Cròniques taronges

Via ferrada de les Baumes Corcades, Centelles

2011-10-14T20:44:00.007+02:00

De tant en tant va bé agafar-te un divendres de festa per anar a fer una via ferrada que està molt concorreguda, i així evitar la massificació que ens han dit que hi sol haver.

Anem per C-17 direcció Centelles, seguim per la carretera C-1413 fins que agafem un desviament a la dreta direcció Puigsagordi i Mas Banyeres, i després ja està indicada la Via Ferrada. Aparquem just al inici on hi ha el cartell informatiu de la Ferrada. Agafem la pista cap a l’esquerra de marques grogues, caminem pel Cercle de les bruixes, una zona de xiprers plena de misteri... Passem per davant del Queixal corcat, una gran roca ben foradada. Deixem les marques grogues del camí i agafem les marques vermelles que ens indiquen la ferrada.

És la última via ferrada equipada a Catalunya. Consta de 3 trams diferenciats: l’espoló, el llarg flanqueig a través de les baumes corcades i finalment uns trams més extraplomats, amb unes bones vistes del poble de Centelles i el Montseny.

Iniciem la primera part per l’espoló (sinó es poden seguir les marques grogues i seguir pel camí). Trobem trams molt verticals i aeris, i alguns trams equipats amb passamans. Passem per davant de petites coves de pedra corcada que donen el nom a la Via.

Fins que arribem a un camí que seguim durant 1 Km que creua una pista asfaltada, fins trobar les marques vermelles que ens porten al segon tram (sinó seguim les marques grogues). Recentment s’ha obert una variant , el Pont Nepalí, un increïble pont de 50m. Hi ha 3 cables, un més ample pels peus, l’altre a nivell cintura per encordar-te conjuntament amb el 3 per damunt del cap per agafar-te i anar avançant de costat i amb paciència perquè es mou bastant. Superat amb èxit i amb l’adrenalina augmentada iniciem un llarg tram de flanqueig a través de les baumes corcades, trobem ressalts que pugem i després baixem, sense dificultat.

Continuem per un caminet que va guanyant alçada fins que tornem a trobar les marques vermelles (també hi ha les marques grogues d’escapatòria). Aquest tram és molt atlètic i aeri i el més complicat de la via, requereix força de braços, però està molt ben equipat i ens permet superar-lo amb èxit. Seguim per un caminet on gaudim de les vistes i tornem a reenganxar la ferrada. A través d’una barra metàl·lica pugem una escala que ens ajuda a passar un sortint de roca. Després uns altres trams extraplomats ens porten al camí que seguim i després del darrer tram atlètic arribem al Turó de Puigsagordi 972m.

Fem el descens del primer tram per la carretera asfaltada mentre degustem un entrepà i ens hidratem. Ens endinsem al camí de terra on desfem alguns dels trams de ferrada que abans hem pujat, amb algun tram de corda i escales de fàcil baixada.

Dificultat global: alta (amb moltes vies d’escapatòria pels que no ho veieu clar)
Desnivell total: 330 m
Recorregut: 2.500 m
Horari aproximació: 15 min
Horari itinerari: 3 h
Horari descens: 45 min

Via ferrada del Roc d’Esquers i Via Ferrada de Lló, Diada de Catalunya.

2011-09-11T20:15:00.002+02:00

Ja són les 20h de divendres, plego de treballar i marxem cap a Càldegues, la Cerdanya. Aquest cap de setmana de la Diada de Catalunya el passem amb l’Anna i l’Edgar (l’any passat també! però per Barcelona) que s’estrenen en el món de les ferrades.

Arribem ràpid, no hi ha trànsit. Sopem una bona amanida i pasta, i a dormir que demà ens espera una llarga jornada. Fa fresqueta, que s’agraeix molt.

Ens llevem a les 8h del matí, esmorzem, fem el cafetó i cap Andorra, a la zona d’Engordany, direcció el llac d’Engolasters. Anem a fer la via ferrada del Roc d’Esquers, una facileta per començar, perquè la puguin gaudir i , a poc a poc, entrar en contacte amb la roca de la muntanya. Primer de tot en Pau, el nostre guia, ens fa una molt bona explicació del material d’ús: l’arnés, el dissipador d’energia, els mosquetons, el casc... i com utilitzar-lo. Ens el col•loquem, comprovem que tot està correcte i comencem l’aproximació a la via. És una via llarga i divertida, transcórrer per una paret granítica que després fa un flanqueig a la dreta que superem amb facilitat, segueix un tram amb cadenes i diferents ressalts fins un tram més vertical i una mica aeri que ens porta fins a dalt d’una agulla, des d’on surt un pont nepalí (és curt, 5m) en direcció a l’espoló. L’últim ressalt és llarg i vertical. I ja arribem a dalt, genial, l’Edgar i l’Anna han superat molt i molt bé la seva primera via ferrada, enhorabona nois!! Seguim caminant per un caminet que puja força i fem una paradeta per menjar els entrepans i hidratar-nos. Un cop descansats ja comencem a baixar per una baixada de pedres. Ens refresquem els peus en un rierol i ja arribem a la carretera on hem aparcat el cotxe.

Dificultat global: mitja
Desnivell: 250 m
Recorregut: 530 m
Hora d’aproximació: 15 min
Hora d’itinerari: 2 h
Hora descens: 1 h

Anem a fer la visita rutinària a la zona de botigues d’Andorra (ja que estem per allà...) ens comprem alguna coseta al Viladomat i a les perfumeries Júlia.

Per celebrar que han aconseguit amb èxit la primera via ferrada ens conviden a sopar a la Formatgeria de Llívia. Uns cambrers molt amables ens serveixen la saborosa raclette de formatge que degustem amb ànsia acompanyada d’un tinto ribera del duero. També ens partim un filet de bou boníssim. Sopem de meravella! I a dormir…

Bon dia i bona Diada a tothom!! Aprofitem per descansar bé i a mig matí anem direcció Saillagouse fins a Lló, França. Farem la via ferrada de les Escaldilles que transcórrer per les gorges del riu Segre. Aquesta via és privada i et lloguen el seu material (no pots portar el teu) i et fan pagar, clar. Comença amb un pont penjant que passa per sobre del riu Segre, i segueix per un caminet cap a la dreta que es bifurca en la via fàcil de les llises de Lló, i la variant que agafem que són les llises dretes més difícils. Paret força vertical molt ben equipada, amb trams amb cadenes, i algun pas atlètic. Passem per damunt d’un tauló de fusta que patina força, sense massa dificultat. L’últim tram requereix una mica més de força de braços i de seguida ja arribem, a dalt hi ha la Capella Romànica de Sant Feliu, en runes. Hi ha unes vistes increïbles de la Cerdanya. Fa vent i decidim començar a baixar. Agafem el camí a l’esquerra que ens porta al poble de Lló i tornem al cotxe. Aquesta ferrada és una mica més complexa que l’anterior però l’Edgar i l’Anna l’han gaudit al màxim. Els hem portat a fer unes vies que sabíem que els agradarien, teníem l’èxit assegurat!

Longitud: 800 metres
Desnivell: 259 metres
Altitud inicial: 1.390 metres
Altitud màxima: 1.649 metres
Durada: 2,5 hores

Anem a dinar a una Brasserie a Saillagouse on ens fan un bon menú, i ja ens toca recollir i tornar cap a casa, i així hem passat un bon cap de setmana a la muntanya.

Montblanc (4.810m)

2011-08-31T21:33:00.000+02:00

En Construcció....

Càstor (4.228m)

2011-08-29T20:48:00.002+02:00

Per fi ha arribat el dia. Han estat dies d’entrenament i llargues jornades de muntanya pirinenca per la preparació física i tècnica per tal d’encarar amb la millor preparació l’ascensió al Càstor i al Montblanc. La canal Sàbat i Amagada, la Canal de l’Ordiguer, la Canal Vermicelle i la travessa pel Parc d’Aigüestortes i Sant Maurici d’aquest estiu no han fet més que sumar per a la culminació alpina del 2011. L’Oriol, el Nué, el Francesc i jo mateix formem l’expedició.

El Montblanc ens dona la benvinguda a l’arribar a Chamonix. Massís blanc i majestuós el que creix pronunciadament des de la Vall de l’Arve.

Abans del Montblanc, però, el nostre guia i amic Francesc Sàbat ens ha preparat una primera jornada d’aclimatació. El cim del Càstor es converteix en el nostre objectiu per aconseguir una bona aclimatació per posteriorment intentar coronar el cim més alt dels Alps i de l’Europa Comunitària. Passem el túnel del Montblanc en cotxe i ens hi aproximem per la Vall italiana d’Aosta.

A destí, iniciem l’aproximació al refugi Quintino Sella on superem gran part del desnivell amb un telefèric i un telecadira que ens puja fins a la cota 2.600m. El camí a peu des d’aquest punt està molt ben senyalitzat i té una part final de grimpada fàcil però aèria i en alguns trams equipada amb ferro i algun pont de fusta. Tot arribant al refugi, situat a 3.585m, i al peu de la glacera, ja visualitzem l’itinerari que ens espera per demà.

Ens llevem ben aviat, a les 4h de la matinada per encarar el cim. La nit l’hem passat sense dormir massa però passar aquestes hores a més de 3.500 metres ja suma en la nostra aclimatació.

De nit i amb el frontals, ens abriguem, ens calcem els grampons i iniciem la pujada al Càstor. L'estat de la neu és perfecte i la primera rampa per la glacera és suau però hem d’anar “saltant” algunes esquerdes. Ben aviat la pendent comença a fer-se notar i entrem en calor. Quan el dia comença a clarejar, iniciem el darrer tram del Castor que és molt espectacular per la llarga cresta glaçada, estreta i aèria que en alguns trams llargs no fa més de dos pams d’amplada, just per clavar-hi el grampó i avançar a poc a poc.

Els nostres passos són lents, la respiració és acompassada i intensa per tal de suplir la falta d’oxigen que es nota al pulmons, i la tensió i l’atenció creix a mesura que ens apropem al cim i la cresta s’afila.

La sensacions han anat millorant a mesura que avançaven els nostres passos però això no treu que haguem d’apretar el cul per la impressió que fa la cresteta. En una mica més de 3 hores arribem al cim.

L’ascenció és un èxit, l’aclimatació és bona, la companyia ha estat excel•lent i el guia immillorable, que més es pot demanar? El Montblanc! Propera parada.

Puig del Carlit

2011-08-23T21:17:00.000+02:00

Estem de vacances i encara encara que sembli mentida ens llevem a les 5h del matí per dirigir-nos, des de Càldegues (Cerdanya), cap a la zona de les Bulloses i coronar, per fi, el cim del Carlit (2.921m). Ho vam intentar fa uns anys però el mal temps ens ho va impedir. Aquesta vegada el temps esperem que ens acompanyarà. Ens traiem les lleganyes i carreguem motxilla petita amb els frontals.

El cel està esplèndid, estrellat sense cap núvol. Arribem amb cotxe fins al peu de la presa del llac de les Bulloses, sortosament hem arribat abans de l’hora que tanquen l’accés i t’obliguen a pujar-hi en autobús. Ja són les 6:30h. Comencem a caminar cap al Carlit, no hi ha ningú, silenci absolut, una vaca ajaçada a l’herba en dóna un bon ensurt, continuem la marxa seguint les marques grogues del circuit dels llacs. Amb 2 hores arribem a la falda del Carlit on ens avança un noi corrent. En aquest punt deixem el camí marcat del circuit i iniciem el tram final. Aquesta és una grimpada llargueta però fàcil, intentem seguir els punts vermells que marquen l'ascenció sinó la cosa es complica una mica més. Es gira un vent fort, i fem cim amb 3h. Unes vistes genials de tota la zona del Pas de la Casa d’ Andorra i del Cadí per una banda i del Puig Peric a França i el Canigó per l’altre. Des d’aquest punt es divisen 3 països.

Baixem ràpid perquè fa molt de vent i és una mica molest. Baixem grimpant amb compte, la pedra rellisca força. Mentre nosaltres anem tornant veiem el camí d’ascens del Carlit ple de formiguetes que és gent que forma una fila com si fos una possessor! la imatge és impressionant. Ens anem creuant contínuament amb una bandada de gent, és un no parar de francesos que van a fer el "seu" cim més alt de la zona. Per arribar al punt on tenim el cotxe tanquem el bucle pel circuit dels 12 llacs per gaudir del preciós paisatge. Tornem cap a casa amb el 7è cim de l’estiu, fàcil i molt recomanable per a tots els públics.

Ruta pels Refugis d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

2011-08-20T20:50:00.006+02:00

Jornada 1

Ens preparem les motxilles i cap a Espot, on comença la nostra ruta de refugis pel Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Deixem el cotxe al pàrquing de Prat de Pierró (una mica més amunt d’Espot, està indicat). Plou molt, comencem bé... anem seguint el GR 11 fins el Llac de Sant Maurici. Passem pel Salt de Ratera i ens fem la foto de rigor. Seguim cap a l’Estany de Ratera fins al XALET D’AMITGES 2.366 m. (on arriben Taxis 4X4). El temps ha millorat i tenim una bonica vista dels Encantats i els dos caçadors convertits en pedra. La Llegenda explica que els caçadors no van voler anar a missa i el Superior els va convertir en pedra.

