Boston, Niagara Falls & Toronto, agost de 2009

L'aventura americana comença amb un route trip. El viatge el compartim amb l'Oscar i l'Ivet, dos intrèpids catalans, que amb els quinze dies que porten caminant per l’asfalt novaiorquès, s'han convertit en uns autèntics caimans de la gran poma.
Som-hi! Primera sorpresa, no ens lloguen un cotxe, sinó un tanc! Aparteu-vos americans que venim!

NYC-Boston : 4,5h
La primera etapa passa per conèixer la història americana que ens presenta la ciutat de Boston. El Freedom Trail, un itinerari que recórrer tota la ciutat, ens permet saber que Boston va ser fundada el 1630 i que va tenir un paper clau en la Guerra d'Independència dels Estats Units. Després de la guerra, la ciutat va continuar desenvolupant-se com a port internacional de comerç.
El Freedom Trail et mostra: El Parc del Boston Common, el parc públic més antic dels EEUU; el Monument a Robert Gould Shaw, gran defensor de la igualtat de drets entre blancs i negres; the State House, la "generalitat" de Massachussetts; Park Steet Church, església protestant; The Granary Burying Ground, un famós cementiri; The Kings Chapel; Old Corner Book Store, el centre del moviment literari durant el 1.800; The Old South Meeting House, un temple de reunió dels bostoniants de l'època; The Old State House, on es va proclamar el 1.776 la declaració d'independència; Boston Massacre, l'estrella que marca on es va produir la massacra de Boston; Fenuil Hall, el mercat; Paul Revere House, heroi nacional; Old North Church, un de les esglésies més importants de la història de la guerra revolucionaria americana; Coop's Hill Burying Ground, un altre cementiri; USS Constitution, el vaixell de guerra més antic de l'armada dels EEUU i a on et venen una moto patriòtica que fa por; finalment, el Monument Bunker Hill, que commemora la batalla que pren el mateix nom.Després d'aquesta empapada històrica-socio-econòmica-política, anem a una taverna Irlandesa a menjar el plat més típic d'aquesta terra, un lobster, una insípida però resultona llagosta bullida sucada en mantega.

Boston-Niagara Falls: 8h
Següent parada, Niagara Falls (les cascades del Niàgara).
La ruta cap a Niàgara ens depara immensitats de boscos verds, llacs diversos i llargues carreteres. Finalment, passem la frontera sense problemes i entrem a Canadà just abans que es pongui el sol. Un cop instal•lats a l’hotel, recorrem els carrers decorats a l'estil d'un petit parc temàtic que recorda a Las Vegas en miniatura. Passat aquest inevitable impàs, podem gaudir d’una de les grans meravelles del món, les cascades del Niàgara. Les càmeres de fotos treuen fum mentre petites gotes d’aigua s’enganxen als objectius procedents de la força amb la qual davalla l’aigua del riu ... en forma de grans cascades. Al fer-se fosc, les il•luminen de colors diversos al més pur estil americà. I per acabar-ho d’arrodonir, ens deleiten amb focs artificials.
L’endemà al matí, anem a tocar la base de la cascada amb una vaixell preparat per tal incursió. Abans, però, ens hem hagut de disfressar d’abominables homes de les aigües amb uns ponxos blaus. Quin espectacle! Quina força! Quanta aigua!
Acabem la visita comentant els millors moments mentre gaudim de les vistes des del més alt de l’SkyWheel, la nòria que no podia faltar en el “parc d’atraccions”.

