La Cerdanya, setembre de 2008

L'endemà de la Diada de Catalunya emprenem el nostre viatge cap a la Cerdanya francesa. El nostre objectiu és assolir el cim del Carlit (2.921m), el més alt del Pirineu Oriental. Ens llevem a les 7.00h del matí, esmorzem per agafar forces i ens dirigim cap a l'Estany de les Bolloses (2.000m), on es pot arribar en cotxe. Fa molt mal temps, comencen a caure algunes volves de neu, hi ha molts núvols, això no pinta massa bé per poder fer l'ascensió. Deixem el cotxe enrere i comencem a creuar la presa de l'Estany. El paisatge és preciós, però ja comença a quedar una mica emblanquinat. Em sembla que això és complica... Les muntanyes que ens envolten estan totes cobertes de neu i els núvols s'hi enganxen amb força. Comença a fer fred, molt de fred... no anem massa ben equipats, això no ens ho esperàvem! Se’ns glacen les mans, les orelles i els nas. Anem seguint una estona més però ja veiem que serà impossible fer l’ascensió al cim degut a les inesperades inclemències meteorològiques per a la època que ens trobem. Fem una volta per la zona plena de llacs i retornem a l'Estany de les Bolloses i al cotxe. Excursió d'unes 3h. Llàstima, ens queda el Carlit pendent per a una altra ocasió.

Hem de pensar alguna activitat alternativa. A l'Edgard vingut expressament des de Madrid no el podem deixar així! Per fer-nos passar el fred anem a uns Banys Termals naturals que es troben per la zona. Al bell mig del bosc, sota una roca, brolla aigua calenta i sulfurosa de les profunditats de la terra, que en forma de cascada regalima pel llom de la muntanya entre banyeres artificials. Ens permetem el luxe de fer un bon bany calentó en unes contrades idíl•liques i prou desconegudes per la bellesa que ens deleita el paisatge.

Un cop relaxats, decidim emprendre alguna activitat física per arreglar la jornada. Anem cap a Lló, on farem la Via Ferrata de les Escaldilles, enclavada en una immensa paret de roca que contempla el naixement del riu Segre. No fa gaire han fet aquesta via de pagament i alhora obligant-te a llogar el material, per la qual cosa venir equipats amb el propi material ens ha servit de ben poca cosa. La Via comença en una llarga passarel•la que et porta a l'altre costat de la carretera, just al costat del riu Segre. A partir d'aquí ja comença l’ascensió, aquesta vegada farem la via difícil, les Llises dretes (l'altre vegada ja vàrem fer la fàcil). Té alguns passos bastant aeris, que ens fan notar la sensació d'estar ben penjats de la roca, així com diversos trams de flanquejos. El punt més vertical i complicat està equipat amb un tauló de fusta pels peus, que rellisca, però ens en sortim airosos, sobretot l'Edgard que s'estrena en el món de les Ferrates i sembla ben bé que ho hagi fet tota la vida! A dalt ens trobem l’Ermita romànica de Sant Felip (1.649m), en runes, i unes vistes amplies de la Cerdanya a punt de pondre’s el sol. S’acaba la jornada, ara només en queda anar a sopar. Ens esperen uns bons formatges francesos per desfer en una fondue, mmm... mmm... Bon profit!

Travessa pel Pirineu occidental català, agost de 2008

Mapa Topogràfic amb el dibuix del recorregut del conjunt de les jornades.

Jornada 1: Refugi Colomers (2.135m)

Iniciem la nostra aventura a la Vall d’Aran on abandonem el cotxe als Banhs de Tredòs (1.750m). Ens carreguem les pesades motxilles a l’esquena i comencem a caminar en direcció al nou Refugi de Colomers (2.135m). Fa sol i molta calor. L’ascensió fins al refugi és molt bonica i el paisatge és realment preciós. El contrast dels diversos colors verds ens relaxa, ens ajuden a desconnectar i ens motiven per a començar a realitzar el reportatge fotogràfic. Però després d’una hora caminant amb 8 quilos a l’esquena, la nostra sort ha sigut veure aparèixer del no res en Josep, el guarda del Refugi de Colomers, amb el seu Mitsubishi 4x4. En Josep s’ho ha currat i ens ha carregat les motxilles fins més amunt, al pàrquing del guarda. Ens ha semblat volar! Hem recuperat les motxilles i l’últim tram fins al refugi ha passat ràpid. Primer hem arribat en el refugi antic de Colomers a on en Pau hi havia treballat tres estius (99-00-01) i després pocs metres més endavant arribem al nou refugi recentment estrenat. En Sergi, també guarda del refugi, ens ha rebut amb un parell de cerveses ben fresques i ens ha ensenyat les noves i modernes instal·lacions. A les 19:00h, el nostre primer sopar a més de 2.000 metres. El menú és una de les poques coses que no han canviat, sopa calenta de fideus, llenties, truita de riu, amanida i poma, tot un clàssic a Colomers. Les bones costums no s’han de perdre mai! Preparem el llit, estrenem els nous sacs de dormir d’expedició (aguanten fins a -8 graus) i cap a dormir que demà ens espera una llarga jornada. Bona nit i fins demà...