Durada de la jornada: 2:30 h
Desnivell acumulat: 732 m

Jornada 2 (Cims del Tuc d'Amitges i Tuc de Saboredo)

Ens llevem, aquest any no ens ha nevat com fa 3 anys, i podem començar tranquil•lament la nostra ruta d’avui. Passem per l’Estany Gran d’Amitges fins al peu de les Agulles d’Amitges en direcció el Coll d’Amitges 2.760 m. Fem el Pic d’Amitges 2.848 m., fàcil i bonic, des d’on veiem el refugi on hem dormit amb els Encantats al costat. No en tenim prou i fem el Tuc de Saboredo 2.829 m., just a l’altre banda del coll, des d’on veiem el refugi de Saboredo i el Tuc de Sendrosa, propers objectius. Carenegem avall fins el Coll de l’Estany Gelat i voregem l’Estany Gelat i l’Estany Major de Saboredo en direcció al refugi. Hem de caminar ràpid perquè la boira comença a pujar i sembla que ens persegueixi, finalment arribem al REFUGI DE SABOREDO 2.310 m. És petit i molt acollidor, el guarda amb uns ideals molt clars ens explica com cada dia puja i baixa tot el menjar i les deixalles a l’esquena, pensa que l’helicòpter contamina massa si ha de fer tants viatges. Hem sopat de meravella, el Julio és un xef amb sentiments culinaris i ens fa un sopar que degustem amb la mateixa il•lusió que ell ens l’ha preparat. Persisteix una boira el voltant del refugi, no ens deixa gaudir de les vistes ni de les Llàgrimes de Sant Llorenç.

Durada de la jornada: 8h
Desnivell jornada: 598 m
Desnivell acumulat total: 1.330 m

Jornada 3 (Tuc de Sendrosa)

Ens llevem sense boira, un bon esmorzar ens dóna força per fer el Coll de Sendrosa 2.451 m. i fer l’ascensió al Tuc de Sendrosa 2.702 m. És fàcil i al final té un tram de grimpar força divertit. Baixem cap el Circ de Colomers seguint l’itinerari dels Carros de Foc. Anem fins l’Estany de Cabidornats (el del pluviòmetre) i fem una nedada refrescant i necessària. Passem la presa de l’Estany Major de Colomers i anem a veure l’antic refugi de colomers i el seu peculiar wàter amb vistes, i ja arribem l’actual REFUGI DE COLOMERS 2.138 m. Tot el dia somiant amb la típica truita de riu de Colomers i resulta que avui per sopar ens fan botifarra amb cigrons, oohhh... Sort que aquí sempre ens tracten tant i tant bé.

Durada de la jornada: 8h
Desnivell jornada: 613 m
Desnivell acumulat total: 1.943 m.

Jornada 4 (Tuc de Ratera)

Anem cap el Port de Ratera 2.594 m. per fer l’ascensió a un pic força emblemàtic de la zona, el Pic de Ratera 2.862 m. No té massa dificultat i des de dalt les vistes són magnífiques, per a mi les millors. Podem veure tot el Circ de Colomers a un costat amb l’Aneto a l’horitzó i tota la vall de Ratera i Sant Maurici a l’altre. De baixada seguim el GR 11 fins el Mirador de l’Estany de Sant Maurici i d’allà aviat arribem al REFUGI ERNEST MALLAFRÉ 1.893 m. Un refugi molt petit i una mica descuidat, el sopar és molt senzill i tenim la gran mala sort que ens toca l’home que ronca més fort del planeta just al nostre costat, buff..

Durada de la jornada: 8h
Desnivell jornada: 770 m
Desnivell acumulat total 2.713 m.

Jornada 5 (Pic de Peguera)

Ens llevem amb molta son, amb la sensació (i la realitat) d’haver dormit poc, però amb la il•lusió d’aconseguir un dels cims més alts de la zona. Ens dirigim cap el Prat de Monestero, bonic paisatge amb l’Estany de Monestero. Fem el Coll de Peguera (W) 2.718 m. per aquest coll ja que per l’altre cara és bastant més complicat fer el pic, hi ha una gran paret només assequible per a experts grimpadors o escaladors. Coronem el Pic de Peguera 2.980 m. (el rècord d’alçada per l’Eva). L’últim tram té una grimpada important, d’un grau mig de dificultat, on has de posar les mans a la roca en zones sense bones preses i amb caiguda lliure a cada banda, si més no impressiona. Arribant al refugi de Colomina passem pel Pas de l’ós, sembla impossible de baixar però hi trobem unes escaletes que van molt bé. Ens aturem a l’Estany de Mar, amb uns blocs de pedra blancs i una aigua d’un color blau que sembla la Costa Brava. Prenem una mica el sol i ens mullem els peus, l’aigua està gelada!
Voregem el Llac fins al REFUGI DE COLOMINA 2.420 m. És un paratge pelat, sembla la lluna.

Durada de la jornada: 8h
Desnivell jornada: 1.037 m
Desnivell acumulat total: 3.750 m

Jornada 6 (Pic de Saburó)

Ens fan llevar a les 6h del matí (ahir ens van dir que sinó no tindríem esmorzar, ja els hi val!) i mig adormits tornem a vorejar el llac, refem el pas de l’ós (de pujada no impressiona tant) i ens dirigim cap a la Collada de Capdella o de Saburó 2.668 m. Fem el Pic de Saburó 2.906 m., de fàcil ascensió amb un últim tram de grimpada maca i un bloc gegant de pedra impossible d’ascendir (d’uns 4 metres d’alçada) no ens permet tenir la sensació d’haver coronat realment el cim però les vistes són boniques. Dinem el picnic a l’Estany de la Llastra, ens banyem, prenem el sol i amb forces renovades continuem fins al REFUGI J. M. BLANC 2.318 m. Paisatge idíl•lic on els hi hagi.

Durada de la jornada: 8h
Desnivell jornada: 728 m
Desnivell acumulat total: 4.478 m.

Jornada 7

Avui ja tornem, seguim el GR 11 fins Estany de Lladres per la vall del riu Peguera. Anem recordant tot el que hem fet aquests dies... ens hem acabat fent amics de roncadors de rècord Guinness, una parelleta que ens conviden a un bon vi de la Rioja, ens hem trobat amb urbanites de Barcelona, hem conegut Maresmecs/ques que espero que algun dia ens tornem a trobar a Burriac per exemple, francesos poc tolerants, famílies amb molta il•lusió per la muntanya, personatges peculiars, molt peculiars, dones muntanyeres amb grans idees d’un món millor és possible, i tants d’altres però sobretot, que tots ells han fet que passem unes vacances genials envoltats del 6 cims que hem coronat i dels magnífics paisatges que ens han rodejat. Ens desviem a l’esquerra per l’Avetar, la nostra ment deixa de divagar quan veiem que estem rodejats de maduixers. Omplim una ampolleta tota de maduixes, mmm... fins que ja arribem al Prat de Pierró, on van començar les nostres vacances i on avui s’acaben.

Durada de la jornada: 4h
Desnivell jornada: 102 m
Desnivell acumulat total 4.580 m.

Sant Joan a Menorca

2011-06-19T23:00:00.010+02:00

Avui 19 de juny, diumenge abans de Sant Joan, comencen les celebracions de les Festes de Ciutadella amb el dia des be. És la sortida de s’Homo des be i la Junta de Caixers pels carrers per convidar a tothom a assistir a les festes del dia 23 de juny, hi esteu tots convidats!! Nosaltres no hi faltarem.

En Pau ja està a Menorca descansant i gaudint de la casa i l’illa, jo m'hi uniré el dimecres.

...

I per fi ja és el dia, agafo l'avió cap a Menorca!! només arribar a s'illa en Pau em ve a buscar i anem a veure la posta de sol al Cap de Cavalleria. Passatge idíl·lic per veure "es bollo". Mentre el sol es va ponent oferint-nos un cel esplèndid de colors, alguna cosa especial està succeint... en Pau se situa davant meu, em sorprèn i em fa emocionar recitant-me unes boniques paraules fins al punt que s'agenolla als meus peus en una inesperada i inoblidable declaració d'amor amb anell de compromís! uueeeeeee!! i per celebrar el nostre compromís em convida a sopar un bon arrós caldós a Cap Roig (i xipirons i ortigues de mar també), què més es pot demanar? Ha sigut genial Pau!!

Bon dia!! amb una alegria que recorre cada part del meu cos ens llevem relaxats i disposats a gaudir de la casa, mentre esmorzem un bon tros d'ensaïmada de crema. Xino-xano anem cap a la platja de Binibèquer, fa molt bon dia i la platja amb el seu xiringuito estan plens de gent encara poc bronzejada. A la tarda anem cap a l'aeroport a rebre la Mònica i en Jordi que arriben per unir-se a la festa i els portem cap a la platja de Binibèquer per pensar en el plàning d'aquests dies mentre descansem estirats sobre la sorra blanca. A un quart de deu del vespre estem preparats a la terrassa de casa amb una patates, unes olives i un gotet per començar a degustar el gin xoriguer amb Kas llimona mentre gaudim d'una bonica posta de sol. Passem per la dutxa i cap a Es Castell. Aquest és un poblet presidit per Cales Fonts, una petit port preciós amb un llarg passeig de botigues i restaurants. Després ens dirigim més enllà del poble fins a Cala Corb, al mític bar de Sa Cova amb música menorquina en directe que no oblidarem mai. És molt divertit l'espectacle que monten aquells "iaios" menorquins ben emocionats amb les seves cançons, "mááátala, mááátala, bang, bang..." jeje!! Passem un revetlla de Sant Joan ben diferent però molt ben acompanyats.

Bon dia de nou. Ens llevem tots a l'hora, una mica de cafè, ensaïmada de crema, torrades amb mantega i melmelada, per a tots els gustos. Tovallola, banyador i cap al sud de l'illa a la llarga platja de Binigaus. Tot i estar al sud es nota la tramuntana i busquem una zona arrecerada. L'aigua té un bonic color blau verdós, caminem cap a dins el mar i l'aigua encara ens arriba a la cintura, està ple de peixets, fem uns bons llargs nedant i sobretot crema de protecció solar que el sol apreta fort.

Avui és Sant Joan, i a la tarda tornem cap a casa a preparar unes ampolles de pomada i marxem cap a Ciutadella. Al capvespre es fa el replec de caixers i cavallers que forma la Qualcada per celebrar el tradicional “Jaleo”. Els caixers fan botar els seus cavalls i la gent dóna ànims als seus genets. Baixen cap a Es pla a fer els jocs de l’ensortilla, carotes i córrer amb els braços agafats. Hi ha molta gent gairebé no s'hi cap, són molt espectaculars aquests jocs i nosaltres estem ben bé al mig del "Jaleo", la gent empenyent per davant i per darrera per obrir pas al cavall que ve a gran velocitat, quina passada, és espectacular. I finalment el darrer toc de fabiol, que és un moment molt emotiu, mentre se sent de fons... "fins l'any que ve si Déu vol!". Ja havíem decidit prèviament que l'encarregada de conduir de tornada a casa seria jo, així que vaig deixar l'ampolla de pomada per una d'aigua a certa hora de la nit, esperant aquest moment... el guàrdia civil que ens para per fer el control d'alcoholèmia, sempre es posen al mateix lloc i paren a tothom, accedeixo a fer la prova, una mica nerviosa, ho reconec, bufo ben fort i... 0'0, prova superada amb èxit. Condueixo tranquil·lament per les fosques carreteres de Menorca amb el cel ben estrellat fins a casa i a dormir!!

Bon dia de ressaca! esmorzem i cap a Trebalúger. Aparquem a la urbanització de Cala Galdana. Allà caminem fins a Cala Mitjana i després cap a la platja de Trebalúger. Passem el matí tranquil·lament gaudint de la platja i dinem uns bons entrepans que ens em preparat al matí, sota el parasol, sort d'ell!! Aquesta tarda tornem a Ciutadella, la Mònica i en Jordi van a visitar una amiga de la Mònica que acaba de ser mare i nosaltres anem a passejar pels carrers de Ciutadella. Al vespre ens retrobem els quatre per anar a sopar al Triton, mític bar restaurant del port que no ens perdem mai!! xipirons, cargols de mar, pilotes amb tomàtiga... Mmmm... repetim de xipirons i menjant ens despistem, se'ns a fet tard, ostres els focs artificials! A les 23h fan els castells de focs que es poden veure des del passeig marítim. Ens fem un fart de córrer amb la panxa plena i arribem amb la traca final, oohhh... quina pena... ens els hem perdut...

Diumenge ens llevem aviat i ens dirigim cap a Fornells a fer braços. L'operació kaiak comença a la badia i el guia ens porta a cales petitones on només és pot arribar en barca i a una cova on fem snorkel i podem veure alguns peixos. Després de l'esforç de remar anem a recuperar l'energia consumida al Restaurant Es Cranc, on els simpàtics i divertits cambrers ens posen un pitet mentre ens serveixen una Caldereta de llagosta i un arrós caldós amb els que ens llepem els dits!! Molt recomanable. Amb l'estomac ple anem a descansar al Caló Blanc, una de les més petites. Tornem cap a casa a fer les maletes que en Jordi i la Mònica ja els toca marxar. Els portem a l'aeroport i amb molta pena ens acomiadem d'ells, ens ho hem passat genial, ens veiem a Barcelona parelleta!! Nosaltres tornem cap a casa, agafem unes patates fregides, una mica de gin xoriguer amb kas i tornem a celebrar una altra posta de sol a Menorca des de casa.

Bon dia, ens preparem uns bons entrepans i aprofitant que avui sembla que no fa tanta tramuntana anem cap al nord, a Cala Pregonda. És una de les meves preferides, m'encanta el fang vermellós que trobem de camí entre Binimel·là i Pregonda, mentre aguantem el sol que bull sobre nostre. Quedem embadalits de nou amb la bellesa d'aquesta platja amb la sorra de mil colors diferents i l'aigua tant transparent. A la tarda anem a passejar per Maó, on en Pau es compra unes albarques menorquines i després anem al Mercat a comprar formatge de Maó i tàperes. Fem un passeig pel port, està ple d'enormes iots i velers, quin luxe amb el que viuen alguns! Nosaltres que també som afortunats, tornem a sopar a la bonica casa i a descansar...

Avui ja ens toca marxar, recollim, fem les maletes i cap a l'aeroport que a les 11:30h surt l'avió. Espero que surti a l'hora que a la tarda ja treballo!!