Niagara Falls-Toronto: 1,5h
Tercera etapa, Toronto. Àlies Torontontero.
El llac Ontàrio, que presideix la base de la ciutat, és la llavor sobre la qual ha crescut un impressionant i inconfusible Skyline. La CN Tower, dota de personalitat una ciutat cosmopolita, jove, oberta i plena d’energia. Ens allotgem al Super 8 del barri de China Town, per la qual cosa tenim la sensació de fer un viatge cap a l’orient. Els xinesos omplen els carrers, les botigues, els mercats, els restaurants i la Xina es respira per tot arreu. La ciutat també ens ofereix un alt Downtown amb rascacels de tots els colors i formes que es completa, com hem comentat abans, amb la CN Tower, la torre més alta del món (553m). Decidim pujar als seus ràpids ascensors i ens condueix cap a 447m, el nivell més alt possible des d’on gaudim d’una banda, de la gran extensió urbana de Toronto i de l’altre de l’enorme llac Ontario, Al mateix ritme que es pon el sol, les llums de la ciutat van il•luminant-se, transformant el paisatge en un bonic mosaic de llum i color. Al bar de dalt la torre, en Mauricio, un simpàtic cambrer, ens serveix un aperitiu amb un impressionant i indescriptible vi negre de les vinyes de Niàgara. 14$ la copa. Ens toca fer de “guiris” i hi accedim.
L’endemà, recorrem els carrers més juvenils de la ciutat i amb molta gent jove a l’última moda, i també visitem el PATH que és una connexió subterrània entre els diferents edificis del downtown, centres comercials i el metro, que és molt útil sobretot als dies més freds del cru hivern Canadenc.
Al vespre, mentre ens dirigim cap al port, trobem cues de gent al Rogers Centre, resulta que els Toronto Blue Jays s’enfronten als Baltimore Orioles de la Lliga de Beisbol. Decidits, paguem els 9$ que donen accés al galliner per viure de primera mà aquest esport que torna bojos als americans. Abans d’acabar el soporífer partit, reconduïm la ruta prevista per agafar un petit vaixell que ens porta a fer un tomb pel llac Ontario i ens ofereix en perspectiva el bonic skyline de Toronto.

Toronto-NYC: 10.00h, 472milles
El viatge de tornada està essent més entretingut del que esperàvem. Passem per unes petites poblacions de l'Amèrica profunda, on tot és possible. Pobles petits, amb cases de fusta, un gran jardí amb floretes, el porxo i la bandera americana presidint totes les entrades. Els diumenges és típic fer intercanvi i venda d'objectes de tot tipus, i veiem els jardins de les cases plens de qualsevol cosa que us pugueu imaginar, des de cotxes a bicicletes i a inimaginables "trastos". Després passem per petits pobles amb llargs i solitaris carrers que donen un caire tètric a la nostra aventura.

Arribem a casa, a la casa de Nova Jersey amb vistes a tot Manhattan!

Total: 5 dies, 24hores de cotxe, 2.050km

Festes de Sant Joan a Ciutadella, 21, 23 i 24 de juny de 2009

Anem cap a Menorca a passar-hi el Sant Joan, festa coneguda pel Jaleo de Ciutadella.

Aquestes festes populars de Menorca són protagonitzades pels cavalls (adornats amb llaços, brodats i clavells multicolors) i la Junta de Caixers (genets vestits de blanc i negre). Es reviu cada any aquest ritual que neix a principis del segle XIV i és d'origen religiós.

Els diferents caixers representen l'antiga societat ciutadellenca: noblesa (caixer senyor), clergat (caixer capellà), artesans (caixers casat i fadrí), i pagesos (caixers pagesos). Tal com ho feien les antigues obreries, són nomenats per ocupar aquest càrrec durant un bienni.

"Diumenge des be" és el diumenge abans del dia del Sant i és l'inici de totes les celebracions. Aquest dia es reuneixen els membres de la Junta dels Caixers al palau del Caixer Senyor, on aquest entrega la bandera al Caixer Fadrí. A les 9h en punt, el fabioler toca per primera vegada el tambor i el fabiol; després, i seguint un ordre rigurós, la Comitiva visita l'Ajuntament, i el Sr. Bisbe, els nobles i els cavallers prenen part en la cavalcada. El personatge més vistós i que només podem veure aquest dia és "s'Homo des Be"; un home vestit amb pells de be, creus pintades als peus i braços i carregat amb un anyell; és la simbologia viva de Sant Joan Baptista.

El dissabte de Sant Joan, a les 14h el fabioler cavalcant amb un ase de cria, va al palau del Caixer Senyor a sol·licitar permís per iniciar els actes. Dos actes a destacar, el primer de les festes, a la plaça des Born, l'espectacular i colorit Caragol des Born, i el segon, la visita a l'ermita del Sant per resar vespres, acte d'un vertader sentit espiritual. A la posta de sol, la cavalcada torna a ser als carrers per fer les Corregudes a sa Plaça i el Caragol de Sta. Clara.

