Cambodja, agost de 2010

Siem Reap

Ens llevem molt aviat, a les 6h som a l’aeroport de Suvarnabhumi (BKK), ens dirigim cap a Siem Riep (Cambodja). Volem durant 1h en un avió molt pintoresc amb les hèlix en forma de palmera. A l'aeroport de Siem Reap fem els tràmits i paguem els 20$ del visat.

Ens allotgem al Mom’s Guesthouse (standart double room with king size bed 20€) i quan arribem a les 9h ens venen a buscar a l’aeroport i ens porten en tuk -tuk a visitar els temples d'Angkor. Allí passem 6h de temple en temple. La visita al temple és espectacular, estem absolutament impressionats de poder visitar una zona on hi habitava una civilització tant potent, que encara no saben com ni perquè van abandonar Angkor, i que la ciutat ha quedat engolida per la força de la naturalesa. El simpàtic noi que ens porta parla una mica anglès, ens explica que a Cambodja la gent no treballa perquè no pot accedir a l'escola, s'ha de pagar i no s'ho poden permetre. Estudien els que poden fins al 12 anys, i després van a la universitat els més afortunats, ell va estudiar 1 any dels 3 que es pot estudiar anglès. Fa molta calor, molta humitat i ens hidratem constantment. Pel camí gaudim de paisatges selvàtics i veiem com els naturals es desplacen en bici i moto amb fins a sis persones a sobre.

Dinem unes anques de granota i un peix fegidet molt bons, acompanyats d'una Angkor Beer.

Al vespre sortim a visitar el poble, un mercat nocturn enorme on em compro una motxilla d'imitació perfecte The North Face per 10$. Avui ens toca sopar del típic, demanem serp i cocodril fets a la barbacoa. La serp és estellosa i la musculatura de la mandíbula pateix de valent, però el cocodril és boníssim, no ens acabem de posar d'acord en si té gust de pollastre o de peix, una barreja! Anem a veure el Hall de l'Hotel de la Pau, luxe espectacular.

Comença a ploure, buff... el Monsó! ens toca corre plou molt.

A dormir, i fins demà.

Els Temples d’Angkor.

Angkor, una antiga paraula del sànscrit per referir-se a ciutat, és una regió de Cambodja que va allotjar les successives capitals de l'Imperi khmer durant la seva època d'esplendor, per la qual cosa, els seus monuments i temples van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1992.

La zona d'Angkor va estar habitada per petits pobles des del segle I dC , però la seva època daurada s'inicia l'any 802 dC, amb la influència arquitectònica de la religió hinduista com a protagonista. El primer temple de la zona va ser el Preah Ko, de finals del segle IX. Entre els anys 889 i 915 s'estableix la capital a la ciutat de Yashodarapura i al seu costat s'edificarà segles més tard Angkor Wat (La Ciutat del Temple), el temple més important d'Angkor, erigit a principis del segle XII i convertit en icona de la cultura cambodjana.

El període de major esplendor d'Angkor es correspon amb el regnat de Jayavarman VII, que va ampliar les fronteres de l'imperi i va fer construir els temples de Bayon, Ta Prohm i Preah Khan entre els anys 1181 i 1220 dC. i ja sota la religió budista. Part d'aquests temples van ser finalitzats sota el regnat del seu successor, Indravarman III i després parcialment destruïts després de la reconversió a l'hinduisme del rei Jayavarman VIII a finals de segle XIII. El regnat d'aquest monarca marcaria el final de l'època d'esplendor d'Angkor, que patiria repetides invasions en els anys següents: els mongols de Kublai Khan pel nord, l'any 1283, i els siamesos per l'est en repetides ocasions, assetjar l'imperi Khmer.

Després l'estat retornar a la religió budista, aquest cop de la branca Theravada, que és la religió que ha estat a Cambodja fins a l'actualitat. Després de la finalització del regnat de Srindravarman, el 1327, Angkor entra en una etapa de recessió, que culminarà en l'abandó de la capital cap a l'actual Phnom Penh a 1432.