Les minivacances s'han acabat, però han estat l'inici d'una nova etapa. Una sorpresa que fa que tornem promesos de l'illa de Menorca!

Com sempre diem, tornarem!

Setmana Santa a la Cerdanya

2011-04-29T13:18:00.007+02:00

Sortim el dijous a la tarda de Premià de Mar cap a Càldegues, la Cerdanya. No trobem gens de trànsit i a les 20:30h ja fem una parada al Carrefour de Puigcerdà per omplir bé la nevera. Un cop a casa sopem un pa amb tomàquet amb embotits, formatge de vaca i l’appenzell que tan ens agrada, tot acompanyat d’un Izadi (Rioja criança 2006), una delícia. Caiem molt ràpid al llit, un gran cansament s’apodera de nosaltres....

Ens llevem tard i esmorzem unes torradetes amb melmelada i un cafè. La previsió meteorològica augura mal temps, núvols i inclús pluja. De moment encara veiem el sol i decidim sortir en bici abans que arribin els núvols. Pedalem direcció l’estació de tren de Puigcerdà per la carretera, creuem pel pont de la via del tren i agafem un trencall a la dreta direcció Guils-Saneja. A 200m passem per un pont romànic a Sant Martí d’Aravó, compte amb el semàfor. Després del càmping entrem al poble de Saneja i ens dirigim cap a l’església. Seguim el GR fins al final del poble. S’acaba l’asfalt i trobem un tram pedregós (deixem una pista a la dreta que va a Iravals) és un tram amb força desnivell i força dur. He de baixar de la bici, no puc... fins que arribem a una carretera i l’agafem cap a l’esquerra direcció Gils, després seguim recte per una pista i entrem al poble de Gils. Veiem varies fonts en aquest poblet, és bonic. Fem una parada per recuperar forces, la pujada ha estat dura. Pensàvem fer una ruta més llarga però els ocells voleien baix i els núvols creixen i s’aproximen. Tornem enrere sobre les nostres pedalades però ens desviem en un petit camí per on hi passa un Rierol fins a La Tor de Querol. A partir d’aquí, ja circulem per camí asfaltat i seguim la via del tren pel pla d’Enveig. Des d’aquest petit poble surt una carretera direcció Ur i ja està indicat per carretera la tornada cap a Càldegues. El temps ens ha respectat. Arribem a casa perfecte per fer una mica d’estiraments i dinar un bon tros de carn amb amanida.

Ens llevem l'endemà, és el dia de Sant Jordi. Anem a passejar per Puigcerdà, tota la zona del llac i la plaça de l’església a mirar llibres i olorar roses. Fem un petit descans per fer els canvis del Supermanager, que tot i no sé el nostre millor any no fos cas que se’ns oblidés! Després anem cap a Llívia, on hi ha una fira artesana pels seus carrerons. Passegem pel poblet francés de Saillagouse i visitem Err (hi ha un parc d'atraccions aquàtiques que obren a l'estiu, ideal per a nens).

Avui anem cap a Andorra, a prop de Sant Julià hi ha un poblet que és diu Santa Coloma, allà farem la Via ferrada de Sant Vicenç d'Enclar. Al arribar a Santa Coloma hi ha una rotonda ovalada, en forma de 8, la passem i més enllà ja ens indica la direcció de la via ferrata. Hi ha uns bancs de fusta i el panell informatiu de la ferrata. Comencem pujant per un bosc uns 15 minuts seguint les marques grogues. Duració ferrata: 1:30h. Aquesta via està molt ben equipada, per això és ideal per la majoria de principiants però hi ha un pas força desplomat que requereix força de braços, es tracta de passar-la ràpid per no cansar-te i un cop passada pots descansar per poder continuar. Hi ha trams que estan equipats amb cadenes, fem alguns flanqueigs i aprofitem l’esquerda de la roca per posar els peus i seguir avançant. A l’arribar a dalt ens trobem amb la bonica Ermita de Sant Vicenç d'Enclar i les immenses vistes que ens ofereix. Hi va haver uns despreniments per sobre la tartera importants el 2008 i en el camí de descens s'ha d'anar en compte no ficar-s’hi perquè hi ha camins tallats amb la indicació del camí correcte. Anem baixant pel caminet entre la tartera durant uns 20 minuts. Perfecte, una altre ferrata a la nostra llista personal!

Ara a mirar botigues per Andorra, que no sigui dit! Un cop tornats a la Cerdanya, l'esforç físic d'avui el compensarem sopant una fondue de formatges (emental, appenzell i beaufort) exquisida!! Cada dia la cuinem millor!

Avui ja és dilluns de Pasqua, anem a Llívia a comprar una Mona i baixem a dinar amb la família. Bona Mona a tots!

Ruta de vins per la Rioja

2011-03-20T18:19:00.006+01:00

Dinem uns espaguetis amb salsa carbonara i marxem ràpid, la Rioja ens espera. Passem a buscar la Cele i l’Alfons per Cabrils (uns experts en bodegues riojanes), ja hi som tots.

En Pau condueix durant unes 5 hores i a les 21h arribem a Haro, la Rioja Alta. Ens allotgem a una pensió cutre (Hostal Aragón) que està al Casc Antic, l’encarregada és una àvia treta d’una peli de por... Sortim a passejar cap a la Plaza de la Paz, amb una bonica glorieta al centre, a un costat de la plaça hi ha el Ayuntamiento de Haro i la Iglésia de Santo Tomás. Agafem un petit carreró just al darrera per anar a la famosa Herradura, que comença a la Calle Santo Tomás i fa la mitja volta, en forma de ferradura. Aquí trobem un munt de bars amb les tapes típiques de la regió, mengem des de pimientos rellenos, zapatillas, chistorra, orejas, bacalao con salsa i fins i tot tapa de pulpo, acompanyat d’uns bons criances D.O. la Rioja. Excel·lent gastronomia i millors vins!

Al matí anem de visita guiada (6€ per persona) a les Bodegas Muga, al centre històric del Barrio de la Estación. Ens ensenyen la luxosa bodega amb les barriques i el procés d’embotellatge. Ens expliquen les dues principals reaccions químiques que fa el vi: des de la fermentació alcohòlica on el sucre del raïm es transforma en alcohol gràcies a les llevadures en unes enormes tines de fusta, a la segona fermentació malolàctica que es fa en les barriques de roure on bactèries transformen l’àcid màlic en àcid làctic, per reduir l’acidesa del vi. Al final ens ofereixen una degustació d’un Muga blanc i un criança.

El dia anterior sopant entre tapes vam descobrir un vi que ens va agradar molt, Martínez Lacuesta crianza 2006 i decidim anar a visitar la bodega. Aquesta bodega estava al centre d’Haro i aquest any l’han traslladat a les afores, unes modernes instal·lacions que tot hi que encara no es poden visitar per les obres, un home de la família a qui vam caure en gràcia ens ofereix fer una visita i la degustació d’un Reserva 2004. Tot l’edifici és molt modern, la part que més ens impressiona és la majestuosa sala amb les barriques de vi, un “bosc” d’espectaculars columnes de formigó il·luminades estratègicament amb llum tènue que a l’arribar al sostre mantenen un arc fins la següent columna, sembla el sostre d’una catedral. Meravellós!

Dinem uns bocadillos especialitat d’Haro i un cafè per recuperar forces.

Ens dirigim cap a Bodegas Bilbaínas (8€), comprades pel Grup Codorniu, on ens ensenyen les enormes instal·lacions i baixem a les profunditats de la bodega per visitar els "calados". Ens expliquen tot el procés del vi mentre degustem 2 criances i un reserva. Ens fan olorar diferents pots amb olors característiques del vi, com olor a pebre, tabac, coco, cafè... costa d’encertar només fent servir l’olfacte!

Ja marxem d’Haro, anem cap a la capital de la Rioja, Logroño. Mentre gaudim del paisatge de les vinyes amb la superlluna que ens acompanya aquesta nit. Arribem al cap d’una hora i anem cap a l’hostal (Pension Villar, molt bé i barat) on ens allotgem, al centre mateix del casc antic. Sortim cap a la zona més típica, la famosa Calle Laurel, o “senda de los elefantes” (ningú marxa sense agafar una bona “trompa”). Fa dies que somio amb el Champi del Bar Soriano, mític i excel·lent pinxo. En Pau al·lucina com el cuiner prepara la planxa amb uns xampinyons força grossos, oli, mitja volta amb destresa i barreja secreta d’oli amb quelcom més, una gamba i ho punxa tot sobre una llesca amb molta molla de pa, increïble, és boníssim! Acompanyat d’un Martínez Lacuesta criança. La Cele i l’Alfons ens recomanen els Cojonudos del Bar Simpatia, també el pintxo de Foie, i al bar de les millors patates braves. Fins acabar al Pub del costat de l’Hostal ballant per fer baixar, una mica, tants pinxos que ens hem menjat. Bona nit!

Ens llevem aviat, agafem el cotxe i cap a la zona més septentrional de la Rioja Alavesa, anem a Labastida a la falda de la Sierra de Toloño trobem la Bodega Granja de Remelluri. És una granja situada en una zona privilegiada enmig d’hectàrees infinites de vinyes, és molt bonic. La visita es molt ràpida, van per feina i al final ens ofereixen una degustació del Remelluri Reserva 2005.

Agafem la carretera que passa entre els poblets de la Rioja Alavesa, preciòs, passem per Samaniego, Elciego i parem a Laguardia. Entrem per una de les portes de la muralla per endinsar-nos en els carrerons de Laguardia, on també degustem els bons pinxos i bons vins.

Aquest ha estat un gran cap de setmana de ruta amb bona companyia, pel bon vi i pels saborosos pinxos de la Rioja!

Cap d'any a Andalusia

2011-01-02T19:50:00.000+01:00

Ens conjurem la família Vilaplana per anar a passar el cap d'any a Andalusia i fer "teràpia familiar-motivacional". Ja ens toca que fa molt de temps que no fem un viatge conjunt. Evidentment, l’Eva s’apunta a la festa, només faltaria que sempre dona el punt de serenitat i alegria necessari.

Nosaltres arribem el dijous 30 de desembre a Sevilla, la resta de l’expedició Vilaplana (Oriol, Mercè i Nué) ja fa un parell de dies que corren per aquesta terra. Avui a dormir aviat que demà és el dia de l’home dels nassos.

L’últim dia de l’any ens dediquem a fer turisme per Sanlucar de Barrameda, un destí turístic d’estiu per excel·lència però que en aquesta època de l’any s’hi respira tranquil·litat. Hi anem per passejar pel seu passeig marítim i per fer uns tastets en els famosos bars de tapes i manzanilla. A la tarda intentem acordar una visita en alguna de les diverses bodegues de Jerez, però ens és impossible, està tot tancat el darrer dia de l’any per la qual cosa fem un passeig per Jerez, anem a comprar el sopar de cap d’any i tornem cap a la nostra base a Sevilla. A Sevilla ens allotgem en uns apartaments (apartamentossevilla.com) relativament cèntrics, que són força correctes en la relació qualitat-preu.

El sopar de cap d’any el passem en família tot desitjant-nos un millor i feliç any 2011. Ens fonem en una emotiva abraçada…

Els joves del grup, decidim anar a investigar la nit de cap sevillana i ens enduem algues sorpreses. La primera de totes és que hi ha la tira de taxis per Sevilla que van buits! Inaudit en un dia com avui a les nostres latituds! I la segona és la calle Betis, un punt de trobada per fer gresca i xerinola dels joves sevillans. La situació és realment surrealista, hi ha un munt de gent jove (posem-li entre 18 i 25 anys) que fan botellon al carrer, un macrobotellon on tots els nois duen vestit negre, camisa blanca i corbata, i les noies vestits de nit espectaculars. Tots ells amb el got de plàstic, les ampolles embolicades amb bosses del “carrefú” i bevent i xerrant tranquil·lament celebrant l’inici del nou any. És curiós perquè tot i la quantitat de gent present que forma petits grups, l’ambient que s’hi respira és de calma i tranquil·litat. Un cop observat aquest fenomen decidim tornar a dormir que nosaltres estem de minivacances i demà s’ha d’aprofitar bé el dia.

L’endemà fem visita a Cadiz, la part de la ciutat emmurallada. És dia 1 de gener i està pràcticament tot tancat i poc moviment de gent, per la qual cosa ens dediquem a caminar i recórrer els estrets carrers del casc antic. A la tarda anem a investigar el poble veí, San Fernando.

I per fi, arriba el dia 2 de gener a on fem la visita estrella d’aquest viatge, el Parc Nacional de Doñana. Abans fem una visita fugaç per les dunes de la costa propera a Matalascañas. Doñana és un espai natural protegit situat a Andalusia, que té una extensió de 53.709 ha, entre el Parc Natural de Doñana i el Parc Nacional de Doñana, comprèn una gran extensió de maresmes que acull durant l'hivern nombroses espècies d'aus aquàtiques, que cada any arriben als 200.000 individus. Hi treballen diferents institucions científiques que vetllen per un desenvolupament adequat de les comarques limítrofs i per la conservació d'algunes espècies molt amenaçades que hi habiten. Doñana es considera la més gran reserva ecològica d'Europa i està declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco. Fem una visita al parc amb un guia que ens acompanya amb un bus 4x4 i ens va explicant cada racó que veiem. Avui hem tingut mala sort i hem vist pocs animalons, i evidentment ni rastre del felí més famós d’aquestes contrades, el linx ibèric. Finalitzada l’excursió fem una visita ràpida al poble de l’Ermita del Rocio, famós per la seva romeria i la seva verge és un poble dels i pels cavalls que és el vehicle i l’individu protagonista d’un espai fet a la seva mida. Sense carrers asfaltats, amb amarradors de cavalls a totes les cases i fins i tot taules de bars a l’alçada dels genets.

