Cap d'any a Andalusia

Ens conjurem la família Vilaplana per anar a passar el cap d'any a Andalusia i fer "teràpia familiar-motivacional". Ja ens toca que fa molt de temps que no fem un viatge conjunt. Evidentment, l’Eva s’apunta a la festa, només faltaria que sempre dona el punt de serenitat i alegria necessari.

Nosaltres arribem el dijous 30 de desembre a Sevilla, la resta de l’expedició Vilaplana (Oriol, Mercè i Nué) ja fa un parell de dies que corren per aquesta terra. Avui a dormir aviat que demà és el dia de l’home dels nassos.

L’últim dia de l’any ens dediquem a fer turisme per Sanlucar de Barrameda, un destí turístic d’estiu per excel·lència però que en aquesta època de l’any s’hi respira tranquil·litat. Hi anem per passejar pel seu passeig marítim i per fer uns tastets en els famosos bars de tapes i manzanilla. A la tarda intentem acordar una visita en alguna de les diverses bodegues de Jerez, però ens és impossible, està tot tancat el darrer dia de l’any per la qual cosa fem un passeig per Jerez, anem a comprar el sopar de cap d’any i tornem cap a la nostra base a Sevilla. A Sevilla ens allotgem en uns apartaments (apartamentossevilla.com) relativament cèntrics, que són força correctes en la relació qualitat-preu.

El sopar de cap d’any el passem en família tot desitjant-nos un millor i feliç any 2011. Ens fonem en una emotiva abraçada…

Els joves del grup, decidim anar a investigar la nit de cap sevillana i ens enduem algues sorpreses. La primera de totes és que hi ha la tira de taxis per Sevilla que van buits! Inaudit en un dia com avui a les nostres latituds! I la segona és la calle Betis, un punt de trobada per fer gresca i xerinola dels joves sevillans. La situació és realment surrealista, hi ha un munt de gent jove (posem-li entre 18 i 25 anys) que fan botellon al carrer, un macrobotellon on tots els nois duen vestit negre, camisa blanca i corbata, i les noies vestits de nit espectaculars. Tots ells amb el got de plàstic, les ampolles embolicades amb bosses del “carrefú” i bevent i xerrant tranquil·lament celebrant l’inici del nou any. És curiós perquè tot i la quantitat de gent present que forma petits grups, l’ambient que s’hi respira és de calma i tranquil·litat. Un cop observat aquest fenomen decidim tornar a dormir que nosaltres estem de minivacances i demà s’ha d’aprofitar bé el dia.

L’endemà fem visita a Cadiz, la part de la ciutat emmurallada. És dia 1 de gener i està pràcticament tot tancat i poc moviment de gent, per la qual cosa ens dediquem a caminar i recórrer els estrets carrers del casc antic. A la tarda anem a investigar el poble veí, San Fernando.

I per fi, arriba el dia 2 de gener a on fem la visita estrella d’aquest viatge, el Parc Nacional de Doñana. Abans fem una visita fugaç per les dunes de la costa propera a Matalascañas. Doñana és un espai natural protegit situat a Andalusia, que té una extensió de 53.709 ha, entre el Parc Natural de Doñana i el Parc Nacional de Doñana, comprèn una gran extensió de maresmes que acull durant l'hivern nombroses espècies d'aus aquàtiques, que cada any arriben als 200.000 individus. Hi treballen diferents institucions científiques que vetllen per un desenvolupament adequat de les comarques limítrofs i per la conservació d'algunes espècies molt amenaçades que hi habiten. Doñana es considera la més gran reserva ecològica d'Europa i està declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco. Fem una visita al parc amb un guia que ens acompanya amb un bus 4x4 i ens va explicant cada racó que veiem. Avui hem tingut mala sort i hem vist pocs animalons, i evidentment ni rastre del felí més famós d’aquestes contrades, el linx ibèric. Finalitzada l’excursió fem una visita ràpida al poble de l’Ermita del Rocio, famós per la seva romeria i la seva verge és un poble dels i pels cavalls que és el vehicle i l’individu protagonista d’un espai fet a la seva mida. Sense carrers asfaltats, amb amarradors de cavalls a totes les cases i fins i tot taules de bars a l’alçada dels genets.