Desnivell: 400m
Temps: 2.30h

Jornada 2: El Gran Tuc de Colomers (2.936m)

Ens llevem aviat i esmorzem un cafè amb llet, cereals, i unes bones torrades amb mantega i melmelada. Ja estem preparats, la jornada d’avui promet. La meteorologia no sabem si ens acompanyarà, cel ennuvolat i molta boira. Ens decidim a sortir del refugi i caminem vorejant els llacs que caracteritzen el Circ de Colomers. El nostre primer coll d’alta muntanya és el Portal de Colomers (2.729m) que ens aproxima a l’objectiu de la jornada, el Gran Tuc de Colomers (2.936m). Aquest últim tram es caracteritza per inacabables grans blocs de roca que hem de superar un a un, sort dels pals que ens ajuden a no desequilibrar-nos i seguir amb èxit. Al llarg de la caminada ens hem creuat amb una família d’isards que saltaven els blocs de roca amb gran agilitat, destresa i sense pals... Alguna cosa es mou entre les roques, una marmota! 5h caminant i gairebé tocant els negres núvols que ens han acompanyat durant l’ascensió fem cim, i quin vent que fa! Després de l’humil però sofert rècord de l’Eva desfem el camí per tornar al refugi. Els genolls no perdonen l’intens treball d’estabilitat articular que han hagut de fer sobretot en el descens. Arribem al refugi 10 hores després de la marxa satisfets del nostre cim però esgotats i afamats.

Desnivell: 800m
Desnivell acumulat: 1.200m
Temps: 10h

Jornada 3: Refugi de Ventosa i Calvell (2.220m)

Ens acomiadem dels guardes del refugi de Colomers, ens han cuidat molt! Emprenem la marxa i ens dirigim cap al següent refugi. La jornada d’ahir va passar factura i els nostres genolls en queden ressentits, per la qual cosa, la fisio de l’expedició posa un embenatge neuromuscular (Kinetape) als genolls més malmesos per a protegir l’articulació per a la resta de les jornades. La meteorologia manté el cel ennuvolat i la previsió no és esperançadora. Seguim el GR-11 cap al Port de Caldes (2.550m) i descendim passant per l’Estany des Monges al peu del Montardo. Cim que queda pendent per a una propera ocasió. En aquest punt ens desviem cap al següent refugi i aprofitem aquesta jornada curta i sense complicacions tècniques per fer fotos de la flora i la fauna que ens envolta. Les granotes en són les protagonistes. Arribem al Refugi Ventosa i Calvell amb l’Estany Negre al seu peu. Aquest refugi ens sorprèn per la seva estructura de fusta que cobreix terra, parets i sostre, un refugi molt tradicional i acollidor.

Desnivell: 584m
Desnivell acumulat: 1.784m
Temps: 6h

Jornada 4: Refugi de l’Estany Llong (2.000m)

El dia comença amb fort vent. Hem sortit a les 8.30h en direcció al Coll de Contraix (2.745m), el més dur de la ruta dels Carros de Foc (la travessa dels refugis del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici). Passem per la zona de prats verds de l’Estany de Colieto a on hi ha el desviament cap a Punta Alta de Comalesbienes (3.013m), un dels cims més alts de la zona que també deixarem per a una altra ocasió. Observem alguna àguila reial i el mític trencalòs sobrevolant les zones més altes dels cims. Seguint la ruta fitada iniciem la pujada al Coll de Contraix després de superar amb dificultat innombrables blocs de roca que ens fan avançar molt lentament degut al fort desnivell que presenta aquest tram. Un cop arribat a l’estret Coll se’ns presenta un descens complicat, llarg, dur i entre blocs de pedra que aguditza el fort vent que ens ve de cara. En un moment determinat hem pogut aprofitar una placa de neu per improvisar una esquiada sobre botes i evitar els grans blocs de roca. Seguim la ruta vorejant per la seva dreta l’Estany de Contraix que ens obre la porta a les Raspes de Contraix, un fort descens amb molt de vent que ens duu muntanya avall. El paisatge abrupte i feréstec característic fins ara ha canviat, han aparegut avets, pins negres i vegetació que denota que ens aproximem a la Vall d’Aigüestortes. Finalment topem amb la pista forestal que ens condueix al cap de nou hores i mitja fins al Refugi d’Estany Llong (2.000m), el més petit dels refugis que ens han acollit.

Aquesta ha estat la jornada més dura i difícil però una inesperada, grata i necessària sorpresa ens espera a l’arribada. Per uns còmodes eurillos ens han permès gaudir del màxim plaer que mai ens haguéssim imaginat a aquelles alçades i després de quatre intenses i suades jornades. Tenim 7 minuts (ni un més ni un menys) d’aigua calenta per dutxar-nos a fons.

Sopem, fem la partida de cartes i sortim a rentar-nos les dents. Es mou alguna cosa i el frontal il·lumina dos punts que brillen entre la foscor. Algú ens està observant... es mou i s’apropa. Sense por també ens hi acostem i l’il·luminem amb més força. És una guineu!

Ara a recuperar forces i a descansar. Bona nit a tothom!

