrop Le Loi va preparar una revolta contra els Xinesos, va aconseguir la victòria el 1428 i es va proclamar emperador Le, considerat un dels grans herois del país.

Els primers mariners portuguesos van arribar a Danang el 1516 i durant les següents dècades van establir una colònia comercial a Hoi An. L’església catòlica aconseguiria en el Vietnam la seva segona major àrea d’influència a Àsia (la més important era Filipines, sota poder Espanyol durant 400 anys).

Degut als diferents aconteixements del s. XVII i XVIII el Vietnam es va veure partit en 2. Els poderosos senyors Trinh eren els últims reis Le que governaven el nord, al sud estaven els senyors Nguyen. El 1765 va esclatar la rebel•lió Tay Son i els senyors del sud van començar les seves conquistes cap al nord i Vietnam va tornar a quedar unificat amb Hué com a capital.

Els francesos van iniciar la seva activitat militar a Vietnam el 1847 i durant 4 dècades van aconseguir les 3 províncies orientals que formaven la Coxinxina. El govern colonial francès va realitzar ambicioses obres públiques com el ferrocarril de Saigón-Hanoi, tractant als Vietnamites de manera infrahumana. Durant tota l'època colonial francesa els anhels d’independència bullien sota la superfície. Els anticolonialistes més eficaços van ser els comunistes que van saber canalitzar la demanda de la població amb una distribució més justa de les terres. El 1941 Ho Chi Minh va crear la Lliga per la Independència del Vietnam, coneguda com Vietminh, que va realitzar nombroses activitats polítiques durant la Segona Guerra Mundial. Al 1945 Ho Chi Minh va formar el Comitè de Lliberació Nacional, la “Revolució d’agost” i va proclamar la independència (es va inspirar amb la Declaració d’Independència Americana, ironies del destí). Els 1946 els francesos van bombardejar Haiphong i als Vietminh se’ls va acabar la paciència, aquí va començar la guerra entre França i els Vietminh. França no va ser capaç d’aturar l’efecte dominó del comunisme i al final els francesos es van rendir. El dia següent es va començar a negociar la fi del conflicte a la Conferència de Ginebra. El sud va passar a mans d’un govern catòlic i anticomunista, i el nord comunista. Hanoi va anunciar la formació del Front de Lliberació Nacional, conegut despectivament com a Vietcong (Comunistes Vietnamites) i van enviar unitats de l’exèrcit per la Ruta Ho Chi Minh cap al sud. Els E.E.U.U. va veure clar que era el moment d’intervenir, ja que la guerra colonial francesa a Indoxina era part important de la lluita mundial contra l’expansió del comunisme. Van enviar soldats americans amb el pretext d’instruir les tropes locals en la potència de foc i per ajudar als pobles dels atacs del Vietcong. L’ofensiva del Tet va ser un moment decisiu de la guerra, el Vietcong va atacar a més de cent ciutats, inclosa Saigon i l’ambaixada d’EEUU. Les tropes americanes totalment desprevingudes van contraatacar massivament bombardejant ciutats amb efectes devastadors pel Vietcong. Encara que el Vietcong havia perdut la batalla va ser el punt d’inflexió. El cost de mantenir la guerra es va fer insuportable pels americans. Als EEUU les manifestacions contra la guerra van inundar els carrers.

Richard Nixon va ser escollit president al 1969 gràcies en part a la promesa de tenir un pla per posar fi a la guerra ”Doctrina Nixon”, és a dir, que els vietnamites del sud continuessin la guerra sense les tropes americanes. Els acords de pau de París van establir un alto al foc i la retirada total de les tropes americanes.
Avui en dia encara hi ha 300.000 vietnamites i 2.200 nord americans registrats com a desapareguts en combat.

