divendres, 14 d’octubre de 2011

Via ferrada de les Baumes Corcades, Centelles


De tant en tant va bé agafar-te un divendres de festa per anar a fer una via ferrada que està molt concorreguda, i així evitar la massificació que ens han dit que hi sol haver.

Anem per C-17 direcció Centelles, seguim per la carretera C-1413 fins que agafem un desviament a la dreta direcció Puigsagordi i Mas Banyeres, i després ja està indicada la Via Ferrada. Aparquem just al inici on hi ha el cartell informatiu de la Ferrada. Agafem la pista cap a l’esquerra de marques grogues, caminem pel Cercle de les bruixes, una zona de xiprers plena de misteri... Passem per davant del Queixal corcat, una gran roca ben foradada. Deixem les marques grogues del camí i agafem les marques vermelles que ens indiquen la ferrada.

És la última via ferrada equipada a Catalunya. Consta de 3 trams diferenciats: l’espoló, el llarg flanqueig a través de les baumes corcades i finalment uns trams més extraplomats, amb unes bones vistes del poble de Centelles i el Montseny.

Iniciem la primera part per l’espoló (sinó es poden seguir les marques grogues i seguir pel camí). Trobem trams molt verticals i aeris, i alguns trams equipats amb passamans. Passem per davant de petites coves de pedra corcada que donen el nom a la Via.

Fins que arribem a un camí que seguim durant 1 Km que creua una pista asfaltada, fins trobar les marques vermelles que ens porten al segon tram (sinó seguim les marques grogues). Recentment s’ha obert una variant , el Pont Nepalí, un increïble pont de 50m. Hi ha 3 cables, un més ample pels peus, l’altre a nivell cintura per encordar-te conjuntament amb el 3 per damunt del cap per agafar-te i anar avançant de costat i amb paciència perquè es mou bastant. Superat amb èxit i amb l’adrenalina augmentada iniciem un llarg tram de flanqueig a través de les baumes corcades, trobem ressalts que pugem i després baixem, sense dificultat.

Continuem per un caminet que va guanyant alçada fins que tornem a trobar les marques vermelles (també hi ha les marques grogues d’escapatòria). Aquest tram és molt atlètic i aeri i el més complicat de la via, requereix força de braços, però està molt ben equipat i ens permet superar-lo amb èxit. Seguim per un caminet on gaudim de les vistes i tornem a reenganxar la ferrada. A través d’una barra metàl·lica pugem una escala que ens ajuda a passar un sortint de roca. Després uns altres trams extraplomats ens porten al camí que seguim i després del darrer tram atlètic arribem al Turó de Puigsagordi 972m.

Fem el descens del primer tram per la carretera asfaltada mentre degustem un entrepà i ens hidratem. Ens endinsem al camí de terra on desfem alguns dels trams de ferrada que abans hem pujat, amb algun tram de corda i escales de fàcil baixada.

Dificultat global: alta (amb moltes vies d’escapatòria pels que no ho veieu clar)
Desnivell total: 330 m
Recorregut: 2.500 m
Horari aproximació: 15 min
Horari itinerari: 3 h
Horari descens: 45 min

diumenge, 11 de setembre de 2011

Via ferrada del Roc d’Esquers i Via Ferrada de Lló, Diada de Catalunya.


Ja són les 20h de divendres, plego de treballar i marxem cap a Càldegues, la Cerdanya. Aquest cap de setmana de la Diada de Catalunya el passem amb l’Anna i l’Edgar (l’any passat també! però per Barcelona) que s’estrenen en el món de les ferrades.

Arribem ràpid, no hi ha trànsit. Sopem una bona amanida i pasta, i a dormir que demà ens espera una llarga jornada. Fa fresqueta, que s’agraeix molt.

Ens llevem a les 8h del matí, esmorzem, fem el cafetó i cap Andorra, a la zona d’Engordany, direcció el llac d’Engolasters. Anem a fer la via ferrada del Roc d’Esquers, una facileta per començar, perquè la puguin gaudir i , a poc a poc, entrar en contacte amb la roca de la muntanya. Primer de tot en Pau, el nostre guia, ens fa una molt bona explicació del material d’ús: l’arnés, el dissipador d’energia, els mosquetons, el casc... i com utilitzar-lo. Ens el col•loquem, comprovem que tot està correcte i comencem l’aproximació a la via. És una via llarga i divertida, transcórrer per una paret granítica que després fa un flanqueig a la dreta que superem amb facilitat, segueix un tram amb cadenes i diferents ressalts fins un tram més vertical i una mica aeri que ens porta fins a dalt d’una agulla, des d’on surt un pont nepalí (és curt, 5m) en direcció a l’espoló. L’últim ressalt és llarg i vertical. I ja arribem a dalt, genial, l’Edgar i l’Anna han superat molt i molt bé la seva primera via ferrada, enhorabona nois!! Seguim caminant per un caminet que puja força i fem una paradeta per menjar els entrepans i hidratar-nos. Un cop descansats ja comencem a baixar per una baixada de pedres. Ens refresquem els peus en un rierol i ja arribem a la carretera on hem aparcat el cotxe.

Dificultat global: mitja
Desnivell: 250 m
Recorregut: 530 m
Hora d’aproximació: 15 min
Hora d’itinerari: 2 h
Hora descens: 1 h

Anem a fer la visita rutinària a la zona de botigues d’Andorra (ja que estem per allà...) ens comprem alguna coseta al Viladomat i a les perfumeries Júlia.