L’últim dia de les vacances les passem de visita per Sevilla, “carrerejant” i menjant les tapes més típiques i exquisides que trobem.

Un bon viatge, per desitjar-nos un nou any 2011 ple de felicitat.

30è Aniversari Pau

2010-10-02T22:59:00.000+02:00

Demà faig 30 anys i l'Eva se m'endú cap a una destinació secreta i amb unes intencions indeterminades (per mi). M'ensumo que anem cap a la Cerdanya.

Efectivament, a les tantes de la nit de divendres arribem a Càldegues, sigui el que sigui que té preparat anar a Càldegues pels 30 anys ja és un bon regal pels sentits! Sopem a casa tranquil·lament i brindem pels meus 30 anys. La sobretaula és el moment que l’Eva ha triat per treure el pastís que ha preparat i ho aprofita per fer aparèixer un paquet embolicat, vaja el que tradicionalment es coneix com a regal. El moment de sospesar i obrir un regal és un d’aquests instants més màgics i que a mi m’agrada allargar... Ohh! Un àlbum de fotos amb els nostre millors moments! Que bonic i quina feinada! No s’ha deixat res! Entre fotos que immortalitzen vivències amb la família i amics també hi ha les nostres activitats, viatges i excursions.

Anem a dormir que sembla que demà al matí ha preparat alguna cosa i al vespre tinc sopar amb els amics a Barcelona.

L’endemà al matí, ja sóc oficialment de club super 3. Mentre preparo l’esmorzar, escolto un cop al vidre de la Terrassa... osti, sembla que algú està tirant alguna cosa a la terrassa... Al sortir a la terrassa i comprovar que està passant, em trobo amb la més gran de les sorpreses. A l’uníson criden una colla d’”energúmens” des del jardí! Han pujat tots els meus amics a fer-me una sorpresa!! Increïble, quina emoció.

Esmorzem tots junts a l’apartament i decidim anar als Banys de Dorres. Sembla ser que hi ha preparada alguna sorpresa més tard i hem de fer temps... Sortint dels Banys de Dorres ben relaxats em comuniquen que ara comença lo bo... em tenen espantat, ai, quina em deuen haver preparat...

Doncs tindré el plaer de passar els meus 30 anys acompanyat dels meus amics i amigues jugant un partit de bàsquet al Pavelló de Puigcerdà! Jeje que bo! Juguem un partit de bàsquet equipats amb una samarreta de bàsquet que han fet per la ocasió a la qual hi ha impresa una caricatura meva que ha fet la Marta, la meva tieta. M’encanta. Entre triple i triple només tinc paraules d’agraïment. La tarda la passem tranquil·lament junts mentre la gent va tornant cap a casa i d’altres ens quedem una nit més a Càldegues.

L’endemà retornem a Premià, però de cop i volta l’Eva es desvia cap al poble d’Olvan. Una altra sorpresa més! M’ha preparat una activitat de dues hores amb Segway de muntanya! Una nova experiència pels sentits. Realment és una sensació que s’ha de viure per entendre com funciona aquest artilugi. Però potser el que no cal és viure-la com jo que m’he fotut de lloros en un moment determinat i m’ha cruixit la carcanada. Ull, que ja tinc una edat ehh!!

Moltes gràcies a tots i totes per aquest cap de setmana que recordaré sempre!

Badia de Halong (Vietnam nord)

2010-08-20T20:12:00.001+02:00

Ens venen a buscar amb un mini bus a l’hotel, avui anem a Halong Bay. Un bon caramel per acabar les nostres vacances. Plou tot el trajecte, però just arribem a Halong i sembla que vol sortir el sol. La Badia de Halong va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1994 i està formada per més de 3 mil illes que sorgeixen de l’aigua del golf de Tonkin, formant una visió inigualable d’un paratge màgic i místic d’illes tallades per la naturalesa. Hi ha 500 vaixells turístics que naveguen per Halong Bay. La llegenda explica que les illes de la Badia de Halong van ser creades per una drac que vivia a les muntanyes i es va dirigir cap a la costa, es va submergir al mar i la seva cua va trencar les muntanyes creant les sinuoses illetes.

Anem fins l'Annam Junk, el vaixell típic que ens portarà entre les illetes durant 2 dies. És un preciós vaixell de poques habitacions, inspeccionem la popa i la proa, el bavor i l'estribor, i la terrassa amb tumbones que hi ha al terrat. Estem gairebé sols, només hi ha dues senyores més que viatgen juntes. Tenim un guia que ens acompanyarà i ens diu que ja tenen el dinar preparat, mengem una mariscada de cranc, cloïsses, un exquisit peix i fruites tropicals de postres. Deliciós.

Amb una barqueta ens apropen a una de les illes i pugem per una escalinata fins a un mirador on gaudim de les fantàstiques vistes de la Badia, és un dels llocs més bonics que hem estat i ens transmet sensacions úniques. L'illa té una platgeta i aprofitem per nedar i refrescar-nos de la forta calor que fa.

Estem tant fascinats que demanem agafar un Kayak per navegar entre les illes. Estar en una paratge com aquest, desperta una sensació indescriptible per a tots els sentits i sobretot visualment és una goig veure'ns rodejats de tantes illes petites sortides del mar com bolets sota les fulles.

Al capvespre, el cuiner de l'Annam Junk ens fa un petit curset de cuina i ens ensenya a cuinar els típics rotllets vietnamites amb paper d’arròs que degustem un cop ben embolicats, mentre gaudim de la posta del sol i el cel agafar games de colors vermelloses, liloses i blaves. Sopem marisc envoltats d’un paisatge màgic. Anem a l’habitació, ens estirem al llit i mirem a través dels grans finestrals. La vista ens regala un dels millors moments en un dels millors paratges del món mentre se’ns tanquen els ulls.

De bon matí, amb la sortida del sol i només obrir els ulls i veure on som se’ns posen els pèls de punta, per un cop la realitat ha superat els somnis, això és meravellós! Esmorzem i el guia ens porta a visitar unes grans coves il·luminades, plenes d’estalactites i estalagmites. Dinem a bord del vaixell de camí cap a la terra ferma. Ens brillen els ulls de l’emoció, això ja s’acaba.

L’autobús ens torna a Hanoi en un trajecte de 4h mentre tanquem els ulls i encara ens veiem rodejats d’illetes verdes interminables.

Aquestes darreres hores les invertim per anar de compres per Hanoi per inspeccionar els clàssics souvenirs que hem estat capaços d'esquivar fins a dia d'avui. Comprem polseres, postals fetes a mà, samarretes amb la bandera del Vietnam, una figura de fusta, en Pau es compra l’equipació del Barça d’imitació per 4 dòlars, molt ben feta per cert, i també comprem 2 motxilles falses North Face per 10$ pels nostres respectius germans. Cada dia les imitacions són millors. Dinem Pho a un lloc fashion amb música tecno, surrealista. Casualment aquesta mateixa tarda ens trobem amb l’Anna i l’Edgar, amb ells vam entrar al Vietnam pel Mekong i amb ells passem l’últim dia al Vietnam. Anem a fer una Bia Hoi (cervesa) per celebrar-ho, i ens porten a sopar plats vietnamites a un restaurant que ja coneixen del dia anterior.

Ara sí, últim dia al Vietnam. Ens llevem aviat, ens toca fer maletes. Volem de retorn cap a Bangkok (Tailàndia) a la mateixa hora que els nostres amics Anna i Edgar, així que compartim taxi (15$) fins l’aeroport.

Deixem enrere el fascinant viatge pel Vietnam. Vietnam, sempre et portarem dins el nostre record. Viatge increïble, de grans sensacions i noves emocions. Adéu Vietnam.

A Bangkok agafem un taxi tots 4 fins al centre (400 baths). Anem a visitar, finalment, el Palau Reial i les Pagodes del recinte (que se'ns havien resistit 20 dies abans). Ens perdem per les botigues del MBK, el més gran i famós centre comercial de la ciutat, on ens comprem texans d’imitació de bones marques per 17$. Aquest any hem anticipat les rebaixes. Sopem molt bé a un Japonès del mateix MBK. Es fa fosc, agafem un taxi amb preu pactat a 400 baths que ens porta a l’aeroport destinació... Barcelona!

Deixem enrere un viatge fantàstic, ple d'aventures, d'emocions, d'olors i gustos, de colors i dels records de tota la gent que hem conegut i amb els que hem tingut el plaer de compartir algun trosset de viatge. Però no ens posem sentimentals, el que tenim per endavant, estem segurs que serà tant o més apassionant del que hem viscut durant aquest dies a Indoxina.

Sapa (Vietnam nord)

2010-08-18T20:05:00.002+02:00

El trajecte en tren de Hanoi a Lao Cai podem dormir plàcidament fins que ens venen a despertar, són les 5 del matí, buff... Des de l'estació de Lao Cai agafem un autobús que amb 1 hora ens porta a Sapa.

Sapa és un petit poble en una vall, rodejada d’altes muntanyes amb interminables camps d’arròs posats de forma esglaonada. Una boira espessa avança entre les muntanyes creant un aspecte idíl·lic.

Esmorzem una miqueta i ja ens ve a buscar el guia. Un noi jove força simpàtic ens diu que el seguim, comencem el trekking. Anem en un grup amb una parella d’australians, uns altres d’escocesos, la Laura de Philadelfia i nosaltres. A les muntanyes de Sapa hi viuen unes ètnies minoritàries que, fora de l’època de collita de l’arròs, es dediquen ben aviat del matí anar cap a Sapa a buscar els turistes. Així doncs un grup de dones de la ètnia Hmong, vestides amb els seus vestits tradicionals ens acompanyaran durant tot el trekking. Ben espavilades elles s’adjudiquen a un turista cada una, i es converteixen amb les nostres inseparables. Així ens acompanyen, ens fan preguntes i ens agafen de la mà per ajudar-nos a passar pels llocs amb més difícil accés i sobretot perquè el terra està ple de fang i patina moltíssim! Nosaltres amb les nostres xiruques de marca anem patinant amb el fang i elles que porten unes xancletes de platja insignificants no rellisquen gens ni mica en aquest terreny tant irregular. Caminem tot el matí fins que arribem al seu poblat, allà ens venen les seves artesanies, ens acomiadem d’elles i anem a dinar. Després ens acompanyen dones d’una altra ètnia, la Dzao. Fins que arribem al Homestay on ens allotjarem aquesta nit amb tots els del nostre grup i aquí ens trobem un grup de catalans d’Ordal molt divertits. La família de la casa ens fan un bon sopar de rotllets vietnamites dels més bons que hem menjat, noodles, peix, tofu i acabem amb un xupito de licor d’arròs molt potent, mentre es va fent fosc gaudim del paisatge inoblidable que ens rodeja. Descansem mentre sentim com va plovent sense parar.

L’endemà ens donen esmorzar i ens acomiadem de la família que ens han cuidat molt bé, però amb els qual no hem parlat gens. El guia ens fa seguir la ruta entre el fang fins a una cascada d’aigua i passem tot el matí caminant rodejats de camps d’arròs. Això s’acaba, agafem una furgoneta que ens torna cap a Sapa. Passegem pels seus carrers i el mercat mentre no para de ploure amb intensitat.

Ens recull un autobús que ens torna cap a Lao Cai i allà agafem el tren. Ens acomiadem de tot el grup que hem anat junts aquest dies, ara toca seguir cadascú la seva ruta. El trajecte nocturn en tren cap a Hanoi passa ràpid, al vagó coincidim amb uns francesos, ens saludem cordialment i ens posem a dormir.

Arribem a les 5h del matí a Hanoi, un autobús ens hauria de tornar cap a l’hotel però no hi és, així que decidim, amb la motxilla a l’esquena, caminar uns 4 km fins al centre de Hanoi, hi ha un silenci indescriptible a aquestes hores. Veiem molts vietnamites amb xandall direcció cap al Llac, cada vegada n’hi ha més, és un espectacle veure’ls a tots direcció al Llac fent esport, uns fan tai-chi, altres amb música fan aeròbic, altres fan abdominals als bancs del costat del Llac, inclús altres porten aparells diversos per fer peses. Ens envolten centenars de vietnamites molt matiners disposats a fer esport una horeta i cap a les 8h van marxant cap a casa o la feina, digne d’admirar. Nosaltres anem fent la volta al Llac encuriosits per l’espectacle. Veiem un grup de gent mirant cap a l’aigua del Llac, no sabem què miren. Llavors recordem una Llegenda que explica que el cel va enviar una espasa màgica a l’emperador Le Loi que el va ajudar a expulsar els xinesos de Vietnam. El dia després de la batalla van trobar una tortuga gegant daurada nedant a la superfície del Llac, aquesta va aixecar l’espasa i aleshores va desaparèixer a les profunditats del Llac i la va tornar a les divinitats. Es diu que en l’actualitat hi ha tortugues gegants descendents d’aquesta daurada que viuen al Llac, es poden veure en comptades ocasions i porta sort a aquells que aconsegueixen veure’n una. Ens acostem encuriosits per mirar cap al Llac, no veiem res fins que de copi volta sorgeixen de les profunditats gran quantitat de bombolles d’aire, sembla que hi ha alguna cosa que es mou, i de sobte apareix a la superfície un cap gegant de tortuga que es torna a submergir. Els vietnamites contents ens desitgen sort, som afortunats per haver vist aparèixer la tortuga gegant, que sembla que li agrada que ens la mirem i surt unes quantes vegades més com si ens volgués dir alguna cosa. La llegenda té la seva part de realitat.

