Avui és dia 30 de juliol de 2010, comença la nostra aventura d’aquest estiu al Vietnam!
Història
La història de Vietnam està caracteritzada per una llarga llista d’invasions.
Al s.II aC. els van envair els Xinesos durant mil anys fins que el famós patriota Ngo Quyen va derrotar els seus exèrcits.
Entre els s. XI i XIII es va consolidar la independència del país sota la dinastia Ly. Molts enemics van atacar Vietnam durant aquest període (Xinesos, Jemers, Xams), però tots van ser expulsats.
Els Xinesos van tornar a fer-se amb el control del Vietnam el s.XV, els van robar els arxius nacionals (com aquí amb els papers de Salamanca) i els van sotmetre a una gran esclavitud. El filantrop Le Loi va preparar una revolta contra els Xinesos, va aconseguir la victòria el 1428 i es va proclamar emperador Le, considerat un dels grans herois del país.
Els primers mariners portuguesos van arribar a Danang el 1516 i durant les següents dècades van establir una colònia comercial a Hoi An. L’església catòlica aconseguiria en el Vietnam la seva segona major àrea d’influència a Àsia (la més important era Filipines, sota poder Espanyol durant 400 anys).
Degut als diferents aconteixements del s. XVII i XVIII el Vietnam es va veure partit en 2. Els poderosos senyors Trinh eren els últims reis Le que governaven el nord, al sud estaven els senyors Nguyen. El 1765 va esclatar la rebel•lió Tay Son i els senyors del sud van començar les seves conquistes cap al nord i Vietnam va tornar a quedar unificat amb Hué com a capital.
Els francesos van iniciar la seva activitat militar a Vietnam el 1847 i durant 4 dècades van aconseguir les 3 províncies orientals que formaven la Coxinxina. El govern colonial francès va realitzar ambicioses obres públiques com el ferrocarril de Saigón-Hanoi, tractant als Vietnamites de manera infrahumana. Durant tota l'època colonial francesa els anhels d’independència bullien sota la superfície. Els anticolonialistes més eficaços van ser els comunistes que van saber canalitzar la demanda de la població amb una distribució més justa de les terres. El 1941 Ho Chi Minh va crear la Lliga per la Independència del Vietnam, coneguda com Vietminh, que va realitzar nombroses activitats polítiques durant la Segona Guerra Mundial. Al 1945 Ho Chi Minh va formar el Comitè de Lliberació Nacional, la “Revolució d’agost” i va proclamar la independència (es va inspirar amb la Declaració d’Independència Americana, ironies del destí). Els 1946 els francesos van bombardejar Haiphong i als Vietminh se’ls va acabar la paciència, aquí va començar la guerra entre França i els Vietminh. França no va ser capaç d’aturar l’efecte dominó del comunisme i al final els francesos es van rendir. El dia següent es va començar a negociar la fi del conflicte a la Conferència de Ginebra. El sud va passar a mans d’un govern catòlic i anticomunista, i el nord comunista. Hanoi va anunciar la formació del Front de Lliberació Nacional, conegut despectivament com a Vietcong (Comunistes Vietnamites) i van enviar unitats de l’exèrcit per la Ruta Ho Chi Minh cap al sud. Els E.E.U.U. va veure clar que era el moment d’intervenir, ja que la guerra colonial francesa a Indoxina era part important de la lluita mundial contra l’expansió del comunisme. Van enviar soldats americans amb el pretext d’instruir les tropes locals en la potència de foc i per ajudar als pobles dels atacs del Vietcong. L’ofensiva del Tet va ser un moment decisiu de la guerra, el Vietcong va atacar a més de cent ciutats, inclosa Saigon i l’ambaixada d’EEUU. Les tropes americanes totalment desprevingudes van contraatacar massivament bombardejant ciutats amb efectes devastadors pel Vietcong. Encara que el Vietcong havia perdut la batalla va ser el punt d’inflexió. El cost de mantenir la guerra es va fer insuportable pels americans. Als EEUU les manifestacions contra la guerra van inundar els carrers.
Richard Nixon va ser escollit president al 1969 gràcies en part a la promesa de tenir un pla per posar fi a la guerra ”Doctrina Nixon”, és a dir, que els vietnamites del sud continuessin la guerra sense les tropes americanes. Els acords de pau de París van establir un alto al foc i la retirada total de les tropes americanes.