Angkor serà novament habitada per un breu període: el 1550 el rei Ang Chan s'estableix allà, encara que la capital de l'imperi romandrà a la ciutat de Lovek, i fins i tot el 1576 la cort s'arriba a trasllada a Angkor, però finalment, el 1594 l'imperi és conquerit pels siamesos, i Angkor definitivament abandonada per causes encara no del tot aclarides. A la zona de Angkor hi ha comptabilitzats un total de 910 monuments.

Només recentment aquesta àrea ha estat recuperada de la selva, amb l'excepció del seu temple més important, el temple d'Angkor Wat, que encara que dedicat originalment al déu hindú Vixnu, mai es va arribar a abandonar, i és mantingut des de fa segles per monjos budistes.

Phom Phen

He passat la nit del lloro. No sé si ha sigut la serp, el cocodril, les granotes o els nous aires, però aquesta matinada ho he tret tot! La panxa em fa unes punxades que sembla que tingui contraccions i el malestar i la suor freda il·lustren el meu estat en aquests moments. Però el viatge ha de continuar.

Mentre el tuk-tuk circula entre el trànsit de la ciutat direcció l'estació d'autobusos, la meva imatge és decrèpita. Em passo el viatge traient el cap per l'habitacle i vomitant el suero vermell que m’he begut fa pocs minuts... osti tu, els cambodjans deuen estar al·lucinant...

Ja ens espera un autobús per portar-nos cap a Phom Phen, la capital. El trajecte de 6h passa prou ràpid donades les circumstàncies i segons l'Eva el paisatge és magnífic. La carretera està asfaltada però els costats i tots els carrerons estan enfangats i plens de grans bassals d'aigua. La gent va en moto pel fang com si res. Passem per mercats de fruites, de molts colors, de peixos, de carns, de fustes, de talladors de marbre, etc. Hi ha grans esplanades de cultius d'arròs i moltes palmeres.

Arribem finalment a Phom Phen, una gran ciutat plena de bullici, moltes motos, tuk-tuks, fortes olors, i molta pobresa.

Moltes noies van vestides amb uns pijames amb dibuixos d'ossets i moltes coloraines, és força curiós. Es veu que s'ha posat de moda (a tot arreu hi ha modes peculiars) i a part, és una roba molt còmoda de portar.

Ens allotgem al Capitol Guesthouse (10$), bastant cutre però per a dormir ja ens esta bé.

Visitem el museu de Tuol Sleng (o S-21), antiga presó del règim del Khrem Vermell (del 1975 al 1979). Aquest lloc és dur de veure, per les fotografies que s'hi exposen, per la sensació que es té quan es camina per les antigues cel·les i habitacions de càstig. Una petita explicació del que va passar en aquest país: El Khmer Vermell, a les ordres de Pol Pot, volia que Cambotja fos com abans, tots iguals i sense influència estrangera (estranya forma d’interpretar el comunisme). Considerava que la gent autèntica, la base de Cambotja, era la gent que vivia al camp abans de la revolució, i la resta de la població, els que vivien en ciutats, o els que van emigrar a la ciutat, i per tant, influenciats per cultures de fora, o els mestres, polítics, metges, els que parlaven més d’una llengua, militars de l’antic govern i tot aquell que podia ser vist com algú que podia organitzar una resistència van ser reeducats, és a dir, assassinats. Amb ells, tota la seva família, i la paranoia va arribar a tals extrems, que fins hi tot els que portaven ulleres també van ser eliminats perquè es creia que eren més intel·ligents. Es va prohibir la televisió, el cine, la música, les escoles, els mercats, els diners, la religió, els rellotges, les ciutats...Tot estava sota el poder de Pol Pot i els seus ideals paranoics, i si algú es pregunta que va ser d'aquest senyor i els seus, us direm que ell va morir de vell a Tailàndia el 1998 i els seus van ser jutjats el 2007, quan molts d'ells tenien 65 o 70 anys. Perquè la gent el va seguir?? no ho sabem, però la realitat va ser dura.