El dia de Sant Joan és fa la Missa dels caixers a la Catedral. Després, els caixers es van arreplegant amb el fabioler al capdavant i una vegada reunits van sortint a la plaça cap els carrers del poble a celebrar el tradicional "Jaleo". Els caixers fan botar els seus cavalls mostrant les seves habilitats mentre sona una música típica, una jota molt coneguda a la regió interpretada per una banda de músics local. La gent participa d'aquesta festa ajudant a botar el cavall i donant ànims al seus genets com a símbol de poder i noblesa. A la tarda la cabalcada baixa al Pla, on espera la corporació municipal, que ha estat expressament convidada. Després de fer un primer cargol es fan els espectaculars jocs de l'ensortilla, carotes i córrer abraçats. Acabats els jocs es fa el darrer cargol i s'acaben els jocs. Més tard els cavallers surten de Cal Caixer Senyor i van a deixar el Caixer Capellà a casa seva, es pot sentir en silenci els darrers sons del tambor i el fabiol.

El dijous 25 de juny a la nit anem cap al passeig marítim a veure el castell de focs artificials, terrestres i aquàtics, i així despedim de festa, pensant tornar algun altre any.

Aquestes festes se celebren al llarg de tot l'estiu menorquí als diferents pobles de l'illa. Cada poble té les seves particularitats a l'hora de celebrar la festa. Les primeres festes en celebrar-se són les de Sant Joan a Ciutadella i les darreres les de la Mare de Déu de Gràcia a Maó.

Per animar la festa la beguda típica és la pomada, gin xoriguer més llimonada, i a gaudir del Jaleo!!

Via Ferrata Canal de Mora. Roc del Quer (Canillo, Andorra), 9 abril 2009

Retornem a les ferrates fent una via senzilleta i passada per aigua. Agafem la carretera de Canillo-Ordino que passa per sota del triangle rocós del Roc del Quer. Cinquanta metres abans del km 1 trobarem l’inici de la Via Ferrata, a peu de carretera.

Comencem pujant per una escala lligada a la roca, i seguim per uns esglaons de ferro incrustats a la roca que ens permeten pujar amb força facilitat. Hi ha un punt on em quedo bloquejada (Eva), de tant en tant em sol passar, sembla que no trobo cap bon recolzament pel peu, buff… sort que en Pau amb una empenteta per sota m’ajuda a resoldre aquest impàs. Passem dos trams horitzontals equipats amb cable que ens acosten a la canal de Mora. Superem diferents resalts equipats amb esglaons i trams caminant, o bé grimpant una miqueta. Caminem pel rierol i intentem posar els peus damunt les pedres però, de mica en mica la canal es va tancant i començem a notar que l’aigua que va caient de la canal ens mulla. Ahir va nevar i ploure per aquestes contrades, així que ens esperem el pitjor! Pujem pels esglaons la paret de la canal que ens obliga a creuar cap a l’altre paret per continuar la ferrata i passar just per on l’aigua baixa amb força. Un cop superat aquest tram fàcil i divertit, una mica molls arribem a un bosc. Tenim dos camins: a la dreta l’escapatoria cap a la carretera de Canillo-Ordino, i cap a l’esquerre per continuar la ferrata. Decidim continuar, és clar! Caminem uns 300 m. pel bosc, hi ha algunes plaques de neu, però podem caminar bé. Arribem a l’aresta del Roc del Quer i continuem aquest tram equipat amb esglaons fins arribar al mirador del Roc del Quer. Les vistes són magnífiques, en un dia assoleïat i clar, i divisem tot Canillo amb les seves muntanyes nevadotes. Fem alguns estiraments, perque no sigui dit, i ens hidratem una mica.

Iniciem el descens per un camí que puja una mica fins que trobem a mà dreta un caminet que baixa fins a Canillo. Una altra ferrata anotada a la nostra llista!

Dificultat: mitjana
Desnivell: 330 m.
Recorregut: 2.900 m.
Horari aproximació: 5 min.
Horari itinerari: 1 h.
Horari descens: 45 min.

Deixem pendent la via ferrata Directísima del Roc del Quer, aquesta és més difícil amb més trams aèris i espectaculars.

