Central Park i Financial District, agost de 2009

Agafem el bus de Nova Jersey cap a Manhattan que ens deixa a Port Authority, ruta que haurem de fer cada dia. És diumenge, i a Harlem és el dia de les Misses Gospel. Entrem en una d'elles i ens deixem envair per la passió del discurs del seu predicador i pel ritme de les cançons que ens fan aixecar els braços i moure els cos al seu ritme.

Anem a dinar al Luigis, pizzeria que porta vells records a en Pau. Quines pizzes!
L'Oscar i la Ivet avui acaben les vacances i per fer un bon comiat lloguem unes bicis al Central Park. Dins del Parc podem pedalar amb facilitat mentre ens creuem amb gent corrent, fent estiraments, jugant a beisbol i a bàsquet (en Pau aprofita per fer uns tirillus), alguns acalorats nedant a la piscina, d’altres passejant a la vora dels llacs, i de fons ens fa companyia la banda sonora dels ocells mentre veiem algun esquirol saltant de branca en branca.

Comencem el nostre segon dia a la ciutat aprofitant els descomptes del City Pass, per la qual cosa ens dirigim a fer una ruta amb vaixell en direcció al Downton amb el Circle Line Sightseeing. Baixem pel riu Hudson, entre Manhattan i Nova Jersey fins acostar-nos a l'Estàtua de la Llibertat que "me la imaginava més gran..." i pugem per l'East River, passant pel Brooklyn Bridge. L'skyline del downtown és indescriptible amb la majestuositat dels seus gratacels. La ruta ha valgut molt la pena.
Ens hidratem en un Deli i continuem caminant cap al Financial District. Passem pel City Hall Park que ens porta al City Hall de NY, al qual no es pot accedir. Davant ens trobem el Woolworth Building que, en el seu moment, va ser l'edifici més alt del món. Donem un cop d'ull al JR, coneguda botiga d'electrònica. Anem fins a la New York Stock Exchange (Borsa de NY), abans es podia visitar la planta superior però ens diuen que després de 11S ja no s'hi pot accedir. Fem fotografies a les façanes dels grans gratacels, però ens fan marxar i no ens deixen temps per fer una bona foto, potser per raons de seguretat (sí, és que som tant perillosos...). Seguim caminant, fa molta calor avui i molta xafogor, hem vist a la tele d’una cafeteria que la previsió és superar els 41 graus de temperatura de “comfort”...

Ja som a Battery Park, té unes boniques vistes al riu Hudson, a NJ i a l'estàtua de la Llibertat.

Anem cap a Wall Street i ens trobem The Bowling Green Bull, que simbolitza l’agressivitat financera i l'optimisme de la borsa (jajaja). Arribem a la Zona 0, que està tota ballada, i només es poden observar les grues treballant en la nova construcció de la zona i els edificis danyats de l'entorn. Hi ha un centre comercial davant des d'on podem observar, en una alçada considerable, el gran buit que van deixar les Torres Bessones. Al costat hi ha l'Hotel Hilton, inconfusible pel seu color negre. La capella de St. Paul's va sobreviure als atacs de 11S i es va utilitzar com a centre de voluntariat per ajudar a més de 14 mil persones durant uns 8 mesos. Degut a la pols que va entrar a l'òrgan de l’església aquell dia ja no ha pogut tornar a ser utilitzat.

Per avui ja en tenim prou, anem a descansar, good night!

Boston, Niagara Falls & Toronto, agost de 2009

L'aventura americana comença amb un route trip. El viatge el compartim amb l'Oscar i l'Ivet, dos intrèpids catalans, que amb els quinze dies que porten caminant per l’asfalt novaiorquès, s'han convertit en uns autèntics caimans de la gran poma.
Som-hi! Primera sorpresa, no ens lloguen un cotxe, sinó un tanc! Aparteu-vos americans que venim!

NYC-Boston : 4,5h
La primera etapa passa per conèixer la història americana que ens presenta la ciutat de Boston. El Freedom Trail, un itinerari que recórrer tota la ciutat, ens permet saber que Boston va ser fundada el 1630 i que va tenir un paper clau en la Guerra d'Independència dels Estats Units. Després de la guerra, la ciutat va continuar desenvolupant-se com a port internacional de comerç.
El Freedom Trail et mostra: El Parc del Boston Common, el parc públic més antic dels EEUU; el Monument a Robert Gould Shaw, gran defensor de la igualtat de drets entre blancs i negres; the State House, la "generalitat" de Massachussetts; Park Steet Church, església protestant; The Granary Burying Ground, un famós cementiri; The Kings Chapel; Old Corner Book Store, el centre del moviment literari durant el 1.800; The Old South Meeting House, un temple de reunió dels bostoniants de l'època; The Old State House, on es va proclamar el 1.776 la declaració d'independència; Boston Massacre, l'estrella que marca on es va produir la massacra de Boston; Fenuil Hall, el mercat; Paul Revere House, heroi nacional; Old North Church, un de les esglésies més importants de la història de la guerra revolucionaria americana; Coop's Hill Burying Ground, un altre cementiri; USS Constitution, el vaixell de guerra més antic de l'armada dels EEUU i a on et venen una moto patriòtica que fa por; finalment, el Monument Bunker Hill, que commemora la batalla que pren el mateix nom.Després d'aquesta empapada històrica-socio-econòmica-política, anem a una taverna Irlandesa a menjar el plat més típic d'aquesta terra, un lobster, una insípida però resultona llagosta bullida sucada en mantega.