Bangkok, juliol de 2010

Ens llevem aviat, agafem la motxilla i cap a l’aeroport de Barcelona. A les 10h surt l’avió cap a Bangkok fent escala a Holanda (KLM i China airlines). Arribem a Bangkok a les 6:40h del dia 31 juliol. La nit o el dia o el que sigui que hem viscut allà dalt s'ha fet molt llarg. Arribem a la capital de Tailandia molt cansats però no tenim més remei que fer el turista per aprofitar el dia.

Des de l'aeroport agafem el taxi públic (amb preu pactat) fins l'hotel per 400 baths (uns 10€). Deixem les motxilles i sortim a visitar els temples més famosos. Agafem el tuk-tuk, un vehicle híbrid moto+cotxe que ens porta a cada temple. El conductor ens explica que avui es celebra el dia de la Reina i per ells la gasolina és gratis si porten turistes a visitar els temples de la ciutat i per tant ens costa 10 baths (20 centims €) tot el matí de tuk-tuk. A la primera parada ens adonem de la trampa. A canvi, ens porten al Thai Export Jewels on sota una pressió molt gran aconseguim no comprar cap de les pedres precioses que ens ofereixen. I així, entre temple i temple, hem visitat, joieries, una botiga de roba d'alta costura, seda, etc. La conducció és frenètica i l'aire que corre ens ajuda a sofocar-nos de la calor i la xafogor que fa. El dia ens acompanya.

Visitem el Marble Temple, el Lucky Buddha, el Golden Mount, Wat Po i Wat Arun, entre d'altres. Tots plens de Budes daurats i de mides diverses. Alguns d'enormes! També hem presenciat un parell de cerimònies budistes, una pregaria i una mena de bateig budista.

Agafem la típica barca (35$ 1h) pel riu Chao Phraya amb la que naveguem fins a un mercat flotant de peix i marisc. Tot el recorregut del riu i els canals del voltant estan plens de cases a la llera, és espectacular. Aquesta excursió ha valgut molt la pena!

Al final del dia tornem cap a l'hotel endinsant-nos per carrerons atapeïts de paradetes amb olors diverses i abarrotat de Tailandesos. Semblem els únics turistes.

Ens allotgem al Rambuttri Village Inn (superior double room per 850 THB). Ben situat, molt recomanable. Anem a sopar arròs amb verduretes i gambes per 2 eurus!!

Bangkok ens ha agradat més del que ens pensàvem. Molt recomanable.

L'aventura no ha fet més que començar!

Calendari del Viatge a Indoxina, estiu de 2010

Tailandia - Cambodja - Vietnam

Avui és dia 30 de juliol de 2010, comença la nostra aventura d’aquest estiu al Vietnam!


Història
La història de Vietnam està caracteritzada per una llarga llista d’invasions.

Al s.II aC. els van envair els Xinesos durant mil anys fins que el famós patriota Ngo Quyen va derrotar els seus exèrcits.

Entre els s. XI i XIII es va consolidar la independència del país sota la dinastia Ly. Molts enemics van atacar Vietnam durant aquest període (Xinesos, Jemers, Xams), però tots van ser expulsats.

Els Xinesos van tornar a fer-se amb el control del Vietnam el s.XV, els van robar els arxius nacionals (com aquí amb els papers de Salamanca) i els van sotmetre a una gran esclavitud. El filantrop Le Loi va preparar una revolta contra els Xinesos, va aconseguir la victòria el 1428 i es va proclamar emperador Le, considerat un dels grans herois del país.

Els primers mariners portuguesos van arribar a Danang el 1516 i durant les següents dècades van establir una colònia comercial a Hoi An. L’església catòlica aconseguiria en el Vietnam la seva segona major àrea d’influència a Àsia (la més important era Filipines, sota poder Espanyol durant 400 anys).