Desnivell: 700m
Desnivell acumulat: 2.470m
Temps: 9.30h

Jornada 5: Refugi d’Amitges (2.380m)

Ens llevem amb pluja al Refugi d’Estany Llong. Decidim emprendre la marxa ben equipats per les inclemències meteorològiques. La intensitat de la pluja disminueix, però la boira ens impedeix, durant tot el recorregut, gaudir dels magnífics paisatges que ens envolten. Avui toca jornada fàcil i curta i les nostres cames ho agraeixen. Seguim la pista forestal passant per l’Estany Llong i ràpidament remunta cap al Portarró d’Espot (2.428m). Seguim la marxa fins trobar un desviament al mirador de l’Estany de Sant Maurici però decidim seguir la ruta perquè degut a la boira pixanera no el podrem veure en la seva màxima esplendor. Continuem el camí fent fotografies a la flora i la fauna, el paisatge és idíl·lic, sembla tret d’un conte de fades. Ens trobem rodejats d’altes i grans muntanyes que de tant en tant es deixen veure entre la boira, i envoltats de petits rierols i cascades que dibuixen una geomorfologia ben característica. Ben aviat arribem al Refugi d’Amitges (2.380m).

Des del refugi veiem les Agulles d’Amitges, espectaculars muntanyes afilades, i al fons de la Vall, tenim el mític massís dels Encantats.

Desnivell: 650m
Desnivell acumulat: 3.120m
Temps: 4h

Jornada 6: Tornada a casa

El despertador sona ben aviat, a les 6.45h perquè ens espera una dia llarg de tornada a casa. Però una sorpresa inesperada ens dóna el bon dia. És tot blanc, està nevant! Hi ha tanta boira i cau tanta neu que no veiem ni les Agulles, ni els Encantats, ni l’Estany d’Amitges amb la seva presa que queda tot just a 50 metres. La gent no s’acaba de decidir però nosaltres, els més valents, ni les inclemències del temps ens aturen i decidim emprendre la marxa. Ben abrigats comencem a caminar trepitjant la manta de neu que ha caigut durant la matinada i que segueix caient sense parar. Com a bons expedicionaris obrim traça seguint el GR-11 cap al Port de Ratera. Avui volíem fer el Tuc de Ratera (2.857m), però el temporal de neu, boira i vent que se’ns presenta ens obliga a reduir el ritme prou bo que dúiem i a descartar fer el cim. El fort vent no ens deixa avançar i la intensa tempesta de neu se’ns clava a la cara com si fossin agulles, aquest és el moment més crític però seguim les fites que van apareixen darrera la boira i a poc a poc però sense parar arribem al Port a on la tempesta ens rep amb la seva màxima intensitat. A partir d’aquí comencem el descens i de la mateixa manera el vent, el fred i la boira deixen de ser tant intensos, la neu continua caient. Ho hem superat amb èxit. Sort de les botes i la jaqueta Gore-tex però els pantalons no ho resisteixen i el fred ens cala a les cames.

Tornem a ser al Circ de Colomers i segueix nevant però ja és una altra cosa. Passem a prop del Refugi de Colomers i ja no neva ni fa tant de fred, ens anem recuperant. Ara ja només ens queda seguir la pista forestal fins a on fa sis dies vam deixar el cotxe, els Banhs de Tredós. 5 hores de travessa, ens n’hem sortit! Quina aventura més emocionant... amb una mica de por durant la forta tempesta de neu, però ha valgut la pena. El paisatge nevat és preciós.

Desnivell: 580m
Desnivell acumulat: 3.700m
Temps: 5h

Festa Major de Premià de Mar, juliol de 2008

Premianencs a la defensa! Hi ha veus que els pirates ronden per la costa. Per tant, cal concentrar-nos el màxim de premianencs, vestits com cal, a la nostra platja, i fer onejar les banderes, que Premià és nostre i cal defensar-lo!

Niu de pirates. Pirates de Premià, ei, pssst! no feu soroll i veniu a unir-vos amb els que venim del mar per guanyar de pallissa! Ens trobarem tots a l’espigó de Llevant arran de mar. Que no us vegin abans d’hora aquest coi de premianencs!

Moros a la costa! (El desembarcament). Al crit de “Moros a la costa!” comença tot l’aldarull. La gent s’esvera, els nervis estan a flor de pell i les mirades fixes en els vaixells que envaeixen Premià. Els canons no els aturen, i els pirates arriben a rem fins a la sorra. L’Omar fa encendre els focs i la batalla és dura entre els crits i el fum! La piratada assalta l’escenari i redueixen a cops d’espasa en Martí. L’Omar proclama que Premià és pirata, i l’himne omple de festa tota la platja!

El saqueig! Si bé a la platja els pirates han guanyat, els premianencs intentaran resistir pels carrers del poble. És per això que encapçalaran la resistència acompanyats del gegant Martí a ritme dels tabalers de premià, amb els trabucaires, que intentaran fer de defensa davant dels pirates que estaran encapçalats per l’Omar, els presoners (inclús la geganta!) i el grup de percussió, que s’encarregaran de posar marxa a la conquesta.

Els premianencs intentaran evitar l’avenç dels pirates amb diverses barricades, però els pirates respondran amb el saqueig d’algunes cases. Premianencs desperteu! El poble està en alerta!

Assalt a l’Ajuntament! Tot i els intents dels premianencs, els pirates han fet un cop de força i han aconseguit arribar a la plaça de la Vila, on l’Omar podrà hissar la bandera pirata i la ciutat quedarà definitivament potes enlaire durant els propers cinc dies. Quedaran per endavant nits de sexe, festa i rock’n’roll. És moment d’aprofitar-ho!

Premià, ciutat pirata. Amb la caipirinha que ens corre pel cos, falta fer la presa definitiva de la ciutat! Primer, però, silenci a la plaça! els capgrossos premianencs cauran vençuts després del BALL DE L’ATAC contra els capgrossos pirates. Després, la invasió pirata a la plaça! Sortiran pirates de tot arreu, que faran festa i espectacle, per acabar escoltant l’Omar, que dictarà la llei pirata per tots aquests dies.