Per celebrar que han aconseguit amb èxit la primera via ferrada ens conviden a sopar a la Formatgeria de Llívia. Uns cambrers molt amables ens serveixen la saborosa raclette de formatge que degustem amb ànsia acompanyada d’un tinto ribera del duero. També ens partim un filet de bou boníssim. Sopem de meravella! I a dormir…

Bon dia i bona Diada a tothom!! Aprofitem per descansar bé i a mig matí anem direcció Saillagouse fins a Lló, França. Farem la via ferrada de les Escaldilles que transcórrer per les gorges del riu Segre. Aquesta via és privada i et lloguen el seu material (no pots portar el teu) i et fan pagar, clar. Comença amb un pont penjant que passa per sobre del riu Segre, i segueix per un caminet cap a la dreta que es bifurca en la via fàcil de les llises de Lló, i la variant que agafem que són les llises dretes més difícils. Paret força vertical molt ben equipada, amb trams amb cadenes, i algun pas atlètic. Passem per damunt d’un tauló de fusta que patina força, sense massa dificultat. L’últim tram requereix una mica més de força de braços i de seguida ja arribem, a dalt hi ha la Capella Romànica de Sant Feliu, en runes. Hi ha unes vistes increïbles de la Cerdanya. Fa vent i decidim començar a baixar. Agafem el camí a l’esquerra que ens porta al poble de Lló i tornem al cotxe. Aquesta ferrada és una mica més complexa que l’anterior però l’Edgar i l’Anna l’han gaudit al màxim. Els hem portat a fer unes vies que sabíem que els agradarien, teníem l’èxit assegurat!

Longitud: 800 metres
Desnivell: 259 metres
Altitud inicial: 1.390 metres
Altitud màxima: 1.649 metres
Durada: 2,5 hores

Anem a dinar a una Brasserie a Saillagouse on ens fan un bon menú, i ja ens toca recollir i tornar cap a casa, i així hem passat un bon cap de setmana a la muntanya.

dilluns, 29 d’agost de 2011

Càstor (4.228m)


Per fi ha arribat el dia. Han estat dies d’entrenament i llargues jornades de muntanya pirinenca per la preparació física i tècnica per tal d’encarar amb la millor preparació l’ascensió al Càstor i al Montblanc. La canal Sàbat i Amagada, la Canal de l’Ordiguer, la Canal Vermicelle i la travessa pel Parc d’Aigüestortes i Sant Maurici d’aquest estiu no han fet més que sumar per a la culminació alpina del 2011. L’Oriol, el Nué, el Francesc i jo mateix formem l’expedició.

El Montblanc ens dona la benvinguda a l’arribar a Chamonix. Massís blanc i majestuós el que creix pronunciadament des de la Vall de l’Arve.

Abans del Montblanc, però, el nostre guia i amic Francesc Sàbat ens ha preparat una primera jornada d’aclimatació. El cim del Càstor es converteix en el nostre objectiu per aconseguir una bona aclimatació per posteriorment intentar coronar el cim més alt dels Alps i de l’Europa Comunitària. Passem el túnel del Montblanc en cotxe i ens hi aproximem per la Vall italiana d’Aosta.

A destí, iniciem l’aproximació al refugi Quintino Sella on superem gran part del desnivell amb un telefèric i un telecadira que ens puja fins a la cota 2.600m. El camí a peu des d’aquest punt està molt ben senyalitzat i té una part final de grimpada fàcil però aèria i en alguns trams equipada amb ferro i algun pont de fusta. Tot arribant al refugi, situat a 3.585m, i al peu de la glacera, ja visualitzem l’itinerari que ens espera per demà.

Ens llevem ben aviat, a les 4h de la matinada per encarar el cim. La nit l’hem passat sense dormir massa però passar aquestes hores a més de 3.500 metres ja suma en la nostra aclimatació.

De nit i amb el frontals, ens abriguem, ens calcem els grampons i iniciem la pujada al Càstor. L'estat de la neu és perfecte i la primera rampa per la glacera és suau però hem d’anar “saltant” algunes esquerdes. Ben aviat la pendent comença a fer-se notar i entrem en calor. Quan el dia comença a clarejar, iniciem el darrer tram del Castor que és molt espectacular per la llarga cresta glaçada, estreta i aèria que en alguns trams llargs no fa més de dos pams d’amplada, just per clavar-hi el grampó i avançar a poc a poc.

Els nostres passos són lents, la respiració és acompassada i intensa per tal de suplir la falta d’oxigen que es nota al pulmons, i la tensió i l’atenció creix a mesura que ens apropem al cim i la cresta s’afila.

La sensacions han anat millorant a mesura que avançaven els nostres passos però això no treu que haguem d’apretar el cul per la impressió que fa la cresteta. En una mica més de 3 hores arribem al cim.

L’ascenció és un èxit, l’aclimatació és bona, la companyia ha estat excel•lent i el guia immillorable, que més es pot demanar? El Montblanc! Propera parada.

dimarts, 23 d’agost de 2011

Puig del Carlit


Estem de vacances i encara encara que sembli mentida ens llevem a les 5h del matí per dirigir-nos, des de Càldegues (Cerdanya), cap a la zona de les Bulloses i coronar, per fi, el cim del Carlit (2.921m). Ho vam intentar fa uns anys però el mal temps ens ho va impedir. Aquesta vegada el temps esperem que ens acompanyarà. Ens traiem les lleganyes i carreguem motxilla petita amb els frontals.

