Setmana Santa a la Cerdanya

Una setmana santa més a la Cerdanya, definitivament és el nostre racó preferit per passar aquestes dates.

Aquesta vegada, però, no tenim previst fer activitats d’alta muntanya, hem de ser curosos amb la nova situació que es gesta i prendre’ns les vacances amb la calma i tranquil·litat que correspon a l'ocasió. Aquesta factor diferencial és, ni més ni menys, que el cigronet o cigroneta que l’Eva du dins seu! Quina emoció parlar-ne per primer cop al blog. Fins ara l'Eva s’ha trobat molt bé i ara, que comença el segon trimestre, la panxa comença a fer-se visible.

Les primeres hores a la Cerdanya tenim una treva meteorològica i ho aprofitem per fer una passejadeta generosa per cadascun dels racons d’Alp, cap al tard, que l’aigua cau amb força, descansem al petit però acollidor apartament.

L’endemà, el sol ja brilla i aprofitem per treure-li partit a al bon dia que fa, passejant i fent fotos pel poble de Càldegues, i ens assabentem que l’escola la Bressola tanca l’any que ve, que trist. Però, de fet, avui no hem anat enlloc perquè esperàvem la visita del Miso i la Maja que s’ha retrassat per una problema tècnic al cotxe del bosni. Per fi, arriben a l’hora de dinar (tard), i podem felicitar al Miso que avui fa 32 anys!

A la tarda, els hi organitzem una visita per Mont-Lluís, un poble emmurallat, molt autèntic, que té una fortificació militar, i després, just abans de la posta del sòl, els portem a conèixer Llívia i la seva història, que l’ha acabat convertint en un enclavament català a territori francès.

El darrer dia sencer toca el plat fort, anem al Peu del Cadí per gaudir del magnífic dia que ens fa i de les espectaculars vistes de la Serra del Cadí nevada.

Deixem el cotxe a Estana i des d’aquest pintoresc poble perdut enmig dels Pirineus, iniciem l’excursió cap a Prat de Cadí. És una excursió fàcil, però el Miso i la Maja, que no estan habituats a caminar per la muntanya i no porten un bon calçat, suen la cansalada l’hora de pujada fins a l’objectiu. L’esforç, té el seu premi. Primer per les magnífiques vistes del Cadí i posteriorment a la baixada pel magnífica dinar casolà que ens preparen a Cal Basté.

Definitivament una bona rúbrica pel pont de setmana santa, amb magnífica companyia.

Via ferrada de les Baumes Corcades, Centelles

De tant en tant va bé agafar-te un divendres de festa per anar a fer una via ferrada que està molt concorreguda, i així evitar la massificació que ens han dit que hi sol haver.

Anem per C-17 direcció Centelles, seguim per la carretera C-1413 fins que agafem un desviament a la dreta direcció Puigsagordi i Mas Banyeres, i després ja està indicada la Via Ferrada. Aparquem just al inici on hi ha el cartell informatiu de la Ferrada. Agafem la pista cap a l’esquerra de marques grogues, caminem pel Cercle de les bruixes, una zona de xiprers plena de misteri... Passem per davant del Queixal corcat, una gran roca ben foradada. Deixem les marques grogues del camí i agafem les marques vermelles que ens indiquen la ferrada.

És la última via ferrada equipada a Catalunya. Consta de 3 trams diferenciats: l’espoló, el llarg flanqueig a través de les baumes corcades i finalment uns trams més extraplomats, amb unes bones vistes del poble de Centelles i el Montseny.

Iniciem la primera part per l’espoló (sinó es poden seguir les marques grogues i seguir pel camí). Trobem trams molt verticals i aeris, i alguns trams equipats amb passamans. Passem per davant de petites coves de pedra corcada que donen el nom a la Via.

Fins que arribem a un camí que seguim durant 1 Km que creua una pista asfaltada, fins trobar les marques vermelles que ens porten al segon tram (sinó seguim les marques grogues). Recentment s’ha obert una variant , el Pont Nepalí, un increïble pont de 50m. Hi ha 3 cables, un més ample pels peus, l’altre a nivell cintura per encordar-te conjuntament amb el 3 per damunt del cap per agafar-te i anar avançant de costat i amb paciència perquè es mou bastant. Superat amb èxit i amb l’adrenalina augmentada iniciem un llarg tram de flanqueig a través de les baumes corcades, trobem ressalts que pugem i després baixem, sense dificultat.