I dies més tard...

La Revolta premianenca. Premianencs: com diu el nostre himne,”Premià no es compra ni es ven!”, i ens revoltem contra els bàrbars que ens han envaït! Per això volem tothom amb banderes premianenques en la gran cercavila que encapçalen els dos gegants, l’Ester i en Martí, amb els capgrossos premianencs, i un dels nostres carros.

Els pirates es reuniran a la plaça de l’ Ajuntament, mitja hora més tard, amb el gegant Omar i els capgrossos pirates per anar a contraatacar.

A la plaça Nova hi haurà la gran batalla de confetti, i tot seguit, el Ball de la Revolta dels capgrossos.

Concentració pirata. Pirates! anem cap a la batalla! Veniu a menjar meló per agafar forces, que després engegarem la corrua cap a la plaça.

Concentració premianenca. Veniu a menjar síndria per refrescar-vos de la xafogor i a fer pinya per derrotar els pirates! Banderes a punt, que avui guanyem!

Ball de l’expulsió i canvi de presoners. Els capgrossos premianencs vencen els capgrossos pirates en el ball del mig de la plaça. Tot seguit, l’Omar intercanviarà l’Ester per algun dels bergants de la seva tropa. I mentrestant, els dos bàndols a punt, carregats de farina a cada costat de la plaça esperant l’ordre final...

La batalla final. L’Omar i en Martí donen l’ordre: a l’atac! i comença una batalla que omple la plaça d’eufòria, farina i un núvol blanc immens!

Ruixada. Els premianencs han vençut! Sona el seu himne i l’aigua comença a córrer! Veniu tots a ballar sota el potent raig!

Expulsió. Els premianencs vencedors baixaran en comitiva, amb els bergants lligats, fins a l’Ajuntament. Allà, en Martí tornarà a hissar la bandera premianenca des del balcó, i llençarà tres coets per declarar Premià lliure de pirates!


Gràcies als Serveis Personals de Participació Ciutadana (Festes)

Nosaltres i Premià de Mar, juny de 2008

La senyoreta Eva Farrerons i el senyoret Pau Vilaplana, en el seu propi nom i dret, són propietaris pel títol que a continuació es cita de la següent finca:

Vivenda al quart pis, porta quarta, al terme municipal de Premià de Mar, davant el Passeig Marítim de nom innombrable, avui Camí Ral, números entre el cent i el dos cents. Té una extensió d’uns pocs decímetres quadrats i es compon de poc més d’una esplèndida terrassa amb vistes al mar i a la muntanya (en l’ordre invers). Llinda: per veïns que esperem agradables i silenciosos. Quota: la seva quota de participació és la més petita de la finca. Referència i valor cadastral, doncs segons l’article 51 de la Llei 13/1996, de 30 de desembre i fetes de forma expressa les advertències especials previstes per dita norma, és aportada la documentació a l'efecte per la seva incorporació perceptiva a la carpeta titulada Piset de Premià de Mar.

Manifestem la part compradora que la finca descrita ens és del nostre deleït i que l’ocuparem amb la màxima satisfacció i il·lusió que ens atorga l’estipulació de la nota simple de l’escriptura amb valor registral de percepció de bens indivisos segons l’article de la propietat horitzontal del paràgraf 4rt que modifica la llei exigida pel certificat que així aportem a efectes notarials i fiscals. D’aquesta manera es procedeix a la liquidació dels honoraris del senyor registrador, que manifesta que inscrits a la finca indicada ens sigui cobrada al compte corrent tramitat pels seus efectes del concepte que adverteix i disposa el següent article per tal que la quota tributària a raó del dit impost declarat de les responsabilitats que se’n pugui derivar sigui, amb caràcter de confidencialitat i sense perjudici de les remissions d’obligat compliment, abonat.

Sigui com sigui, amb atorgament i autorització, rubriquem i signem que ara sí, premianencs.

Donem Fe.

Pd: i per si no us ha quedat prou clar, ens acabem de comprar un piset!

Revetlla de Sant Joan, juny de 2008

Desitjar-vos a tots una bona revetlla de Sant Joan des de Tossa de Mar!

Tossa de Mar ha estat el marc incomparable per passar el pont i la revetlla de Sant Joan. Aquest, és un bonic poble de la costa Brava que es caracteritza pel seu relleu muntanyós i un litoral abrupte on s’hi encabeixen algunes petites cales i s'hi pot trobar ambient tranquil i familiar que difereix d’altres ambients molt més “guiris” de la costa catalana.

És destacable parlar de la Vila Vella que és l’únic exemple de població medieval fortificada que encara existeix a la costa catalana i que va ser declarat Monument Històric Artístic Nacional l'any 1931, i que es troba dins el recinte emmurallat construït entre els segles XII i XIV.

En Miso ens va reunir a una colla per a gaudir de l’inici de l’estiu així com de la nit més curta de l’any. D’aquesta manera, Tossa de Mar ha donat el tret de sortida als primers banys de la temporada i a les primeres bronzejades (amb cremeta) de pell.

Al sopar de la revetlla no podia fallar la coca, el cava i els ja clàssics "huevos de dragón" que tant espanten al Miso i apareixen misteriosament sota la taula per fer-lo saltar amb cara de "os voy a matar y no me hace ni p... gracia, mamones!". Ell sap que en el fons, molt en el fons, ho fem amb carinyo, oi?