L’últim dia de les vacances les passem de visita per Sevilla, “carrerejant” i menjant les tapes més típiques i exquisides que trobem.

Un bon viatge, per desitjar-nos un nou any 2011 ple de felicitat.

30è Aniversari Pau

Demà faig 30 anys i l'Eva se m'endú cap a una destinació secreta i amb unes intencions indeterminades (per mi). M'ensumo que anem cap a la Cerdanya.

Efectivament, a les tantes de la nit de divendres arribem a Càldegues, sigui el que sigui que té preparat anar a Càldegues pels 30 anys ja és un bon regal pels sentits! Sopem a casa tranquil·lament i brindem pels meus 30 anys. La sobretaula és el moment que l’Eva ha triat per treure el pastís que ha preparat i ho aprofita per fer aparèixer un paquet embolicat, vaja el que tradicionalment es coneix com a regal. El moment de sospesar i obrir un regal és un d’aquests instants més màgics i que a mi m’agrada allargar... Ohh! Un àlbum de fotos amb els nostre millors moments! Que bonic i quina feinada! No s’ha deixat res! Entre fotos que immortalitzen vivències amb la família i amics també hi ha les nostres activitats, viatges i excursions.

Anem a dormir que sembla que demà al matí ha preparat alguna cosa i al vespre tinc sopar amb els amics a Barcelona.

L’endemà al matí, ja sóc oficialment de club super 3. Mentre preparo l’esmorzar, escolto un cop al vidre de la Terrassa... osti, sembla que algú està tirant alguna cosa a la terrassa... Al sortir a la terrassa i comprovar que està passant, em trobo amb la més gran de les sorpreses. A l’uníson criden una colla d’”energúmens” des del jardí! Han pujat tots els meus amics a fer-me una sorpresa!! Increïble, quina emoció.

Esmorzem tots junts a l’apartament i decidim anar als Banys de Dorres. Sembla ser que hi ha preparada alguna sorpresa més tard i hem de fer temps... Sortint dels Banys de Dorres ben relaxats em comuniquen que ara comença lo bo... em tenen espantat, ai, quina em deuen haver preparat...

Doncs tindré el plaer de passar els meus 30 anys acompanyat dels meus amics i amigues jugant un partit de bàsquet al Pavelló de Puigcerdà! Jeje que bo! Juguem un partit de bàsquet equipats amb una samarreta de bàsquet que han fet per la ocasió a la qual hi ha impresa una caricatura meva que ha fet la Marta, la meva tieta. M’encanta. Entre triple i triple només tinc paraules d’agraïment. La tarda la passem tranquil·lament junts mentre la gent va tornant cap a casa i d’altres ens quedem una nit més a Càldegues.

L’endemà retornem a Premià, però de cop i volta l’Eva es desvia cap al poble d’Olvan. Una altra sorpresa més! M’ha preparat una activitat de dues hores amb Segway de muntanya! Una nova experiència pels sentits. Realment és una sensació que s’ha de viure per entendre com funciona aquest artilugi. Però potser el que no cal és viure-la com jo que m’he fotut de lloros en un moment determinat i m’ha cruixit la carcanada. Ull, que ja tinc una edat ehh!!

Moltes gràcies a tots i totes per aquest cap de setmana que recordaré sempre!