El 1975 Vietnam del Nord va atacar per terra a gran escala, la invasió va provocar el pànic a l’exèrcit vietnamita del sud que sempre havia depengut dels nord americans. Les tropes van seguir avançant fins a Saigón, els tancs van derrivar les portes del Palau de la Independència de Saigón (Palau de la Reunificació). El general Duong Van Minh es va rendir formalment. Els comunistes van canviar el nom de Saigon per Ciutat Ho Chi Minh (CHCM). El nord s’havia d’afrontar a la fractura del país provocada per la guerra, des dels camps de mines sense identificar, els sistemes econòmics i les poblacions enverinades pels productes químics, i una població física i mentalment destrossada. Aquesta transició ràpida al socialisme va ser desastrosa per l’economia.

Durant la dècada següent Hanoi dependrà de la Unió Soviètica. En el tema polític les coses no van canviar gaire, però en el tema econòmic els Vietnamites van acceptar el lliure mercat.

Ha costat però el capitalisme va estan arrelat cada vegada més.

Les relacions de Vietnam amb EEUU han millorat els últims anys. La societat Vietnamita ha experimentat una profunda transició durant l’última dècada, el seu tan arrelat sistema polític, el comunisme, ha decidit pujar al carro del capitalisme. El resultat és una contradictòria barreja d’una economia ultraliberal (tenen llibertat per guanyar diners) i una política ultraconservadora (no tenen llibertat per opinar en el terreny polític); que ha deixat als Vietnamites ben confosos de quin tipus de país és el seu. Els vietnamites estan habituats a la lluita, són orgullosos i nacionalistes. De generació en generació s’ha respectat i venerat el Tio Ho (Ho Chi Minh) per la seva dedicació a la causa nacional. Però per les noves generacions Vietnam és un lloc on triomfar, ignorar les rígides estructures comunistes i sortir i passar-ho bé! El comunisme ha mort però existeix una espècie de dictadura capitalista i monopartidista. Una de les grans ironies és que és va intentar imposar un sistema comunista en un poble amb un gran instint competitiu per fer negocis. Negocis, treball i comerç és vida. Actualment el Vietnam s’ha convertit en el poble preferit pels inversors internacionals. Vietnam està de moda. Format per una població de 84 milions de persones, una producció anual de 32 milions de tones d’arròs i una producció de 200 milions de litres de nuoc mam (salsa de peix).

divendres, 23 de juliol de 2010

Triatló de la Vila, Barcelona, juliol de 2010


Només dos mesos i mig després d’haver iniciat els entrenaments, tot s’ha de dir, d’una forma autodidacta, poc regular i amb menys intensitat que més, per fi, ha arribat el dia de la gran prova.

Se m’havia posat entre cella i cella batejar-me com a triatleta, i la Triatló de la Vila de Barcelona, una de les 4 proves de l’Asics Triathlon Series, era la cursa escollida.

Ven aviat al matí, tot i que he passat una mala nit fruit de la calor i els nervis, em desperto amb tota la il·lusió d’un nen petit que estrena sabates noves. Després d’un esmorzar de torrades amb pernil dolç i el cafetó, prenc tot el material i carrego la bici al cotxe. En tot això, l’Eva també s’ha llevat aviat perquè a part de donar-me tot el suport moral que necessito per acabar la cursa, m’ajuda a carregar el material i em farà de fotògrafa.

Arribem a la Vila, i el primer que faig és preparar tot el material als Boxes que queden situats al moll que hi ha entre l’Hotel Arts i la torre Mapfre. Dels 2.000 inscrits totals, a mi em toca sortir a la 5a i última sortida amb els 400 rookies que hem vingut a provar-nos, per la qual cosa tinc temps de sobra per posar-me, encara, més nerviós.

En aquest punt, i mentre em dirigeixo cap al sector de sortida de la natació, uns metres més enllà de boxes en direcció la Barceloneta, el ventre comença a apretar. La barreja del cafè i els nervis m’estan matant i noto que en aquest estat no podré córrer. L’única solució és entrar a l’hospital de mar, buscar la porta adequada, moment de relax, suor freda i avall! ;)

Ara sí, tot a punt!