Hanoi (Vietnam nord)

2010-08-16T11:58:00.011+02:00

Arribem a Hanoi amb el tren (livitrans express tourist train) cap a les 4h de la matinada. Hem pogut dormir, però ens notem força cansats... Els taxistes ens atabalen tant que mig adormits marxem i comencem a caminar direcció al centre pels carrers estrets, solitaris i obscurs de l’actual capital del país. De sobte apareix un noi que ens ofereix allotjament en un hostel proper a bon preu, acceptem. Ens porta en moto durant 5 minuts fins que hi arribem; ens demanen els passaports i anem a veure l’habitació; petita però amb balconet, el primer que fem és posar l’aire condicionat, fa una calor insuportable i el soroll que fa l’aparell d’aire també. Així no podrem pas dormir. El noi del hostel no parla gens d’anglès i no entén (o no vol entendre) que no volem aquesta habitació. Sense pensar-nos ho més agafem els passaports del calaix on els té guardats i decidim marxar, a aquestes hores no estem per "històries". Un cop al carrer continuem caminant cap al centre, mentre es comença a fer de dia. Entrem a diversos hotels preguntant preus i finalment ens decidim pel Nam Hai I Hotel. Deixem les motxilles i sortim a descobrir Hanoi de dia. Estem al casc antic, al costat del llac Hoan Kiem.

Esmorzem un croissant i uns ous amb bacon i cafè a un bonic bar a la zona nord del llac. Passegem rodejant el llac fins el pont vermell The Huc (sol naixent) que ens porta fins una illa on es troba el Temple Ngoc Son (muntanya de Jade). En aquesta illa rodejada pel llac hi ha una tortuga gegant banyada d’or que simbolitza una llegenda. La llegenda explica que al s. XV el cel va enviar una espasa a l’emperador que va utilitzar per expulsar els xinesos del Vietnam. El dia següent de la batalla l’emperador es va trobar una tortuga gegant daurada que nedava pel Llac. La tortuga li va agafar l’espassa amb la boca i va desaparèixer en les profunditats del llac per retornar-la als seus propietaris divins. Actualment, es creu que hi ha algunes tortugues gegants però que surten a la superfície en comptades ocasions, i que porten sort a qui n’aconsegueix veure alguna. Avui no és el nostre dia de sort i no en veiem cap de gegant, només es deixen veure algunes tortugues petites.

Agafem un “xich lo” (ciclotaxi) que ens fa un bon passeig fins a la zona sud-est del llac on hi ha el Museu d’Història (10 VND amb el “carnet d’estudiant”). Hi ha una col·lecció de peces que va des de la Prehistòria fins a la lluita contra els francesos i l’inici del Partit Comunista. Va bé per fer un repàs de la l’historia del país i conèixer les diferents civilitzacions que han influït en la cultura i la història. Aquesta zona de la ciutat s'hi troben els majestuosos edificis dels Ministeris i les Ambaixades que contrasten amb la resta d’edificacions de la ciutat. Trobem luxoses botigues de grans marques com Gucci, Louis Vuitton... i restaurants de categoria que no es poden permetre les nostres humils butxaques. Veiem circular cotxes luxosos com Porsches, Bentleys i tot-terrenys que contrasten amb la quantitat de motos i bicicletes habituals dels carrers.

Tornem caminant fins el casc antic, fa molta calor i necessitem hidratar-nos molt. Anem a dinar al Bar Restaurant 69, una casa d’estil vietnamita ben restaurada, amb una carta essencialment vietnamita. Demanem suculents plats de peix amb lemongrass i steak beef amb arròs, mentre gaudim de música instrumental en directe, que ens evadeix del sorollós casc antic de Hanoi. A la tarda passegem pels carrerons del casc antic, el cor de Hanoi. Carrers estrets amb molt bullici, és com un gran centre comercial, ja que cada carrer està dedicat a algun producte. Trobem el carrer de les botigues de roba, de la seda, de la fusta, del cotó, de l’encens, dels barrets, dels ferrers, de les làpides, d’herbes medicinals, de les sabates, del bambú, del coure, del sucre, del peix, etc. Passem pel Mercat Dong Xuan, molt colorista i gran. Al costat, al llarg del carrer Pho Tanh Ha hi ha un tradicional mercat ple de vietnamites venent sucoses fruites tropicals, diversitat de verdures, i carns, peixos (tenen cubells plens de peixots i petxines) i granotes, que són executades i desbudellades davant nostre... és molt autèntic.

Anem a fer-nos una bona dutxa, per refrescar-nos de tanta calor i a posar-nos roba neta, avui anem al teatre. A la zona nord del Llac hi ha el Teatre Municipal de les titelles d’aigua (60 VND). Fan un espectacle amb titelles que es mouen sobre l’aigua i que representen històries del dia a dia i de les típiques llegendes com la de la Tortuga i l’Espasa. No és res de l'altre món, però s'ha de veure per la originalitat de l'escenari. Sopem al Little Hanoi I, recomanat a la Lonely Planet, mengem bé, però no té res d’especial.

Bona nit!

L’endemà al matí, en Xavi i la Sònia ens venen a buscar a l’hotel. Anem de visita obligada al Complex del Mausoleu de Ho Chi Minh, zona de peregrinació i el lloc més sagrat per molts vietnamites. El Mausoleu de Ho Chi Minh és un monumental edifici de marbre. Per visitar-lo fem una llarga cua formant dues files perfectes amb uns guardes vestits amb uniformes militars de color blanc fent passos militars que donen un aspecte autoritari, i que ens ordenen mantenir les nostres posicions, tot plegat força inquietant. A dins fa un fred que contrasta amb la calor sufocant de l’exterior. Ens fan passar ràpid pel costat del sarcòfag de vidre on descansen les restes embalsamades de Ho Chi Minh, tot plegat fa una mica d’impressió. Els visitants vietnamites mostren un profund respecte i admiració pel seu paper d’alliberador del poble vietnamita contra el colonialisme, i per la seva ideologia comunista. Al darrera hi ha el Palau Presidencial, uns bonics jardins amb un llac ple d’escarpes i la luxosa casa tradicional rural on Ho va viure durant una època. El Museu de Ho Chi Minh, ple de panells moderns amb missatges de felicitat, pau i llibertat, val la pena visitar-lo però cal tenir en compte l’horari perquè el migdia tanquen i, tot hi haver pagat l’entrada, els vigilants del museu ens tanquen els llums trepitjant-nos els talons, increïble, així que no sé massa que explicar d’aquesta visita tan ràpida del Museu. En aquesta zona també anem a visitar la Pagoda del Pilar Únic, delicada pagoda de fusta construïda sobre una única columna, dissenyada per semblar una flor de lotus, símbol de la puresa. Tots els bancs estan ocupats, no podem seure per descansar. Intentem seure com els vietnamites, els peus plans a terra, genolls doblegats, el cul tocant els talons i els braços recolzats als genolls però, o se’ns aixequen els talons, o caiem de cul a terra, els vietnamites riuen als veure’ns. Intent fallit. Finalment, seiem directament a terra mentre ens bevem l'ampolla d’aigua fresca que acabem de comprar sortint del museu.

Emprenem el camí cap al Temple de la Literatura. És un exemple d’arquitectura tradicional vietnamita, construït per honorar els erudits i els homes de lletres. A la sortida comencen a caure gotes d’aigua i decidim anar a dinar a prop, anem al “KOTO on Van Mieu”, té una bona carta d’especialitats locals, sandvitxos i pastissos deliciosos; creadors d’un projecte comunitari i altruista que forma i guia als nens que viuen al carrer. Fa una bona tempesta, que dura tant com l'estona que necessitem per engolir el dinar.

Tornem tot passejant cap a l’hotel, i ens acomiadem de la Sònia i en Xavi. Hem pogut coincidir i anar junts bastants dies i compartir paisatges, gents, àpats, fotografies i moltes aventures, però ara cadascú segueix el seu camí.

Ens preparem la motxilla, avui marxem (19.30h) amb el tren nocturn cap a Sapa. Hem agafat un tour amb l’agència Sinh Cafè, i mitja hora abans que ens vinguin a buscar a l’hotel anem al restaurant de davant a menjar unes pizzes. Just acabem de demanar-les i fent gala de la puntualitat vietnamita ja ens venen a buscar, el taxi ja és aquí. Ens emportem les pizzes amb unes caixes i cap a l’estació de tren. Al taxi coincidim amb una parella d’australians que no hi ha manera d’entendre la gran canterella amb que parlen l’anglès. La noia de l’agència ens ha acompanyat tota l’estona, fins i tot ens acompanya fins el nostre vagó a canvi d'una propineta, i allà ens deixa, preparats per menjar-nos finalment les pizzes.

Coincidim al camarot amb un espanyol que treballa en una refineria de petroli al Vietnam, ens explica coses interessants del país; i amb un vietnamita de Hue que parla un anglès molt acurat. Ens explica que va a Sapa perquè treballa per una ONG i el Govern vietnamita i es dedica a formar als professors per a que aprenguin a fer classe d’una manera més didàctica i més participativa de l’alumne durant les classes, evitant que el professor parli i l’alumne és mantingui passiu com succeeix en moltes escoles, quina feina més interessant. Per les famílies vietnamites cada vegada és més important l’educació dels seus fills.

Tot i que aquest tren és mou molt, aquesta vegada decidim no anar a fer cap volta al vagó restaurant i intentar dormir.

Vietnam central, agost de 2010

2010-08-10T15:33:00.007+02:00

Hoi An

A les 10h agafem l’avió des de l’aeroport de HCMC fins a Danang, arribem a les 11:10h. amb la intenció d’agafar un autobús. Però només sortir de la terminal de l’aeroport ens avassallen un fotimer de taxistes nomes a nosaltres (tots els altres turistes tenien un tour organitzat i els esperaven de les agències). Un primer taxista ens agafa el paper a on teníem el nom de la destinació, de cop i volta un altre li estira i ens diu que anem amb ell, després un altre li treu el paper i diu que ens farà millor preu... fins que arriba un taxista de l’aeroport que ens amansa les feres. Ens diu que son taxistes pirates. Ens costa pactar un preu per que ens porti a Hoi An i finalment, després d’una dura negociació, paguem 15$ a repartir entre els 4 (seguim amb la Sònia i en Xavi).
Ens allotgem al Huy Hoang Hotel (12$, és un antro molt brut però ben situat).

Hoi An, una ciutat amb esperit de poble que esta plena de botiguetes que venen roba oriental i fins i tot et fan vestits a mida a bon preu. Fem algun intent de regateig però la ràtio qualitat/preu no ens convenç. Hi ha botigues que venen fanalets de colors que converteixen el carrer en un entorn molt fotogènic, també ple de restaurants. Realment en aquest poble es menja molt bé amb plats molt ben elaborats, variats i a preus raonables. Fins al moment, és el lloc a on hem menjat millor. Tot i això a mesura que passen les hores ens adonem que la part turística de Hoi An està tant ben cuidada, amb tot al seu lloc, que sembla un Parc Temàtic. És "massa perfecte".

Anem a dinar al Mermaid restaurant, un dels primers restaurant de Hoi An. Mengem plats típics com la "rosa blanca" (un tortel·lini farcit) i "Cao Lao" (sopa de fideus i porc), "Wonton" (un farcell fregit) entre d altres exquisideses.

La ciutat també ens sorprèn gratament per la seva arquitectura i la bona conservació de les cases antigues, el pont de fusta cobert Japonès que comunicava el barri japonès amb el barri xinès. Comprem un tiquet que ens permet l’accés a visitar les cases tradicionals i un taller de manualitats artesanals a on ens fan uns balls i càntics tradicionals vietnamites.

Visitant les cases ens expliquen que cada any, la ciutat pateix fortes inundacions entre octubre i novembre, la mes greu de les quals va ser al 1964 que va arribar fins a 3metres! inundant totes les cases del poble. Cada any es repeteix el fenomen però fins al moment en menor intensitat. Per aquesta raó, les cases tenen dos pisos; fan vida al pis de dalt i la planta baixa està plena d’humitats. El nostre hotel no és una excepció (i estem a la planta baixa).

Per sopar anem al Cafe des Amis, un restaurant d’estil vietnamita amb marcada influència francesa. No hi ha carta, cada dia varien el menú i hem menjat el que ens ha portat el xef; avui tocava tauró entre molts altres plats per llepar se els dits. Un lloc molt recomanable.

L’endemà lloguem unes bicicletes (atrotinades) a l'hotel per 20.000 VND (1$) al dia i rodem fins a la platja de sorra blanca de Hua Dai que queda a 4km del poble. El matí es assolellat i calorós i el bany és d’agrair. Tot i la protecció 40 ens cremem (ostres ens hem oblidat de posar crema als peus i les mans i estan com un tomàquet!). L’entorn és ple de grans resorts de luxe per turistes amb la butxaca plena i la meitat estan en construcció, d’aquí a uns pocs anys no s’hi cabrà...

Una mica terra endins trobem grans explanades de camps d’arròs i ens hi endinsem amb la bicicleta. La pedalada es molt bonica, ara necessitem hidratar-nos molt i que millor que unes bones cerveses fresques!

Al vespre prenem uns batuts de fruites tropicals al Cafe 96, un lloc bonic davant del Riu Thu Bon.

Hue

Anem cap a Hue amb un sleeping bus força atrotinat, al conductor no li entren les marxes, inclús ens deixa tirats al mig de la carretera i ha de fer una parada tècnica per cargolar alguna peça. Evidentment l’aire condicionat tampoc funciona i el viatge de 4h el fem estirats com llonganisses suades.

A l’arribar a Hue trobem un hotel (Ngoc Hung Hotel) que està força correcte pels 10$ que ens costa l’habitació.