Boston-Niagara Falls: 8h
Següent parada, Niagara Falls (les cascades del Niàgara).
La ruta cap a Niàgara ens depara immensitats de boscos verds, llacs diversos i llargues carreteres. Finalment, passem la frontera sense problemes i entrem a Canadà just abans que es pongui el sol. Un cop instal•lats a l’hotel, recorrem els carrers decorats a l'estil d'un petit parc temàtic que recorda a Las Vegas en miniatura. Passat aquest inevitable impàs, podem gaudir d’una de les grans meravelles del món, les cascades del Niàgara. Les càmeres de fotos treuen fum mentre petites gotes d’aigua s’enganxen als objectius procedents de la força amb la qual davalla l’aigua del riu ... en forma de grans cascades. Al fer-se fosc, les il•luminen de colors diversos al més pur estil americà. I per acabar-ho d’arrodonir, ens deleiten amb focs artificials.
L’endemà al matí, anem a tocar la base de la cascada amb una vaixell preparat per tal incursió. Abans, però, ens hem hagut de disfressar d’abominables homes de les aigües amb uns ponxos blaus. Quin espectacle! Quina força! Quanta aigua!
Acabem la visita comentant els millors moments mentre gaudim de les vistes des del més alt de l’SkyWheel, la nòria que no podia faltar en el “parc d’atraccions”.

Niagara Falls-Toronto: 1,5h
Tercera etapa, Toronto. Àlies Torontontero.
El llac Ontàrio, que presideix la base de la ciutat, és la llavor sobre la qual ha crescut un impressionant i inconfusible Skyline. La CN Tower, dota de personalitat una ciutat cosmopolita, jove, oberta i plena d’energia. Ens allotgem al Super 8 del barri de China Town, per la qual cosa tenim la sensació de fer un viatge cap a l’orient. Els xinesos omplen els carrers, les botigues, els mercats, els restaurants i la Xina es respira per tot arreu. La ciutat també ens ofereix un alt Downtown amb rascacels de tots els colors i formes que es completa, com hem comentat abans, amb la CN Tower, la torre més alta del món (553m). Decidim pujar als seus ràpids ascensors i ens condueix cap a 447m, el nivell més alt possible des d’on gaudim d’una banda, de la gran extensió urbana de Toronto i de l’altre de l’enorme llac Ontario, Al mateix ritme que es pon el sol, les llums de la ciutat van il•luminant-se, transformant el paisatge en un bonic mosaic de llum i color. Al bar de dalt la torre, en Mauricio, un simpàtic cambrer, ens serveix un aperitiu amb un impressionant i indescriptible vi negre de les vinyes de Niàgara. 14$ la copa. Ens toca fer de “guiris” i hi accedim.
L’endemà, recorrem els carrers més juvenils de la ciutat i amb molta gent jove a l’última moda, i també visitem el PATH que és una connexió subterrània entre els diferents edificis del downtown, centres comercials i el metro, que és molt útil sobretot als dies més freds del cru hivern Canadenc.
Al vespre, mentre ens dirigim cap al port, trobem cues de gent al Rogers Centre, resulta que els Toronto Blue Jays s’enfronten als Baltimore Orioles de la Lliga de Beisbol. Decidits, paguem els 9$ que donen accés al galliner per viure de primera mà aquest esport que torna bojos als americans. Abans d’acabar el soporífer partit, reconduïm la ruta prevista per agafar un petit vaixell que ens porta a fer un tomb pel llac Ontario i ens ofereix en perspectiva el bonic skyline de Toronto.

Toronto-NYC: 10.00h, 472milles
El viatge de tornada està essent més entretingut del que esperàvem. Passem per unes petites poblacions de l'Amèrica profunda, on tot és possible. Pobles petits, amb cases de fusta, un gran jardí amb floretes, el porxo i la bandera americana presidint totes les entrades. Els diumenges és típic fer intercanvi i venda d'objectes de tot tipus, i veiem els jardins de les cases plens de qualsevol cosa que us pugueu imaginar, des de cotxes a bicicletes i a inimaginables "trastos". Després passem per petits pobles amb llargs i solitaris carrers que donen un caire tètric a la nostra aventura.