La Cerdanya, setembre de 2008

L'endemà de la Diada de Catalunya emprenem el nostre viatge cap a la Cerdanya francesa. El nostre objectiu és assolir el cim del Carlit (2.921m), el més alt del Pirineu Oriental. Ens llevem a les 7.00h del matí, esmorzem per agafar forces i ens dirigim cap a l'Estany de les Bolloses (2.000m), on es pot arribar en cotxe. Fa molt mal temps, comencen a caure algunes volves de neu, hi ha molts núvols, això no pinta massa bé per poder fer l'ascensió. Deixem el cotxe enrere i comencem a creuar la presa de l'Estany. El paisatge és preciós, però ja comença a quedar una mica emblanquinat. Em sembla que això és complica... Les muntanyes que ens envolten estan totes cobertes de neu i els núvols s'hi enganxen amb força. Comença a fer fred, molt de fred... no anem massa ben equipats, això no ens ho esperàvem! Se’ns glacen les mans, les orelles i els nas. Anem seguint una estona més però ja veiem que serà impossible fer l’ascensió al cim degut a les inesperades inclemències meteorològiques per a la època que ens trobem. Fem una volta per la zona plena de llacs i retornem a l'Estany de les Bolloses i al cotxe. Excursió d'unes 3h. Llàstima, ens queda el Carlit pendent per a una altra ocasió.

Hem de pensar alguna activitat alternativa. A l'Edgard vingut expressament des de Madrid no el podem deixar així! Per fer-nos passar el fred anem a uns Banys Termals naturals que es troben per la zona. Al bell mig del bosc, sota una roca, brolla aigua calenta i sulfurosa de les profunditats de la terra, que en forma de cascada regalima pel llom de la muntanya entre banyeres artificials. Ens permetem el luxe de fer un bon bany calentó en unes contrades idíl•liques i prou desconegudes per la bellesa que ens deleita el paisatge.

Un cop relaxats, decidim emprendre alguna activitat física per arreglar la jornada. Anem cap a Lló, on farem la Via Ferrata de les Escaldilles, enclavada en una immensa paret de roca que contempla el naixement del riu Segre. No fa gaire han fet aquesta via de pagament i alhora obligant-te a llogar el material, per la qual cosa venir equipats amb el propi material ens ha servit de ben poca cosa. La Via comença en una llarga passarel•la que et porta a l'altre costat de la carretera, just al costat del riu Segre. A partir d'aquí ja comença l’ascensió, aquesta vegada farem la via difícil, les Llises dretes (l'altre vegada ja vàrem fer la fàcil). Té alguns passos bastant aeris, que ens fan notar la sensació d'estar ben penjats de la roca, així com diversos trams de flanquejos. El punt més vertical i complicat està equipat amb un tauló de fusta pels peus, que rellisca, però ens en sortim airosos, sobretot l'Edgard que s'estrena en el món de les Ferrates i sembla ben bé que ho hagi fet tota la vida! A dalt ens trobem l’Ermita romànica de Sant Felip (1.649m), en runes, i unes vistes amplies de la Cerdanya a punt de pondre’s el sol. S’acaba la jornada, ara només en queda anar a sopar. Ens esperen uns bons formatges francesos per desfer en una fondue, mmm... mmm... Bon profit!

Travessa pel Pirineu occidental català, agost de 2008

Mapa Topogràfic amb el dibuix del recorregut del conjunt de les jornades.

Jornada 1: Refugi Colomers (2.135m)

Iniciem la nostra aventura a la Vall d’Aran on abandonem el cotxe als Banhs de Tredòs (1.750m). Ens carreguem les pesades motxilles a l’esquena i comencem a caminar en direcció al nou Refugi de Colomers (2.135m). Fa sol i molta calor. L’ascensió fins al refugi és molt bonica i el paisatge és realment preciós. El contrast dels diversos colors verds ens relaxa, ens ajuden a desconnectar i ens motiven per a començar a realitzar el reportatge fotogràfic. Però després d’una hora caminant amb 8 quilos a l’esquena, la nostra sort ha sigut veure aparèixer del no res en Josep, el guarda del Refugi de Colomers, amb el seu Mitsubishi 4x4. En Josep s’ho ha currat i ens ha carregat les motxilles fins més amunt, al pàrquing del guarda. Ens ha semblat volar! Hem recuperat les motxilles i l’últim tram fins al refugi ha passat ràpid. Primer hem arribat en el refugi antic de Colomers a on en Pau hi havia treballat tres estius (99-00-01) i després pocs metres més endavant arribem al nou refugi recentment estrenat. En Sergi, també guarda del refugi, ens ha rebut amb un parell de cerveses ben fresques i ens ha ensenyat les noves i modernes instal·lacions. A les 19:00h, el nostre primer sopar a més de 2.000 metres. El menú és una de les poques coses que no han canviat, sopa calenta de fideus, llenties, truita de riu, amanida i poma, tot un clàssic a Colomers. Les bones costums no s’han de perdre mai! Preparem el llit, estrenem els nous sacs de dormir d’expedició (aguanten fins a -8 graus) i cap a dormir que demà ens espera una llarga jornada. Bona nit i fins demà...