Avui en dia encara hi ha 300.000 vietnamites i 2.200 nord americans registrats com a desapareguts en combat.
El 1975 Vietnam del Nord va atacar per terra a gran escala, la invasió va provocar el pànic a l’exèrcit vietnamita del sud que sempre havia depengut dels nord americans. Les tropes van seguir avançant fins a Saigón, els tancs van derrivar les portes del Palau de la Independència de Saigón (Palau de la Reunificació). El general Duong Van Minh es va rendir formalment. Els comunistes van canviar el nom de Saigon per Ciutat Ho Chi Minh (CHCM). El nord s’havia d’afrontar a la fractura del país provocada per la guerra, des dels camps de mines sense identificar, els sistemes econòmics i les poblacions enverinades pels productes químics, i una població física i mentalment destrossada. Aquesta transició ràpida al socialisme va ser desastrosa per l’economia.
Durant la dècada següent Hanoi dependrà de la Unió Soviètica. En el tema polític les coses no van canviar gaire, però en el tema econòmic els Vietnamites van acceptar el lliure mercat.
Ha costat però el capitalisme va estan arrelat cada vegada més.
Les relacions de Vietnam amb EEUU han millorat els últims anys. La societat Vietnamita ha experimentat una profunda transició durant l’última dècada, el seu tan arrelat sistema polític, el comunisme, ha decidit pujar al carro del capitalisme. El resultat és una contradictòria barreja d’una economia ultraliberal (tenen llibertat per guanyar diners) i una política ultraconservadora (no tenen llibertat per opinar en el terreny polític); que ha deixat als Vietnamites ben confosos de quin tipus de país és el seu. Els vietnamites estan habituats a la lluita, són orgullosos i nacionalistes. De generació en generació s’ha respectat i venerat el Tio Ho (Ho Chi Minh) per la seva dedicació a la causa nacional. Però per les noves generacions Vietnam és un lloc on triomfar, ignorar les rígides estructures comunistes i sortir i passar-ho bé! El comunisme ha mort però existeix una espècie de dictadura capitalista i monopartidista. Una de les grans ironies és que és va intentar imposar un sistema comunista en un poble amb un gran instint competitiu per fer negocis. Negocis, treball i comerç és vida. Actualment el Vietnam s’ha convertit en el poble preferit pels inversors internacionals. Vietnam està de moda. Format per una població de 84 milions de persones, una producció anual de 32 milions de tones d’arròs i una producció de 200 milions de litres de nuoc mam (salsa de peix).
divendres, 30 de juliol del 2010
Calendari del Viatge a Indoxina, estiu de 2010
Tailandia - Cambodja - Vietnam
divendres, 23 de juliol del 2010
Triatló de la Vila, Barcelona, juliol de 2010
Només dos mesos i mig després d’haver iniciat els entrenaments, tot s’ha de dir, d’una forma autodidacta, poc regular i amb menys intensitat que més, per fi, ha arribat el dia de la gran prova.
Se m’havia posat entre cella i cella batejar-me com a triatleta, i la Triatló de la Vila de Barcelona, una de les 4 proves de l’Asics Triathlon Series, era la cursa escollida.
Ven aviat al matí, tot i que he passat una mala nit fruit de la calor i els nervis, em desperto amb tota la il·lusió d’un nen petit que estrena sabates noves. Després d’un esmorzar de torrades amb pernil dolç i el cafetó, prenc tot el material i carrego la bici al cotxe. En tot això, l’Eva també s’ha llevat aviat perquè a part de donar-me tot el suport moral que necessito per acabar la cursa, m’ajuda a carregar el material i em farà de fotògrafa.
Arribem a la Vila, i el primer que faig és preparar tot el material als Boxes que queden situats al moll que hi ha entre l’Hotel Arts i la torre Mapfre. Dels 2.000 inscrits totals, a mi em toca sortir a la 5a i última sortida amb els 400 rookies que hem vingut a provar-nos, per la qual cosa tinc temps de sobra per posar-me, encara, més nerviós.
En aquest punt, i mentre em dirigeixo cap al sector de sortida de la natació, uns metres més enllà de boxes en direcció la Barceloneta, el ventre comença a apretar. La barreja del cafè i els nervis m’estan matant i noto que en aquest estat no podré córrer. L’única solució és entrar a l’hospital de mar, buscar la porta adequada, moment de relax, suor freda i avall! ;)
Ara sí, tot a punt!