El contingent que ha anat passant aquests dies per Tossa l’han format: Miso, Mandeep, Pablo i la seva dona, Erin, Sandra, Jordi, Germans del Val (Javi i Saúl), Guti, Xavi, Lluís, David, Irhad, Masha, Ira, Ernest, Eva i Pau... 19 persones! ... per no contar les adolescents perilloses de la disco... ;)

Espero que ens retrobem tots ben aviat!

XXX Cursa del Corte Inglés

La 30a Cursa del Corte Inglés, ha comptat amb la nostra presència per sumar-nos a la celebració d’aquesta tradicional cursa per a tots els públics que recórrer els carrers de Barcelona.

Entre la multitud, 55.000 persones inscrites, nosaltres també hem format part de l’espectacle i hem corregut i caminat tant ràpidament com les nostres, últimament, poc entrenades cames ens han permès.

El tret de sortida a precedit els reglamentaris 5 minuts d’espera fins que no hem passat la línia de sortida xino-xano. Seguint amb aquesta mateixa tònica hem caminat Passeig de Gràcia amunt degut a la impossibilitat de donar una passa suficientment llarga que es pogués definir com a córrer...

No ha estat fins ben entrat el carrer Aragó que hem començat a trotar i la sensació era que estàvem disputant una cursa d’obstacles (carrets de nens, avis i avies, mares i pares, tiets i tietes, frikis, gossos, ...) i fent el doble de quilòmetres per la impossibilitat d’anar en línia recte. Finalment, a Plaça Espanya, hem pogut agafar el nostre ritme però uns metres més tard ens hem trobat amb la primera gran dificultat, la pujada a Montjuïc. Amb més pena que glòria hem realitzat, amb els braços aixecats, l’entrada a l’Estadi Olímpic de Montjuïc i hem pogut fer una volta a la pista atlètica que tant protagonisme havia gaudit l’estiu del 1992.

La baixada ha estat més dura de l’esperat i a l’arribar al Paral·lel les cames ja flaquejaven. Hem fet alguns metres caminant fins que a l’últim quilòmetre ens hem decidit a batre el nostre propi rècord de l’any passat (1h 41m). Fent un últim esforç i sense deixar de córrer hem pogut acabar els 11 quilòmetres amb un temps oficial d'1h i 33m!!! Tot i això cal dir que portàvem el xip (el Champion Chip del Federació Catalana) cedit per l'Oriol i el temps real (des del pas per la sortida fins l’entrada a meta) ha sigut d’1h i 26m!!! No està malament! Però podia ser millor... ;)

Una mica magulladets ens hem fet una sessió de fisioteràpia a l’arribar a casa que ha anat la mar de bé!!

Fins l’any que ve!

PD: volem deixar constància que l’any que ve ens prendrem aquesta cursa amb uns altres ulls i la intenció és fer els 11km entre 1 hora i 1 hora i 5 minuts. Aquí queda dit!!

Distància: 11 km
Temps Oficial: 1h 33m
Temps Real: 1h 26m

Aniversari Eva, abril de 2008

Doncs sí, demà faig 30 anyets.

En Pau m’ha preparat una sorpresa, diu que ens hem de llevar d’hora, moolt d’hora. No em puc imaginar, quan sona el despertador RING! RING! que són les 4.45h del matí, no m’ho puc creure, quina son... En prou feines me n’adono, mig adormida, que ja estic vestida i a punt de marxa. Demano poder esmorzar quelcom, però se’m nega la petició. Això sí que no, VULL ESMORZAR!

A les 5.15h ja sortim per la porta direcció no sé pas a on. Jo amb la meva bossa preparada per anar a un balneari, em va dir que portés banyador, així que ja m’espero la sorpresa. Estic més desperta, quina emoció, això de les sorpreses m’encanta!! No m’ho puc creure, estem anant en direcció a l’aeroport, em faig moltes preguntes: “Aquesta nit tinc un sopar amb les amigues, no podem agafar un avió, i el banyador? i... però...”. No entenc res.

De sobte em dóna un sobre: “FELICITATS EVA! TRIA UN SOBRE, EL DESTÍ ÉS A LES TEVES MANS... A, B o C??” He de triar 1 dels 3 sobres! Això és massa, no tinc temps per reaccionar i encara sense poder-m’ho creure escullo el sobre C (no em pregunteu perquè). Uuuaaauu... són 2 bitllets d’avió a MENORCA, i l’avió surt JA! Estic com fora de si, no reacciono, quan me n’adono ja som dins l’avió, això sembla que va de veritat. L’arribada a Menorca des de l’aire és impressionant, es pot veure tota la costa amb les seves platges paradisíaques. Em sembla que m’estic emocionant... A les 7h ja hi som, un cotxe de lloguer ens espera a la porta.

Això és massa... Directes cap a la platja, Binigaus ens espera, solitària i tranquil·la, per oferir-nos un dels millors paisatges, i el sol que ens bronzeja només tocar-nos la pell. L’aigua està freda... Ens relaxem, estirats a la sorra, això és impressionant... Agafem el cotxe cap a Es Toro, la muntanya més alta de Menorca, i quines vistes des d’aquí dalt!! Tenim tota l’Illa als nostres peus. Seguidament, anem a fer una volta per Es Vilar, com sempre tant blanca i bonica, i amb aquella tanca menorquina que tant m’agrada.