Arribem a casa, a la casa de Nova Jersey amb vistes a tot Manhattan!

Total: 5 dies, 24hores de cotxe, 2.050km

Festes de Sant Joan a Ciutadella, 21, 23 i 24 de juny de 2009

Anem cap a Menorca a passar-hi el Sant Joan, festa coneguda pel Jaleo de Ciutadella.

Aquestes festes populars de Menorca són protagonitzades pels cavalls (adornats amb llaços, brodats i clavells multicolors) i la Junta de Caixers (genets vestits de blanc i negre). Es reviu cada any aquest ritual que neix a principis del segle XIV i és d'origen religiós.

Els diferents caixers representen l'antiga societat ciutadellenca: noblesa (caixer senyor), clergat (caixer capellà), artesans (caixers casat i fadrí), i pagesos (caixers pagesos). Tal com ho feien les antigues obreries, són nomenats per ocupar aquest càrrec durant un bienni.

"Diumenge des be" és el diumenge abans del dia del Sant i és l'inici de totes les celebracions. Aquest dia es reuneixen els membres de la Junta dels Caixers al palau del Caixer Senyor, on aquest entrega la bandera al Caixer Fadrí. A les 9h en punt, el fabioler toca per primera vegada el tambor i el fabiol; després, i seguint un ordre rigurós, la Comitiva visita l'Ajuntament, i el Sr. Bisbe, els nobles i els cavallers prenen part en la cavalcada. El personatge més vistós i que només podem veure aquest dia és "s'Homo des Be"; un home vestit amb pells de be, creus pintades als peus i braços i carregat amb un anyell; és la simbologia viva de Sant Joan Baptista.

El dissabte de Sant Joan, a les 14h el fabioler cavalcant amb un ase de cria, va al palau del Caixer Senyor a sol·licitar permís per iniciar els actes. Dos actes a destacar, el primer de les festes, a la plaça des Born, l'espectacular i colorit Caragol des Born, i el segon, la visita a l'ermita del Sant per resar vespres, acte d'un vertader sentit espiritual. A la posta de sol, la cavalcada torna a ser als carrers per fer les Corregudes a sa Plaça i el Caragol de Sta. Clara.

El dia de Sant Joan és fa la Missa dels caixers a la Catedral. Després, els caixers es van arreplegant amb el fabioler al capdavant i una vegada reunits van sortint a la plaça cap els carrers del poble a celebrar el tradicional "Jaleo". Els caixers fan botar els seus cavalls mostrant les seves habilitats mentre sona una música típica, una jota molt coneguda a la regió interpretada per una banda de músics local. La gent participa d'aquesta festa ajudant a botar el cavall i donant ànims al seus genets com a símbol de poder i noblesa. A la tarda la cabalcada baixa al Pla, on espera la corporació municipal, que ha estat expressament convidada. Després de fer un primer cargol es fan els espectaculars jocs de l'ensortilla, carotes i córrer abraçats. Acabats els jocs es fa el darrer cargol i s'acaben els jocs. Més tard els cavallers surten de Cal Caixer Senyor i van a deixar el Caixer Capellà a casa seva, es pot sentir en silenci els darrers sons del tambor i el fabiol.

El dijous 25 de juny a la nit anem cap al passeig marítim a veure el castell de focs artificials, terrestres i aquàtics, i així despedim de festa, pensant tornar algun altre any.

Aquestes festes se celebren al llarg de tot l'estiu menorquí als diferents pobles de l'illa. Cada poble té les seves particularitats a l'hora de celebrar la festa. Les primeres festes en celebrar-se són les de Sant Joan a Ciutadella i les darreres les de la Mare de Déu de Gràcia a Maó.

Per animar la festa la beguda típica és la pomada, gin xoriguer més llimonada, i a gaudir del Jaleo!!

Via Ferrata Canal de Mora. Roc del Quer (Canillo, Andorra), 9 abril 2009

Retornem a les ferrates fent una via senzilleta i passada per aigua. Agafem la carretera de Canillo-Ordino que passa per sota del triangle rocós del Roc del Quer. Cinquanta metres abans del km 1 trobarem l’inici de la Via Ferrata, a peu de carretera.