Badia de Halong (Vietnam nord)

Ens venen a buscar amb un mini bus a l’hotel, avui anem a Halong Bay. Un bon caramel per acabar les nostres vacances. Plou tot el trajecte, però just arribem a Halong i sembla que vol sortir el sol. La Badia de Halong va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1994 i està formada per més de 3 mil illes que sorgeixen de l’aigua del golf de Tonkin, formant una visió inigualable d’un paratge màgic i místic d’illes tallades per la naturalesa. Hi ha 500 vaixells turístics que naveguen per Halong Bay. La llegenda explica que les illes de la Badia de Halong van ser creades per una drac que vivia a les muntanyes i es va dirigir cap a la costa, es va submergir al mar i la seva cua va trencar les muntanyes creant les sinuoses illetes.

Anem fins l'Annam Junk, el vaixell típic que ens portarà entre les illetes durant 2 dies. És un preciós vaixell de poques habitacions, inspeccionem la popa i la proa, el bavor i l'estribor, i la terrassa amb tumbones que hi ha al terrat. Estem gairebé sols, només hi ha dues senyores més que viatgen juntes. Tenim un guia que ens acompanyarà i ens diu que ja tenen el dinar preparat, mengem una mariscada de cranc, cloïsses, un exquisit peix i fruites tropicals de postres. Deliciós.

Amb una barqueta ens apropen a una de les illes i pugem per una escalinata fins a un mirador on gaudim de les fantàstiques vistes de la Badia, és un dels llocs més bonics que hem estat i ens transmet sensacions úniques. L'illa té una platgeta i aprofitem per nedar i refrescar-nos de la forta calor que fa.

Estem tant fascinats que demanem agafar un Kayak per navegar entre les illes. Estar en una paratge com aquest, desperta una sensació indescriptible per a tots els sentits i sobretot visualment és una goig veure'ns rodejats de tantes illes petites sortides del mar com bolets sota les fulles.

Al capvespre, el cuiner de l'Annam Junk ens fa un petit curset de cuina i ens ensenya a cuinar els típics rotllets vietnamites amb paper d’arròs que degustem un cop ben embolicats, mentre gaudim de la posta del sol i el cel agafar games de colors vermelloses, liloses i blaves. Sopem marisc envoltats d’un paisatge màgic. Anem a l’habitació, ens estirem al llit i mirem a través dels grans finestrals. La vista ens regala un dels millors moments en un dels millors paratges del món mentre se’ns tanquen els ulls.

De bon matí, amb la sortida del sol i només obrir els ulls i veure on som se’ns posen els pèls de punta, per un cop la realitat ha superat els somnis, això és meravellós! Esmorzem i el guia ens porta a visitar unes grans coves il·luminades, plenes d’estalactites i estalagmites. Dinem a bord del vaixell de camí cap a la terra ferma. Ens brillen els ulls de l’emoció, això ja s’acaba.

L’autobús ens torna a Hanoi en un trajecte de 4h mentre tanquem els ulls i encara ens veiem rodejats d’illetes verdes interminables.

Aquestes darreres hores les invertim per anar de compres per Hanoi per inspeccionar els clàssics souvenirs que hem estat capaços d'esquivar fins a dia d'avui. Comprem polseres, postals fetes a mà, samarretes amb la bandera del Vietnam, una figura de fusta, en Pau es compra l’equipació del Barça d’imitació per 4 dòlars, molt ben feta per cert, i també comprem 2 motxilles falses North Face per 10$ pels nostres respectius germans. Cada dia les imitacions són millors. Dinem Pho a un lloc fashion amb música tecno, surrealista. Casualment aquesta mateixa tarda ens trobem amb l’Anna i l’Edgar, amb ells vam entrar al Vietnam pel Mekong i amb ells passem l’últim dia al Vietnam. Anem a fer una Bia Hoi (cervesa) per celebrar-ho, i ens porten a sopar plats vietnamites a un restaurant que ja coneixen del dia anterior.

Ara sí, últim dia al Vietnam. Ens llevem aviat, ens toca fer maletes. Volem de retorn cap a Bangkok (Tailàndia) a la mateixa hora que els nostres amics Anna i Edgar, així que compartim taxi (15$) fins l’aeroport.

