diumenge, 8 d’agost de 2010

Ciutat de Ho Chi Minh, agost de 2010


Arribem al mati a l'aeroport de Ho Chi Minh (ciutat abans anomenada Saigon). Compartim un taxi amb uns francesos fins al centre de la ciutat (120.000 VND). Ens allotgem a l'Hotel Hong Koa, situat en un carreró molt estret només apte per vianants, bicis i motos; a la zona de Pham Ngu Lao concorreguda pels motxillers. Aquí ens trobem amb la Sonia i en Xavi que ja ens havien recomanat aquest hotel.

La primera impressió de la ciutat és que realment això ja no té res a veure amb els entorns més rurals vistos fins ara. Aquesta ciutat de 7 milions de persones i 4 milions de motos és una bogeria però per primera vegada podem caminar per voreres. És un contrast de grans edificis moderns amb llums de neó i gratacels, amb els edificis de l'estil colonial francès i zones amb cases més atrotinades. També hi ha grans parcs i zones enjardinades i les olors que se senten són més agradables i sense tanta fortor.

Visitem la ciutat. Comencem pel Palau de la Reunificació (15.000 VND) edifici que fou símbol del govern del Vietnam del Sud, crida l'atenció el soterrani a on es pot visitar els bunkers anti bombes a on es preparaven totes les missions de guerra plens de telèfons, telègrafs, mapes penjats per les parets... un edifici important a l'hora d'escriure la historia del Vietnam. Després ens dirigim al Museu dels records de la guerra (15.000 VND) amb una mostra dels vehicles de la guerra entre EEUU i Vietnam, bombes i armes exhibides fora de l'edifici. A dins, es poden veure moltes de les atrocitats comeses en aquesta guerra, amb moltes fotos i explicacions diverses. Tot passejant per la ciutat aprofitem per visitar el mercat de Ben Tranh, un mercat a rebentar de gent amb moltes parades de roba, menjar, cafè, figures de fusta, barrets, i tot el que et puguis imaginar, això sí molt dedicat al turista, i per tant, més car que a qualsevol altre lloc. Visitem la catedral de Notre Dame, un temple d'estil neoromànic per donar cabuda als cristians de la ciutat.

Sopem al restaurant Quan Nuong, Vietnamese Barbecue, a on mengem cèrvol, mamelles de cabra (quin mamellamen!), anques de granota i anguila. Opinions per tots els gustos, mai millor dit. Al sortir del restaurant ens dirigim a la planta 23 de l'Hotel Sheraton Saigon, molt luxós, per veure les vistes nocturnes de la ciutat. Tornant cap a l'Hotel passem per l'edifici del Comité Popular, que és l'edifici més fotografiat de Saigon. Està il·luminat i és molt bonic.

L'endemà, amb la Sonia i en Xavi anem a visitar els túnels de Cu Chi, uns túnels que el Vietcong va construir per amagar-se dels Americans. La xarxa de túnels, és en algunes parts de diversos pisos amb diferents zones per a viure, magatzems, fàbriques d'armes, hospitals, centres de comandament, cuines, etc... Van permetre al Vietcong fer atacs sorpreses a qualsevol lloc on arribessin els túnels, sense deixar rastre gràcies a les trampes amagades per accedir-hi. Els americans van haver de crear un campament per controlar el Vietcong sense saber que just a sota hi havia tota aquesta xarxa de túnels que en alguns trams ja estaven fets desenes d'anys abans per a defensar-se dels francesos. Els americans van tardar mesos en descobrir-ho i quan ho van saber van desforestar grans hectàrees de selva i fumigar els camps i boscos amb productes químics així com cremar la vegetació amb gasolina i napalm. Els guerrillers del Vietcong vivien en aquest túnels en condicions extremes, van patir moltes baixes; però la seva tenacitat i valentia va ser extraordinària si pensem en la pressió que suposa viure sota terra durant mesos. Cu Chi ha rebut molts reconeixements com a pobles heroics i s'ha convertit en un símbol pel país, però no s'ha d'oblidar que els productes químics perduraran durant molts anys en les terres pobres i l'aigua.

La visita és molt interessant, tot i que esta molt preparat pels turistes, ja que encara conserven intactes alguns dels túnels per a que els turistes puguem entrar a i sentir la sensació de desplaçar-se ajupit sota terra en un espai minúscul, fosc, calorós i a on trobes a faltar l'aire (tot i que amb les canyes de bambú van construir un bon sistema de ventilació). Durant la visita guiada t'ensenyen les trampes que utilitzaven per capturar els americans i trucs hàbils que utilitzaven per despistar l'enemic (es posaven les sandàlies al reves per fer veure que les petjades anaven en direcció contraria). Al final de la visita els turistes tenim la oportunitat de disparar diverses armes de la guerra amb foc real en un camp de tir (1$ la bala, mínim 10). Els nostres principis ens impedeixen disparar i menys en un entorn amb la guerra tant a flor de pell.
Tornant cap a Saigon, ens allunyem del centre per anar a dinar al Binh Soup Shop restaurant, que va ser una caserna general secreta del Vietcong a on els soldats americans, sense sospitar que el personal eren infiltrats del Vietcong, anaven a menjar hi sovint. El Pho (sopa calenta de fideus amb carn i verdures) que serveixen és molt bo en un marc que s’ha mantingut igual que als seus orígens; es nota el pas dels anys.

Amb l’estomac ple anem a visitar la Pagoda de l’emperador de Jade (Deu Taoista), que es considera una de les estructures mes espectaculars de Ho Chi Minh i la joia dels temples chinesos. El fum de l’encens que encenen els fidels impregna l aire mentre fan reverencies als seus déus.

Per berenar ens donem el gust d’anar a una de les millors gelateries de Saigon, la Fanny. Les copes de gelats son realment bones, i les degustem asseguts a la terrassa amb vistes a la pluja monsònica que cau cada tarda.


1 comentari:

Pau Vilaplana ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.