A Hue, que al seu temps va ser la capital dels emperadors Nguyen, visitem la Ciutadella situada a l’altra banda del riu del Perfum que divideix la ciutat. La Ciutadella, que va ser declarada patrimoni mundial per la Unesco el 1993, és de forma quasi quadrada i té 10 portes fortificades d’accés. Per fer la visita agafem un "Xe om" i l’home que ens porta ha de pedalar fort, però no perd el somriure i ens va fent explicacions amb un vietenglish que gairebé no entenem. Visitem la torre de la Bandera, que és el màstil mes alt del Vietnam (37m d’alçada) on hi voleia la bandera vietnamita, vermella amb l’estrella de cinc puntes groga al mig. Passem per davant pels 9 canons sagrats que són un símbol de la protecció del Palau i del Regne. Visitem diferents pagodes i cases antigues d’estil vietnamita de fusta fosca i treballada que tenen amplis jardins amb flors i basses amb ponts amb miniatura. Molt bucòlic.

A dins de la Ciutadella hi ha el recinte Imperial (55.000VND l’entrada) a on hi ha l’antiga residència dels emperadors Nguyen i la seva família i els principals edificis oficials. A dins el recinte imperial es troba situada la Ciutat Púrpura Prohibida, d’estil arquitectònic d’influencia xinesa, que és una ciutadella reservada a l’ús personal de l’emperador. Durant la guerra contra els francesos i els americans va ser molt bombardejada i el complex està en bona part en ruïnes.

Només es conserven el 30% de les edificacions. Tenen previst restaurar les parts menys danyades i completar la reconstrucció amb alguns edificis, però el ritme que porten sembla lent.

Un cop fora el recinte imperial, seguim a dins el murs de la Ciutadella que s’ha convertit en una part important de la ciutat de Hue, amb molt bullici de motos i bicis que circulen entre les desenes de perruqueries, locals d’internet plens de nens vietnamites viciats a jocs bèl·lics i a les visites de pàgines de noies lleugeres de roba (però amb roba!), locals de Karaoke i restaurants per a bons gourmets.

Dinem al Ngo Co Nham on mengem plats típics de Hue, uns llagostins amb salsa i d’altres peixos acompanyats de cervesa Tiger.

A la tarda agafem una bus que ens porta a la Pagoda Thien Mu al costat del Riu del Perfum i a 4km de la ciutat. Aquesta icona del Vietnam està habitada per monjos budistes.

La tornada la fem amb el típics vaixells amb 2 caps de dracs que naveguen per les aigües del Riu del Perfum. Ens expliquen que el riu pren aquest nom per que segons explica la llegenda, anys enrere a dalt les muntanyes hi havia moltes flors i al ploure l’aigua s’impregnava de la seva olor i li atorgava una essència perfumada. Avui en dia donem fe que no fa olor de flors.

Per sopar fem un parèntesi de fideu i arròs i anem a sopar un pizzeta.

L’endemà ens llevem aviat per iniciar el tour de les tombes. Ens porten a visitar 3 tombes Reials de la dinastia Nguyen. Són extravagants mausoleus construïts al llarg del riu Perfum.

El matí passa volant i a les 14.00h ja estem a l’estació de tren de Hue preparats per iniciar el viatge cap a Hanoi. Tenim una cabina soft sleeper per a 4 persones i la compartim amb un vietnamita molt educat, però no parla un borrall d’anglès. Així que decidim anar al vagó restaurant per fer el tafaner. A mesura que ens acostem, anem passant vagons i la categoria va denigrant de manera exponencial. Finalment, al vagó restaurant trobem una taula buida i ens hi asseiem. De cop i volta aixequem el cap i ens fixem que totes les altres taules estan plenes dels treballadors del tren, menjant i emborratxant se de valent. Sort que a la taula del costat coincidim amb un professor d’anglès australià que viu a Saigon i un professor d’anglès escocès que viu a Arenys de Mar! Compartim amb ells cerveses i una bona conversa. Ostres, un escarabat sobre la taula. Ostres, un altre. Mira allí, un altre! Mira sobre el banc, un altre!! Estem rodejats d’escarabats per tot arreu! Tot plegat molt brut i fastigós, els vietnamites que ja no s’aguanten ni drets dels litres d’alcohol que porten a les venes no s’immuten per res. Decidim que es l’hora d’anar a dormir que demà arribem a les 4.30h del mati a Hanoi!

Ciutat de Ho Chi Minh, agost de 2010

2010-08-08T14:24:00.010+02:00

Arribem al mati a l'aeroport de Ho Chi Minh (ciutat abans anomenada Saigon). Compartim un taxi amb uns francesos fins al centre de la ciutat (120.000 VND). Ens allotgem a l'Hotel Hong Koa, situat en un carreró molt estret només apte per vianants, bicis i motos; a la zona de Pham Ngu Lao concorreguda pels motxillers. Aquí ens trobem amb la Sonia i en Xavi que ja ens havien recomanat aquest hotel.

La primera impressió de la ciutat és que realment això ja no té res a veure amb els entorns més rurals vistos fins ara. Aquesta ciutat de 7 milions de persones i 4 milions de motos és una bogeria però per primera vegada podem caminar per voreres. És un contrast de grans edificis moderns amb llums de neó i gratacels, amb els edificis de l'estil colonial francès i zones amb cases més atrotinades. També hi ha grans parcs i zones enjardinades i les olors que se senten són més agradables i sense tanta fortor.

Visitem la ciutat. Comencem pel Palau de la Reunificació (15.000 VND) edifici que fou símbol del govern del Vietnam del Sud, crida l'atenció el soterrani a on es pot visitar els bunkers anti bombes a on es preparaven totes les missions de guerra plens de telèfons, telègrafs, mapes penjats per les parets... un edifici important a l'hora d'escriure la historia del Vietnam. Després ens dirigim al Museu dels records de la guerra (15.000 VND) amb una mostra dels vehicles de la guerra entre EEUU i Vietnam, bombes i armes exhibides fora de l'edifici. A dins, es poden veure moltes de les atrocitats comeses en aquesta guerra, amb moltes fotos i explicacions diverses. Tot passejant per la ciutat aprofitem per visitar el mercat de Ben Tranh, un mercat a rebentar de gent amb moltes parades de roba, menjar, cafè, figures de fusta, barrets, i tot el que et puguis imaginar, això sí molt dedicat al turista, i per tant, més car que a qualsevol altre lloc. Visitem la catedral de Notre Dame, un temple d'estil neoromànic per donar cabuda als cristians de la ciutat.

Sopem al restaurant Quan Nuong, Vietnamese Barbecue, a on mengem cèrvol, mamelles de cabra (quin mamellamen!), anques de granota i anguila. Opinions per tots els gustos, mai millor dit. Al sortir del restaurant ens dirigim a la planta 23 de l'Hotel Sheraton Saigon, molt luxós, per veure les vistes nocturnes de la ciutat. Tornant cap a l'Hotel passem per l'edifici del Comité Popular, que és l'edifici més fotografiat de Saigon. Està il·luminat i és molt bonic.

L'endemà, amb la Sonia i en Xavi anem a visitar els túnels de Cu Chi, uns túnels que el Vietcong va construir per amagar-se dels Americans. La xarxa de túnels, és en algunes parts de diversos pisos amb diferents zones per a viure, magatzems, fàbriques d'armes, hospitals, centres de comandament, cuines, etc... Van permetre al Vietcong fer atacs sorpreses a qualsevol lloc on arribessin els túnels, sense deixar rastre gràcies a les trampes amagades per accedir-hi. Els americans van haver de crear un campament per controlar el Vietcong sense saber que just a sota hi havia tota aquesta xarxa de túnels que en alguns trams ja estaven fets desenes d'anys abans per a defensar-se dels francesos. Els americans van tardar mesos en descobrir-ho i quan ho van saber van desforestar grans hectàrees de selva i fumigar els camps i boscos amb productes químics així com cremar la vegetació amb gasolina i napalm. Els guerrillers del Vietcong vivien en aquest túnels en condicions extremes, van patir moltes baixes; però la seva tenacitat i valentia va ser extraordinària si pensem en la pressió que suposa viure sota terra durant mesos. Cu Chi ha rebut molts reconeixements com a pobles heroics i s'ha convertit en un símbol pel país, però no s'ha d'oblidar que els productes químics perduraran durant molts anys en les terres pobres i l'aigua.

La visita és molt interessant, tot i que esta molt preparat pels turistes, ja que encara conserven intactes alguns dels túnels per a que els turistes puguem entrar a i sentir la sensació de desplaçar-se ajupit sota terra en un espai minúscul, fosc, calorós i a on trobes a faltar l'aire (tot i que amb les canyes de bambú van construir un bon sistema de ventilació). Durant la visita guiada t'ensenyen les trampes que utilitzaven per capturar els americans i trucs hàbils que utilitzaven per despistar l'enemic (es posaven les sandàlies al reves per fer veure que les petjades anaven en direcció contraria). Al final de la visita els turistes tenim la oportunitat de disparar diverses armes de la guerra amb foc real en un camp de tir (1$ la bala, mínim 10). Els nostres principis ens impedeixen disparar i menys en un entorn amb la guerra tant a flor de pell.
Tornant cap a Saigon, ens allunyem del centre per anar a dinar al Binh Soup Shop restaurant, que va ser una caserna general secreta del Vietcong a on els soldats americans, sense sospitar que el personal eren infiltrats del Vietcong, anaven a menjar hi sovint. El Pho (sopa calenta de fideus amb carn i verdures) que serveixen és molt bo en un marc que s’ha mantingut igual que als seus orígens; es nota el pas dels anys.

Amb l’estomac ple anem a visitar la Pagoda de l’emperador de Jade (Deu Taoista), que es considera una de les estructures mes espectaculars de Ho Chi Minh i la joia dels temples chinesos. El fum de l’encens que encenen els fidels impregna l aire mentre fan reverencies als seus déus.

Per berenar ens donem el gust d’anar a una de les millors gelateries de Saigon, la Fanny. Les copes de gelats son realment bones, i les degustem asseguts a la terrassa amb vistes a la pluja monsònica que cau cada tarda.

Vietnam Sud, agost de 2010

2010-08-04T15:13:00.012+02:00

Riu Mekong

Ens llevem a Phom Penh (Cambodja) i al mateix Capitol Guest House ens organitza l'entrada al Vietnam per 13$. Fem un primer trajecte de 1h 30min en bus fins a Neak Loung per agafar el ferry que ens durà fins al Vietnam pel famós i cabalós riu Mekong.

Per resumir, el riu Mekong en aquest tram es molt ample, marronós, en un entorn rural ple de camps de conreu i palmeres, i amb 4.350km és el riu més llarg del sud-est asiàtic. Un trajecte molt agradable, tranquil i recomanable.

La duana de sortida de Cambodja és ràpida. Continuem amb el Boat fins a Vinh Xuong per fer els tràmits per l'entrada al Vietnam. En aquest punt els patrons del Boat ens agafen els passaports i se'ls enduen durant uns 20min en paratge desconegut però resulta que ens fan el tràmit sense que a la duana comprovin les nostres cares (ja teníem el visat previ a l’ambaixada de Madrid, fer-lo a Cambodja ens hauria costat la meitat). Via lliure al Vietnam! Mentrestant gaudim de bona companyia al Boat amb l'Anna i l'Edgar, uns altres catalans viatgers que ens conviden a uns bons trossos de pernil del bo! S'apunta al carro un australià, un austríac mentre s'ho miren de lluny els alemanys i el japonés Jum amb qui també hem compartit converses durant el viatge. Avui estic una mica millor de la panxa, el dia d'ahir va ser horrorós...

Chau Doc

L'entrada a Chau Doc ens delecta amb les cases flotants que hi ha a ambdues lleres del Riu. Arribem al Port turístic de Chau Doc a les 18h i per variar ens avasallen els conductors dels "Xe Loi" (vehicle-carretó típic del delta del Mekong).

Chau Doc és un punt de pas. Ens allotgem al Thanh Mai Number 6 (8$, gens recomanable, ha resultat ser una casa de barrets) amb la resta de companys de viatge del boat. Sopem tots junts al Restaurant Truong Van, bons plats vietnamites a bon preu.

Al mateix hotel traiem els bitllets d'autobús per anar a Can Tho (4$). Primer ens duen en Xe loi, després pugem de paquets en dues motos, que fan malabarismes entre la diversitat de vehicles que circulen pels carrers, fins a la parada d'autobús. El trajecte dura 3h.

Can Tho

Ens allotjem a l'Hotel Restaurant 31 (10$).

Aquesta és la ciutat més gran del Mekong, molt transitada i amb petits carrerons estrets. Agafem una barca pels canals per anar a visitar els mercats flotants, el més turístic és el Cai Rang situat a 6km de Can Tho. El trajecte en barca és preciós i a mig camí fem una parada per caminar per un caminet molt agradable que segueix el curs del riu i agraïm l'ombra que ens fan les palmeres, els arbres fruiters, el bambú, etc. Veiem les cases flotants fetes de fusta i cobertes amb làmines metàl·liques o amb fulles, amb la seva roba estesa que hi dóna el toc de color, les seves atrotinades barques de fusta, la gent banyant-se al riu, molts nens sempre riallers ens saluden efusivament. Tot hi la pobresa, transmeten alegria i felicitat.

Ja deixem el Mekong, no visitem els seu Delta sinó que agafem un altre avió (Vietnam airlines, 45min duració, 14$!!!) cap a l’illa de Phu Quoc.

Illa de Phu Quoc

Al migdia arribem en aquesta illa que té forma de llàgrima i es troba en el golf de Tailàndia situada a l’oest del Vietnam. Té 48km de longitud, de la mida aproximada de Menorca. Hi ha sobretot cultius de pebre negre i una gran producció de salsa de peix (nuoc mam) de bona qualitat. Platges de sorra blanca i pintoresques poblacions pesqueres. Fa anys havia sigut un refugi de motxilleros però ara el turisme s’està apoderant de l'Illa i es pretén urbanitzar-la. Hi habiten uns peculiars gossos de caça amb la llengua blava i la cua encrespada que fan una mica de por. El Parc Nacional de Phu Quoc ocupa el 70% de la illa. El principal port pesquer és Duong Dong, la ciutat més important.