Degut als diferents aconteixements del s. XVII i XVIII el Vietnam es va veure partit en 2. Els poderosos senyors Trinh eren els últims reis Le que governaven el nord, al sud estaven els senyors Nguyen. El 1765 va esclatar la rebel•lió Tay Son i els senyors del sud van començar les seves conquistes cap al nord i Vietnam va tornar a quedar unificat amb Hué com a capital.

Els francesos van iniciar la seva activitat militar a Vietnam el 1847 i durant 4 dècades van aconseguir les 3 províncies orientals que formaven la Coxinxina. El govern colonial francès va realitzar ambicioses obres públiques com el ferrocarril de Saigón-Hanoi, tractant als Vietnamites de manera infrahumana. Durant tota l'època colonial francesa els anhels d’independència bullien sota la superfície. Els anticolonialistes més eficaços van ser els comunistes que van saber canalitzar la demanda de la població amb una distribució més justa de les terres. El 1941 Ho Chi Minh va crear la Lliga per la Independència del Vietnam, coneguda com Vietminh, que va realitzar nombroses activitats polítiques durant la Segona Guerra Mundial. Al 1945 Ho Chi Minh va formar el Comitè de Lliberació Nacional, la “Revolució d’agost” i va proclamar la independència (es va inspirar amb la Declaració d’Independència Americana, ironies del destí). Els 1946 els francesos van bombardejar Haiphong i als Vietminh se’ls va acabar la paciència, aquí va començar la guerra entre França i els Vietminh. França no va ser capaç d’aturar l’efecte dominó del comunisme i al final els francesos es van rendir. El dia següent es va començar a negociar la fi del conflicte a la Conferència de Ginebra. El sud va passar a mans d’un govern catòlic i anticomunista, i el nord comunista. Hanoi va anunciar la formació del Front de Lliberació Nacional, conegut despectivament com a Vietcong (Comunistes Vietnamites) i van enviar unitats de l’exèrcit per la Ruta Ho Chi Minh cap al sud. Els E.E.U.U. va veure clar que era el moment d’intervenir, ja que la guerra colonial francesa a Indoxina era part important de la lluita mundial contra l’expansió del comunisme. Van enviar soldats americans amb el pretext d’instruir les tropes locals en la potència de foc i per ajudar als pobles dels atacs del Vietcong. L’ofensiva del Tet va ser un moment decisiu de la guerra, el Vietcong va atacar a més de cent ciutats, inclosa Saigon i l’ambaixada d’EEUU. Les tropes americanes totalment desprevingudes van contraatacar massivament bombardejant ciutats amb efectes devastadors pel Vietcong. Encara que el Vietcong havia perdut la batalla va ser el punt d’inflexió. El cost de mantenir la guerra es va fer insuportable pels americans. Als EEUU les manifestacions contra la guerra van inundar els carrers.

Richard Nixon va ser escollit president al 1969 gràcies en part a la promesa de tenir un pla per posar fi a la guerra ”Doctrina Nixon”, és a dir, que els vietnamites del sud continuessin la guerra sense les tropes americanes. Els acords de pau de París van establir un alto al foc i la retirada total de les tropes americanes.
Avui en dia encara hi ha 300.000 vietnamites i 2.200 nord americans registrats com a desapareguts en combat.

El 1975 Vietnam del Nord va atacar per terra a gran escala, la invasió va provocar el pànic a l’exèrcit vietnamita del sud que sempre havia depengut dels nord americans. Les tropes van seguir avançant fins a Saigón, els tancs van derrivar les portes del Palau de la Independència de Saigón (Palau de la Reunificació). El general Duong Van Minh es va rendir formalment. Els comunistes van canviar el nom de Saigon per Ciutat Ho Chi Minh (CHCM). El nord s’havia d’afrontar a la fractura del país provocada per la guerra, des dels camps de mines sense identificar, els sistemes econòmics i les poblacions enverinades pels productes químics, i una població física i mentalment destrossada. Aquesta transició ràpida al socialisme va ser desastrosa per l’economia.

