Vol a Vela a la Cerdanya, octubre de 2009

Ha estat qüestió d’un instant i ara ja sóc oficialment un any més gran. Avui faig 29 anys.

És divendres i tot i que m’hagués agradat prendre’m el gustàs de fer festa, el gruix de la feina pendent no em permet demanar el dia lliure, i tal i com està el món doncs més val així. Correus electrònics, sms, trucades no paren de recordar-me que és el dia que van néixer personatges tan coneguts a la història mundial com Mahatma Gandhi, Groucho Marx o Sting.

Ja és hora de marxar cap a casa i tot just sortir de la feina em trobo a l’Eva! Que fas aquí!? Vinga anem a dinar al restaurant d’aquí davant que és tard i tenim un dia per celebrar. Sortim ben tips i l’Eva que agafa el volant del cotxe resulta que no es dirigeix cap a casa. A on em portes Eva?? Però si anem en direcció contraria… Tot sembla indicar que es cou una sorpresa. Apa doncs a deixar-se sorprendre. … i tal és la sorpresa que de cop i volta ja estem a la Cerdanya… però que fem a la Cerdanya i jo sense pijama, ni mudes, ni abric… Resulta que la nena ha pensat en tot i em treu la meva bossa del maleter per passar el cap de setmana a la Cerdanya. Quina il·lusió gaudir dels darrers “vinti” en aquest paratge. És tard i com no, tornem a tenir gana. Aquest cop em convida a sopar a la Formatgeria de Llívia, boníssima la raclet que serveixen. Finalment les postres venen acompanyades d’un avió de paper… un avió de paper que és un val regal per efectuar un vol a vela a la Cerdanya! Uaauu!! Compliré una d’aquelles il·lusions de petit… quan em preguntava com devia ser volar en un planejador d’aquells amb les ales tant llargues…

El vol a vela, té la peculiaritat que l’aparell no es propulsa amb un motor sinó que, senzillament, planeja a l’aire. Aquest fet, obliga a que una avioneta l’hagi de remolcar fins ben amunt i un cop a l’alçada establerta l’aparell es desenganxa i planeja buscant els moviments de les masses d’aire.

Dissabte ens llevem a una hora prudent i ens dirigim cap a l’Aeròdrom. Començo a notar les primeres pessigolles a la panxa… em poso el paracaigudes (espero no haver-lo de menester… ara que pel mateix preu… quina mentalitat tant catalana), i m’assec, no em dificultats dins de l’estreta cabina de l’aparell. El pilot, que seurà darrera meu, m’explica els últims detalls de seguretat. Un cop ficats a dins l’aeronau, l’avioneta que ens remolca agafa velocitat i ens elevem. Aquest moment m’impressiona molt…. Veure els moviments oscil·lants que agiten l’avioneta fa una mica de iuiu. Però a mesura que agafem alçada la tranquil·litat m’envaeix i començo a gaudir de les vistes i de la sensació de volar. Ara ens desenganxem de l’avioneta, hem pujat uns 1.000 metres respecte la plana (2.200m d’alçada) i sobrevolem el sector de la Molina, Alp, i la plana de la Cerdanya… el paisatge és preciós i el dia és magnífic. L’únic soroll que sento és el tall de l’aire amb les ales de l’aeronau i algun click de la meva càmera… això és impressionant! Les turbulències es fan notar i de tant en tant s’arronsa una mica l’estómac, però és genial. Mitja hora de vol i prenem terra. La sensació de volar com un ocell sobre la Cerdanya ha estat magnífica. Una experiència que em fa viure noves sensacions. Gràcies Eva!

Eva, ara et toca a tu, no t’ho deixis perdre, t’ho recomano! I així és, l’Eva també gaudeix del vol a vela tot i que arriba un pel marejadeta. Avís per a navegants sensibles.

Eva, et torno a donar les gràcies!

L'últim dia a NYC i West New York (el nostre estudi), agost de 2009

Bon dia, ha arribat l’últim dia de vacances, ohhh...

Aprofitem per fer les ara sí les últimes compres, baixem Broadway des del 14 street passant per Tribeca i el Soho. Ens tornem a firar, en Pau una motxilla North Face, l’Eva un vestidet i alguna coseta més.

Ens despedim del Luigis, i hi tornem a fer un slice de peperoni, el nostre preferit. És curiós la quantitat de personal que hi ha en general als bars i restaurants, molts no estan fent res, però allà estan, i això fa que sempre t’atenguin amb gran rapidesa.