Deixem enrere el fascinant viatge pel Vietnam. Vietnam, sempre et portarem dins el nostre record. Viatge increïble, de grans sensacions i noves emocions. Adéu Vietnam.

A Bangkok agafem un taxi tots 4 fins al centre (400 baths). Anem a visitar, finalment, el Palau Reial i les Pagodes del recinte (que se'ns havien resistit 20 dies abans). Ens perdem per les botigues del MBK, el més gran i famós centre comercial de la ciutat, on ens comprem texans d’imitació de bones marques per 17$. Aquest any hem anticipat les rebaixes. Sopem molt bé a un Japonès del mateix MBK. Es fa fosc, agafem un taxi amb preu pactat a 400 baths que ens porta a l’aeroport destinació... Barcelona!

Deixem enrere un viatge fantàstic, ple d'aventures, d'emocions, d'olors i gustos, de colors i dels records de tota la gent que hem conegut i amb els que hem tingut el plaer de compartir algun trosset de viatge. Però no ens posem sentimentals, el que tenim per endavant, estem segurs que serà tant o més apassionant del que hem viscut durant aquest dies a Indoxina.

Sapa (Vietnam nord)

El trajecte en tren de Hanoi a Lao Cai podem dormir plàcidament fins que ens venen a despertar, són les 5 del matí, buff... Des de l'estació de Lao Cai agafem un autobús que amb 1 hora ens porta a Sapa.

Sapa és un petit poble en una vall, rodejada d’altes muntanyes amb interminables camps d’arròs posats de forma esglaonada. Una boira espessa avança entre les muntanyes creant un aspecte idíl·lic.

Esmorzem una miqueta i ja ens ve a buscar el guia. Un noi jove força simpàtic ens diu que el seguim, comencem el trekking. Anem en un grup amb una parella d’australians, uns altres d’escocesos, la Laura de Philadelfia i nosaltres. A les muntanyes de Sapa hi viuen unes ètnies minoritàries que, fora de l’època de collita de l’arròs, es dediquen ben aviat del matí anar cap a Sapa a buscar els turistes. Així doncs un grup de dones de la ètnia Hmong, vestides amb els seus vestits tradicionals ens acompanyaran durant tot el trekking. Ben espavilades elles s’adjudiquen a un turista cada una, i es converteixen amb les nostres inseparables. Així ens acompanyen, ens fan preguntes i ens agafen de la mà per ajudar-nos a passar pels llocs amb més difícil accés i sobretot perquè el terra està ple de fang i patina moltíssim! Nosaltres amb les nostres xiruques de marca anem patinant amb el fang i elles que porten unes xancletes de platja insignificants no rellisquen gens ni mica en aquest terreny tant irregular. Caminem tot el matí fins que arribem al seu poblat, allà ens venen les seves artesanies, ens acomiadem d’elles i anem a dinar. Després ens acompanyen dones d’una altra ètnia, la Dzao. Fins que arribem al Homestay on ens allotjarem aquesta nit amb tots els del nostre grup i aquí ens trobem un grup de catalans d’Ordal molt divertits. La família de la casa ens fan un bon sopar de rotllets vietnamites dels més bons que hem menjat, noodles, peix, tofu i acabem amb un xupito de licor d’arròs molt potent, mentre es va fent fosc gaudim del paisatge inoblidable que ens rodeja. Descansem mentre sentim com va plovent sense parar.

L’endemà ens donen esmorzar i ens acomiadem de la família que ens han cuidat molt bé, però amb els qual no hem parlat gens. El guia ens fa seguir la ruta entre el fang fins a una cascada d’aigua i passem tot el matí caminant rodejats de camps d’arròs. Això s’acaba, agafem una furgoneta que ens torna cap a Sapa. Passegem pels seus carrers i el mercat mentre no para de ploure amb intensitat.