Durant la dècada següent Hanoi dependrà de la Unió Soviètica. En el tema polític les coses no van canviar gaire, però en el tema econòmic els Vietnamites van acceptar el lliure mercat.

Ha costat però el capitalisme va estan arrelat cada vegada més.

Les relacions de Vietnam amb EEUU han millorat els últims anys. La societat Vietnamita ha experimentat una profunda transició durant l’última dècada, el seu tan arrelat sistema polític, el comunisme, ha decidit pujar al carro del capitalisme. El resultat és una contradictòria barreja d’una economia ultraliberal (tenen llibertat per guanyar diners) i una política ultraconservadora (no tenen llibertat per opinar en el terreny polític); que ha deixat als Vietnamites ben confosos de quin tipus de país és el seu. Els vietnamites estan habituats a la lluita, són orgullosos i nacionalistes. De generació en generació s’ha respectat i venerat el Tio Ho (Ho Chi Minh) per la seva dedicació a la causa nacional. Però per les noves generacions Vietnam és un lloc on triomfar, ignorar les rígides estructures comunistes i sortir i passar-ho bé! El comunisme ha mort però existeix una espècie de dictadura capitalista i monopartidista. Una de les grans ironies és que és va intentar imposar un sistema comunista en un poble amb un gran instint competitiu per fer negocis. Negocis, treball i comerç és vida. Actualment el Vietnam s’ha convertit en el poble preferit pels inversors internacionals. Vietnam està de moda. Format per una població de 84 milions de persones, una producció anual de 32 milions de tones d’arròs i una producció de 200 milions de litres de nuoc mam (salsa de peix).

Triatló de la Vila, Barcelona, juliol de 2010

Només dos mesos i mig després d’haver iniciat els entrenaments, tot s’ha de dir, d’una forma autodidacta, poc regular i amb menys intensitat que més, per fi, ha arribat el dia de la gran prova.

Se m’havia posat entre cella i cella batejar-me com a triatleta, i la Triatló de la Vila de Barcelona, una de les 4 proves de l’Asics Triathlon Series, era la cursa escollida.

Ven aviat al matí, tot i que he passat una mala nit fruit de la calor i els nervis, em desperto amb tota la il·lusió d’un nen petit que estrena sabates noves. Després d’un esmorzar de torrades amb pernil dolç i el cafetó, prenc tot el material i carrego la bici al cotxe. En tot això, l’Eva també s’ha llevat aviat perquè a part de donar-me tot el suport moral que necessito per acabar la cursa, m’ajuda a carregar el material i em farà de fotògrafa.

Arribem a la Vila, i el primer que faig és preparar tot el material als Boxes que queden situats al moll que hi ha entre l’Hotel Arts i la torre Mapfre. Dels 2.000 inscrits totals, a mi em toca sortir a la 5a i última sortida amb els 400 rookies que hem vingut a provar-nos, per la qual cosa tinc temps de sobra per posar-me, encara, més nerviós.

En aquest punt, i mentre em dirigeixo cap al sector de sortida de la natació, uns metres més enllà de boxes en direcció la Barceloneta, el ventre comença a apretar. La barreja del cafè i els nervis m’estan matant i noto que en aquest estat no podré córrer. L’única solució és entrar a l’hospital de mar, buscar la porta adequada, moment de relax, suor freda i avall! ;)

Ara sí, tot a punt!