Al cel de Manhattan quasi sempre hi ha núvols, com si fossin pinzellades blanques posades de manera decorativa; però ara, de cop i volta, aquestes pinzellades són més fosques i més grans, s’ha girat un fort vent, comença a ploure. Cauen unes gotes enormes i els núvols ens obsequien amb una enorme cortina d’aigua. Dura poc, just el temps de dinar. Ara el cel torna a ser clar i aquella mena de boirina que hi ha entre els gratacels ha desaparegut, és un bon dia per fer fotos del skyline, llàstima que ja marxem.

El Lincoln Tunel està col·lapsat, suposem degut a la gran tempesta, però nosaltres necessitem creuar aquest pont per anar cap a l’aeroport, ai si perdem l’avió... al facturar les maletes ens diuen que passem, i molt, del pes, ens volen fer pagar 50$! Però portem una altra bossa i les coses que pesen més les posem allà, carai si que hem comprat!! Per sort o per desgràcia l’avió surt amb retard i el podem agafar. Bye, bye Manhattan, see you soon!

Extra:

El making off de les cròniques taronges americanes:

Després de cada llarga jornada agafem el bus o la guagua, segons la companyia, des de Port Authority (al costat de Times Sq.) fins a l’estudi de New Jersey (West New York). Aquest trajecte dura aproximadament 15-20 minuts. Un cop a les Harbor Towers, edifici en el qual es troba ubicat l’estudi, el primer que fem un cop hem descarreguem les motxilles i ens refresquem és iniciar la redacció de la crònica del dia. Això, acostuma a ser entre 22.00 i les 22.30 aprox. Ens repartim la feina i mentre un element de l’equip escriu la crònica l’altre s’encarrega de seleccionar les fotos. Mentre tant, anem preparant alguna cosa lleugera de sopar i seguim amb la nostra tasca. Finalment, composem el mosaic en base a la redacció de la crònica que és avalada per unanimitat. Clickem a publicar i apa, aquí ho teniu.

The End

Shopping, The Theatre District i The View, agost de 2009

Bon dia, ha arribat el penúltim dia de les nostres vacances, això ja s’acaba… Però no ens posem tristos, que avui segur que també ens espera un gran dia. Aprofitem per anar de compres en el 34 street i la part sud de Broadway, en Pau s’està firant aquests dies a NY, de “sales” en “sales”, no para de comprar!

Ens han sorprès molt els americans, són molt atents i simpàtics. Si volen saber quelcom de tu, directament t’ho pregunten. Molts quan ens senten parlar ens pregunten si som francesos o espanyols, si els diem que som de Barcelona tots saben on és (malaurdament la majoria és el primer cop que sent parlar de Catalunya, aviam si ens començem a vendre més pel món...). Si ens veuen mig perduts mirant el mapa, de seguida se’ns acosta algú per ajudar-nos, quina amabilitat i predisposició, a veure si n’aprenem una mica!

Ja es pon el sol i ens tanquen les botigues. Anem cap a Broadway, a la zona dels teatres (Theatre District). En Pau s’estira i em convida al teatre a veure el clàssic musical The Phantom of the Opera, al Majestic Theatre. Les entrades són cares, esperem que valgui la pena. Durant dues hores i mitja els actors ens deleiten amb les seves espectaculars veus, és quasi bé tot cantat, ho fan molt bé, tot hi que no entenem ni la meitat del que diuen. Sort que l’argument ens és conegut. L’escenari canvia a cada escena de forma màgica, resulta tot molt emotiu. Sortim del teatre encantats, hem gaudit moltíssim, quina emoció de cançons!

En Pau es torna a estirar per segona vegada aquesta nit, que ja tocava, i em convida a sopar a un dels millors restaurants amb vistes a Manhattan. El restaurant The View de l’Hotel Marriot de Times Square. Un bufet amb moltíssim menjar per escollir, una copeta de Cabernet Sauvignon i uns desserts per llepar-se els dits. Tot això mentre una estructura giratòria ens permet anar girant lentament per gaudir de tots els gratacels que ens envolten. Tornem a viure un moment màgic aquesta nit, és preciós. Quan ens porten el compte tornem a la vida real...

Ens despedim de Times Square mirant la llum i els colors que ens envolten. Si mirem el cel no veiem estrelles, el cel de Manhattan no té estrelles, i es transforma cap a tonalitats més púrpura en les zones on hi ha gratacels més il·luminats. Tot i això, es venen molts telescòpics, que deuen mirar des de les finestres del alts gratacels de Manhattan?

Es fa tard i ja no queda més que anar a reposar forces per tornar a començar i descobrir un nou trocet (i l'últim) de la ciutat que mai dorm... i en el nostre cas, mai millor dit. Exhausts, ens estirem al llit entre els grinyols de les molles que se’ns claven entre vertebra i vertebra... però ens és igual... volem descançar que demà ens espera un llarg dia.
! I quan no somniem que seguim caminant per la ciutat, finalment, ho aconseguim...zzzz... demà més!

