dimarts, 10 d’agost de 2010

Vietnam central, agost de 2010

Hoi An


A les 10h agafem l’avió des de l’aeroport de HCMC fins a Danang, arribem a les 11:10h. amb la intenció d’agafar un autobús. Però només sortir de la terminal de l’aeroport ens avassallen un fotimer de taxistes nomes a nosaltres (tots els altres turistes tenien un tour organitzat i els esperaven de les agències). Un primer taxista ens agafa el paper a on teníem el nom de la destinació, de cop i volta un altre li estira i ens diu que anem amb ell, després un altre li treu el paper i diu que ens farà millor preu... fins que arriba un taxista de l’aeroport que ens amansa les feres. Ens diu que son taxistes pirates. Ens costa pactar un preu per que ens porti a Hoi An i finalment, després d’una dura negociació, paguem 15$ a repartir entre els 4 (seguim amb la Sònia i en Xavi).
Ens allotgem al Huy Hoang Hotel (12$, és un antro molt brut però ben situat).

Hoi An, una ciutat amb esperit de poble que esta plena de botiguetes que venen roba oriental i fins i tot et fan vestits a mida a bon preu. Fem algun intent de regateig però la ràtio qualitat/preu no ens convenç. Hi ha botigues que venen fanalets de colors que converteixen el carrer en un entorn molt fotogènic, també ple de restaurants. Realment en aquest poble es menja molt bé amb plats molt ben elaborats, variats i a preus raonables. Fins al moment, és el lloc a on hem menjat millor. Tot i això a mesura que passen les hores ens adonem que la part turística de Hoi An està tant ben cuidada, amb tot al seu lloc, que sembla un Parc Temàtic. És "massa perfecte".

Anem a dinar al Mermaid restaurant, un dels primers restaurant de Hoi An. Mengem plats típics com la "rosa blanca" (un tortel·lini farcit) i "Cao Lao" (sopa de fideus i porc), "Wonton" (un farcell fregit) entre d altres exquisideses.

La ciutat també ens sorprèn gratament per la seva arquitectura i la bona conservació de les cases antigues, el pont de fusta cobert Japonès que comunicava el barri japonès amb el barri xinès. Comprem un tiquet que ens permet l’accés a visitar les cases tradicionals i un taller de manualitats artesanals a on ens fan uns balls i càntics tradicionals vietnamites.

Visitant les cases ens expliquen que cada any, la ciutat pateix fortes inundacions entre octubre i novembre, la mes greu de les quals va ser al 1964 que va arribar fins a 3metres! inundant totes les cases del poble. Cada any es repeteix el fenomen però fins al moment en menor intensitat. Per aquesta raó, les cases tenen dos pisos; fan vida al pis de dalt i la planta baixa està plena d’humitats. El nostre hotel no és una excepció (i estem a la planta baixa).

Per sopar anem al Cafe des Amis, un restaurant d’estil vietnamita amb marcada influència francesa. No hi ha carta, cada dia varien el menú i hem menjat el que ens ha portat el xef; avui tocava tauró entre molts altres plats per llepar se els dits. Un lloc molt recomanable.

L’endemà lloguem unes bicicletes (atrotinades) a l'hotel per 20.000 VND (1$) al dia i rodem fins a la platja de sorra blanca de Hua Dai que queda a 4km del poble. El matí es assolellat i calorós i el bany és d’agrair. Tot i la protecció 40 ens cremem (ostres ens hem oblidat de posar crema als peus i les mans i estan com un tomàquet!). L’entorn és ple de grans resorts de luxe per turistes amb la butxaca plena i la meitat estan en construcció, d’aquí a uns pocs anys no s’hi cabrà...

Una mica terra endins trobem grans explanades de camps d’arròs i ens hi endinsem amb la bicicleta. La pedalada es molt bonica, ara necessitem hidratar-nos molt i que millor que unes bones cerveses fresques!

Al vespre prenem uns batuts de fruites tropicals al Cafe 96, un lloc bonic davant del Riu Thu Bon.

Hue

Anem cap a Hue amb un sleeping bus força atrotinat, al conductor no li entren les marxes, inclús ens deixa tirats al mig de la carretera i ha de fer una parada tècnica per cargolar alguna peça. Evidentment l’aire condicionat tampoc funciona i el viatge de 4h el fem estirats com llonganisses suades.

A l’arribar a Hue trobem un hotel (Ngoc Hung Hotel) que està força correcte pels 10$ que ens costa l’habitació.

