Calendari del Viatge a Indoxina, estiu de 2010

Tailandia - Cambodja - Vietnam

Avui és dia 30 de juliol de 2010, comença la nostra aventura d’aquest estiu al Vietnam!


Història
La història de Vietnam està caracteritzada per una llarga llista d’invasions.

Al s.II aC. els van envair els Xinesos durant mil anys fins que el famós patriota Ngo Quyen va derrotar els seus exèrcits.

Entre els s. XI i XIII es va consolidar la independència del país sota la dinastia Ly. Molts enemics van atacar Vietnam durant aquest període (Xinesos, Jemers, Xams), però tots van ser expulsats.

Els Xinesos van tornar a fer-se amb el control del Vietnam el s.XV, els van robar els arxius nacionals (com aquí amb els papers de Salamanca) i els van sotmetre a una gran esclavitud. El filantrop Le Loi va preparar una revolta contra els Xinesos, va aconseguir la victòria el 1428 i es va proclamar emperador Le, considerat un dels grans herois del país.

Els primers mariners portuguesos van arribar a Danang el 1516 i durant les següents dècades van establir una colònia comercial a Hoi An. L’església catòlica aconseguiria en el Vietnam la seva segona major àrea d’influència a Àsia (la més important era Filipines, sota poder Espanyol durant 400 anys).

Degut als diferents aconteixements del s. XVII i XVIII el Vietnam es va veure partit en 2. Els poderosos senyors Trinh eren els últims reis Le que governaven el nord, al sud estaven els senyors Nguyen. El 1765 va esclatar la rebel•lió Tay Son i els senyors del sud van començar les seves conquistes cap al nord i Vietnam va tornar a quedar unificat amb Hué com a capital.

Els francesos van iniciar la seva activitat militar a Vietnam el 1847 i durant 4 dècades van aconseguir les 3 províncies orientals que formaven la Coxinxina. El govern colonial francès va realitzar ambicioses obres públiques com el ferrocarril de Saigón-Hanoi, tractant als Vietnamites de manera infrahumana. Durant tota l'època colonial francesa els anhels d’independència bullien sota la superfície. Els anticolonialistes més eficaços van ser els comunistes que van saber canalitzar la demanda de la població amb una distribució més justa de les terres. El 1941 Ho Chi Minh va crear la Lliga per la Independència del Vietnam, coneguda com Vietminh, que va realitzar nombroses activitats polítiques durant la Segona Guerra Mundial. Al 1945 Ho Chi Minh va formar el Comitè de Lliberació Nacional, la “Revolució d’agost” i va proclamar la independència (es va inspirar amb la Declaració d’Independència Americana, ironies del destí). Els 1946 els francesos van bombardejar Haiphong i als Vietminh se’ls va acabar la paciència, aquí va començar la guerra entre França i els Vietminh. França no va ser capaç d’aturar l’efecte dominó del comunisme i al final els francesos es van rendir. El dia següent es va començar a negociar la fi del conflicte a la Conferència de Ginebra. El sud va passar a mans d’un govern catòlic i anticomunista, i el nord comunista. Hanoi va anunciar la formació del Front de Lliberació Nacional, conegut despectivament com a Vietcong (Comunistes Vietnamites) i van enviar unitats de l’exèrcit per la Ruta Ho Chi Minh cap al sud. Els E.E.U.U. va veure clar que era el moment d’intervenir, ja que la guerra colonial francesa a Indoxina era part important de la lluita mundial contra l’expansió del comunisme. Van enviar soldats americans amb el pretext d’instruir les tropes locals en la potència de foc i per ajudar als pobles dels atacs del Vietcong. L’ofensiva del Tet va ser un moment decisiu de la guerra, el Vietcong va atacar a més de cent ciutats, inclosa Saigon i l’ambaixada d’EEUU. Les tropes americanes totalment desprevingudes van contraatacar massivament bombardejant ciutats amb efectes devastadors pel Vietcong. Encara que el Vietcong havia perdut la batalla va ser el punt d’inflexió. El cost de mantenir la guerra es va fer insuportable pels americans. Als EEUU les manifestacions contra la guerra van inundar els carrers.

Richard Nixon va ser escollit president al 1969 gràcies en part a la promesa de tenir un pla per posar fi a la guerra ”Doctrina Nixon”, és a dir, que els vietnamites del sud continuessin la guerra sense les tropes americanes. Els acords de pau de París van establir un alto al foc i la retirada total de les tropes americanes.
Avui en dia encara hi ha 300.000 vietnamites i 2.200 nord americans registrats com a desapareguts en combat.

El 1975 Vietnam del Nord va atacar per terra a gran escala, la invasió va provocar el pànic a l’exèrcit vietnamita del sud que sempre havia depengut dels nord americans. Les tropes van seguir avançant fins a Saigón, els tancs van derrivar les portes del Palau de la Independència de Saigón (Palau de la Reunificació). El general Duong Van Minh es va rendir formalment. Els comunistes van canviar el nom de Saigon per Ciutat Ho Chi Minh (CHCM). El nord s’havia d’afrontar a la fractura del país provocada per la guerra, des dels camps de mines sense identificar, els sistemes econòmics i les poblacions enverinades pels productes químics, i una població física i mentalment destrossada. Aquesta transició ràpida al socialisme va ser desastrosa per l’economia.

Durant la dècada següent Hanoi dependrà de la Unió Soviètica. En el tema polític les coses no van canviar gaire, però en el tema econòmic els Vietnamites van acceptar el lliure mercat.

Ha costat però el capitalisme va estan arrelat cada vegada més.

Les relacions de Vietnam amb EEUU han millorat els últims anys. La societat Vietnamita ha experimentat una profunda transició durant l’última dècada, el seu tan arrelat sistema polític, el comunisme, ha decidit pujar al carro del capitalisme. El resultat és una contradictòria barreja d’una economia ultraliberal (tenen llibertat per guanyar diners) i una política ultraconservadora (no tenen llibertat per opinar en el terreny polític); que ha deixat als Vietnamites ben confosos de quin tipus de país és el seu. Els vietnamites estan habituats a la lluita, són orgullosos i nacionalistes. De generació en generació s’ha respectat i venerat el Tio Ho (Ho Chi Minh) per la seva dedicació a la causa nacional. Però per les noves generacions Vietnam és un lloc on triomfar, ignorar les rígides estructures comunistes i sortir i passar-ho bé! El comunisme ha mort però existeix una espècie de dictadura capitalista i monopartidista. Una de les grans ironies és que és va intentar imposar un sistema comunista en un poble amb un gran instint competitiu per fer negocis. Negocis, treball i comerç és vida. Actualment el Vietnam s’ha convertit en el poble preferit pels inversors internacionals. Vietnam està de moda. Format per una població de 84 milions de persones, una producció anual de 32 milions de tones d’arròs i una producció de 200 milions de litres de nuoc mam (salsa de peix).