Tinc claca de públic, a part de l’Eva, també l’Ernest i l’Ira i els meus pares em venen a animar.Natació:

Em preparo per l’inici de la cursa i em col·loco en la part davantera de la sortida per buscar un espai més net de nedadors i evitar un possible tap. S’inicia la meva sortida, som uns 400 triatletes. Corro cap a l’aigua, trobo l’espai i em capbusso per iniciar els 750m de natació. La sortida és molt ràpida i neta però al cap d’uns moments allò es converteix en una “guerra” a dins l’aigua tot i que a poc a poc ,a l’estirar-se el grup, vaig trobant el meu espai. Les sensacions són diferents a les que havia sentit durant els entrenaments, ja que el mar tot i que no ho semblava, està força mogut, nedar amb tanta gent al costat té els seus handicaps (cops, esquitxos, etc), i per acabar-ho d’adobar es veuen algunes meduses, que per sort no em toquen. Completo la primera etapa de la triatló entre els 30 primers de la meva sortida però em noto un pèl marejat. Espero que no em passi factura. Corrents cap al punt de transició, la bici m’espera.

Bicicleta:

El mareig no marxa i la transició la faig molt més lenta de l’esperat. M’he de prendre uns moments per a respirar profundament, refrescar-me amb aigua dolça i concentrar-me per la següent fase. Em poso la samarreta, els mitjons, bambes, casc, ulleres i la bicicleta de muntanya. Sí, efectivament, bicicleta de muntanya. Malauradament aquesta limitació ja em condiciona a l’hora de fer un bon temps, així que m’ho agafo esportivament i continuo amb la meva pròpia cursa. M’esperen 20km de bicicleta en un circuit en el qual he de realitzar 3 voltes. La primera, és un suplici. No he fet bé els reglatges de la bici i la roda de davant em frega amb el fre, el pneumàtic llis que he posat en substitució del de muntanya, és ovalat i la bicicleta em vibra, i per súmmum continuo marejat i el beveratge que m’havia preparat està calent i dolentíssim! Em venen basques... però aquest és l’únic líquid que m’ha de mantenir hidratat durant l’etapa de bicicleta. Durant la segona i tercera volta el meu estat millora, però tot i això el ritme no és bo. Les bicicletes de carretera que duen la gran majoria de triatletes m’avancen a una velocitat inabastable, és frustrant. Perdo molt temps, però els ànims de la meva claca incondicional em donen força per apurar cada pedalada. Segon sector completat!

Córrer:

Aquesta és la meva! Deixo la bici a boxes, bec una mica d’aigua, la resta me la tiro per sobre per a refrescar-me i, ara sí, sense perdre ni un segon, començo a córrer. Només em falten 5 quilòmetres i seré triatleta. Les cames em pesen força durant el primer quilòmetre però, tot i això, no paro d’avançar a corredors. Ara no hi ha que em passi. El principal problema és la calor, comença a apretar de valent. Tot i això aprofito els avituallaments per a veure una mica d’aigua i refrescar-me. És justament al segon i últim avituallament quan em tiro l’aigua per sobre i de cop i volta noto el pes de l’aigua empapada a la samarreta; signe inequívoc que les forces comencen a tenir un límit. Ja em queda poc, faig l’últim esforç per a mantenir un bon ritme de cursa avançant a molts corredors. La línia de meta ja és a la vista, un sprint final, mans enlaire, i després d’1:23:52 ja sóc Triatleta!

Triatleta:

L’objectiu s’ha complert, he fet una bona proba i l’he acabat. Per a properes curses és evident que hauré de millorar la bicicleta, però m’ha sorprès el bon resultat aconseguit en natació i he consolidat la part de córrer, per la qual cosa considero el resultat de molt bo però millorable! Ara, ja tinc un nou repte.