Continuem per un caminet que va guanyant alçada fins que tornem a trobar les marques vermelles (també hi ha les marques grogues d’escapatòria). Aquest tram és molt atlètic i aeri i el més complicat de la via, requereix força de braços, però està molt ben equipat i ens permet superar-lo amb èxit. Seguim per un caminet on gaudim de les vistes i tornem a reenganxar la ferrada. A través d’una barra metàl·lica pugem una escala que ens ajuda a passar un sortint de roca. Després uns altres trams extraplomats ens porten al camí que seguim i després del darrer tram atlètic arribem al Turó de Puigsagordi 972m.

Fem el descens del primer tram per la carretera asfaltada mentre degustem un entrepà i ens hidratem. Ens endinsem al camí de terra on desfem alguns dels trams de ferrada que abans hem pujat, amb algun tram de corda i escales de fàcil baixada.

Dificultat global: alta (amb moltes vies d’escapatòria pels que no ho veieu clar)
Desnivell total: 330 m
Recorregut: 2.500 m
Horari aproximació: 15 min
Horari itinerari: 3 h
Horari descens: 45 min

Via ferrada del Roc d’Esquers i Via Ferrada de Lló, Diada de Catalunya.

Ja són les 20h de divendres, plego de treballar i marxem cap a Càldegues, la Cerdanya. Aquest cap de setmana de la Diada de Catalunya el passem amb l’Anna i l’Edgar (l’any passat també! però per Barcelona) que s’estrenen en el món de les ferrades.

Arribem ràpid, no hi ha trànsit. Sopem una bona amanida i pasta, i a dormir que demà ens espera una llarga jornada. Fa fresqueta, que s’agraeix molt.

Ens llevem a les 8h del matí, esmorzem, fem el cafetó i cap Andorra, a la zona d’Engordany, direcció el llac d’Engolasters. Anem a fer la via ferrada del Roc d’Esquers, una facileta per començar, perquè la puguin gaudir i , a poc a poc, entrar en contacte amb la roca de la muntanya. Primer de tot en Pau, el nostre guia, ens fa una molt bona explicació del material d’ús: l’arnés, el dissipador d’energia, els mosquetons, el casc... i com utilitzar-lo. Ens el col•loquem, comprovem que tot està correcte i comencem l’aproximació a la via. És una via llarga i divertida, transcórrer per una paret granítica que després fa un flanqueig a la dreta que superem amb facilitat, segueix un tram amb cadenes i diferents ressalts fins un tram més vertical i una mica aeri que ens porta fins a dalt d’una agulla, des d’on surt un pont nepalí (és curt, 5m) en direcció a l’espoló. L’últim ressalt és llarg i vertical. I ja arribem a dalt, genial, l’Edgar i l’Anna han superat molt i molt bé la seva primera via ferrada, enhorabona nois!! Seguim caminant per un caminet que puja força i fem una paradeta per menjar els entrepans i hidratar-nos. Un cop descansats ja comencem a baixar per una baixada de pedres. Ens refresquem els peus en un rierol i ja arribem a la carretera on hem aparcat el cotxe.

Dificultat global: mitja
Desnivell: 250 m
Recorregut: 530 m
Hora d’aproximació: 15 min
Hora d’itinerari: 2 h
Hora descens: 1 h

Anem a fer la visita rutinària a la zona de botigues d’Andorra (ja que estem per allà...) ens comprem alguna coseta al Viladomat i a les perfumeries Júlia.

Per celebrar que han aconseguit amb èxit la primera via ferrada ens conviden a sopar a la Formatgeria de Llívia. Uns cambrers molt amables ens serveixen la saborosa raclette de formatge que degustem amb ànsia acompanyada d’un tinto ribera del duero. També ens partim un filet de bou boníssim. Sopem de meravella! I a dormir…