Washington D.C., agost de 2009

Avui ens ha tocat matinar, un autobús de l’empresa HOLA BUS ens espera a les 8:45h a una parada de New Jersey. Arribem a Washington D. C. a les 12:30h. Ens deixa a prop d’on ens allotgem, el Hostelling International, situat al barri Xino, però molt diferent dels altres Chinatowns. Aquest està més arreglat, net i és més luxós. Hi ha pocs cartells en xinès, però no és tan autèntic i passa quasi bé desapercebut.

Abans de res, anem a dinar. No hi ha gaires restaurants, tot el que veiem són edificis d’oficines, bancs i Ministeris. Els edificis són alts, però res comparat amb Manhattan. La gent va arreglada, trajats i vestits jaqueta. En veiem molts que entren a un bar, i hi anem. S’agafen l’entrepà i l’amanida i s’ho emporten cap a l’oficina. Nosaltres ens ho mengem tranquil·lament, que estem de vacances.

Un cop tips comencem la nostra visita turística d’avui caminant en direcció sud cap al National Mall, és un parc natural enjardinat al sud de Washington. Al seu extrem oest trobem el Washington Monument, l’estructura més prominent de Washington. El monument té forma d’obelisc de color blanc d’uns 170 m. Va ser construït en honor a George Washington que va portar el país a la independència i es va convertir en el primer President. Caminant més cap a l’oest, uns enormes jardins ens porten fins al Lincoln Memorial, un monument commemoratiu creat per honrar la memòria del president Abraham Lincoln. L’edifici té forma de temple grec i té una escultura d’Abraham Lincoln assegut amb les inscripcions de dos coneguts discursos seus. En aquest lloc s’han dut a terme molts discursos importants, trobem la inscripció a terra del famós discurs que va fer Martin Luther King “ I have a dream”, el 1963.

Direcció nord trobem The White House, la residència oficial i principal zona de treball del president dels Estats Units. No sembla gaire gran i està molt tapada dels arbres del jardí, es veu que gran part de les sales es troben distribuïdes en els subterranis. Aparentment sense una vigilància extrema, l’Obama deu estar de vacations.

Al costat est dels enormes jardins del National Mall, hi ha el U.S. Capitol. Té una gran cúpula al centre, amb unes escalinates que no ens deixen pujar, i dos edificis annexes a cada costat. L’ala nord correspon al Senat i l’ala sud és la càmera dels Representants, on es reuneixen els congressistes. Des del Capitoli en línea recta tenim una meravellosa vista del gran obelisc i dels jardins del National Mall.

Es comença a fer fosc, a veure que trobem per sopar. No hi ha massa coses, hem trobat un carrer que hi ha més moviment, algun restaurant car, i un bar de tapes! Doncs sí, cansats de tantes slice de pizza i hot dogs anem a fer un pa amb tomàquet i manxego, unes patates braves i unes croquetes de pollastre. Tot és molt semblant a la cuina catalana, però el tomàquet no és sucat, és triturat amb ceba i julivert, és molt bo! La carta està en castellà, i fan mongetes amb botifarra, truita de patates... Deu venir l’Antoni Bassas a fer unes tapes?

2on dia:

Bon dia, hem descansat prou bé en aquestes lliteres del Hostelling. Ens vestim i ara cap al National Mall un altre cop. Al voltant d’aquest jardins es troba The Smithsonian Institution. Va ser fundada per un anglès que va dedicar tota la seva vida a la investigació de mineralogia i geologia, i va donar milions de dòlars per que es crees aquesta institució dedicada a la difusió, coneixement i investigació entre els homes. Està format per diferents museus (alguns museus adjunts situats a Nova York) amb peces de gran valor per ajudar al coneixement entre les persones, són molt didàctics i amb grans centres d’investigació que actualitzen la informació. Hi ha moltíssims museus de molts temes diferents, nosaltres en triem dos.

El National Air and Space Museum, que té la col·lecció més gran del món de naus espacials i avions. A part, és un centre d’investigació de la història, la ciència i la tecnologia de l’aviació i el vol espacial, així com de les ciències planetàries, la geologia terrestre i la geofísica. És un museu molt entretingut de visitar, en el qual et fan participar en jocs que t’ajuden a entendre temes complexes i fins i tot pots entrar dins d’una nau espacial, és molt recomanable.