El cel està esplèndid, estrellat sense cap núvol. Arribem amb cotxe fins al peu de la presa del llac de les Bulloses, sortosament hem arribat abans de l’hora que tanquen l’accés i t’obliguen a pujar-hi en autobús. Ja són les 6:30h. Comencem a caminar cap al Carlit, no hi ha ningú, silenci absolut, una vaca ajaçada a l’herba en dóna un bon ensurt, continuem la marxa seguint les marques grogues del circuit dels llacs. Amb 2 hores arribem a la falda del Carlit on ens avança un noi corrent. En aquest punt deixem el camí marcat del circuit i iniciem el tram final. Aquesta és una grimpada llargueta però fàcil, intentem seguir els punts vermells que marquen l'ascenció sinó la cosa es complica una mica més. Es gira un vent fort, i fem cim amb 3h. Unes vistes genials de tota la zona del Pas de la Casa d’ Andorra i del Cadí per una banda i d
el Puig Peric a França i el Canigó per l’altre. Des d’aquest punt es divisen 3 països.

Baixem ràpid perquè fa molt de vent i és una mica molest. Baixem grimpant amb compte, la pedra rellisca força. Mentre nosaltres anem tornant veiem el camí d’ascens del Carlit ple de formiguetes que és gent que forma una fila com si fos una possessor! la imatge és impressionant. Ens anem creuant contínuament amb una bandada de gent, és un no parar de francesos que van a fer el "seu" cim més alt de la zona. Per arribar al punt on tenim el cotxe tanquem el bucle pel circuit dels 12 llacs per gaudir del preciós paisatge. Tornem cap a casa amb el 7è cim de l’estiu, fàcil i molt recomanable per a tots els públics.

dissabte, 20 d’agost de 2011

Ruta pels Refugis d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

Jornada 1


Ens preparem les motxilles i cap a Espot, on comença la nostra ruta de refugis pel Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Deixem el cotxe al pàrquing de Prat de Pierró (una mica més amunt d’Espot, està indicat). Plou molt, comencem bé... anem seguint el GR 11 fins el Llac de Sant Maurici. Passem pel Salt de Ratera i ens fem la foto de rigor. Seguim cap a l’Estany de Ratera fins al XALET D’AMITGES 2.366 m. (on arriben Taxis 4X4). El temps ha millorat i tenim una bonica vista dels Encantats i els dos caçadors convertits en pedra. La Llegenda explica que els caçadors no van voler anar a missa i el Superior els va convertir en pedra.

Durada de la jornada: 2:30 h
Desnivell acumulat: 732 m


Jornada 2 (Cims del Tuc d'Amitges i Tuc de Saboredo)


Ens llevem, aquest any no ens ha nevat com fa 3 anys, i podem començar tranquil•lament la nostra ruta d’avui. Passem per l’Estany Gran d’Amitges fins al peu de les Agulles d’Amitges en direcció el Coll d’Amitges 2.760 m. Fem el Pic d’Amitges 2.848 m., fàcil i bonic, des d’on veiem el refugi on hem dormit amb els Encantats al costat. No en tenim prou i fem el Tuc de Saboredo 2.829 m., just a l’altre banda del coll, des d’on veiem el refugi de Saboredo i el Tuc de Sendrosa, propers objectius. Carenegem avall fins el Coll de l’Estany Gelat i voregem l’Estany Gelat i l’Estany Major de Saboredo en direcció al refugi. Hem de caminar ràpid perquè la boira comença a pujar i sembla que ens persegueixi, finalment arribem al REFUGI DE SABOREDO 2.310 m. És petit i molt acollidor, el guarda amb uns ideals molt clars ens explica com cada dia puja i baixa tot el menjar i les deixalles a l’esquena, pensa que l’helicòpter contamina massa si ha de fer tants viatges. Hem sopat de meravella, el Julio és un xef amb sentiments culinaris i ens fa un sopar que degustem amb la mateixa il•lusió que ell ens l’ha preparat. Persisteix una boira el voltant del refugi, no ens deixa gaudir de les vistes ni de les Llàgrimes de Sant Llorenç.

Durada de la jornada: 8h

Desnivell jornada: 598 m
Desnivell acumulat total: 1.330 m


Jornada 3 (Tuc de Sendrosa)


Ens llevem sense boira, un bon esmorzar ens dóna força per fer el Coll de Sendrosa 2.451 m. i fer l’ascensió al Tuc de Sendrosa 2.702 m. És fàcil i al final té un tram de grimpar força divertit. Baixem cap el Circ de Colomers seguint l’itinerari dels Carros de Foc. Anem fins l’Estany de Cabidornats (el del pluviòmetre) i fem una nedada refrescant i necessària. Passem la presa de l’Estany Major de Colomers i anem a veure l’antic refugi de colomers i el seu peculiar wàter amb vistes, i ja arribem l’actual REFUGI DE COLOMERS 2.138 m. Tot el dia somiant amb la típica truita de riu de Colomers i resulta que avui per sopar ens fan botifarra amb cigrons, oohhh... Sort que aquí sempre ens tracten tant i tant bé.