Tinc claca de públic, a part de l’Eva, també l’Ernest i l’Ira i els meus pares em venen a animar.
Natació:
Em preparo per l’inici de la cursa i em col·loco en la part davantera de la sortida per buscar un espai més net de nedadors i evitar un possible tap. S’inicia la meva sortida, som uns 400 triatletes. Corro cap a l’aigua, trobo l’espai i em capbusso per iniciar els 750m de natació. La sortida és molt ràpida i neta però al cap d’uns moments allò es converteix en una “guerra” a dins l’aigua tot i que a poc a poc ,a l’estirar-se el grup, vaig trobant el meu espai. Les sensacions són diferents a les que havia sentit durant els entrenaments, ja que el mar tot i que no ho semblava, està força mogut, nedar amb tanta gent al costat té els seus handicaps (cops, esquitxos, etc), i per acabar-ho d’adobar es veuen algunes meduses, que per sort no em toquen. Completo la primera etapa de la triatló entre els 30 primers de la meva sortida però em noto un pèl marejat. Espero que no em passi factura. Corrents cap al punt de transició, la bici m’espera.
Bicicleta:
El mareig no marxa i la transició la faig molt més lenta de l’esperat. M’he de prendre uns moments per a respirar profundament, refrescar-me amb aigua dolça i concentrar-me per la següent fase. Em poso la samarreta, els mitjons, bambes, casc, ulleres i la bicicleta de muntanya. Sí, efectivament, bicicleta de muntanya. Malauradament aquesta limitació ja em condiciona a l’hora de fer un bon temps, així que m’ho agafo esportivament i continuo amb la meva pròpia cursa. M’esperen 20km de bicicleta en un circuit en el qual he de realitzar 3 voltes. La primera, és un suplici. No he fet bé els reglatges de la bici i la roda de davant em frega amb el fre, el pneumàtic llis que he posat en substitució del de muntanya, és ovalat i la bicicleta em vibra, i per súmmum continuo marejat i el beveratge que m’havia preparat està calent i dolentíssim! Em venen basques... però aquest és l’únic líquid que m’ha de mantenir hidratat durant l’etapa de bicicleta. Durant la segona i tercera volta el meu estat millora, però tot i això el ritme no és bo. Les bicicletes de carretera que duen la gran majoria de triatletes m’avancen a una velocitat inabastable, és frustrant. Perdo molt temps, però els ànims de la meva claca incondicional em donen força per apurar cada pedalada. Segon sector completat!
Córrer:
Aquesta és la meva! Deixo la bici a boxes, bec una mica d’aigua, la resta me la tiro per sobre per a refrescar-me i, ara sí, sense perdre ni un segon, començo a córrer. Només em falten 5 quilòmetres i seré triatleta. Les cames em pesen força durant el primer quilòmetre però, tot i això, no paro d’avançar a corredors. Ara no hi ha que em passi. El principal problema és la calor, comença a apretar de valent. Tot i això aprofito els avituallaments per a veure una mica d’aigua i refrescar-me. És justament al segon i últim avituallament quan em tiro l’aigua per sobre i de cop i volta noto el pes de l’aigua empapada a la samarreta; signe inequívoc que les forces comencen a tenir un límit. Ja em queda poc, faig l’últim esforç per a mantenir un bon ritme de cursa avançant a molts corredors. La línia de meta ja és a la vista, un sprint final, mans enlaire, i després d’1:23:52 ja sóc Triatleta!
Triatleta:
L’objectiu s’ha complert, he fet una bona proba i l’he acabat. Per a properes curses és evident que hauré de millorar la bicicleta, però m’ha sorprès el bon resultat aconseguit en natació i he consolidat la part de córrer, per la qual cosa considero el resultat de molt bo però millorable! Ara, ja tinc un nou repte.
Natació: 18:46 (527è)
Bicicleta: 41:34 - 44:10 amb la transició (1387è)
Córrer: 20:56 (313è)
Resultat final: 1:23:52 (895è)
Se m’havia posat entre cella i cella batejar-me com a triatleta, i la Triatló de la Vila de Barcelona, una de les 4 proves de l’Asics Triathlon Series, era la cursa escollida.