Tinc claca de públic, a part de l’Eva, també l’Ernest i l’Ira i els meus pares em venen a animar.Natació:

Em preparo per l’inici de la cursa i em col·loco en la part davantera de la sortida per buscar un espai més net de nedadors i evitar un possible tap. S’inicia la meva sortida, som uns 400 triatletes. Corro cap a l’aigua, trobo l’espai i em capbusso per iniciar els 750m de natació. La sortida és molt ràpida i neta però al cap d’uns moments allò es converteix en una “guerra” a dins l’aigua tot i que a poc a poc ,a l’estirar-se el grup, vaig trobant el meu espai. Les sensacions són diferents a les que havia sentit durant els entrenaments, ja que el mar tot i que no ho semblava, està força mogut, nedar amb tanta gent al costat té els seus handicaps (cops, esquitxos, etc), i per acabar-ho d’adobar es veuen algunes meduses, que per sort no em toquen. Completo la primera etapa de la triatló entre els 30 primers de la meva sortida però em noto un pèl marejat. Espero que no em passi factura. Corrents cap al punt de transició, la bici m’espera.

Bicicleta:

El mareig no marxa i la transició la faig molt més lenta de l’esperat. M’he de prendre uns moments per a respirar profundament, refrescar-me amb aigua dolça i concentrar-me per la següent fase. Em poso la samarreta, els mitjons, bambes, casc, ulleres i la bicicleta de muntanya. Sí, efectivament, bicicleta de muntanya. Malauradament aquesta limitació ja em condiciona a l’hora de fer un bon temps, així que m’ho agafo esportivament i continuo amb la meva pròpia cursa. M’esperen 20km de bicicleta en un circuit en el qual he de realitzar 3 voltes. La primera, és un suplici. No he fet bé els reglatges de la bici i la roda de davant em frega amb el fre, el pneumàtic llis que he posat en substitució del de muntanya, és ovalat i la bicicleta em vibra, i per súmmum continuo marejat i el beveratge que m’havia preparat està calent i dolentíssim! Em venen basques... però aquest és l’únic líquid que m’ha de mantenir hidratat durant l’etapa de bicicleta. Durant la segona i tercera volta el meu estat millora, però tot i això el ritme no és bo. Les bicicletes de carretera que duen la gran majoria de triatletes m’avancen a una velocitat inabastable, és frustrant. Perdo molt temps, però els ànims de la meva claca incondicional em donen força per apurar cada pedalada. Segon sector completat!

Córrer:

Aquesta és la meva! Deixo la bici a boxes, bec una mica d’aigua, la resta me la tiro per sobre per a refrescar-me i, ara sí, sense perdre ni un segon, començo a córrer. Només em falten 5 quilòmetres i seré triatleta. Les cames em pesen força durant el primer quilòmetre però, tot i això, no paro d’avançar a corredors. Ara no hi ha que em passi. El principal problema és la calor, comença a apretar de valent. Tot i això aprofito els avituallaments per a veure una mica d’aigua i refrescar-me. És justament al segon i últim avituallament quan em tiro l’aigua per sobre i de cop i volta noto el pes de l’aigua empapada a la samarreta; signe inequívoc que les forces comencen a tenir un límit. Ja em queda poc, faig l’últim esforç per a mantenir un bon ritme de cursa avançant a molts corredors. La línia de meta ja és a la vista, un sprint final, mans enlaire, i després d’1:23:52 ja sóc Triatleta!

Triatleta:

L’objectiu s’ha complert, he fet una bona proba i l’he acabat. Per a properes curses és evident que hauré de millorar la bicicleta, però m’ha sorprès el bon resultat aconseguit en natació i he consolidat la part de córrer, per la qual cosa considero el resultat de molt bo però millorable! Ara, ja tinc un nou repte.

Natació: 18:46 (527è)

Bicicleta: 41:34 - 44:10 amb la transició (1387è)

Córrer: 20:56 (313è)

Resultat final: 1:23:52 (895è)