Durada de la jornada: 8h

Desnivell jornada: 613 m
Desnivell acumulat total: 1.943 m.


Jornada 4 (Tuc de Ratera)


Anem cap el Port de Ratera 2.594 m. per fer l’ascensió a un pic força emblemàtic de la zona, el Pic de Ratera 2.862 m. No té massa dificultat i des de dalt les vistes són magnífiques, per a mi les millors. Podem veure tot el Circ de Colomers a un costat amb l’Aneto a l’horitzó i tota la vall de Ratera i Sant Maurici a l’altre. De baixada seguim el GR 11 fins el Mirador de l’Estany de Sant Maurici i d’allà aviat arribem al REFUGI ERNEST MALLAFRÉ 1.893 m. Un refugi molt petit i una mica descuidat, el sopar és molt senzill i tenim la gran mala sort que ens toca l’home que ronca més fort del planeta just al nostre costat, buff..

Durada de la jornada: 8h

Desnivell jornada: 770 m
Desnivell acumulat total 2.713 m.


Jornada 5 (Pic de Peguera)


Ens llevem amb molta son, amb la sensació (i la realitat) d’haver dormit poc, però amb la il•lusió d’aconseguir un dels cims més alts de la zona. Ens dirigim cap el Prat de Monestero, bonic paisatge amb l’Estany de Monestero. Fem el Coll de Peguera (W) 2.718 m. per aquest coll ja que per l’altre cara és bastant més complicat fer el pic, hi ha una gran paret només assequible per a experts grimpadors o escaladors. Coronem el Pic de Peguera 2.980 m. (el rècord d’alçada per l’Eva). L’últim tram té una grimpada important, d’un grau mig de dificultat, on has de posar les mans a la roca en zones sense bones preses i amb caiguda lliure a cada banda, si més no impressiona. Arribant al refugi de Colomina passem pel Pas de l’ós, sembla impossible de baixar però hi trobem unes escaletes que van molt bé. Ens aturem a l’Estany de Mar, amb uns blocs de pedra blancs i una aigua d’un color blau que sembla la Costa Brava. Prenem una mica el sol i ens mullem els peus, l’aigua està gelada!
Voregem el Llac fins al REFUGI DE COLOMINA 2.420 m. És un paratge pelat, sembla la lluna.

Durada de la jornada: 8h

Desnivell jornada: 1.037 m
Desnivell acumulat total: 3.750 m


Jornada 6 (Pic de Saburó)


Ens fan llevar a les 6h del matí (ahir ens van dir que sinó no tindríem esmorzar, ja els hi val!) i mig adormits tornem a vorejar el llac, refem el pas de l’ós (de pujada no impressiona tant) i ens dirigim cap a la Collada de Capdella o de Saburó 2.668 m. Fem el Pic de Saburó 2.906 m., de fàcil ascensió amb un últim tram de grimpada maca i un bloc gegant de pedra impossible d’ascendir (d’uns 4 metres d’alçada) no ens permet tenir la sensació d’haver coronat realment el cim però les vistes són boniques. Dinem el picnic a l’Estany de la Llastra, ens banyem, prenem el sol i amb forces renovades continuem fins al REFUGI J. M. BLANC 2.318 m. Paisatge idíl•lic on els hi hagi.

Durada de la jornada: 8h

Desnivell jornada: 728 m

Desnivell acumulat total: 4.478 m.


Jornada 7


Avui ja tornem, seguim el GR 11 fins Estany de Lladres per la vall del riu Peguera. Anem recordant tot el que hem fet aquests dies... ens hem acabat fent amics de roncadors de rècord Guinness, una parelleta que ens conviden a un bon vi de la Rioja, ens hem trobat amb urbanites de Barcelona, hem conegut Maresmecs/ques que espero que algun dia ens tornem a trobar a Burriac per exemple, francesos poc tolerants, famílies amb molta il•lusió per la muntanya, personatges peculiars, molt peculiars, dones muntanyeres amb grans idees d’un món millor és possible, i tants d’altres però sobretot, que tots ells han fet que passem unes vacances genials envoltats del 6 cims que hem coronat i dels magnífics paisatges que ens han rodejat. Ens desviem a l’esquerra per l’Avetar, la nostra ment deixa de divagar quan veiem que estem rodejats de maduixers. Omplim una ampolleta tota de maduixes, mmm... fins que ja arribem al Prat de Pierró, on van començar les nostres vacances i on avui s’acaben.

Durada de la jornada: 4h

Desnivell jornada: 102 m
Desnivell acumulat total 4.580 m.

diumenge, 19 de juny de 2011

Sant Joan a Menorca


Avui 19 de juny, diumenge abans de Sant Joan, comencen les celebracions de les Festes de Ciutadella amb el dia des be. És la sortida de s’Homo des be i la Junta de Caixers pels carrers per convidar a tothom a assistir a les festes del dia 23 de juny, hi esteu tots convidats!! Nosaltres no hi faltarem.

En Pau ja està a Menorca descansant i gaudint de la casa i l’illa, jo m'hi uniré el dimecres.

...