Ven aviat al matí, tot i que he passat una mala nit fruit de la calor i els nervis, em desperto amb tota la il·lusió d’un nen petit que estrena sabates noves. Després d’un esmorzar de torrades amb pernil dolç i el cafetó, prenc tot el material i carrego la bici al cotxe. En tot això, l’Eva també s’ha llevat aviat perquè a part de donar-me tot el suport moral que necessito per acabar la cursa, m’ajuda a carregar el material i em farà de fotògrafa.
Arribem a la Vila, i el primer que faig és preparar tot el material als Boxes que queden situats al moll que hi ha entre l’Hotel Arts i la torre Mapfre. Dels 2.000 inscrits totals, a mi em toca sortir a la 5a i última sortida amb els 400 rookies que hem vingut a provar-nos, per la qual cosa tinc temps de sobra per posar-me, encara, més nerviós.
En aquest punt, i mentre em dirigeixo cap al sector de sortida de la natació, uns metres més enllà de boxes en direcció la Barceloneta, el ventre comença a apretar. La barreja del cafè i els nervis m’estan matant i noto que en aquest estat no podré córrer. L’única solució és entrar a l’hospital de mar, buscar la porta adequada, moment de relax, suor freda i avall! ;)
Ara sí, tot a punt!
Tinc claca de públic, a part de l’Eva, també l’Ernest i l’Ira i els meus pares em venen a animar.
Natació:Em preparo per l’inici de la cursa i em col·loco en la part davantera de la sortida per buscar un espai més net de nedadors i evitar un possible tap. S’inicia la meva sortida, som uns 400 triatletes. Corro cap a l’aigua, trobo l’espai i em capbusso per iniciar els 750m de natació. La sortida és molt ràpida i neta però al cap d’uns moments allò es converteix en una “guerra” a dins l’aigua tot i que a poc a poc ,a l’estirar-se el grup, vaig trobant el meu espai. Les sensacions són diferents a les que havia sentit durant els entrenaments, ja que el mar tot i que no ho semblava, està força mogut, nedar amb tanta gent al costat té els seus handicaps (cops, esquitxos, etc), i per acabar-ho d’adobar es veuen algunes meduses, que per sort no em toquen. Completo la primera etapa de la triatló entre els 30 primers de la meva sortida però em noto un pèl marejat. Espero que no em passi factura. Corrents cap al punt de transició, la bici m’espera.
Bicicleta:
El mareig no marxa i la transició la faig molt més lenta de l’esperat. M’he de prendre uns moments per a respirar profundament, refrescar-me amb aigua dolça i concentrar-me per la següent fase. Em poso la samarreta, els mitjons, bambes, casc, ulleres i la bicicleta de muntanya. Sí, efectivament, bicicleta de muntanya. Malauradament aquesta limitació ja em condiciona a l’hora de fer un bon temps, així que m’ho agafo esportivament i continuo amb la meva pròpia cursa. M’esperen 20km de bicicleta en un circuit en el qual he de realitzar 3 voltes. La primera, és un suplici. No he fet bé els reglatges de la bici i la roda de davant em frega amb el fre, el pneumàtic llis que he posat en substitució del de muntanya, és ovalat i la bicicleta em vibra, i per súmmum continuo marejat i el beveratge que m’havia preparat està calent i dolentíssim! Em venen basques... però aquest és l’únic líquid que m’ha de mantenir hidratat durant l’etapa de bicicleta. Durant la segona i tercera volta el meu estat millora, però tot i això el ritme no és bo. Les bicicletes de carretera que duen la gran majoria de triatletes m’avancen a una velocitat inabastable, és frustrant. Perdo molt temps, però els ànims de la meva claca incondicional em donen força per apurar cada pedalada. Segon sector completat!
Córrer:
Aquesta és la meva! Deixo la bici a boxes, bec una mica d’aigua, la resta me la tiro per sobre per a refrescar-me i, ara sí, sense perdre ni un segon, començo a córrer. Només em falten 5 quilòmetres i seré triatleta. Les cames em pesen força durant el primer quilòmetre però, tot i això, no paro d’avançar a corredors. Ara no hi ha que em passi. El principal problema és la calor, comença a apretar de valent. Tot i això aprofito els avituallaments per a veure una mica d’aigua i refrescar-me. És justament al segon i últim avituallament quan em tiro l’aigua per sobre i de cop i volta noto el pes de l’aigua empapada a la samarreta; signe inequívoc que les forces comencen a tenir un límit. Ja em queda poc, faig l’últim esforç per a mantenir un bon ritme de cursa avançant a molts corredors. La línia de meta ja és a la vista, un sprint final, mans enlaire, i després d’1:23:52 ja sóc Triatleta!