Ens recull un autobús que ens torna cap a Lao Cai i allà agafem el tren. Ens acomiadem de tot el grup que hem anat junts aquest dies, ara toca seguir cadascú la seva ruta. El trajecte nocturn en tren cap a Hanoi passa ràpid, al vagó coincidim amb uns francesos, ens saludem cordialment i ens posem a dormir.

Arribem a les 5h del matí a Hanoi, un autobús ens hauria de tornar cap a l’hotel però no hi és, així que decidim, amb la motxilla a l’esquena, caminar uns 4 km fins al centre de Hanoi, hi ha un silenci indescriptible a aquestes hores. Veiem molts vietnamites amb xandall direcció cap al Llac, cada vegada n’hi ha més, és un espectacle veure’ls a tots direcció al Llac fent esport, uns fan tai-chi, altres amb música fan aeròbic, altres fan abdominals als bancs del costat del Llac, inclús altres porten aparells diversos per fer peses. Ens envolten centenars de vietnamites molt matiners disposats a fer esport una horeta i cap a les 8h van marxant cap a casa o la feina, digne d’admirar. Nosaltres anem fent la volta al Llac encuriosits per l’espectacle. Veiem un grup de gent mirant cap a l’aigua del Llac, no sabem què miren. Llavors recordem una Llegenda que explica que el cel va enviar una espasa màgica a l’emperador Le Loi que el va ajudar a expulsar els xinesos de Vietnam. El dia després de la batalla van trobar una tortuga gegant daurada nedant a la superfície del Llac, aquesta va aixecar l’espasa i aleshores va desaparèixer a les profunditats del Llac i la va tornar a les divinitats. Es diu que en l’actualitat hi ha tortugues gegants descendents d’aquesta daurada que viuen al Llac, es poden veure en comptades ocasions i porta sort a aquells que aconsegueixen veure’n una. Ens acostem encuriosits per mirar cap al Llac, no veiem res fins que de copi volta sorgeixen de les profunditats gran quantitat de bombolles d’aire, sembla que hi ha alguna cosa que es mou, i de sobte apareix a la superfície un cap gegant de tortuga que es torna a submergir. Els vietnamites contents ens desitgen sort, som afortunats per haver vist aparèixer la tortuga gegant, que sembla que li agrada que ens la mirem i surt unes quantes vegades més com si ens volgués dir alguna cosa. La llegenda té la seva part de realitat.

Hanoi (Vietnam nord)

Arribem a Hanoi amb el tren (livitrans express tourist train) cap a les 4h de la matinada. Hem pogut dormir, però ens notem força cansats... Els taxistes ens atabalen tant que mig adormits marxem i comencem a caminar direcció al centre pels carrers estrets, solitaris i obscurs de l’actual capital del país. De sobte apareix un noi que ens ofereix allotjament en un hostel proper a bon preu, acceptem. Ens porta en moto durant 5 minuts fins que hi arribem; ens demanen els passaports i anem a veure l’habitació; petita però amb balconet, el primer que fem és posar l’aire condicionat, fa una calor insuportable i el soroll que fa l’aparell d’aire també. Així no podrem pas dormir. El noi del hostel no parla gens d’anglès i no entén (o no vol entendre) que no volem aquesta habitació. Sense pensar-nos ho més agafem els passaports del calaix on els té guardats i decidim marxar, a aquestes hores no estem per "històries". Un cop al carrer continuem caminant cap al centre, mentre es comença a fer de dia. Entrem a diversos hotels preguntant preus i finalment ens decidim pel Nam Hai I Hotel. Deixem les motxilles i sortim a descobrir Hanoi de dia. Estem al casc antic, al costat del llac Hoan Kiem.