Desnivell: 400m
Temps: 2.30h

Jornada 2: El Gran Tuc de Colomers (2.936m)

Ens llevem aviat i esmorzem un cafè amb llet, cereals, i unes bones torrades amb mantega i melmelada. Ja estem preparats, la jornada d’avui promet. La meteorologia no sabem si ens acompanyarà, cel ennuvolat i molta boira. Ens decidim a sortir del refugi i caminem vorejant els llacs que caracteritzen el Circ de Colomers. El nostre primer coll d’alta muntanya és el Portal de Colomers (2.729m) que ens aproxima a l’objectiu de la jornada, el Gran Tuc de Colomers (2.936m). Aquest últim tram es caracteritza per inacabables grans blocs de roca que hem de superar un a un, sort dels pals que ens ajuden a no desequilibrar-nos i seguir amb èxit. Al llarg de la caminada ens hem creuat amb una família d’isards que saltaven els blocs de roca amb gran agilitat, destresa i sense pals... Alguna cosa es mou entre les roques, una marmota! 5h caminant i gairebé tocant els negres núvols que ens han acompanyat durant l’ascensió fem cim, i quin vent que fa! Després de l’humil però sofert rècord de l’Eva desfem el camí per tornar al refugi. Els genolls no perdonen l’intens treball d’estabilitat articular que han hagut de fer sobretot en el descens. Arribem al refugi 10 hores després de la marxa satisfets del nostre cim però esgotats i afamats.

Desnivell: 800m
Desnivell acumulat: 1.200m
Temps: 10h

Jornada 3: Refugi de Ventosa i Calvell (2.220m)

Ens acomiadem dels guardes del refugi de Colomers, ens han cuidat molt! Emprenem la marxa i ens dirigim cap al següent refugi. La jornada d’ahir va passar factura i els nostres genolls en queden ressentits, per la qual cosa, la fisio de l’expedició posa un embenatge neuromuscular (Kinetape) als genolls més malmesos per a protegir l’articulació per a la resta de les jornades. La meteorologia manté el cel ennuvolat i la previsió no és esperançadora. Seguim el GR-11 cap al Port de Caldes (2.550m) i descendim passant per l’Estany des Monges al peu del Montardo. Cim que queda pendent per a una propera ocasió. En aquest punt ens desviem cap al següent refugi i aprofitem aquesta jornada curta i sense complicacions tècniques per fer fotos de la flora i la fauna que ens envolta. Les granotes en són les protagonistes. Arribem al Refugi Ventosa i Calvell amb l’Estany Negre al seu peu. Aquest refugi ens sorprèn per la seva estructura de fusta que cobreix terra, parets i sostre, un refugi molt tradicional i acollidor.

Desnivell: 584m
Desnivell acumulat: 1.784m
Temps: 6h

Jornada 4: Refugi de l’Estany Llong (2.000m)

El dia comença amb fort vent. Hem sortit a les 8.30h en direcció al Coll de Contraix (2.745m), el més dur de la ruta dels Carros de Foc (la travessa dels refugis del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici). Passem per la zona de prats verds de l’Estany de Colieto a on hi ha el desviament cap a Punta Alta de Comalesbienes (3.013m), un dels cims més alts de la zona que també deixarem per a una altra ocasió. Observem alguna àguila reial i el mític trencalòs sobrevolant les zones més altes dels cims. Seguint la ruta fitada iniciem la pujada al Coll de Contraix després de superar amb dificultat innombrables blocs de roca que ens fan avançar molt lentament degut al fort desnivell que presenta aquest tram. Un cop arribat a l’estret Coll se’ns presenta un descens complicat, llarg, dur i entre blocs de pedra que aguditza el fort vent que ens ve de cara. En un moment determinat hem pogut aprofitar una placa de neu per improvisar una esquiada sobre botes i evitar els grans blocs de roca. Seguim la ruta vorejant per la seva dreta l’Estany de Contraix que ens obre la porta a les Raspes de Contraix, un fort descens amb molt de vent que ens duu muntanya avall. El paisatge abrupte i feréstec característic fins ara ha canviat, han aparegut avets, pins negres i vegetació que denota que ens aproximem a la Vall d’Aigüestortes. Finalment topem amb la pista forestal que ens condueix al cap de nou hores i mitja fins al Refugi d’Estany Llong (2.000m), el més petit dels refugis que ens han acollit.