I per fi ja és el dia, agafo l'avió cap a Menorca!! només arribar a s'illa en Pau em ve a buscar i anem a veure la posta de sol al Cap de Cavalleria. Passatge idíl·lic per veure "es bollo". Mentre el sol es va ponent oferint-nos un cel esplèndid de colors, alguna cosa especial està succeint... en Pau se situa davant meu, em sorprèn i em fa emocionar recitant-me unes boniques paraules fins al punt que s'agenolla als meus peus en una inesperada i inoblidable declaració d'amor amb anell de compromís! uueeeeeee!! i per celebrar el nostre compromís em convida a sopar un bon arrós caldós a Cap Roig (i xipirons i ortigues de mar també), què més es pot demanar? Ha sigut genial Pau!!

Bon dia!! amb una alegria que recorre cada part del meu cos ens llevem relaxats i disposats a gaudir de la casa, mentre esmorzem un bon tros d'ensaïmada de crema. Xino-xano anem cap a la platja de Binibèquer, fa molt bon dia i la platja amb el seu xiringuito estan plens de gent encara poc bronzejada. A la tarda anem cap a l'aeroport a rebre la Mònica i en Jordi que arriben per unir-se a la festa i els portem cap a la platja de Binibèquer per pensar en el plàning d'aquests dies mentre descansem estirats sobre la sorra blanca. A un quart de deu del vespre estem preparats a la terrassa de casa amb una patates, unes olives i un gotet per començar a degustar el gin xoriguer amb Kas llimona mentre gaudim d'una bonica posta de sol. Passem per la dutxa i cap a Es Castell. Aquest és un poblet presidit per Cales Fonts, una petit port preciós amb un llarg passeig de botigues i restaurants. Després ens dirigim més enllà del poble fins a Cala Corb, al mític bar de Sa Cova amb música menorquina en directe que no oblidarem mai. És molt divertit l'espectacle que monten aquells "iaios" menorquins ben emocionats amb les seves cançons, "mááátala, mááátala, bang, bang..." jeje!! Passem un revetlla de Sant Joan ben diferent però molt ben acompanyats.

Bon dia de nou. Ens llevem tots a l'hora, una mica de cafè, ensaïmada de crema, torrades amb mantega i melmelada, per a tots els gustos. Tovallola, banyador i cap al sud de l'illa a la llarga platja de Binigaus. Tot i estar al sud es nota la tramuntana i busquem una zona arrecerada. L'aigua té un bonic color blau verdós, caminem cap a dins el mar i l'aigua encara ens arriba a la cintura, està ple de peixets, fem uns bons llargs nedant i sobretot crema de protecció solar que el sol apreta fort.

Avui és Sant Joan, i a la tarda tornem cap a casa a preparar unes ampolles de pomada i marxem cap a Ciutadella. Al capvespre es fa el replec de caixers i cavallers que forma la Qualcada per celebrar el tradicional “Jaleo”. Els caixers fan botar els seus cavalls i la gent dóna ànims als seus genets. Baixen cap a Es pla a fer els jocs de l’ensortilla, carotes i córrer amb els braços agafats. Hi ha molta gent gairebé no s'hi cap, són molt espectaculars aquests jocs i nosaltres estem ben bé al mig del "Jaleo", la gent empenyent per davant i per darrera per obrir pas al cavall que ve a gran velocitat, quina passada, és espectacular. I finalment el darrer toc de fabiol, que és un moment molt emotiu, mentre se sent de fons... "fins l'any que ve si Déu vol!". Ja havíem decidit prèviament que l'encarregada de conduir de tornada a casa seria jo, així que vaig deixar l'ampolla de pomada per una d'aigua a certa hora de la nit, esperant aquest moment... el guàrdia civil que ens para per fer el control d'alcoholèmia, sempre es posen al mateix lloc i paren a tothom, accedeixo a fer la prova, una mica nerviosa, ho reconec, bufo ben fort i... 0'0, prova superada amb èxit. Condueixo tranquil·lament per les fosques carreteres de Menorca amb el cel ben estrellat fins a casa i a dormir!!

Bon dia de ressaca! esmorzem i cap a Trebalúger. Aparquem a la urbanització de Cala Galdana. Allà caminem fins a Cala Mitjana i després cap a la platja de Trebalúger. Passem el matí tranquil·lament gaudint de la platja i dinem uns bons entrepans que ens em preparat al matí, sota el parasol, sort d'ell!! Aquesta tarda tornem a Ciutadella, la Mònica i en Jordi van a visitar una amiga de la Mònica que acaba de ser mare i nosaltres anem a passejar pels carrers de Ciutadella. Al vespre ens retrobem els quatre per anar a sopar al Triton, mític bar restaurant del port que no ens perdem mai!! xipirons, cargols de mar, pilotes amb tomàtiga... Mmmm... repetim de xipirons i menjant ens despistem, se'ns a fet tard, ostres els focs artificials! A les 23h fan els castells de focs que es poden veure des del passeig marítim. Ens fem un fart de córrer amb la panxa plena i arribem amb la traca final, oohhh... quina pena... ens els hem perdut...