Comencem pujant per una escala lligada a la roca, i seguim per uns esglaons de ferro incrustats a la roca que ens permeten pujar amb força facilitat. Hi ha un punt on em quedo bloquejada (Eva), de tant en tant em sol passar, sembla que no trobo cap bon recolzament pel peu, buff… sort que en Pau amb una empenteta per sota m’ajuda a resoldre aquest impàs. Passem dos trams horitzontals equipats amb cable que ens acosten a la canal de Mora. Superem diferents resalts equipats amb esglaons i trams caminant, o bé grimpant una miqueta. Caminem pel rierol i intentem posar els peus damunt les pedres però, de mica en mica la canal es va tancant i començem a notar que l’aigua que va caient de la canal ens mulla. Ahir va nevar i ploure per aquestes contrades, així que ens esperem el pitjor! Pujem pels esglaons la paret de la canal que ens obliga a creuar cap a l’altre paret per continuar la ferrata i passar just per on l’aigua baixa amb força. Un cop superat aquest tram fàcil i divertit, una mica molls arribem a un bosc. Tenim dos camins: a la dreta l’escapatoria cap a la carretera de Canillo-Ordino, i cap a l’esquerre per continuar la ferrata. Decidim continuar, és clar! Caminem uns 300 m. pel bosc, hi ha algunes plaques de neu, però podem caminar bé. Arribem a l’aresta del Roc del Quer i continuem aquest tram equipat amb esglaons fins arribar al mirador del Roc del Quer. Les vistes són magnífiques, en un dia assoleïat i clar, i divisem tot Canillo amb les seves muntanyes nevadotes. Fem alguns estiraments, perque no sigui dit, i ens hidratem una mica.

Iniciem el descens per un camí que puja una mica fins que trobem a mà dreta un caminet que baixa fins a Canillo. Una altra ferrata anotada a la nostra llista!

Dificultat: mitjana
Desnivell: 330 m.
Recorregut: 2.900 m.
Horari aproximació: 5 min.
Horari itinerari: 1 h.
Horari descens: 45 min.

Deixem pendent la via ferrata Directísima del Roc del Quer, aquesta és més difícil amb més trams aèris i espectaculars.

La Cerdanya, setembre de 2008

L'endemà de la Diada de Catalunya emprenem el nostre viatge cap a la Cerdanya francesa. El nostre objectiu és assolir el cim del Carlit (2.921m), el més alt del Pirineu Oriental. Ens llevem a les 7.00h del matí, esmorzem per agafar forces i ens dirigim cap a l'Estany de les Bolloses (2.000m), on es pot arribar en cotxe. Fa molt mal temps, comencen a caure algunes volves de neu, hi ha molts núvols, això no pinta massa bé per poder fer l'ascensió. Deixem el cotxe enrere i comencem a creuar la presa de l'Estany. El paisatge és preciós, però ja comença a quedar una mica emblanquinat. Em sembla que això és complica... Les muntanyes que ens envolten estan totes cobertes de neu i els núvols s'hi enganxen amb força. Comença a fer fred, molt de fred... no anem massa ben equipats, això no ens ho esperàvem! Se’ns glacen les mans, les orelles i els nas. Anem seguint una estona més però ja veiem que serà impossible fer l’ascensió al cim degut a les inesperades inclemències meteorològiques per a la època que ens trobem. Fem una volta per la zona plena de llacs i retornem a l'Estany de les Bolloses i al cotxe. Excursió d'unes 3h. Llàstima, ens queda el Carlit pendent per a una altra ocasió.

Hem de pensar alguna activitat alternativa. A l'Edgard vingut expressament des de Madrid no el podem deixar així! Per fer-nos passar el fred anem a uns Banys Termals naturals que es troben per la zona. Al bell mig del bosc, sota una roca, brolla aigua calenta i sulfurosa de les profunditats de la terra, que en forma de cascada regalima pel llom de la muntanya entre banyeres artificials. Ens permetem el luxe de fer un bon bany calentó en unes contrades idíl•liques i prou desconegudes per la bellesa que ens deleita el paisatge.

Un cop relaxats, decidim emprendre alguna activitat física per arreglar la jornada. Anem cap a Lló, on farem la Via Ferrata de les Escaldilles, enclavada en una immensa paret de roca que contempla el naixement del riu Segre. No fa gaire han fet aquesta via de pagament i alhora obligant-te a llogar el material, per la qual cosa venir equipats amb el propi material ens ha servit de ben poca cosa. La Via comença en una llarga passarel•la que et porta a l'altre costat de la carretera, just al costat del riu Segre. A partir d'aquí ja comença l’ascensió, aquesta vegada farem la via difícil, les Llises dretes (l'altre vegada ja vàrem fer la fàcil). Té alguns passos bastant aeris, que ens fan notar la sensació d'estar ben penjats de la roca, així com diversos trams de flanquejos. El punt més vertical i complicat està equipat amb un tauló de fusta pels peus, que rellisca, però ens en sortim airosos, sobretot l'Edgard que s'estrena en el món de les Ferrates i sembla ben bé que ho hagi fet tota la vida! A dalt ens trobem l’Ermita romànica de Sant Felip (1.649m), en runes, i unes vistes amplies de la Cerdanya a punt de pondre’s el sol. S’acaba la jornada, ara només en queda anar a sopar. Ens esperen uns bons formatges francesos per desfer en una fondue, mmm... mmm... Bon profit!