Ja és hora de dinar, a Cap Roig ens espera una taula reservada amb vistes al mar. No us vull fer enveja però els xipirons són espectaculars, sobretot acompanyats per un bon vinet blanc. I més regals: un àlbum preciós amb moltes fotografies, entrades, tiquets... de tot el que hem fet junts des de que ens coneixem. Pau, avui t’estàs superant, això és increïble, quins records... Gràcies, m’agrada moltíssim.

Una mica piripis, i encara sense reaccionar de tantes emocions, ens dirigim al nord, cap a Cala Pregonda, una de les meves preferides. Però tenim poc temps, hem de marxar. Després de 12h a Menorca que han passat volant ens espera l’avió per tornar cap a casa. Ha sigut un dia increïble, ara ja sé per què havia de portar banyador! Moltes gràcies Pau, ha sigut una sorpresa totalment inesperada, és el millor regal que em podies fer, t’estimo...

Arribem a casa cap a les 20h, ara ens toca dutxar-nos i ràpid cap a Mataró, hem quedat allà amb tota la colla per sopar. Estic molt cansada però ha valgut la pena. Estic molt a gust amb totes les amigues allà, tenia ganes de veure-les. Sopem i més sessió de regals. Laura i Víctor, Anna i Kiko, Eva i Marc, Clara, Cele, Esther i Nacho, Jordi i Edgard, i Pau i Eva, quina colla! Sou les i els millors de tots! Una copeta i ens retirem, portem 24 hores desperts i el cos ja no aguanta, que ja tinc una edat!!

L’endemà dinar amb la família, un bon àpat i el meu pastís preferit, el Sacher amb una mica de nata i una copeta de cava. Bufo les espelmes i demano un desig, a veure si es compleix. Més sorpreses, em regalen un àlbum de fotografies, quantes fotos! Des de que vaig néixer fins ara, quants records... Els meus pares, el meu germà, els avis, els tiets, cosines i cosins, tots els amics i amigues... aquí hi ha representada en fotografies tota la meva vida. Moltes gràcies familia!

Una abraçada a tots els que heu fet que aquest cap de setmana fos tant especial per a mi,

EVA

XXI Caminada Ripollet – Montserrat, abril de 2008

Es va celebrar la tradicional caminada Ripollet-Montserrat, que enguany feia la 21ena edició. Aquesta vegada l’equip va ser format per a dos insensats. L’un va venir expressament des de Madrid, enganyat per la seva inconsciència, amb la voluntat de tastar-se en aquesta llarga caminada i descobrir que 12 hores diàries tancat a l’oficina, evidentment, passa factura. L’altre foll, repetia per 3a vegada una caminada que dóna el tret de sortida a les excursions primaverals.

A 47 quilòmetres ens esperava la Moreneta de Montserrat.

La caminada, que en un 90% de recorregut transcórrer per pistes de terra o camins de muntanya, s’inicia a les 5.00h a l’ajuntament i comencen els primers quilòmetres remuntant la llera del riu Ripoll al seu pas per Ripollet, Barberà i Sabadell (pk 0-11). Al pk 14 creuem el Bosc de Can Déu i ens dirigim cap a Terrassa a on passem per Can Montllor, la carretera de Terrassa a Castellar (a on surten els primers rajos de llum) i l’avinguda de les Arenes. Fins aquí el ritme és molt bo, portem unes 3 hores de camí.

La Cruïlla del Pla de Bonaire (pk 22) és l’inici del primer gran desnivell a assolir ja que ens dirigim cap Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. Arribem a la casa Nova de l’Obac al pk 30. En aquest punt, ja es mostren els primers símptomes de flaquesa i a la conversa hi sobrevola la paraula “no puc més”. Aprofitem per menjar una mica, beure força i posar-nos alguna que altre tirita, ja que les butllofes han començat a fer acte de presència. Els 5 quilòmetres següents que creuen el Mas de les Vendranes, el Torrent del Teix i el Collet de Vacarisses es fan llarguíssims i el nostre ritme ja és lent, molt lent, i ens veiem superats per molts companys de travessa.

Finalment, arribem a l’esperat avituallament de les botifarres (pk 35) a Vacarisses. Aquesta és la parada més llarga. L’objectiu d’intentar fer un bon temps, ha passat a millor vida i ara el nostre cervell, necessita ser enganyat per un bon mos. La botifarra està boníssima i les braves que l’acompanyen són una llaminadura, però abans de caure en la temptació de fer una segona botifarra i abandonar les nostres ànimes al més gran dels pecats, decidim reprendre la marxa i afrontar amb unes condicions pèssimes els darrers quilòmetres. A algú se li ha ocorregut la brillant idea de plantejar que els 12 quilòmetres que ens falten és com una cursa del Corte Inglés, i això, a aquestes alçades fa molt de mal.

Superem la temptació d’agafar el tren a l’estació de Vacarisses (pk 37) i, amb un estat físic lamentable, travessem infinitats d’urbanitzacions que semblen no acabar mai fins arribar a Monistrol de Montserrat (pk 42,5).

Ara, ens queda el més difícil, les nostres cames porten 42,5 quilòmetres amb 9 hores gairebé sense parar. L’últim alè, ens serveix per afrontar el fort desnivell que ens separa de la meta. Passem pel camí de les canals, el camí dels tres quarts, el camí de l’aigua, el camí de la Santa Cova i afrontem els últims metres amb les reserves als mínims, les cames ja no responen, ja no caminem, deambulem, les articulacions han patit massa, els genolls, els turmells fins i tot els malucs, però la il.lusió d’assolir el gran repte pot amb els mals i ara sí, arribem al desitjat final de la caminada, el Monestir de Montserrat (pk 47).