Ens allotgem al Kim Hoa Resort en un bungalow entre les palmeres a primera línia de mar, per cert molt moguda, i tocant a la sorra de la platja. Aquí els preus són més cars, el turisme que hi ve busca unes altres coses com piscina, cocktails davant del mar, bon menjar, tranquil·litat...

Dinem al xiringuito de l'hotel, a davant del mar, unes excel·lents i gustoses gambes llagostineres amb salsa de coco acompanyades, evidentment, d'un bol d'arròs.

Cap a les 15h lloguem una moto per 7$ i anem a l'aventura per camins i carreteres no senyalitzats. Mai abans havia conduit una moto durant tanta estona i encara menys per camins no asfaltats, de fang, grans bassals d'aigua, pedres mal posades... moltes motos amunt i avall sense stops a les cruilles... buf!! i amb l'Eva de paquet ben agafada a la cintura... Una aventura! Durant aquestes 4h de trajecte visitem la refrescant cascada de Suoi Tranh, situada al mig de l'Illa entre el frondós bosc selvàtic ple de lianes. Després anem cap al manantial de la superfície rocosa Suoi Da Ban. Aquest és un rierol d’aigües ràpides que es precipiten entre grans roques de granit i formen algunes banyeres a on ens refresquem de la calor que fa.

Per cert, la temperatura durant tot el viatge oscil·la entre els 25 i 35 graus però la xafogor que fa, en algunes ocasions arriba als 45 graus o més!

L'endemà, des del mateix hotel, el Kim Hoa Resort, ens organitzen una sortida al voltant de l’arxipèlag de An Thoi (12 illetes tropicals al Sud de Phu Quoc). Ben aviat al mati ens recullen en furgoneta i ens porten cap a la zona d'embarcament, tot hi que abans fem una parada en una factoria de perles on ens ensenyen les ostres i com fan les perles, es poden comprar.

La platja és de sorra blanca i molt fina, plena de palmeres, alguns xiriguitos i diverses barques preparades pels turistes tipus golondrines de les d'abans. El cel està ennuvolat però fa molta xafogor. Només sortir amb la barca fa una primera parada per comprar marisc (gambes, cargols, eriçons de mar, llagostins, cranc..) en una plataforma flotant com si fos un mercadillo al mig del mar. Mentre el cuiner ens prepara el dinar, la barca arriba en una zona d’aigües tranquil·les per a que ens puguem refrescar. Ens posem les ulleres i el tub i ens capbussem a la càlida aigua tropical. El fons marí, a la zona més costanera, està ple de coral de tots colors blanc, groc, blau i veiem multitud de peixos de colors de totes les mides i formes, crancs, cargols i fauna i flora marina diversa. Ha estat genial.

Tornem a la barca i fem un dinar a cobert mentre el monsó descarrega amb força. Mengem eriçons condimentats amb salsa de mostassa amb llima, és bo. Un peix fregit que sembla lluç força gustós. I es clar, no poden faltar els noodles i l'arròs. De postres síndria i pinya boníssimes!

A la barca coincidim amb uns nois i noies vietnamites de Saigon, que també estan de vacances, i compartim bones converses. Tenen un molt bon nivell d'anglès i, vacances i anglès, és que són de bona família. Demà ells tornen cap a casa i com que nosaltres també anem cap a Saigon, ens proposen quedar per fer uns beures allí.

De tornada el sol fa acta de presencia i ens bronzegem a la coberta com la resta de guiris a bord, devem ser uns 25. A l'arribada a la platja desembarquem i mentre fem un banyet de comiat comencen a caure gotarres de pluja. Un altre núvol pixaner. En Pau, encara té temps per apuntar-se a fer un partit de voley amb uns nois vietnamites que juguen molt bé. Això sí, sota la intensa pluja però és divertit.

Tornem a l'hotel que hem de fer la bogada per prosseguir el viatge. Sopem al xiringuito que tenim davant del nostre bungalow unes gambes amb la típica salsa de peix de l'illa, una copa de vi negre de Dalat i uns cocktails de fruites exòtiques. D’això sí que se'n diuen vacances!

Demà marxem cap a terra ferma, Saigon (Ho Chi Minh) ens espera.

Cambodja, agost de 2010

2010-08-01T16:13:00.014+02:00

Siem Reap

Ens llevem molt aviat, a les 6h som a l’aeroport de Suvarnabhumi (BKK), ens dirigim cap a Siem Riep (Cambodja). Volem durant 1h en un avió molt pintoresc amb les hèlix en forma de palmera. A l'aeroport de Siem Reap fem els tràmits i paguem els 20$ del visat.

Ens allotgem al Mom’s Guesthouse (standart double room with king size bed 20€) i quan arribem a les 9h ens venen a buscar a l’aeroport i ens porten en tuk -tuk a visitar els temples d'Angkor. Allí passem 6h de temple en temple. La visita al temple és espectacular, estem absolutament impressionats de poder visitar una zona on hi habitava una civilització tant potent, que encara no saben com ni perquè van abandonar Angkor, i que la ciutat ha quedat engolida per la força de la naturalesa. El simpàtic noi que ens porta parla una mica anglès, ens explica que a Cambodja la gent no treballa perquè no pot accedir a l'escola, s'ha de pagar i no s'ho poden permetre. Estudien els que poden fins al 12 anys, i després van a la universitat els més afortunats, ell va estudiar 1 any dels 3 que es pot estudiar anglès. Fa molta calor, molta humitat i ens hidratem constantment. Pel camí gaudim de paisatges selvàtics i veiem com els naturals es desplacen en bici i moto amb fins a sis persones a sobre.

Dinem unes anques de granota i un peix fegidet molt bons, acompanyats d'una Angkor Beer.

Al vespre sortim a visitar el poble, un mercat nocturn enorme on em compro una motxilla d'imitació perfecte The North Face per 10$. Avui ens toca sopar del típic, demanem serp i cocodril fets a la barbacoa. La serp és estellosa i la musculatura de la mandíbula pateix de valent, però el cocodril és boníssim, no ens acabem de posar d'acord en si té gust de pollastre o de peix, una barreja! Anem a veure el Hall de l'Hotel de la Pau, luxe espectacular.

Comença a ploure, buff... el Monsó! ens toca corre plou molt.

A dormir, i fins demà.

Els Temples d’Angkor.

Angkor, una antiga paraula del sànscrit per referir-se a ciutat, és una regió de Cambodja que va allotjar les successives capitals de l'Imperi khmer durant la seva època d'esplendor, per la qual cosa, els seus monuments i temples van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1992.

La zona d'Angkor va estar habitada per petits pobles des del segle I dC , però la seva època daurada s'inicia l'any 802 dC, amb la influència arquitectònica de la religió hinduista com a protagonista. El primer temple de la zona va ser el Preah Ko, de finals del segle IX. Entre els anys 889 i 915 s'estableix la capital a la ciutat de Yashodarapura i al seu costat s'edificarà segles més tard Angkor Wat (La Ciutat del Temple), el temple més important d'Angkor, erigit a principis del segle XII i convertit en icona de la cultura cambodjana.

El període de major esplendor d'Angkor es correspon amb el regnat de Jayavarman VII, que va ampliar les fronteres de l'imperi i va fer construir els temples de Bayon, Ta Prohm i Preah Khan entre els anys 1181 i 1220 dC. i ja sota la religió budista. Part d'aquests temples van ser finalitzats sota el regnat del seu successor, Indravarman III i després parcialment destruïts després de la reconversió a l'hinduisme del rei Jayavarman VIII a finals de segle XIII. El regnat d'aquest monarca marcaria el final de l'època d'esplendor d'Angkor, que patiria repetides invasions en els anys següents: els mongols de Kublai Khan pel nord, l'any 1283, i els siamesos per l'est en repetides ocasions, assetjar l'imperi Khmer.

Després l'estat retornar a la religió budista, aquest cop de la branca Theravada, que és la religió que ha estat a Cambodja fins a l'actualitat. Després de la finalització del regnat de Srindravarman, el 1327, Angkor entra en una etapa de recessió, que culminarà en l'abandó de la capital cap a l'actual Phnom Penh a 1432.

Angkor serà novament habitada per un breu període: el 1550 el rei Ang Chan s'estableix allà, encara que la capital de l'imperi romandrà a la ciutat de Lovek, i fins i tot el 1576 la cort s'arriba a trasllada a Angkor, però finalment, el 1594 l'imperi és conquerit pels siamesos, i Angkor definitivament abandonada per causes encara no del tot aclarides. A la zona de Angkor hi ha comptabilitzats un total de 910 monuments.

Només recentment aquesta àrea ha estat recuperada de la selva, amb l'excepció del seu temple més important, el temple d'Angkor Wat, que encara que dedicat originalment al déu hindú Vixnu, mai es va arribar a abandonar, i és mantingut des de fa segles per monjos budistes.

Phom Phen

He passat la nit del lloro. No sé si ha sigut la serp, el cocodril, les granotes o els nous aires, però aquesta matinada ho he tret tot! La panxa em fa unes punxades que sembla que tingui contraccions i el malestar i la suor freda il·lustren el meu estat en aquests moments. Però el viatge ha de continuar.

Mentre el tuk-tuk circula entre el trànsit de la ciutat direcció l'estació d'autobusos, la meva imatge és decrèpita. Em passo el viatge traient el cap per l'habitacle i vomitant el suero vermell que m’he begut fa pocs minuts... osti tu, els cambodjans deuen estar al·lucinant...

Ja ens espera un autobús per portar-nos cap a Phom Phen, la capital. El trajecte de 6h passa prou ràpid donades les circumstàncies i segons l'Eva el paisatge és magnífic. La carretera està asfaltada però els costats i tots els carrerons estan enfangats i plens de grans bassals d'aigua. La gent va en moto pel fang com si res. Passem per mercats de fruites, de molts colors, de peixos, de carns, de fustes, de talladors de marbre, etc. Hi ha grans esplanades de cultius d'arròs i moltes palmeres.

Arribem finalment a Phom Phen, una gran ciutat plena de bullici, moltes motos, tuk-tuks, fortes olors, i molta pobresa.

Moltes noies van vestides amb uns pijames amb dibuixos d'ossets i moltes coloraines, és força curiós. Es veu que s'ha posat de moda (a tot arreu hi ha modes peculiars) i a part, és una roba molt còmoda de portar.

Ens allotgem al Capitol Guesthouse (10$), bastant cutre però per a dormir ja ens esta bé.

Visitem el museu de Tuol Sleng (o S-21), antiga presó del règim del Khrem Vermell (del 1975 al 1979). Aquest lloc és dur de veure, per les fotografies que s'hi exposen, per la sensació que es té quan es camina per les antigues cel·les i habitacions de càstig. Una petita explicació del que va passar en aquest país: El Khmer Vermell, a les ordres de Pol Pot, volia que Cambotja fos com abans, tots iguals i sense influència estrangera (estranya forma d’interpretar el comunisme). Considerava que la gent autèntica, la base de Cambotja, era la gent que vivia al camp abans de la revolució, i la resta de la població, els que vivien en ciutats, o els que van emigrar a la ciutat, i per tant, influenciats per cultures de fora, o els mestres, polítics, metges, els que parlaven més d’una llengua, militars de l’antic govern i tot aquell que podia ser vist com algú que podia organitzar una resistència van ser reeducats, és a dir, assassinats. Amb ells, tota la seva família, i la paranoia va arribar a tals extrems, que fins hi tot els que portaven ulleres també van ser eliminats perquè es creia que eren més intel·ligents. Es va prohibir la televisió, el cine, la música, les escoles, els mercats, els diners, la religió, els rellotges, les ciutats...Tot estava sota el poder de Pol Pot i els seus ideals paranoics, i si algú es pregunta que va ser d'aquest senyor i els seus, us direm que ell va morir de vell a Tailàndia el 1998 i els seus van ser jutjats el 2007, quan molts d'ells tenien 65 o 70 anys. Perquè la gent el va seguir?? no ho sabem, però la realitat va ser dura.

Bangkok, juliol de 2010

2010-07-31T15:46:00.010+02:00

Ens llevem aviat, agafem la motxilla i cap a l’aeroport de Barcelona. A les 10h surt l’avió cap a Bangkok fent escala a Holanda (KLM i China airlines). Arribem a Bangkok a les 6:40h del dia 31 juliol. La nit o el dia o el que sigui que hem viscut allà dalt s'ha fet molt llarg. Arribem a la capital de Tailandia molt cansats però no tenim més remei que fer el turista per aprofitar el dia.

Des de l'aeroport agafem el taxi públic (amb preu pactat) fins l'hotel per 400 baths (uns 10€). Deixem les motxilles i sortim a visitar els temples més famosos. Agafem el tuk-tuk, un vehicle híbrid moto+cotxe que ens porta a cada temple. El conductor ens explica que avui es celebra el dia de la Reina i per ells la gasolina és gratis si porten turistes a visitar els temples de la ciutat i per tant ens costa 10 baths (20 centims €) tot el matí de tuk-tuk. A la primera parada ens adonem de la trampa. A canvi, ens porten al Thai Export Jewels on sota una pressió molt gran aconseguim no comprar cap de les pedres precioses que ens ofereixen. I així, entre temple i temple, hem visitat, joieries, una botiga de roba d'alta costura, seda, etc. La conducció és frenètica i l'aire que corre ens ajuda a sofocar-nos de la calor i la xafogor que fa. El dia ens acompanya.

Visitem el Marble Temple, el Lucky Buddha, el Golden Mount, Wat Po i Wat Arun, entre d'altres. Tots plens de Budes daurats i de mides diverses. Alguns d'enormes! També hem presenciat un parell de cerimònies budistes, una pregaria i una mena de bateig budista.

Agafem la típica barca (35$ 1h) pel riu Chao Phraya amb la que naveguem fins a un mercat flotant de peix i marisc. Tot el recorregut del riu i els canals del voltant estan plens de cases a la llera, és espectacular. Aquesta excursió ha valgut molt la pena!

