Per fi ha arribat el dia. Han estat dies d’entrenament i llargues jornades de muntanya pirinenca per la preparació física i tècnica per tal d’encarar amb la millor preparació l’ascensió al Càstor i al Montblanc. La canal Sàbat i Amagada, la Canal de l’Ordiguer, la Canal Vermicelle i la travessa pel Parc d’Aigüestortes i Sant Maurici d’aquest estiu no han fet més que sumar per a la culminació alpina del 2011. L’Oriol, el Nué, el Francesc i jo mateix formem l’expedició.
El Montblanc ens dona la benvinguda a l’arribar a Chamonix. Massís blanc i majestuós el que creix pronunciadament des de la Vall de l’Arve.
Abans del Montblanc, però, el nostre guia i amic Francesc Sàbat ens ha preparat una primera jornada d’aclimatació. El cim del Càstor es converteix en el nostre objectiu per aconseguir una bona aclimatació per posteriorment intentar coronar el cim més alt dels Alps i de l’Europa Comunitària. Passem el túnel del Montblanc en cotxe i ens hi aproximem per la Vall italiana d’Aosta.
A destí, iniciem l’aproximació al refugi Quintino Sella on superem gran part del desnivell amb un telefèric i un telecadira que ens puja fins a la cota 2.600m. El camí a peu des d’aquest punt està molt ben senyalitzat i té una part final de grimpada fàcil però aèria i en alguns trams equipada amb ferro i algun pont de fusta. Tot arribant al refugi, situat a 3.585m, i al peu de la glacera, ja visualitzem l’itinerari que ens espera per demà.
Ens llevem ben aviat, a les 4h de la matinada per encarar el cim. La nit l’hem passat sense dormir massa però passar aquestes hores a més de 3.500 metres ja suma en la nostra aclimatació.
De nit i amb el frontals, ens abriguem, ens calcem els grampons i iniciem la pujada al Càstor. L'estat de la neu és perfecte i la primera rampa per la glacera és suau però hem d’anar “saltant” algunes esquerdes. Ben aviat la pendent comença a fer-se notar i entrem en calor. Quan el dia comença a clarejar, iniciem el darrer tram del Castor que és molt espectacular per la llarga cresta glaçada, estreta i aèria que en alguns trams llargs no fa més de dos pams d’amplada, just per clavar-hi el grampó i avançar a poc a poc.
Els nostres passos són lents, la respiració és acompassada i intensa per tal de suplir la falta d’oxigen que es nota al pulmons, i la tensió i l’atenció creix a mesura que ens apropem al cim i la cresta s’afila.
La sensacions han anat millorant a mesura que avançaven els nostres passos però això no treu que haguem d’apretar el cul per la impressió que fa la cresteta. En una mica més de 3 hores arribem al cim.
L’ascenció és un èxit, l’aclimatació és bona, la companyia ha estat excel•lent i el guia immillorable, que més es pot demanar? El Montblanc! Propera parada.
El Montblanc ens dona la benvinguda a l’arribar a Chamonix. Massís blanc i majestuós el que creix pronunciadament des de la Vall de l’Arve.
Abans del Montblanc, però, el nostre guia i amic Francesc Sàbat ens ha preparat una primera jornada d’aclimatació. El cim del Càstor es converteix en el nostre objectiu per aconseguir una bona aclimatació per posteriorment intentar coronar el cim més alt dels Alps i de l’Europa Comunitària. Passem el túnel del Montblanc en cotxe i ens hi aproximem per la Vall italiana d’Aosta.
A destí, iniciem l’aproximació al refugi Quintino Sella on superem gran part del desnivell amb un telefèric i un telecadira que ens puja fins a la cota 2.600m. El camí a peu des d’aquest punt està molt ben senyalitzat i té una part final de grimpada fàcil però aèria i en alguns trams equipada amb ferro i algun pont de fusta. Tot arribant al refugi, situat a 3.585m, i al peu de la glacera, ja visualitzem l’itinerari que ens espera per demà.
Ens llevem ben aviat, a les 4h de la matinada per encarar el cim. La nit l’hem passat sense dormir massa però passar aquestes hores a més de 3.500 metres ja suma en la nostra aclimatació.
De nit i amb el frontals, ens abriguem, ens calcem els grampons i iniciem la pujada al Càstor. L'estat de la neu és perfecte i la primera rampa per la glacera és suau però hem d’anar “saltant” algunes esquerdes. Ben aviat la pendent comença a fer-se notar i entrem en calor. Quan el dia comença a clarejar, iniciem el darrer tram del Castor que és molt espectacular per la llarga cresta glaçada, estreta i aèria que en alguns trams llargs no fa més de dos pams d’amplada, just per clavar-hi el grampó i avançar a poc a poc.
Els nostres passos són lents, la respiració és acompassada i intensa per tal de suplir la falta d’oxigen que es nota al pulmons, i la tensió i l’atenció creix a mesura que ens apropem al cim i la cresta s’afila.
La sensacions han anat millorant a mesura que avançaven els nostres passos però això no treu que haguem d’apretar el cul per la impressió que fa la cresteta. En una mica més de 3 hores arribem al cim.
L’ascenció és un èxit, l’aclimatació és bona, la companyia ha estat excel•lent i el guia immillorable, que més es pot demanar? El Montblanc! Propera parada.
1 comentari:
Pau, deu ni do!! L'enhorabona, segur que ha estat una experiència inoblidable!!
Publica un comentari a l'entrada