Natació: 18:46 (527è)

Bicicleta: 41:34 - 44:10 amb la transició (1387è)

Córrer: 20:56 (313è)

Resultat final: 1:23:52 (895è)

Via ferrada de la Canal de les Dames (Montserrat), juny de 2010

La via ferrada de la Canal de les Dames es troba a la cara sud de Montserrat. Agafem la A-2 direcció Igualada i entrem per la segona sortida de Collbató, seguim pel lateral de l’autovia fins al Bruc Residencial. Des d’aquesta urbanització surt una pista en bon estat direcció a la Vinya Nova, està ben senyalitzat. Nosaltres continuem amb el cotxe una mica més endavant direcció Collbató. A 200m agafem un camí a l’esquerra de la pista, els cotxes aparcats ens indiquen que aquest és el camí. Aparquem i seguim el camí fent alguna grimpada uns 10 minuts. Iniciem la ferrada per una paret vertical equipada amb esglaons de ferro. Un flanqueig a la dreta i un petit ressalt equipat amb una corda fixa ens situen a la canal. A la primera part trobem unes cordes que ens ajuden a pujar. Després ens trobem unes presses fixes a la canal. Continuem pel torrent superant-lo amb més cordes fixes. Arribem a un tram vertical i llarg. Al principi aquestes cordes no tenen cable de seguretat i aquí hem d’utilitzar molta força de braços per pujar. Arribem a un tram vertical i aeri amb un desplom exigent al principi, equipat amb unes presses taronges que ens fan desequilibrar degut al desplom i que superem amb èxit gràcies a la força dels nostres braços. Seguim per la torrentera i superem un tram equipat amb una corda, però compte, la roca està molt polida i rellisca! Ens trobem a l’últim pas, aquí firmem en el llibre de registre que hi ha en un bidó estanc a la paret. Ens queda el més difícil, superar una canal totalment vertical amb l’única ajuda d’un cable d’acer amb varis anclatges. En Pau puja molt bé col•locant els peus a la perfecció i aprofitant al màxim la força dels seus músculs. Jo no ho veig tant clar... Davant nostre ens trobem un grup molt maco de gent que s’asseguren amb una corda per pujar i a canvi de tot el que em poguessin demanar (quasi tot! jeje) els demano si em poden assegurar a mi també. La pujada es genial quan notes que algú allà dalt t’estira de valent, encara que no els coneixia de res, estava a les seves mans. I... superat amb èxit! Gracies colla pel cop de mà, us en dec una!

Dificultat global: mitja - alta
Desnivell: 250 m
Horari aproximació: 20 min
Horari itinerari: 1:30 h
Us recomanem portar guants degut a la quantitat de trams amb cordes.

Seguim caminant. Ens endinsem pel bosc i en un trencant amb una fita (a uns 200m del final de la via ferrada) girem a la dreta fins a trobar la canal dels Llorers. Anem trepant la canal molt vertical i llarga. Al final passem pel costat d’un pollegó i l’acabem de pujar fins a dalt on aprofitem per descansar, dinar uns entrepans i beure aigua. Baixem i de seguida agafem el Camí dels Francesos en direcció a Sant Jeroni. Tenim gairebé 1 hora de camí, amb un últim tram d’escales interminables. Fa una calor molt incòmode, hem fet curt d’aigua. Des de dalt de Sant Jeroni sembla que es pugui divisar tot el país sencer. Les vistes són molt espectaculars, per alguna raó és el punt més alt de la majestuosa muntanya de Montserrat.

Tornem desfent el Camí dels Francesos fins una mica abans d’arribar al mirador de la canal, on agafem el camí de retorn guiats per unes marques grogues. Arribem a la fita des d'on ens hem desviat al final de la via ferrada i seguim cap al camí del clot de la Mònica, marcat amb marques blaves. Després d’una hora de descens arribem al cotxe, assedegats, afamats i rebentats. Ens en anem a recuperar les forces al clàssic Bar Anna del Bruc. I ves per on ens trobem amb els companys que m’han assegurat a l’últim tram de la canal de les Dames, ells també necessiten recuperar les forces. Comentem la ferrada i parlem d’altres que hem fet i ells ens en suggereixen algunes, mentre gaudim d’una enorme i fresca gerra de cervesa.

Una altra via ferrada a la nostra llista!