I el National Museum of Natural History, que té més de 125 milions d’espècimens de plantes, animals, fòssils, minerals, meteorits i objectes culturals humans. És el grup més grans d’investigació dedicat a l’estudi cultural i natural del món. La Butterfly Pavilion, amb papallones de més de 300 especies diferents, és la part del museu que gaudim més i la càmera treu fum buscant papallones de mil colors que volen en llibertat pel modern hivernacle. Hem de vigilar no trepitjar-les, perquè n’hi ha per tot arreu. Al Pau, una se li enganxa a la motxilla, però a l’Eva... la papallona més grossa de totes decideix fer un aterratge forçós al seu front, s’hi deu trobar bé allí i l’hem de forçar a marxar. Bona jornada de museus. I sobretot, són free! (quasi tots).

YES WE CAN.

Coney Island i Empire State Building, agost de 2009

Hi! Avui agafem el metro per fer un trajecte aproximadament d’una hora, anem a Coney Island, Brooklyn. Hi ha el famós i històric parc d’atraccions a l’estil americà que surt a moltes pel·lícules. A principis del segle XX és quan va ser més famós i després de la segona guerra mundial va decaure. Avui en dia han tancat moltes atraccions i està força deixat i brut, però encara continua conservant el seu encant i fantasia. De fet, es veu que tenen plans per restaurar el poc que queda d’aquell gran parc d’atraccions. Hi ha la Wonder Wheel, la famosa nòria. Però l’atracció per excel·lència és la muntanya russa, el Cyclone, que és una de les poques que queden al món que funciona per gravetat i sobre rails de fusta. Això no ens ho podem perdre. Per 8$ cada un accedim a l’atracció. Aquests rails de fusta no donen gaire confiança i l’aspecte deixat de tot plegat encara menys. Per acabar-ho d’adobar el noi ens fa seure davant de tot, i ens diu que tenim sort, que aquesta plaça capdavantera del vagó va molt sol·licitada. La primera pujada ens remunten cap a dalt de tot, la primera és la més alta i a partir d’aquí dalt una caiguda en vertical (en vertical de veritat, aaaahh!) ens fa fer un crit com feia temps que no fèiem. Va molt ràpid i no tenim força ni per aguantar el cap!! i d’aquesta velocitat n’aconsegueix l’embranzida suficient per tornar a fer pujar el vagó i tornar a baixar verticalment, i tornar a pujar, i així ja no recordo quantes vegades, és espectacular la velocitat que hem agafat. Arriba fins els 95 km/h, i els experts la consideren una de les millors del món. No fa cap looping, però us dic del cert que impressiona molt més que el Dragon Khan. Buf, sort que s’ha acabat, les cames ens tremolen, uau! Quanta adrenalina, estem molt exaltats, ha sigut brutal!

Triguem força estona per recuperar-nos de l’emoció. Decidim anar a relaxar-nos a les platges que hi ha a tota aquesta zona. És una zona molt típica pels habitants de NY per que són les platges que tenen més properes. Grans extensions de sorra fina i una mica fosca amb la imatge de la nòria i el parc d’atraccions al darrera. Hi ha socorristes amb un xiulet que no paren de fer servir per avisar als banyistes que no nedin mar endins, ens queda un zona força petita per banyar-nos tenint en compte la quantitat de gent que hi ha. Però farem cas als socorristes, ja que ens diuen que fa un parell d’anys van aparèixer taurons a la zona, i no voldríem pas tenir un ensurt d’aquesta categoria.

Abans d’acomiadar-nos de Coney Island no podíem passar per alt anar a fer un mós al Famous Nathan’s original. Fan Hot Dogs des del 1916 i és on es fa el concurs internacional de qui se’n menja més en un temps determinat. El rècord masculí està en 68 i el femení en 41. Crec que més de 8 no ens els podríem menjar, però tampoc ho provarem. Ens mengem un Hot Dog i un fish and chips, està força bo. El perrito caliente es va inventar a Coney Island el 1874.

Per acabar el dia, anem a veure la posta de sol des del més alt de Manhattan. Aquest títol honorífic correspon a l’Empire State Building! Es va inaugurar el 1931 i va costar 45 milions de dòlars. A l’antena de l’Empire State és on es va penjar en King Kong en la clàssica pel·lícula el 1933. El 1970 va perdre el títol de l’edifici més alt del món. Tenim NY als nostres peus, una bonica imatge de la ciutat en miniatura que queda gravada a les nostres pupiles, mentre es van encenent els llums dels edificis al mateix ritme que el cel es va enfosquint. Cada dia l'il·luminen d’un color diferent, haurem de baixar per mirar-lo des d'una altre perspectiva i veure de quin color és avui.

A dormir poques hores per demà marxar cap a una nova ciutat, Washington DC, la capital.