Triatleta:
L’objectiu s’ha complert, he fet una bona proba i l’he acabat. Per a properes curses és evident que hauré de millorar la bicicleta, però m’ha sorprès el bon resultat aconseguit en natació i he consolidat la part de córrer, per la qual cosa considero el resultat de molt bo però millorable! Ara, ja tinc un nou repte.
Natació: 18:46 (527è)
Bicicleta: 41:34 - 44:10 amb la transició (1387è)
Córrer: 20:56 (313è)
Resultat final: 1:23:52 (895è)
dissabte, 26 de juny del 2010
Via ferrada de la Canal de les Dames (Montserrat), juny de 2010
La via ferrada de la Canal de les Dames es troba a la cara sud de Montserrat. Agafem la A-2 direcció Igualada i entrem per la segona sortida de Collbató, seguim pel lateral de l’autovia fins al Bruc Residencial. Des d’aquesta urbanització surt una pista en bon estat direcció a la Vinya Nova, està ben senyalitzat. Nosaltres continuem amb el cotxe una mica més endavant direcció Collbató. A 200m agafem un camí a l’esquerra de la pista, els cotxes aparcats ens indiquen que aquest és el camí. Aparquem i seguim el camí fent alguna grimpada uns 10 minuts. Iniciem la ferrada per una paret vertical equipada amb esglaons de ferro. Un flanqueig a la dreta i un petit ressalt equipat amb una corda fixa ens situen a la canal. A la primera part trobem unes cordes que ens ajuden a pujar. Després ens trobem unes presses fixes a la canal. Continuem pel torrent superant-lo amb més cordes fixes. Arribem a un tram vertical i llarg. Al principi aquestes cordes no tenen cable de seguretat i aquí hem d’utilitzar molta força de braços per pujar. Arribem a un tram vertical i aeri amb un desplom exigent al principi, equipat amb unes presses taronges que ens fan desequilibrar degut al desplom i que superem amb èxit gràcies a la força dels nostres braços. Seguim per la torrentera i superem un tram equipat amb una corda, però compte, la roca està molt polida i rellisca! Ens trobem a l’últim pas, aquí firmem en el llibre de registre que hi ha en un bidó estanc a la paret. Ens queda el més difícil, superar una canal totalment vertical amb l’única ajuda d’un cable d’acer amb varis anclatges. En Pau puja molt bé col•locant els peus a la perfecció i aprofitant al màxim la força dels seus músculs. Jo no ho veig tant clar... Davant nostre ens trobem un grup molt maco de gent que s’asseguren amb una corda per pujar i a canvi de tot el que em poguessin demanar (quasi tot! jeje) els demano si em poden assegurar a mi també. La pujada es genial quan notes que algú allà dalt t’estira de valent, encara que no els coneixia de res, estava a les seves mans. I... superat amb èxit! Gracies colla pel cop de mà, us en dec una!
Dificultat global: mitja - alta
Desnivell: 250 m
Horari aproximació: 20 min
Horari itinerari: 1:30 h
Us recomanem portar guants degut a la quantitat de trams amb cordes.
Seguim caminant. Ens endinsem pel bosc i en un trencant amb una fita (a uns 200m del final de la via ferrada) girem a la dreta fins a trobar la canal dels Llorers. Anem trepant la canal molt vertical i llarga. Al final passem pel costat d’un pollegó i l’acabem de pujar fins a dalt on aprofitem per descansar, dinar uns entrepans i beure aigua. Baixem i de seguida agafem el Camí dels Francesos en direcció a Sant Jeroni. Tenim gairebé 1 hora de camí, amb un últim tram d’escales interminables. Fa una calor molt incòmode, hem fet curt d’aigua. Des de dalt de Sant Jeroni sembla que es pugui divisar tot el país sencer. Les vistes són molt espectaculars, per alguna raó és el punt més alt de la majestuosa muntanya de Montserrat.