Aquesta ha estat la jornada més dura i difícil però una inesperada, grata i necessària sorpresa ens espera a l’arribada. Per uns còmodes eurillos ens han permès gaudir del màxim plaer que mai ens haguéssim imaginat a aquelles alçades i després de quatre intenses i suades jornades. Tenim 7 minuts (ni un més ni un menys) d’aigua calenta per dutxar-nos a fons.

Sopem, fem la partida de cartes i sortim a rentar-nos les dents. Es mou alguna cosa i el frontal il·lumina dos punts que brillen entre la foscor. Algú ens està observant... es mou i s’apropa. Sense por també ens hi acostem i l’il·luminem amb més força. És una guineu!

Ara a recuperar forces i a descansar. Bona nit a tothom!

Desnivell: 700m
Desnivell acumulat: 2.470m
Temps: 9.30h

Jornada 5: Refugi d’Amitges (2.380m)

Ens llevem amb pluja al Refugi d’Estany Llong. Decidim emprendre la marxa ben equipats per les inclemències meteorològiques. La intensitat de la pluja disminueix, però la boira ens impedeix, durant tot el recorregut, gaudir dels magnífics paisatges que ens envolten. Avui toca jornada fàcil i curta i les nostres cames ho agraeixen. Seguim la pista forestal passant per l’Estany Llong i ràpidament remunta cap al Portarró d’Espot (2.428m). Seguim la marxa fins trobar un desviament al mirador de l’Estany de Sant Maurici però decidim seguir la ruta perquè degut a la boira pixanera no el podrem veure en la seva màxima esplendor. Continuem el camí fent fotografies a la flora i la fauna, el paisatge és idíl·lic, sembla tret d’un conte de fades. Ens trobem rodejats d’altes i grans muntanyes que de tant en tant es deixen veure entre la boira, i envoltats de petits rierols i cascades que dibuixen una geomorfologia ben característica. Ben aviat arribem al Refugi d’Amitges (2.380m).

Des del refugi veiem les Agulles d’Amitges, espectaculars muntanyes afilades, i al fons de la Vall, tenim el mític massís dels Encantats.

Desnivell: 650m
Desnivell acumulat: 3.120m
Temps: 4h

Jornada 6: Tornada a casa

El despertador sona ben aviat, a les 6.45h perquè ens espera una dia llarg de tornada a casa. Però una sorpresa inesperada ens dóna el bon dia. És tot blanc, està nevant! Hi ha tanta boira i cau tanta neu que no veiem ni les Agulles, ni els Encantats, ni l’Estany d’Amitges amb la seva presa que queda tot just a 50 metres. La gent no s’acaba de decidir però nosaltres, els més valents, ni les inclemències del temps ens aturen i decidim emprendre la marxa. Ben abrigats comencem a caminar trepitjant la manta de neu que ha caigut durant la matinada i que segueix caient sense parar. Com a bons expedicionaris obrim traça seguint el GR-11 cap al Port de Ratera. Avui volíem fer el Tuc de Ratera (2.857m), però el temporal de neu, boira i vent que se’ns presenta ens obliga a reduir el ritme prou bo que dúiem i a descartar fer el cim. El fort vent no ens deixa avançar i la intensa tempesta de neu se’ns clava a la cara com si fossin agulles, aquest és el moment més crític però seguim les fites que van apareixen darrera la boira i a poc a poc però sense parar arribem al Port a on la tempesta ens rep amb la seva màxima intensitat. A partir d’aquí comencem el descens i de la mateixa manera el vent, el fred i la boira deixen de ser tant intensos, la neu continua caient. Ho hem superat amb èxit. Sort de les botes i la jaqueta Gore-tex però els pantalons no ho resisteixen i el fred ens cala a les cames.

Tornem a ser al Circ de Colomers i segueix nevant però ja és una altra cosa. Passem a prop del Refugi de Colomers i ja no neva ni fa tant de fred, ens anem recuperant. Ara ja només ens queda seguir la pista forestal fins a on fa sis dies vam deixar el cotxe, els Banhs de Tredós. 5 hores de travessa, ens n’hem sortit! Quina aventura més emocionant... amb una mica de por durant la forta tempesta de neu, però ha valgut la pena. El paisatge nevat és preciós.

Desnivell: 580m
Desnivell acumulat: 3.700m
Temps: 5h