Esmorzem un croissant i uns ous amb bacon i cafè a un bonic bar a la zona nord del llac. Passegem rodejant el llac fins el pont vermell The Huc (sol naixent) que ens porta fins una illa on es troba el Temple Ngoc Son (muntanya de Jade). En aquesta illa rodejada pel llac hi ha una tortuga gegant banyada d’or que simbolitza una llegenda. La llegenda explica que al s. XV el cel va enviar una espasa a l’emperador que va utilitzar per expulsar els xinesos del Vietnam. El dia següent de la batalla l’emperador es va trobar una tortuga gegant daurada que nedava pel Llac. La tortuga li va agafar l’espassa amb la boca i va desaparèixer en les profunditats del llac per retornar-la als seus propietaris divins. Actualment, es creu que hi ha algunes tortugues gegants però que surten a la superfície en comptades ocasions, i que porten sort a qui n’aconsegueix veure alguna. Avui no és el nostre dia de sort i no en veiem cap de gegant, només es deixen veure algunes tortugues petites.

Agafem un “xich lo” (ciclotaxi) que ens fa un bon passeig fins a la zona sud-est del llac on hi ha el Museu d’Història (10 VND amb el “carnet d’estudiant”). Hi ha una col·lecció de peces que va des de la Prehistòria fins a la lluita contra els francesos i l’inici del Partit Comunista. Va bé per fer un repàs de la l’historia del país i conèixer les diferents civilitzacions que han influït en la cultura i la història. Aquesta zona de la ciutat s'hi troben els majestuosos edificis dels Ministeris i les Ambaixades que contrasten amb la resta d’edificacions de la ciutat. Trobem luxoses botigues de grans marques com Gucci, Louis Vuitton... i restaurants de categoria que no es poden permetre les nostres humils butxaques. Veiem circular cotxes luxosos com Porsches, Bentleys i tot-terrenys que contrasten amb la quantitat de motos i bicicletes habituals dels carrers.

Tornem caminant fins el casc antic, fa molta calor i necessitem hidratar-nos molt. Anem a dinar al Bar Restaurant 69, una casa d’estil vietnamita ben restaurada, amb una carta essencialment vietnamita. Demanem suculents plats de peix amb lemongrass i steak beef amb arròs, mentre gaudim de música instrumental en directe, que ens evadeix del sorollós casc antic de Hanoi. A la tarda passegem pels carrerons del casc antic, el cor de Hanoi. Carrers estrets amb molt bullici, és com un gran centre comercial, ja que cada carrer està dedicat a algun producte. Trobem el carrer de les botigues de roba, de la seda, de la fusta, del cotó, de l’encens, dels barrets, dels ferrers, de les làpides, d’herbes medicinals, de les sabates, del bambú, del coure, del sucre, del peix, etc. Passem pel Mercat Dong Xuan, molt colorista i gran. Al costat, al llarg del carrer Pho Tanh Ha hi ha un tradicional mercat ple de vietnamites venent sucoses fruites tropicals, diversitat de verdures, i carns, peixos (tenen cubells plens de peixots i petxines) i granotes, que són executades i desbudellades davant nostre... és molt autèntic.

Anem a fer-nos una bona dutxa, per refrescar-nos de tanta calor i a posar-nos roba neta, avui anem al teatre. A la zona nord del Llac hi ha el Teatre Municipal de les titelles d’aigua (60 VND). Fan un espectacle amb titelles que es mouen sobre l’aigua i que representen històries del dia a dia i de les típiques llegendes com la de la Tortuga i l’Espasa. No és res de l'altre món, però s'ha de veure per la originalitat de l'escenari. Sopem al Little Hanoi I, recomanat a la Lonely Planet, mengem bé, però no té res d’especial.

Bona nit!