Tornem desfent el Camí dels Francesos fins una mica abans d’arribar al mirador de la canal, on agafem el camí de retorn guiats per unes marques grogues. Arribem a la fita des d'on ens hem desviat al final de la via ferrada i seguim cap al camí del clot de la Mònica, marcat amb marques blaves. Després d’una hora de descens arribem al cotxe, assedegats, afamats i rebentats. Ens en anem a recuperar les forces al clàssic Bar Anna del Bruc. I ves per on ens trobem amb els companys que m’han assegurat a l’últim tram de la canal de les Dames, ells també necessiten recuperar les forces. Comentem la ferrada i parlem d’altres que hem fet i ells ens en suggereixen algunes, mentre gaudim d’una enorme i fresca gerra de cervesa.
Una altra via ferrada a la nostra llista!
Dificultat global: mitja - alta
Desnivell: 250 m
Horari aproximació: 20 min
Horari itinerari: 1:30 h
Us recomanem portar guants degut a la quantitat de trams amb cordes.
Seguim caminant. Ens endinsem pel bosc i en un trencant amb una fita (a uns 200m del final de la via ferrada) girem a la dreta fins a trobar la canal dels Llorers. Anem trepant la canal molt vertical i llarga. Al final passem pel costat d’un pollegó i l’acabem de pujar fins a dalt on aprofitem per descansar, dinar uns entrepans i beure aigua. Baixem i de seguida agafem el Camí dels Francesos en direcció a Sant Jeroni. Tenim gairebé 1 hora de camí, amb un últim tram d’escales interminables. Fa una calor molt incòmode, hem fet curt d’aigua. Des de dalt de Sant Jeroni sembla que es pugui divisar tot el país sencer. Les vistes són molt espectaculars, per alguna raó és el punt més alt de la majestuosa muntanya de Montserrat.
Tornem desfent el Camí dels Francesos fins una mica abans d’arribar al mirador de la canal, on agafem el camí de retorn guiats per unes marques grogues. Arribem a la fita des d'on ens hem desviat al final de la via ferrada i seguim cap al camí del clot de la Mònica, marcat amb marques blaves. Després d’una hora de descens arribem al cotxe, assedegats, afamats i rebentats. Ens en anem a recuperar les forces al clàssic Bar Anna del Bruc. I ves per on ens trobem amb els companys que m’han assegurat a l’últim tram de la canal de les Dames, ells també necessiten recuperar les forces. Comentem la ferrada i parlem d’altres que hem fet i ells ens en suggereixen algunes, mentre gaudim d’una enorme i fresca gerra de cervesa.
Una altra via ferrada a la nostra llista!
dissabte, 5 de juny del 2010
Volei a Premià de Mar
El vòlei platja premianenc és una variant del voleibol que es juga en platges o superfícies de sorra (més o menys gruixuda) del municipi de Premià de Mar.
El reglament del vòlei platja premianenc és molt semblant al del voleibol en pista tot i que a Premià de Mar el reglament és específic per adaptar-lo a les aptituds (justetes) dels jugadors que participen als partits setmanals. A part del tipus de superfície (que és de sorra que rasca fins a la ferida, pedres, vidres, xapes, ampolles, xiclets, cagarades i altres elements inoportuns), la diferència més important és que els equips són de dos jugadors, tres jugadors o fins i tot quatre o cinc indistintament, mixtes i tot s’hi cap però no tot s’hi val.
El vòlei platja es va començar a jugar a les platges de Santa Mònica, a Califòrnia, cap al 1920. Els anys 60 i 70 van començar a aparèixer competicions professionals. Reconegut oficialment per la Federació Internacional de Voleibol el 1986, és esport olímpic des del 1996 als jocs d'Atlanta. Actualment, ha evolucionat una variant d’aquest esport a les platges premianenques on una sèrie d’invasors cerdanyolencs i alguns d’altres autòctons fan el que poden darrera una pilota (sovint ovalada) per tal de passar uns bons moments, si el temps ho permet, els matins calorosos de dissabte o la tarda d’algun divendres.
El més interessant de tot és la recompensa final, una bona gerra de clara de granissat de llimona al xiringuito de referència: La Concha de la Lora.
El reglament del vòlei platja premianenc és molt semblant al del voleibol en pista tot i que a Premià de Mar el reglament és específic per adaptar-lo a les aptituds (justetes) dels jugadors que participen als partits setmanals. A part del tipus de superfície (que és de sorra que rasca fins a la ferida, pedres, vidres, xapes, ampolles, xiclets, cagarades i altres elements inoportuns), la diferència més important és que els equips són de dos jugadors, tres jugadors o fins i tot quatre o cinc indistintament, mixtes i tot s’hi cap però no tot s’hi val.