Diumenge ens llevem aviat i ens dirigim cap a Fornells a fer braços. L'operació kaiak comença a la badia i el guia ens porta a cales petitones on només és pot arribar en barca i a una cova on fem snorkel i podem veure alguns peixos. Després de l'esforç de remar anem a recuperar l'energia consumida al Restaurant Es Cranc, on els simpàtics i divertits cambrers ens posen un pitet mentre ens serveixen una Caldereta de llagosta i un arrós caldós amb els que ens llepem els dits!! Molt recomanable. Amb l'estomac ple anem a descansar al Caló Blanc, una de les més petites. Tornem cap a casa a fer les maletes que en Jordi i la Mònica ja els toca marxar. Els portem a l'aeroport i amb molta pena ens acomiadem d'ells, ens ho hem passat genial, ens veiem a Barcelona parelleta!! Nosaltres tornem cap a casa, agafem unes patates fregides, una mica de gin xoriguer amb kas i tornem a celebrar una altra posta de sol a Menorca des de casa.

Bon dia, ens preparem uns bons entrepans i aprofitant que avui sembla que no fa tanta tramuntana anem cap al nord, a Cala Pregonda. És una de les meves preferides, m'encanta el fang vermellós que trobem de camí entre Binimel·là i Pregonda, mentre aguantem el sol que bull sobre nostre. Quedem embadalits de nou amb la bellesa d'aquesta platja amb la sorra de mil colors diferents i l'aigua tant transparent. A la tarda anem a passejar per Maó, on en Pau es compra unes albarques menorquines i després anem al Mercat a comprar formatge de Maó i tàperes. Fem un passeig pel port, està ple d'enormes iots i velers, quin luxe amb el que viuen alguns! Nosaltres que també som afortunats, tornem a sopar a la bonica casa i a descansar...

Avui ja ens toca marxar, recollim, fem les maletes i cap a l'aeroport que a les 11:30h surt l'avió. Espero que surti a l'hora que a la tarda ja treballo!!

Les minivacances s'han acabat, però han estat l'inici d'una nova etapa. Una sorpresa que fa que tornem promesos de l'illa de Menorca!

Com sempre diem, tornarem!

divendres, 29 d’abril de 2011

Setmana Santa a la Cerdanya


Sortim el dijous a la tarda de Premià de Mar cap a Càldegues, la Cerdanya. No trobem gens de trànsit i a les 20:30h ja fem una parada al Carrefour de Puigcerdà per omplir bé la nevera. Un cop a casa sopem un pa amb tomàquet amb embotits, formatge de vaca i l’appenzell que tan ens agrada, tot acompanyat d’un Izadi (Rioja criança 2006), una delícia. Caiem molt ràpid al llit, un gran cansament s’apodera de nosaltres....

Ens llevem tard i esmorzem unes torradetes amb melmelada i un cafè. La previsió meteorològica augura mal temps, núvols i inclús pluja. De moment encara veiem el sol i decidim sortir en bici abans que arribin els núvols. Pedalem direcció l’estació de tren de Puigcerdà per la carretera, creuem pel pont de la via del tren i agafem un trencall a la dreta direcció Guils-Saneja. A 200m passem per un pont romànic a Sant Martí d’Aravó, compte amb el semàfor. Després del càmping entrem al poble de Saneja i ens dirigim cap a l’església. Seguim el GR fins al final del poble. S’acaba l’asfalt i trobem un tram pedregós (deixem una pista a la dreta que va a Iravals) és un tram amb força desnivell i força dur. He de baixar de la bici, no puc... fins que arribem a una carretera i l’agafem cap a l’esquerra direcció Gils, després seguim recte per una pista i entrem al poble de Gils. Veiem varies fonts en aquest poblet, és bonic. Fem una parada per recuperar forces, la pujada ha estat dura. Pensàvem fer una ruta més llarga però els ocells voleien baix i els núvols creixen i s’aproximen. Tornem enrere sobre les nostres pedalades però ens desviem en un petit camí per on hi passa un Rierol fins a La Tor de Querol. A partir d’aquí, ja circulem per camí asfaltat i seguim la via del tren pel pla d’Enveig. Des d’aquest petit poble surt una carretera direcció Ur i ja està indicat per carretera la tornada cap a Càldegues. El temps ens ha respectat. Arribem a casa perfecte per fer una mica d’estiraments i dinar un bon tros de carn amb amanida.

Ens llevem l'endemà, és el dia de Sant Jordi. Anem a passejar per Puigcerdà, tota la zona del llac i la plaça de l’església a mirar llibres i olorar roses. Fem un petit descans per fer els canvis del Supermanager, que tot i no sé el nostre millor any no fos cas que se’ns oblidés! Després anem cap a Llívia, on hi ha una fira artesana pels seus carrerons. Passegem pel poblet francés de Saillagouse i visitem Err (hi ha un parc d'atraccions aquàtiques que obren a l'estiu, ideal per a nens).

Avui anem cap a Andorra, a prop de Sant Julià hi ha un poblet que és diu Santa Coloma, allà farem la Via ferrada de Sant Vicenç d'Enclar. Al arribar a Santa Coloma hi ha una rotonda ovalada, en forma de 8, la passem i més enllà ja ens indica la direcció de la via ferrata. Hi ha uns bancs de fusta i el panell informatiu de la ferrata. Comencem pujant per un bosc uns 15 minuts seguint les marques grogues. Duració ferrata: 1:30h. Aquesta via està molt ben equipada, per això és ideal per la majoria de principiants però hi ha un pas força desplomat que requereix força de braços, es tracta de passar-la ràpid per no cansar-te i un cop passada pots descansar per poder continuar. Hi ha trams que estan equipats amb cadenes, fem alguns flanqueigs i aprofitem l’esquerda de la roca per posar els peus i seguir avançant. A l’arribar a dalt ens trobem amb la bonica Ermita de Sant Vicenç d'Enclar i les immenses vistes que ens ofereix. Hi va haver uns despreniments per sobre la tartera importants el 2008 i en el camí de descens s'ha d'anar en compte no ficar-s’hi perquè hi ha camins tallats amb la indicació del camí correcte. Anem baixant pel caminet entre la tartera durant uns 20 minuts. Perfecte, una altre ferrata a la nostra llista personal!