Montserrat és, segons la tradició, la muntanya més important i misteriosa de Catalunya. Situada a cavall de les comarques del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat, s'hi aixeca una abadia benedictina consagrada a la Mare de Déu de Montserrat, una marededéu trobada.

El nom prové de la paraula mont, muntanya, i serrat, cadena muntanyosa. Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes), i precisament aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l'instrument per serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades una al costat de l'altra, que fan pensar en dents de serra. Precisament en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d'or sobre camper de gules, amb una serra d'or tallant-les pel damunt.


Distància: 47km (90% de corriols, pistes o camins de terra).

Alçada màxima: 750m

Desnivell teòric acumulat: 1.300m

Desnivell de baixada: 750m

Grandvalira, abril de 2008

Grandvalira, el domini esquiable més gran dels Pirineus és testimoni de la nostra gran passió hivernal, l’esquí. Tres anys després de la última esquiada, per fi, hem tornat a fer bullir les cames i sobre la freda i blanca neu pirinenca hem dibuixat melòdicament els girs dels esquís que acompassadament ens han permès gaudir d’una jornada plena de velles i belles sensacions.

Trepitgem tots els sectors de la gran estació andorrana: el Pas de la Casa, Grau Roig, Soldeu, el Tarter, Canillo i Encamp.

A l’esquiada no hi ha faltat eslàloms espectaculars de banda a banda de la pista, velocitat, girs made in Edgard, salts made in Edgard i fins i tot una breu i fracassada incursió a la pista de bams.

Empíricament, estem en disposició de resoldre un dels enigmes que sobrevola el cap dels esquiadors a principi de temporada. Esquiar, efectivament, és com anar amb bicicleta: no s’oblida. Tanmateix, la musculatura no té tanta memòria i s’ha d’exercitar, sembla que, efectivament, en aquest cas la manca d’activitat esportiva si que s’oblida...

Fantàstica jornada d’esquí: bon temps, poca gent, bona neu!

Excursió al Montcau i a la Mola, març de 2008

Comencem la nostra excursió des del Centre d'informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, en el Coll d’Estenalles. L'itinerari comença per un camí asfaltat amb una bona pendent. Rodejats d’alzines, roures i roca conglomerada anem seguint el camí que ens porta fins el Montcau (1.054m). Des de dalt del cim tenim unes vistes privilegiades, veiem les muntanyes de Montserrat, el Bages i el Vallès Occidental.

Seguim el nostre camí passant pel Coll d’Eres, ampli i ombríbol; el cingle dels Òbits (que no Hobbits), habitacles contruïts en la roca; i per Santa Agnès fins arribar a la Mola (1.104m).

Mola, en termes de relleu, significa "turó escarpat acabat en planell". Aquest tipus de relleu es produeix per la presència de roques de duresa desigual que es disposen en capes horitzontals alternades, una capa de roca dura es superposa a una capa de roca tova, i així successivament. L'erosió, desgast de les roques al llarg del temps produït principalment per l'aigua, actua més fàcilment en les capes toves formant planells i deixant sense base l'extrem de la capa dura del damunt. Aleshores, aquesta no pot sostenir el pes de l'extrem descalçat i es fractura formant cingleres. Els blocs tallats es precipiten a la base de la cinglera.

A dalt, hi ha el Monestir d'estil romànic, de Sant Llorenç del Munt. El conjunt de l'edifici està erigit amb pedra tosca extreta de la mateixa muntanya, i es distingeix per la seva austeritat arquitectònica. També s'hi troba un restaurant amb unes grans vidrieres per gaudir de les vistes fent un bon àpat. Al darrere hi ha un tancat amb burros catalans, gràcies als quals poden pujar el menjar pels camins no transitables fins dalt a la Mola.

La tornada a última hora de la tarda ens delèita amb un preciós crepuscle. És una bonica excursió, curta, apte per a tots els públics i totes les èpoques de l’any, us la recomanem!

Fitxa tècnica:

Alçada màxima (Montcau): 1.054m

Alçada màxima (Mola): 1.104m

Distància recorreguda: 12km

Temps de recorregut: 4h

Setmana Santa, març de 2008

Via ferrata de les Escaldilles, març de 2008

Les vies “ferrates” o vies ferrades són, sobretot, habituals al Alps Orientals on s’hi poden trobar més de 500 itineraris equipats.

Els primers itineraris són originaris del segle XIX. Però no va ser fins els anys 1914-1918 quan les tropes italianes i austríaques van utilitzar aquests camins ferrats de les Dolomites per escapolir els uns dels altres.

Durant els anys 1960 – 1970, el fenomen de les vies ferrades, es va consolidar com a activitat esportiva i d’oci als Alps. Anys més tard arribava als Pirineus catalans i francesos.

La via ferrata de les Escaldilles és un itinerari que es troba a la bonica població de Lló, a la Cerdanya francesa.

La nostra segona incursió en aquest món dels ferros clavats a la roca ha estat més fàcil del que pensàvem, però la preciositat del paisatge ha fet que fer aquesta via valgués la pena.

Des del peu de les gorges del Segre s’inicia l’itinerari per un pont penjat, fàcil però força espectacular.