Bon dia i bona Diada a tothom!! Aprofitem per descansar bé i a mig matí anem direcció Saillagouse fins a Lló, França. Farem la via ferrada de les Escaldilles que transcórrer per les gorges del riu Segre. Aquesta via és privada i et lloguen el seu material (no pots portar el teu) i et fan pagar, clar. Comença amb un pont penjant que passa per sobre del riu Segre, i segueix per un caminet cap a la dreta que es bifurca en la via fàcil de les llises de Lló, i la variant que agafem que són les llises dretes més difícils. Paret força vertical molt ben equipada, amb trams amb cadenes, i algun pas atlètic. Passem per damunt d’un tauló de fusta que patina força, sense massa dificultat. L’últim tram requereix una mica més de força de braços i de seguida ja arribem, a dalt hi ha la Capella Romànica de Sant Feliu, en runes. Hi ha unes vistes increïbles de la Cerdanya. Fa vent i decidim començar a baixar. Agafem el camí a l’esquerra que ens porta al poble de Lló i tornem al cotxe. Aquesta ferrada és una mica més complexa que l’anterior però l’Edgar i l’Anna l’han gaudit al màxim. Els hem portat a fer unes vies que sabíem que els agradarien, teníem l’èxit assegurat!

Longitud: 800 metres
Desnivell: 259 metres
Altitud inicial: 1.390 metres
Altitud màxima: 1.649 metres
Durada: 2,5 hores

Anem a dinar a una Brasserie a Saillagouse on ens fan un bon menú, i ja ens toca recollir i tornar cap a casa, i així hem passat un bon cap de setmana a la muntanya.

Montblanc (4.810m)

En Construcció....

Càstor (4.228m)

Per fi ha arribat el dia. Han estat dies d’entrenament i llargues jornades de muntanya pirinenca per la preparació física i tècnica per tal d’encarar amb la millor preparació l’ascensió al Càstor i al Montblanc. La canal Sàbat i Amagada, la Canal de l’Ordiguer, la Canal Vermicelle i la travessa pel Parc d’Aigüestortes i Sant Maurici d’aquest estiu no han fet més que sumar per a la culminació alpina del 2011. L’Oriol, el Nué, el Francesc i jo mateix formem l’expedició.

El Montblanc ens dona la benvinguda a l’arribar a Chamonix. Massís blanc i majestuós el que creix pronunciadament des de la Vall de l’Arve.

Abans del Montblanc, però, el nostre guia i amic Francesc Sàbat ens ha preparat una primera jornada d’aclimatació. El cim del Càstor es converteix en el nostre objectiu per aconseguir una bona aclimatació per posteriorment intentar coronar el cim més alt dels Alps i de l’Europa Comunitària. Passem el túnel del Montblanc en cotxe i ens hi aproximem per la Vall italiana d’Aosta.

A destí, iniciem l’aproximació al refugi Quintino Sella on superem gran part del desnivell amb un telefèric i un telecadira que ens puja fins a la cota 2.600m. El camí a peu des d’aquest punt està molt ben senyalitzat i té una part final de grimpada fàcil però aèria i en alguns trams equipada amb ferro i algun pont de fusta. Tot arribant al refugi, situat a 3.585m, i al peu de la glacera, ja visualitzem l’itinerari que ens espera per demà.

Ens llevem ben aviat, a les 4h de la matinada per encarar el cim. La nit l’hem passat sense dormir massa però passar aquestes hores a més de 3.500 metres ja suma en la nostra aclimatació.

De nit i amb el frontals, ens abriguem, ens calcem els grampons i iniciem la pujada al Càstor. L'estat de la neu és perfecte i la primera rampa per la glacera és suau però hem d’anar “saltant” algunes esquerdes. Ben aviat la pendent comença a fer-se notar i entrem en calor. Quan el dia comença a clarejar, iniciem el darrer tram del Castor que és molt espectacular per la llarga cresta glaçada, estreta i aèria que en alguns trams llargs no fa més de dos pams d’amplada, just per clavar-hi el grampó i avançar a poc a poc.

Els nostres passos són lents, la respiració és acompassada i intensa per tal de suplir la falta d’oxigen que es nota al pulmons, i la tensió i l’atenció creix a mesura que ens apropem al cim i la cresta s’afila.

La sensacions han anat millorant a mesura que avançaven els nostres passos però això no treu que haguem d’apretar el cul per la impressió que fa la cresteta. En una mica més de 3 hores arribem al cim.

L’ascenció és un èxit, l’aclimatació és bona, la companyia ha estat excel•lent i el guia immillorable, que més es pot demanar? El Montblanc! Propera parada.