Ara a mirar botigues per Andorra, que no sigui dit! Un cop tornats a la Cerdanya, l'esforç físic d'avui el compensarem sopant una fondue de formatges (emental, appenzell i beaufort) exquisida!! Cada dia la cuinem millor!

Avui ja és dilluns de Pasqua, anem a Llívia a comprar una Mona i baixem a dinar amb la família. Bona Mona a tots!

diumenge, 20 de març de 2011

Ruta de vins per la Rioja


Dinem uns espaguetis amb salsa carbonara i marxem ràpid, la Rioja ens espera. Passem a buscar la Cele i l’Alfons per Cabrils (uns experts en bodegues riojanes), ja hi som tots.

En Pau condueix durant unes 5 hores i a les 21h arribem a Haro, la Rioja Alta. Ens allotgem a una pensió cutre (Hostal Aragón) que està al Casc Antic, l’encarregada és una àvia treta d’una peli de por... Sortim a passejar cap a la Plaza de la Paz, amb una bonica glorieta al centre, a un costat de la plaça hi ha el Ayuntamiento de Haro i la Iglésia de Santo Tomás. Agafem un petit carreró just al darrera per anar a la famosa Herradura, que comença a la Calle Santo Tomás i fa la mitja volta, en forma de ferradura. Aquí trobem un munt de bars amb les tapes típiques de la regió, mengem des de pimientos rellenos, zapatillas, chistorra, orejas, bacalao con salsa i fins i tot tapa de pulpo, acompanyat d’uns bons criances D.O. la Rioja. Excel·lent gastronomia i millors vins!

Al matí anem de visita guiada (6€ per persona) a les Bodegas Muga, al centre històric del Barrio de la Estación. Ens ensenyen la luxosa bodega amb les barriques i el procés d’embotellatge. Ens expliquen les dues principals reaccions químiques que fa el vi: des de la fermentació alcohòlica on el sucre del raïm es transforma en alcohol gràcies a les llevadures en unes enormes tines de fusta, a la segona fermentació malolàctica que es fa en les barriques de roure on bactèries transformen l’àcid màlic en àcid làctic, per reduir l’acidesa del vi. Al final ens ofereixen una degustació d’un Muga blanc i un criança.

El dia anterior sopant entre tapes vam descobrir un vi que ens va agradar molt, Martínez Lacuesta crianza 2006 i decidim anar a visitar la bodega. Aquesta bodega estava al centre d’Haro i aquest any l’han traslladat a les afores, unes modernes instal·lacions que tot hi que encara no es poden visitar per les obres, un home de la família a qui vam caure en gràcia ens ofereix fer una visita i la degustació d’un Reserva 2004. Tot l’edifici és molt modern, la part que més ens impressiona és la majestuosa sala amb les barriques de vi, un “bosc” d’espectaculars columnes de formigó il·luminades estratègicament amb llum tènue que a l’arribar al sostre mantenen un arc fins la següent columna, sembla el sostre d’una catedral. Meravellós!

Dinem uns bocadillos especialitat d’Haro i un cafè per recuperar forces.

Ens dirigim cap a Bodegas Bilbaínas (8€), comprades pel Grup Codorniu, on ens ensenyen les enormes instal·lacions i baixem a les profunditats de la bodega per visitar els "calados". Ens expliquen tot el procés del vi mentre degustem 2 criances i un reserva. Ens fan olorar diferents pots amb olors característiques del vi, com olor a pebre, tabac, coco, cafè... costa d’encertar només fent servir l’olfacte!

Ja marxem d’Haro, anem cap a la capital de la Rioja, Logroño. Mentre gaudim del paisatge de les vinyes amb la superlluna que ens acompanya aquesta nit. Arribem al cap d’una hora i anem cap a l’hostal (Pension Villar, molt bé i barat) on ens allotgem, al centre mateix del casc antic. Sortim cap a la zona més típica, la famosa Calle Laurel, o “senda de los elefantes” (ningú marxa sense agafar una bona “trompa”). Fa dies que somio amb el Champi del Bar Soriano, mític i excel·lent pinxo. En Pau al·lucina com el cuiner prepara la planxa amb uns xampinyons força grossos, oli, mitja volta amb destresa i barreja secreta d’oli amb quelcom més, una gamba i ho punxa tot sobre una llesca amb molta molla de pa, increïble, és boníssim! Acompanyat d’un Martínez Lacuesta criança. La Cele i l’Alfons ens recomanen els Cojonudos del Bar Simpatia, també el pintxo de Foie, i al bar de les millors patates braves. Fins acabar al Pub del costat de l’Hostal ballant per fer baixar, una mica, tants pinxos que ens hem menjat. Bona nit!