A Hue, que al seu temps va ser la capital dels emperadors Nguyen, visitem la Ciutadella situada a l’altra banda del riu del Perfum que divideix la ciutat. La Ciutadella, que va ser declarada patrimoni mundial per la Unesco el 1993, és de forma quasi quadrada i té 10 portes fortificades d’accés. Per fer la visita agafem un "Xe om" i l’home que ens porta ha de pedalar fort, però no perd el somriure i ens va fent explicacions amb un vietenglish que gairebé no entenem. Visitem la torre de la Bandera, que és el màstil mes alt del Vietnam (37m d’alçada) on hi voleia la bandera vietnamita, vermella amb l’estrella de cinc puntes groga al mig. Passem per davant pels 9 canons sagrats que són un símbol de la protecció del Palau i del Regne. Visitem diferents pagodes i cases antigues d’estil vietnamita de fusta fosca i treballada que tenen amplis jardins amb flors i basses amb ponts amb miniatura. Molt bucòlic.

A dins de la Ciutadella hi ha el recinte Imperial (55.000VND l’entrada) a on hi ha l’antiga residència dels emperadors Nguyen i la seva família i els principals edificis oficials. A dins el recinte imperial es troba situada la Ciutat Púrpura Prohibida, d’estil arquitectònic d’influencia xinesa, que és una ciutadella reservada a l’ús personal de l’emperador. Durant la guerra contra els francesos i els americans va ser molt bombardejada i el complex està en bona part en ruïnes.

Només es conserven el 30% de les edificacions. Tenen previst restaurar les parts menys danyades i completar la reconstrucció amb alguns edificis, però el ritme que porten sembla lent.

Un cop fora el recinte imperial, seguim a dins el murs de la Ciutadella que s’ha convertit en una part important de la ciutat de Hue, amb molt bullici de motos i bicis que circulen entre les desenes de perruqueries, locals d’internet plens de nens vietnamites viciats a jocs bèl·lics i a les visites de pàgines de noies lleugeres de roba (però amb roba!), locals de Karaoke i restaurants per a bons gourmets.

Dinem al Ngo Co Nham on mengem plats típics de Hue, uns llagostins amb salsa i d’altres peixos acompanyats de cervesa Tiger.

A la tarda agafem una bus que ens porta a la Pagoda Thien Mu al costat del Riu del Perfum i a 4km de la ciutat. Aquesta icona del Vietnam està habitada per monjos budistes.

La tornada la fem amb el típics vaixells amb 2 caps de dracs que naveguen per les aigües del Riu del Perfum. Ens expliquen que el riu pren aquest nom per que segons explica la llegenda, anys enrere a dalt les muntanyes hi havia moltes flors i al ploure l’aigua s’impregnava de la seva olor i li atorgava una essència perfumada. Avui en dia donem fe que no fa olor de flors.

Per sopar fem un parèntesi de fideu i arròs i anem a sopar un pizzeta.

L’endemà ens llevem aviat per iniciar el tour de les tombes. Ens porten a visitar 3 tombes Reials de la dinastia Nguyen. Són extravagants mausoleus construïts al llarg del riu Perfum.

El matí passa volant i a les 14.00h ja estem a l’estació de tren de Hue preparats per iniciar el viatge cap a Hanoi. Tenim una cabina soft sleeper per a 4 persones i la compartim amb un vietnamita molt educat, però no parla un borrall d’anglès. Així que decidim anar al vagó restaurant per fer el tafaner. A mesura que ens acostem, anem passant vagons i la categoria va denigrant de manera exponencial. Finalment, al vagó restaurant trobem una taula buida i ens hi asseiem. De cop i volta aixequem el cap i ens fixem que totes les altres taules estan plenes dels treballadors del tren, menjant i emborratxant se de valent. Sort que a la taula del costat coincidim amb un professor d’anglès australià que viu a Saigon i un professor d’anglès escocès que viu a Arenys de Mar! Compartim amb ells cerveses i una bona conversa. Ostres, un escarabat sobre la taula. Ostres, un altre. Mira allí, un altre! Mira sobre el banc, un altre!! Estem rodejats d’escarabats per tot arreu! Tot plegat molt brut i fastigós, els vietnamites que ja no s’aguanten ni drets dels litres d’alcohol que porten a les venes no s’immuten per res. Decidim que es l’hora d’anar a dormir que demà arribem a les 4.30h del mati a Hanoi!

2 comentaris:

Joan Manuel ha dit...

Això dels taxistes que se't tiren damunt em recorda els aeoports de La Paz, a Bolívia, i també els delsprimers temps a Nicaragua. El més important és no atabalar-se i fer veure que es controlar la situació. Veig que us en sortiu estupendament.

Quina delícia les menges que feu; no paro de segregar sucs gàstrics.

Continueu.

Pau Vilaplana ha dit...

Ja hem actualitzat l apartat de Hue.

Entre Sapa i Halong Bay no hem tingut possibilitat d actualitzar croniques pero ho anirem fent de tant en tant.

ja ens queda poc...