El vòlei platja es va començar a jugar a les platges de Santa Mònica, a Califòrnia, cap al 1920. Els anys 60 i 70 van començar a aparèixer competicions professionals. Reconegut oficialment per la Federació Internacional de Voleibol el 1986, és esport olímpic des del 1996 als jocs d'Atlanta. Actualment, ha evolucionat una variant d’aquest esport a les platges premianenques on una sèrie d’invasors cerdanyolencs i alguns d’altres autòctons fan el que poden darrera una pilota (sovint ovalada) per tal de passar uns bons moments, si el temps ho permet, els matins calorosos de dissabte o la tarda d’algun divendres.
El més interessant de tot és la recompensa final, una bona gerra de clara de granissat de llimona al xiringuito de referència: La Concha de la Lora.
dissabte, 17 d’abril del 2010
Excursió al Montcabrer i Burriac, Abril de 2010
Després de més de dos anys que l’Eva em cantés les excel·lències de l’excursió al Montcabrer i Burriac per fi avui ha arribat el dia. Ens fem uns entrepans i au, cap a Cabrils. L’aproximació a Cabrils la fem en cotxe i el deixem aparcat per la urbanització més propera a l’església del poble. En aquest punt doncs iniciem el primer ascens cap a Montcabrer. La primera part del recorregut la realitzem entre una urbanització amb cases de luxe, qui sap si algun dia ens toca la loteria i ens mudem en aquest barri... però ben aviat en una explanada se separen els camins de Moncabrer i Burriac. Primer fem via cap a Moncabrer entre els arbres i arbustos típics de la serralada litoral catalana.
Un cop arribats al punt més alt, a la creu de Montcabrer, no podem fer altre cosa que gaudir de les vistes del Maresme i Barcelona que ens ofereix aquest mirador privilegiat.
Ara és moment de tornar enrere per recuperar el camí que ens a de guiar cap a Burriac. I així ho fem. El camí en una primera part és una pista forestal i hi passen alguns cotxes i bicicletes, però en un punt determinat del peu del turó de Burriac, decidim abandonar la pista i agafar un camí poc visible però marcat amb pinzellades grogues que ens condueix directes amunt cap al cim del turó coronat pel Castell de Burriac. Aquest 20 minuts de pujada són drets i intensos, és el moment que suem més de l’excursió, però un cop arribats a dalt, podem tornar a gaudir de les vistes del mar mediterrani, el maresme i el Vallès que es divisen des del punt més alt. Mentre fem la visita a les ruïnes del Castell de Burriac observem que encara hi ha indemne la torre d’aquest i la porta és oberta. Fent el tafaner, descobrim que hi ha l’home que s’encarrega de realitzar el manteniment de la Torre (reconvertida en una estació meteorològica i restringida al públic) i molt amablement ens convida a entrar-hi i pujar per les escales de ferro verticals fins a dalt de tot. Avui hem estat afortunats, això no passa tots els dies. Ara sí que més amunt no podem arribar; aprofitem per contemplar altre cop les vistes a 360 graus que ens ofereix aquest punt únic.
És hora de recuperar forces amb els entrepans i tornar cap a casa. Pel camí de tornada agafem la pista forestal i un cop a la zona urbanitzada, aprofitem per endur-nos algunes margarides africanes de colors que replantarem en algun test de la nostra terrassa que paradoxalment té vistes a Moncabrer (Burriac queda amagat darrera aquest massís).
Una mica d’història
El Montcabrer és una muntanya de la Serralada Litoral catalana, que s'alça entre les poblacions de Cabrils i Cabrera de Mar, al Maresme. El turó principal de la serra està dominat per una gran creu, originalment de fusta i ara de ferro, documentada ja des del segle XVII. Per això, el cim del Montcabrer també es coneix localment com la Creu, com ocorre en d'altres llocs amb d'altres muntanyes que també tenen una creu al cim (com ara el Matagalls a Viladrau i el Puig d'Olorda a Sant Feliu de Llobregat).
