Excursió al Montcau i a la Mola, març de 2008

Comencem la nostra excursió des del Centre d'informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, en el Coll d’Estenalles. L'itinerari comença per un camí asfaltat amb una bona pendent. Rodejats d’alzines, roures i roca conglomerada anem seguint el camí que ens porta fins el Montcau (1.054m). Des de dalt del cim tenim unes vistes privilegiades, veiem les muntanyes de Montserrat, el Bages i el Vallès Occidental.

Seguim el nostre camí passant pel Coll d’Eres, ampli i ombríbol; el cingle dels Òbits (que no Hobbits), habitacles contruïts en la roca; i per Santa Agnès fins arribar a la Mola (1.104m).

Mola, en termes de relleu, significa "turó escarpat acabat en planell". Aquest tipus de relleu es produeix per la presència de roques de duresa desigual que es disposen en capes horitzontals alternades, una capa de roca dura es superposa a una capa de roca tova, i així successivament. L'erosió, desgast de les roques al llarg del temps produït principalment per l'aigua, actua més fàcilment en les capes toves formant planells i deixant sense base l'extrem de la capa dura del damunt. Aleshores, aquesta no pot sostenir el pes de l'extrem descalçat i es fractura formant cingleres. Els blocs tallats es precipiten a la base de la cinglera.

A dalt, hi ha el Monestir d'estil romànic, de Sant Llorenç del Munt. El conjunt de l'edifici està erigit amb pedra tosca extreta de la mateixa muntanya, i es distingeix per la seva austeritat arquitectònica. També s'hi troba un restaurant amb unes grans vidrieres per gaudir de les vistes fent un bon àpat. Al darrere hi ha un tancat amb burros catalans, gràcies als quals poden pujar el menjar pels camins no transitables fins dalt a la Mola.

La tornada a última hora de la tarda ens delèita amb un preciós crepuscle. És una bonica excursió, curta, apte per a tots els públics i totes les èpoques de l’any, us la recomanem!

Fitxa tècnica:

Alçada màxima (Montcau): 1.054m

Alçada màxima (Mola): 1.104m

Distància recorreguda: 12km

Temps de recorregut: 4h

Setmana Santa, març de 2008

Via ferrata de les Escaldilles, març de 2008

Les vies “ferrates” o vies ferrades són, sobretot, habituals al Alps Orientals on s’hi poden trobar més de 500 itineraris equipats.

Els primers itineraris són originaris del segle XIX. Però no va ser fins els anys 1914-1918 quan les tropes italianes i austríaques van utilitzar aquests camins ferrats de les Dolomites per escapolir els uns dels altres.

Durant els anys 1960 – 1970, el fenomen de les vies ferrades, es va consolidar com a activitat esportiva i d’oci als Alps. Anys més tard arribava als Pirineus catalans i francesos.

La via ferrata de les Escaldilles és un itinerari que es troba a la bonica població de Lló, a la Cerdanya francesa.

La nostra segona incursió en aquest món dels ferros clavats a la roca ha estat més fàcil del que pensàvem, però la preciositat del paisatge ha fet que fer aquesta via valgués la pena.

Des del peu de les gorges del Segre s’inicia l’itinerari per un pont penjat, fàcil però força espectacular.

Seguim el curs del riu fins a trobar una indicació que és on s’escull la via a realitzar: Llises de Lló (poc difícil) o Llises dretes (difícil).

Aquest cop hem escollit l’itinerari més fàcil.

Els primers metres són un fàcil flanqueig per la paret que ens ajuda a escalfar la nostra musculatura i poder assumir, més fàcilment, la via en els seus punts més aeris des d’on gaudirem d’unes vistes privilegiades de la Cerdanya i de les gorges del Segre

La via està en bon estat i tant ben equipada que en tot moment trobes bones i segures preses a on posar els peus o les mans.

Fitxa tècnica:

- Exposició: Sud

- Longitud: 800 metres

- Desnivell: 259 metres

- Altitud inicial: 1.390 metres

- Altitud màxima: 1.649 metres

- Durada: 2,5 hores

Càldegues de color blanc, març de 2008

L’últim dia de setmana santa ens disposàvem a llevar-nos ben aviat per recollir els trastos i tornar cap a casa a menjar la mona. Les previsions meteorològiques dels dies anteriors feien preveure una gran nevada i molt de fred. No va ser així. L’últim dia, sense esperances de neu, el despertar ens preparava una blanca sorpresa.

Amb els ulls encara mig enlleganyats, els cabells sense rumb i el clàssic pijama ortero a ratlles, vam obrir les cortines amb el mateix aire despreocupat de cada matí. De sobte els nostres ulls es van obrir com dues taronges i una esgarrifança va recórrer el nostre cos encara adormit. El paisatge que se’ns presentava davant no era el dels dies passats, era diferent, estava moldejat per una tupida capa blanca: UUUEEEEE!!! Estem sitiats!!!!!!!

Puigllançada, febrer de 2008

El Puigllançada és un cim de 2.409 metres d'alçada, situat al Moixeró (Prepirineu) a la comarca del Berguedà.

L’objectiu d’aquesta jornada calorosa i assoleiada és una breu però intensa iniciació al món de les raquetes de neu.

Comencem la nostra ascensió des del Pla d'Anyella (al peu de les pistes d'esquí de la Molina) on ens calcem les raquetes de neu per notar les primeres sensacions d’aquest nou artilugi que ens hem acoplat sota les botes però, per culpa del dramàtic efecte del canvi climàtic, trinxem els prats verds nusos de neu de les cotes més baixes i la sensació en un primer moment no és massa agradable.

