Setmana Santa, març de 2008

Via ferrata de les Escaldilles, març de 2008

Les vies “ferrates” o vies ferrades són, sobretot, habituals al Alps Orientals on s’hi poden trobar més de 500 itineraris equipats.

Els primers itineraris són originaris del segle XIX. Però no va ser fins els anys 1914-1918 quan les tropes italianes i austríaques van utilitzar aquests camins ferrats de les Dolomites per escapolir els uns dels altres.

Durant els anys 1960 – 1970, el fenomen de les vies ferrades, es va consolidar com a activitat esportiva i d’oci als Alps. Anys més tard arribava als Pirineus catalans i francesos.

La via ferrata de les Escaldilles és un itinerari que es troba a la bonica població de Lló, a la Cerdanya francesa.

La nostra segona incursió en aquest món dels ferros clavats a la roca ha estat més fàcil del que pensàvem, però la preciositat del paisatge ha fet que fer aquesta via valgués la pena.

Des del peu de les gorges del Segre s’inicia l’itinerari per un pont penjat, fàcil però força espectacular.

Seguim el curs del riu fins a trobar una indicació que és on s’escull la via a realitzar: Llises de Lló (poc difícil) o Llises dretes (difícil).

Aquest cop hem escollit l’itinerari més fàcil.

Els primers metres són un fàcil flanqueig per la paret que ens ajuda a escalfar la nostra musculatura i poder assumir, més fàcilment, la via en els seus punts més aeris des d’on gaudirem d’unes vistes privilegiades de la Cerdanya i de les gorges del Segre

La via està en bon estat i tant ben equipada que en tot moment trobes bones i segures preses a on posar els peus o les mans.

Fitxa tècnica:

- Exposició: Sud

- Longitud: 800 metres

- Desnivell: 259 metres

- Altitud inicial: 1.390 metres

- Altitud màxima: 1.649 metres

- Durada: 2,5 hores

Càldegues de color blanc, març de 2008

L’últim dia de setmana santa ens disposàvem a llevar-nos ben aviat per recollir els trastos i tornar cap a casa a menjar la mona. Les previsions meteorològiques dels dies anteriors feien preveure una gran nevada i molt de fred. No va ser així. L’últim dia, sense esperances de neu, el despertar ens preparava una blanca sorpresa.

Amb els ulls encara mig enlleganyats, els cabells sense rumb i el clàssic pijama ortero a ratlles, vam obrir les cortines amb el mateix aire despreocupat de cada matí. De sobte els nostres ulls es van obrir com dues taronges i una esgarrifança va recórrer el nostre cos encara adormit. El paisatge que se’ns presentava davant no era el dels dies passats, era diferent, estava moldejat per una tupida capa blanca: UUUEEEEE!!! Estem sitiats!!!!!!!