Seguim el curs del riu fins a trobar una indicació que és on s’escull la via a realitzar: Llises de Lló (poc difícil) o Llises dretes (difícil).

Aquest cop hem escollit l’itinerari més fàcil.

Els primers metres són un fàcil flanqueig per la paret que ens ajuda a escalfar la nostra musculatura i poder assumir, més fàcilment, la via en els seus punts més aeris des d’on gaudirem d’unes vistes privilegiades de la Cerdanya i de les gorges del Segre

La via està en bon estat i tant ben equipada que en tot moment trobes bones i segures preses a on posar els peus o les mans.

Fitxa tècnica:

- Exposició: Sud

- Longitud: 800 metres

- Desnivell: 259 metres

- Altitud inicial: 1.390 metres

- Altitud màxima: 1.649 metres

- Durada: 2,5 hores

Càldegues de color blanc, març de 2008

L’últim dia de setmana santa ens disposàvem a llevar-nos ben aviat per recollir els trastos i tornar cap a casa a menjar la mona. Les previsions meteorològiques dels dies anteriors feien preveure una gran nevada i molt de fred. No va ser així. L’últim dia, sense esperances de neu, el despertar ens preparava una blanca sorpresa.

Amb els ulls encara mig enlleganyats, els cabells sense rumb i el clàssic pijama ortero a ratlles, vam obrir les cortines amb el mateix aire despreocupat de cada matí. De sobte els nostres ulls es van obrir com dues taronges i una esgarrifança va recórrer el nostre cos encara adormit. El paisatge que se’ns presentava davant no era el dels dies passats, era diferent, estava moldejat per una tupida capa blanca: UUUEEEEE!!! Estem sitiats!!!!!!!

Puigllançada, febrer de 2008

El Puigllançada és un cim de 2.409 metres d'alçada, situat al Moixeró (Prepirineu) a la comarca del Berguedà.

L’objectiu d’aquesta jornada calorosa i assoleiada és una breu però intensa iniciació al món de les raquetes de neu.

Comencem la nostra ascensió des del Pla d'Anyella (al peu de les pistes d'esquí de la Molina) on ens calcem les raquetes de neu per notar les primeres sensacions d’aquest nou artilugi que ens hem acoplat sota les botes però, per culpa del dramàtic efecte del canvi climàtic, trinxem els prats verds nusos de neu de les cotes més baixes i la sensació en un primer moment no és massa agradable.

Aviat, però, trepitgem les primeres clapes de neu (ue!). Avancem en la nostra ascensió sense problemes mentre guaitem la panoràmica que ens regala el paisatge pirinenc poc nevadet.

Dues hores i mitja més tard arribem al cim, no massa esgotats, però sobretot suats i acalorats! Des del punt més alt, mentre ens fotem els entrepans, observem a l’oest el Pedraforca, i a l’est el Puigmal, dos cims que ja vam coronar l’any anterior.

La baixada transcórrer sense dificultats, encara que en un petit atac de bojeria, un menda es fot de lloros a l’intentar realitzar un acrobàtic però impossible salt cap a un únic objectiu: la petacada! Sortosament, no hi ha ferits.

Alçada: 2.409m

Desnivell teòric: 570m

Viatge a Madrid, gener de 2008

Madrid és la capital del Regne d'Espanya. Està situada al centre de la Península Ibèrica. Té una població de 3.187.062 habitants. A més, Madrid també és capital de la província i de la comunitat autònoma del mateix nom. La seva àrea metropolitana és la més gran de la península i compta ja amb 5.843.031 habitants.

La delegació catalana encarregada de visitar el nostre compatriota destinat a l’estranger, ha quedat representada per 4 dels 5 magnífics. Miso, ue!; Jordi, ue!; Eva, ue!; Pau, ue!

La peça que completa el pentàgon màgic es diu Edgard, ue! Ell és el mestre de cerimònies encarregat d’acollir-nos, guiar-nos i entrenar-nos per superar les adversitats que ens podem trobar, a la capital, traduïdes en quilòmetres d’asfalt, entrepans de calamars, cerveses a mig matí, ossos (els de l’arboç)...

L’entrenament es tradueix en una classe de nivell avançat per practicar els nous usos lingüístics els quals ens hem hagut d’acostumar per tal de passar desapercebuts en la densa colònia castiza:

Ells diuen "perro viejo" i "mosquita muerta" allà on nosaltres diem: "gat vell" i "gata maula".

La sort màxima de la rifa és un masculí "el gordo", allà, i un femení, "la grossa", aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui "Virgen" i nosaltres que sigui "Mare (de Déu)".

Ells paguen "impuestos", que ve d'"imponer", i nosaltres "contribucions" que ve de "contribuir".

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas", mentre que els corresponents catalans són, només, uns "poca-vergonyes".

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen "madera" quan nosaltres toquem "ferro".

Allà celebren cada any les "Navidades" mentre que aquí amb un sol "Nadal" anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un "bon dia" i una "bona nit" cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días" i "buenas noches" diaris.

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen "morenos" i nosaltres "rossos", colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment "almeja" i aquí "figa", mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells "hablan" -i fan!- aquí "enraonem", és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú "adiestran" i aquí "ensinistrem". Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la "destra" (dreta) i els altres sobre la sinistra"(esquerra)...

Tota una concepció del món, doncs, s’endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

Gràcies Edgard! Tornarem!