El Burriac és un turó que s'alça entre les poblacions de Mataró, Argentona i Cabrera de Mar, de 387,5 m d'altitud. És famós pel seu castell, el Castell de Burriac, i el poblat ibèric que descansa a la seva vessant cabrerenca.
El Castell de Burriac és un castell que s'alça sobre el turó de Burriac, situat a 387,5 metres sobre el nivell del mar al terme Cabrera de Mar i tocant al d'Argentona. Per la seva situació és molt visible des de bona part del Maresme central.
El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior; la primera documentació que mostra l'existència del castell data de l'any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare.
Entre els segles XII i XIII van ser construïdes la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella. Va ser de propietat de la família dels Santvicenç en un principi (se n'havia dit Castell de Sant Vicenç fins el 1313) i a partir del segle XIV del llinatge Desbosc, ciutadans honrats de Barcelona i més tard nobles.
Cap al segle XVIII, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins el 1836 que va cessar l'activitat de la capella. Actualment, pertany a l'ajuntament de Cabrera de Mar.
Un cop arribats al punt més alt, a la creu de Montcabrer, no podem fer altre cosa que gaudir de les vistes del Maresme i Barcelona que ens ofereix aquest mirador privilegiat.
Ara és moment de tornar enrere per recuperar el camí que ens a de guiar cap a Burriac. I així ho fem. El camí en una primera part és una pista forestal i hi passen alguns cotxes i bicicletes, però en un punt determinat del peu del turó de Burriac, decidim abandonar la pista i agafar un camí poc visible però marcat amb pinzellades grogues que ens condueix directes amunt cap al cim del turó coronat pel Castell de Burriac. Aquest 20 minuts de pujada són drets i intensos, és el moment que suem més de l’excursió, però un cop arribats a dalt, podem tornar a gaudir de les vistes del mar mediterrani, el maresme i el Vallès que es divisen des del punt més alt. Mentre fem la visita a les ruïnes del Castell de Burriac observem que encara hi ha indemne la torre d’aquest i la porta és oberta. Fent el tafaner, descobrim que hi ha l’home que s’encarrega de realitzar el manteniment de la Torre (reconvertida en una estació meteorològica i restringida al públic) i molt amablement ens convida a entrar-hi i pujar per les escales de ferro verticals fins a dalt de tot. Avui hem estat afortunats, això no passa tots els dies. Ara sí que més amunt no podem arribar; aprofitem per contemplar altre cop les vistes a 360 graus que ens ofereix aquest punt únic.
És hora de recuperar forces amb els entrepans i tornar cap a casa. Pel camí de tornada agafem la pista forestal i un cop a la zona urbanitzada, aprofitem per endur-nos algunes margarides africanes de colors que replantarem en algun test de la nostra terrassa que paradoxalment té vistes a Moncabrer (Burriac queda amagat darrera aquest massís).
Una mica d’història
El Montcabrer és una muntanya de la Serralada Litoral catalana, que s'alça entre les poblacions de Cabrils i Cabrera de Mar, al Maresme. El turó principal de la serra està dominat per una gran creu, originalment de fusta i ara de ferro, documentada ja des del segle XVII. Per això, el cim del Montcabrer també es coneix localment com la Creu, com ocorre en d'altres llocs amb d'altres muntanyes que també tenen una creu al cim (com ara el Matagalls a Viladrau i el Puig d'Olorda a Sant Feliu de Llobregat).
El Burriac és un turó que s'alça entre les poblacions de Mataró, Argentona i Cabrera de Mar, de 387,5 m d'altitud. És famós pel seu castell, el Castell de Burriac, i el poblat ibèric que descansa a la seva vessant cabrerenca.
El Castell de Burriac és un castell que s'alça sobre el turó de Burriac, situat a 387,5 metres sobre el nivell del mar al terme Cabrera de Mar i tocant al d'Argentona. Per la seva situació és molt visible des de bona part del Maresme central.
El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior; la primera documentació que mostra l'existència del castell data de l'any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare.
Entre els segles XII i XIII van ser construïdes la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella. Va ser de propietat de la família dels Santvicenç en un principi (se n'havia dit Castell de Sant Vicenç fins el 1313) i a partir del segle XIV del llinatge Desbosc, ciutadans honrats de Barcelona i més tard nobles.
Cap al segle XVIII, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins el 1836 que va cessar l'activitat de la capella. Actualment, pertany a l'ajuntament de Cabrera de Mar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)