L’endemà al matí, en Xavi i la Sònia ens venen a buscar a l’hotel. Anem de visita obligada al Complex del Mausoleu de Ho Chi Minh, zona de peregrinació i el lloc més sagrat per molts vietnamites. El Mausoleu de Ho Chi Minh és un monumental edifici de marbre. Per visitar-lo fem una llarga cua formant dues files perfectes amb uns guardes vestits amb uniformes militars de color blanc fent passos militars que donen un aspecte autoritari, i que ens ordenen mantenir les nostres posicions, tot plegat força inquietant. A dins fa un fred que contrasta amb la calor sufocant de l’exterior. Ens fan passar ràpid pel costat del sarcòfag de vidre on descansen les restes embalsamades de Ho Chi Minh, tot plegat fa una mica d’impressió. Els visitants vietnamites mostren un profund respecte i admiració pel seu paper d’alliberador del poble vietnamita contra el colonialisme, i per la seva ideologia comunista. Al darrera hi ha el Palau Presidencial, uns bonics jardins amb un llac ple d’escarpes i la luxosa casa tradicional rural on Ho va viure durant una època. El Museu de Ho Chi Minh, ple de panells moderns amb missatges de felicitat, pau i llibertat, val la pena visitar-lo però cal tenir en compte l’horari perquè el migdia tanquen i, tot hi haver pagat l’entrada, els vigilants del museu ens tanquen els llums trepitjant-nos els talons, increïble, així que no sé massa que explicar d’aquesta visita tan ràpida del Museu. En aquesta zona també anem a visitar la Pagoda del Pilar Únic, delicada pagoda de fusta construïda sobre una única columna, dissenyada per semblar una flor de lotus, símbol de la puresa. Tots els bancs estan ocupats, no podem seure per descansar. Intentem seure com els vietnamites, els peus plans a terra, genolls doblegats, el cul tocant els talons i els braços recolzats als genolls però, o se’ns aixequen els talons, o caiem de cul a terra, els vietnamites riuen als veure’ns. Intent fallit. Finalment, seiem directament a terra mentre ens bevem l'ampolla d’aigua fresca que acabem de comprar sortint del museu.

Emprenem el camí cap al Temple de la Literatura. És un exemple d’arquitectura tradicional vietnamita, construït per honorar els erudits i els homes de lletres. A la sortida comencen a caure gotes d’aigua i decidim anar a dinar a prop, anem al “KOTO on Van Mieu”, té una bona carta d’especialitats locals, sandvitxos i pastissos deliciosos; creadors d’un projecte comunitari i altruista que forma i guia als nens que viuen al carrer. Fa una bona tempesta, que dura tant com l'estona que necessitem per engolir el dinar.

Tornem tot passejant cap a l’hotel, i ens acomiadem de la Sònia i en Xavi. Hem pogut coincidir i anar junts bastants dies i compartir paisatges, gents, àpats, fotografies i moltes aventures, però ara cadascú segueix el seu camí.

Ens preparem la motxilla, avui marxem (19.30h) amb el tren nocturn cap a Sapa. Hem agafat un tour amb l’agència Sinh Cafè, i mitja hora abans que ens vinguin a buscar a l’hotel anem al restaurant de davant a menjar unes pizzes. Just acabem de demanar-les i fent gala de la puntualitat vietnamita ja ens venen a buscar, el taxi ja és aquí. Ens emportem les pizzes amb unes caixes i cap a l’estació de tren. Al taxi coincidim amb una parella d’australians que no hi ha manera d’entendre la gran canterella amb que parlen l’anglès. La noia de l’agència ens ha acompanyat tota l’estona, fins i tot ens acompanya fins el nostre vagó a canvi d'una propineta, i allà ens deixa, preparats per menjar-nos finalment les pizzes.

Coincidim al camarot amb un espanyol que treballa en una refineria de petroli al Vietnam, ens explica coses interessants del país; i amb un vietnamita de Hue que parla un anglès molt acurat. Ens explica que va a Sapa perquè treballa per una ONG i el Govern vietnamita i es dedica a formar als professors per a que aprenguin a fer classe d’una manera més didàctica i més participativa de l’alumne durant les classes, evitant que el professor parli i l’alumne és mantingui passiu com succeeix en moltes escoles, quina feina més interessant. Per les famílies vietnamites cada vegada és més important l’educació dels seus fills.

Tot i que aquest tren és mou molt, aquesta vegada decidim no anar a fer cap volta al vagó restaurant i intentar dormir.