Aviat, però, trepitgem les primeres clapes de neu (ue!). Avancem en la nostra ascensió sense problemes mentre guaitem la panoràmica que ens regala el paisatge pirinenc poc nevadet.

Dues hores i mitja més tard arribem al cim, no massa esgotats, però sobretot suats i acalorats! Des del punt més alt, mentre ens fotem els entrepans, observem a l’oest el Pedraforca, i a l’est el Puigmal, dos cims que ja vam coronar l’any anterior.

La baixada transcórrer sense dificultats, encara que en un petit atac de bojeria, un menda es fot de lloros a l’intentar realitzar un acrobàtic però impossible salt cap a un únic objectiu: la petacada! Sortosament, no hi ha ferits.

Alçada: 2.409m

Desnivell teòric: 570m

Viatge a Madrid, gener de 2008

Madrid és la capital del Regne d'Espanya. Està situada al centre de la Península Ibèrica. Té una població de 3.187.062 habitants. A més, Madrid també és capital de la província i de la comunitat autònoma del mateix nom. La seva àrea metropolitana és la més gran de la península i compta ja amb 5.843.031 habitants.

La delegació catalana encarregada de visitar el nostre compatriota destinat a l’estranger, ha quedat representada per 4 dels 5 magnífics. Miso, ue!; Jordi, ue!; Eva, ue!; Pau, ue!

La peça que completa el pentàgon màgic es diu Edgard, ue! Ell és el mestre de cerimònies encarregat d’acollir-nos, guiar-nos i entrenar-nos per superar les adversitats que ens podem trobar, a la capital, traduïdes en quilòmetres d’asfalt, entrepans de calamars, cerveses a mig matí, ossos (els de l’arboç)...

L’entrenament es tradueix en una classe de nivell avançat per practicar els nous usos lingüístics els quals ens hem hagut d’acostumar per tal de passar desapercebuts en la densa colònia castiza:

Ells diuen "perro viejo" i "mosquita muerta" allà on nosaltres diem: "gat vell" i "gata maula".

La sort màxima de la rifa és un masculí "el gordo", allà, i un femení, "la grossa", aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui "Virgen" i nosaltres que sigui "Mare (de Déu)".

Ells paguen "impuestos", que ve d'"imponer", i nosaltres "contribucions" que ve de "contribuir".

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas", mentre que els corresponents catalans són, només, uns "poca-vergonyes".

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen "madera" quan nosaltres toquem "ferro".

Allà celebren cada any les "Navidades" mentre que aquí amb un sol "Nadal" anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un "bon dia" i una "bona nit" cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días" i "buenas noches" diaris.

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen "morenos" i nosaltres "rossos", colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment "almeja" i aquí "figa", mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells "hablan" -i fan!- aquí "enraonem", és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú "adiestran" i aquí "ensinistrem". Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la "destra" (dreta) i els altres sobre la sinistra"(esquerra)...

Tota una concepció del món, doncs, s’endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

Gràcies Edgard! Tornarem!

Excursió al Puigmal, juliol de 2007

El Puigmal, amb 2.910 metres, és la muntanya més alta de la província de Girona i de tot el Pirineu Oriental Català. Està situat entre la comarca del Ripollès i la Cerdanya francesa. És un dels pics mítics de l'excursionisme català i, per aquest motiu, als mesos d'estiu els seus vessants es converteixen en autèntiques processons de gent (no ens deixéssim pas el ciri!). El seu nom, Puigmal, és sinònim de "puigmajor" (cim major) i és anomenat també Puigmal d'Er a l'Alta Cerdanya.

Està situat entre els termes municipals de Queralbs (Ripollès) i Er (Alta Cerdanya) i s'alça com el més alt dels cims que configuren l'anomenada Gran Olla, que rodeja la vall de Núria. És un pic ample i arrodonit i la seva ascensió és senzilla si les condicions climàtiques no són molt adverses. Al seu cim hi ha la una creu de ferro forjat i una placa amb versos de Mossèn Cinto Verdaguer:

«De puig en puig pel coll de Finestrelles s'enfilen del Puigmal a l'alta cima tota la terra que el meu cor estima des d'ací es veu en serres onejar». La Ruta prevista per aquest cim, és una de les clàssiques i tradicionals per l'excursionista català. Però nosaltres hi afegirem una llarga parada nocturna per a dormir al costat mateix del Santuari de Núria.

Comença a Fontalba i en aproximadament una hora i mitja, ens conduirà fins al santuari de Núria.

En aquest punt farem la plantada de la tenda (l'alberg està a topeee!! i no hi ha places... ooohh).

Des del santuari, començarem un camí senzill en direcció oest travessant el bosc de Sant Gil, des d'on seguirem el curs del torrent endinsant-nos a la coma de l'Embut i arribant finalment a un pluviòmetre. A partir d'aquí el camí es torna més rocós amb el pendent més pronunciat i s'ha de superar una feixuga tartera (si Edgard si! una altre!). Un cop arribats a la creu del cim haurem fet uns 900 metres de desnivell des del Santuari de Núria en unes dues o tres hores (depèn de les fotos que tinguem ganes de fer).

La tornada a Fontalba la farem per la vessant sud.

Alçada màxima: 2.910m

Desnivell teòric: 900m

Ver mapa más grande