Ens llevem aviat, agafem el cotxe i cap a la zona més septentrional de la Rioja Alavesa, anem a Labastida a la falda de la Sierra de Toloño trobem la Bodega Granja de Remelluri. És una granja situada en una zona privilegiada enmig d’hectàrees infinites de vinyes, és molt bonic. La visita es molt ràpida, van per feina i al final ens ofereixen una degustació del Remelluri Reserva 2005.

Agafem la carretera que passa entre els poblets de la Rioja Alavesa, preciòs, passem per Samaniego, Elciego i parem a Laguardia. Entrem per una de les portes de la muralla per endinsar-nos en els carrerons de Laguardia, on també degustem els bons pinxos i bons vins.

Aquest ha estat un gran cap de setmana de ruta amb bona companyia, pel bon vi i pels saborosos pinxos de la Rioja!

diumenge, 2 de gener de 2011

Cap d'any a Andalusia


Ens conjurem la família Vilaplana per anar a passar el cap d'any a Andalusia i fer "teràpia familiar-motivacional". Ja ens toca que fa molt de temps que no fem un viatge conjunt. Evidentment, l’Eva s’apunta a la festa, només faltaria que sempre dona el punt de serenitat i alegria necessari.

Nosaltres arribem el dijous 30 de desembre a Sevilla, la resta de l’expedició Vilaplana (Oriol, Mercè i Nué) ja fa un parell de dies que corren per aquesta terra. Avui a dormir aviat que demà és el dia de l’home dels nassos.

L’últim dia de l’any ens dediquem a fer turisme per Sanlucar de Barrameda, un destí turístic d’estiu per excel·lència però que en aquesta època de l’any s’hi respira tranquil·litat. Hi anem per passejar pel seu passeig marítim i per fer uns tastets en els famosos bars de tapes i manzanilla. A la tarda intentem acordar una visita en alguna de les diverses bodegues de Jerez, però ens és impossible, està tot tancat el darrer dia de l’any per la qual cosa fem un passeig per Jerez, anem a comprar el sopar de cap d’any i tornem cap a la nostra base a Sevilla. A Sevilla ens allotgem en uns apartaments (apartamentossevilla.com) relativament cèntrics, que són força correctes en la relació qualitat-preu.

El sopar de cap d’any el passem en família tot desitjant-nos un millor i feliç any 2011. Ens fonem en una emotiva abraçada…

Els joves del grup, decidim anar a investigar la nit de cap sevillana i ens enduem algues sorpreses. La primera de totes és que hi ha la tira de taxis per Sevilla que van buits! Inaudit en un dia com avui a les nostres latituds! I la segona és la calle Betis, un punt de trobada per fer gresca i xerinola dels joves sevillans. La situació és realment surrealista, hi ha un munt de gent jove (posem-li entre 18 i 25 anys) que fan botellon al carrer, un macrobotellon on tots els nois duen vestit negre, camisa blanca i corbata, i les noies vestits de nit espectaculars. Tots ells amb el got de plàstic, les ampolles embolicades amb bosses del “carrefú” i bevent i xerrant tranquil·lament celebrant l’inici del nou any. És curiós perquè tot i la quantitat de gent present que forma petits grups, l’ambient que s’hi respira és de calma i tranquil·litat. Un cop observat aquest fenomen decidim tornar a dormir que nosaltres estem de minivacances i demà s’ha d’aprofitar bé el dia.

L’endemà fem visita a Cadiz, la part de la ciutat emmurallada. És dia 1 de gener i està pràcticament tot tancat i poc moviment de gent, per la qual cosa ens dediquem a caminar i recórrer els estrets carrers del casc antic. A la tarda anem a investigar el poble veí, San Fernando.

I per fi, arriba el dia 2 de gener a on fem la visita estrella d’aquest viatge, el Parc Nacional de Doñana. Abans fem una visita fugaç per les dunes de la costa propera a Matalascañas. Doñana és un espai natural protegit situat a Andalusia, que té una extensió de 53.709 ha, entre el Parc Natural de Doñana i el Parc Nacional de Doñana, comprèn una gran extensió de maresmes que acull durant l'hivern nombroses espècies d'aus aquàtiques, que cada any arriben als 200.000 individus. Hi treballen diferents institucions científiques que vetllen per un desenvolupament adequat de les comarques limítrofs i per la conservació d'algunes espècies molt amenaçades que hi habiten. Doñana es considera la més gran reserva ecològica d'Europa i està declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco. Fem una visita al parc amb un guia que ens acompanya amb un bus 4x4 i ens va explicant cada racó que veiem. Avui hem tingut mala sort i hem vist pocs animalons, i evidentment ni rastre del felí més famós d’aquestes contrades, el linx ibèric. Finalitzada l’excursió fem una visita ràpida al poble de l’Ermita del Rocio, famós per la seva romeria i la seva verge és un poble dels i pels cavalls que és el vehicle i l’individu protagonista d’un espai fet a la seva mida. Sense carrers asfaltats, amb amarradors de cavalls a totes les cases i fins i tot taules de bars a l’alçada dels genets.

L’últim dia de les vacances les passem de visita per Sevilla, “carrerejant” i menjant les tapes més típiques i exquisides que trobem.

Un bon viatge, per desitjar-nos un nou any 2011 ple de felicitat.