Al final del dia tornem cap a l'hotel endinsant-nos per carrerons atapeïts de paradetes amb olors diverses i abarrotat de Tailandesos. Semblem els únics turistes.

Ens allotgem al Rambuttri Village Inn (superior double room per 850 THB). Ben situat, molt recomanable. Anem a sopar arròs amb verduretes i gambes per 2 eurus!!

Bangkok ens ha agradat més del que ens pensàvem. Molt recomanable.

L'aventura no ha fet més que començar!

Calendari del Viatge a Indoxina, estiu de 2010

2010-07-30T12:42:00.001+02:00

Tailandia - Cambodja - Vietnam

Avui és dia 30 de juliol de 2010, comença la nostra aventura d’aquest estiu al Vietnam!

Història
La història de Vietnam està caracteritzada per una llarga llista d’invasions.

Al s.II aC. els van envair els Xinesos durant mil anys fins que el famós patriota Ngo Quyen va derrotar els seus exèrcits.

Entre els s. XI i XIII es va consolidar la independència del país sota la dinastia Ly. Molts enemics van atacar Vietnam durant aquest període (Xinesos, Jemers, Xams), però tots van ser expulsats.

Els Xinesos van tornar a fer-se amb el control del Vietnam el s.XV, els van robar els arxius nacionals (com aquí amb els papers de Salamanca) i els van sotmetre a una gran esclavitud. El filantrop Le Loi va preparar una revolta contra els Xinesos, va aconseguir la victòria el 1428 i es va proclamar emperador Le, considerat un dels grans herois del país.

Els primers mariners portuguesos van arribar a Danang el 1516 i durant les següents dècades van establir una colònia comercial a Hoi An. L’església catòlica aconseguiria en el Vietnam la seva segona major àrea d’influència a Àsia (la més important era Filipines, sota poder Espanyol durant 400 anys).

Degut als diferents aconteixements del s. XVII i XVIII el Vietnam es va veure partit en 2. Els poderosos senyors Trinh eren els últims reis Le que governaven el nord, al sud estaven els senyors Nguyen. El 1765 va esclatar la rebel•lió Tay Son i els senyors del sud van començar les seves conquistes cap al nord i Vietnam va tornar a quedar unificat amb Hué com a capital.

Els francesos van iniciar la seva activitat militar a Vietnam el 1847 i durant 4 dècades van aconseguir les 3 províncies orientals que formaven la Coxinxina. El govern colonial francès va realitzar ambicioses obres públiques com el ferrocarril de Saigón-Hanoi, tractant als Vietnamites de manera infrahumana. Durant tota l'època colonial francesa els anhels d’independència bullien sota la superfície. Els anticolonialistes més eficaços van ser els comunistes que van saber canalitzar la demanda de la població amb una distribució més justa de les terres. El 1941 Ho Chi Minh va crear la Lliga per la Independència del Vietnam, coneguda com Vietminh, que va realitzar nombroses activitats polítiques durant la Segona Guerra Mundial. Al 1945 Ho Chi Minh va formar el Comitè de Lliberació Nacional, la “Revolució d’agost” i va proclamar la independència (es va inspirar amb la Declaració d’Independència Americana, ironies del destí). Els 1946 els francesos van bombardejar Haiphong i als Vietminh se’ls va acabar la paciència, aquí va començar la guerra entre França i els Vietminh. França no va ser capaç d’aturar l’efecte dominó del comunisme i al final els francesos es van rendir. El dia següent es va començar a negociar la fi del conflicte a la Conferència de Ginebra. El sud va passar a mans d’un govern catòlic i anticomunista, i el nord comunista. Hanoi va anunciar la formació del Front de Lliberació Nacional, conegut despectivament com a Vietcong (Comunistes Vietnamites) i van enviar unitats de l’exèrcit per la Ruta Ho Chi Minh cap al sud. Els E.E.U.U. va veure clar que era el moment d’intervenir, ja que la guerra colonial francesa a Indoxina era part important de la lluita mundial contra l’expansió del comunisme. Van enviar soldats americans amb el pretext d’instruir les tropes locals en la potència de foc i per ajudar als pobles dels atacs del Vietcong. L’ofensiva del Tet va ser un moment decisiu de la guerra, el Vietcong va atacar a més de cent ciutats, inclosa Saigon i l’ambaixada d’EEUU. Les tropes americanes totalment desprevingudes van contraatacar massivament bombardejant ciutats amb efectes devastadors pel Vietcong. Encara que el Vietcong havia perdut la batalla va ser el punt d’inflexió. El cost de mantenir la guerra es va fer insuportable pels americans. Als EEUU les manifestacions contra la guerra van inundar els carrers.

Richard Nixon va ser escollit president al 1969 gràcies en part a la promesa de tenir un pla per posar fi a la guerra ”Doctrina Nixon”, és a dir, que els vietnamites del sud continuessin la guerra sense les tropes americanes. Els acords de pau de París van establir un alto al foc i la retirada total de les tropes americanes.
Avui en dia encara hi ha 300.000 vietnamites i 2.200 nord americans registrats com a desapareguts en combat.

El 1975 Vietnam del Nord va atacar per terra a gran escala, la invasió va provocar el pànic a l’exèrcit vietnamita del sud que sempre havia depengut dels nord americans. Les tropes van seguir avançant fins a Saigón, els tancs van derrivar les portes del Palau de la Independència de Saigón (Palau de la Reunificació). El general Duong Van Minh es va rendir formalment. Els comunistes van canviar el nom de Saigon per Ciutat Ho Chi Minh (CHCM). El nord s’havia d’afrontar a la fractura del país provocada per la guerra, des dels camps de mines sense identificar, els sistemes econòmics i les poblacions enverinades pels productes químics, i una població física i mentalment destrossada. Aquesta transició ràpida al socialisme va ser desastrosa per l’economia.

Durant la dècada següent Hanoi dependrà de la Unió Soviètica. En el tema polític les coses no van canviar gaire, però en el tema econòmic els Vietnamites van acceptar el lliure mercat.

Ha costat però el capitalisme va estan arrelat cada vegada més.

Les relacions de Vietnam amb EEUU han millorat els últims anys. La societat Vietnamita ha experimentat una profunda transició durant l’última dècada, el seu tan arrelat sistema polític, el comunisme, ha decidit pujar al carro del capitalisme. El resultat és una contradictòria barreja d’una economia ultraliberal (tenen llibertat per guanyar diners) i una política ultraconservadora (no tenen llibertat per opinar en el terreny polític); que ha deixat als Vietnamites ben confosos de quin tipus de país és el seu. Els vietnamites estan habituats a la lluita, són orgullosos i nacionalistes. De generació en generació s’ha respectat i venerat el Tio Ho (Ho Chi Minh) per la seva dedicació a la causa nacional. Però per les noves generacions Vietnam és un lloc on triomfar, ignorar les rígides estructures comunistes i sortir i passar-ho bé! El comunisme ha mort però existeix una espècie de dictadura capitalista i monopartidista. Una de les grans ironies és que és va intentar imposar un sistema comunista en un poble amb un gran instint competitiu per fer negocis. Negocis, treball i comerç és vida. Actualment el Vietnam s’ha convertit en el poble preferit pels inversors internacionals. Vietnam està de moda. Format per una població de 84 milions de persones, una producció anual de 32 milions de tones d’arròs i una producció de 200 milions de litres de nuoc mam (salsa de peix).

Triatló de la Vila, Barcelona, juliol de 2010

2010-07-23T15:33:00.007+02:00

Només dos mesos i mig després d’haver iniciat els entrenaments, tot s’ha de dir, d’una forma autodidacta, poc regular i amb menys intensitat que més, per fi, ha arribat el dia de la gran prova.

Se m’havia ficat entre sella i sella batejar-me com a triatleta, i la Triatló de la Vila de Barcelona, una de les 4 proves de l’Asics Triathlon Series, era la cursa escollida.

Ven aviat al matí, tot i que he passat una mala nit fruit de la calor i els nervis, em desperto amb tota la il·lusió d’un nen petit que estrena sabates noves. Després d’un esmorzar de torrades amb pernil dolç i el cafetó, prenc tot el material i carrego la bici al cotxe. En tot això, l’Eva també s’ha llevat aviat perquè a part de donar-me tot el suport moral que necessito per acabar la cursa, m’ajuda a carregar el material i em farà de fotògrafa.

Arribem a la Vila, i el primer que faig és preparar tot el material als Boxes que queden situats al moll que hi ha entre l’Hotel Arts i la torre Mapfre. Dels 2.000 inscrits totals, a mi em toca sortir a la 5a i última sortida amb els 400 rookies que hem vingut a provar-nos, per la qual cosa tinc temps de sobra per posar-me, encara, més nerviós.

En aquest punt, i mentre em dirigeixo cap al sector de sortida de la natació, uns metres més enllà de boxes en direcció la Barceloneta, el ventre comença a apretar. La barreja del cafè i els nervis m’estan matant i noto que en aquest estat no podré córrer. L’única solució és entrar a l’hospital de mar, buscar la porta adequada, moment de relax, suor freda i avall! ;)

Ara sí, tot a punt!

Tinc claca de públic, a part de l’Eva, també l’Ernest i l’Ira i els meus pares em venen a animar.

Natació:

Em preparo per l’inici de la cursa i em col·loco en la part davantera de la sortida per buscar un espai més net de nedadors i evitar un possible tap. S’inicia la meva sortida, som uns 400 triatletes. Corro cap a l’aigua, trobo l’espai i em capbusso per iniciar els 750m de natació. La sortida és molt ràpida i neta però al cap d’uns moments allò es converteix en una “guerra” a dins l’aigua tot i que a poc a poc ,a l’estirar-se el grup, vaig trobant el meu espai. Les sensacions són diferents a les que havia sentit durant els entrenaments, ja que el mar tot i que no ho semblava, està força mogut, nedar amb tanta gent al costat té els seus handicaps (cops, esquitxos, etc), i per acabar-ho d’adobar es veuen algunes meduses, que per sort no em toquen. Completo la primera etapa de la triatló entre els 30 primers de la meva sortida però em noto un pèl marejat. Espero que no em passi factura. Corrents cap al punt de transició, la bici m’espera.

Bicicleta:

El mareig no marxa i la transició la faig molt més lenta de l’esperat. M’he de prendre uns moments per a respirar profundament, refrescar-me amb aigua dolça i concentrar-me per la següent fase. Em poso la samarreta, els mitjons, bambes, casc, ulleres i la bicicleta de muntanya. Sí, efectivament, bicicleta de muntanya. Malauradament aquesta limitació ja em condiciona a l’hora de fer un bon temps, així que m’ho agafo esportivament i continuo amb la meva pròpia cursa. M’esperen 20km de bicicleta en un circuit en el qual he de realitzar 3 voltes. La primera, és un suplici. No he fet bé els reglatges de la bici i la roda de davant em frega amb el fre, el pneumàtic llis que he posat en substitució del de muntanya, és ovalat i la bicicleta em vibra, i per súmmum continuo marejat i el beveratge que m’havia preparat està calent i dolentíssim! Em venen basques... però aquest és l’únic líquid que m’ha de mantenir hidratat durant l’etapa de bicicleta. Durant la segona i tercera volta el meu estat millora, però tot i això el ritme no és bo. Les bicicletes de carretera que duen la gran majoria de triatletes m’avancen a una velocitat inabastable, és frustrant. Perdo molt temps, però els ànims de la meva claca incondicional em donen força per apurar cada pedalada. Segon sector completat!

Córrer:

Aquesta és la meva! Deixo la bici a boxes, bec una mica d’aigua, la resta me la tiro per sobre per a refrescar-me i, ara sí, sense perdre ni un segon, començo a córrer. Només em falten 5 quilòmetres i seré triatleta. Les cames em pesen força durant el primer quilòmetre però, tot i això, no paro d’avançar a corredors. Ara no hi ha que em passi. El principal problema és la calor, comença a apretar de valent. Tot i això aprofito els avituallaments per a veure una mica d’aigua i refrescar-me. És justament al segon i últim avituallament quan em tiro l’aigua per sobre i de cop i volta noto el pes de l’aigua empapada a la samarreta; signe inequívoc que les forces comencen a tenir un límit. Ja em queda poc, faig l’últim esforç per a mantenir un bon ritme de cursa avançant a molts corredors. La línia de meta ja és a la vista, un sprint final, mans enlaire, i després d’1:23:52 ja sóc Triatleta!

Triatleta:

L’objectiu s’ha complert, he fet una bona proba i l’he acabat. Per a properes curses és evident que hauré de millorar la bicicleta, però m’ha sorprès el bon resultat aconseguit en natació i he consolidat la part de córrer, per la qual cosa considero el resultat de molt bo però millorable! Ara, ja tinc un nou repte.

Natació: 18:46 (527è)

Bicicleta: 41:34 - 44:10 amb la transició (1387è)

Córrer: 20:56 (313è)

Resultat final: 1:23:52 (895è)

Via ferrada de la Canal de les Dames (Montserrat), juny de 2010

2010-06-26T20:00:00.007+02:00

La via ferrada de la Canal de les Dames es troba a la cara sud de Montserrat. Agafem la A-2 direcció Igualada i entrem per la segona sortida de Collbató, seguim pel lateral de l’autovia fins al Bruc Residencial. Des d’aquesta urbanització surt una pista en bon estat direcció a la Vinya Nova, està ben senyalitzat. Nosaltres continuem amb el cotxe una mica més endavant direcció Collbató. A 200m agafem un camí a l’esquerra de la pista, els cotxes aparcats ens indiquen que aquest és el camí. Aparquem i seguim el camí fent alguna grimpada uns 10 minuts. Iniciem la ferrada per una paret vertical equipada amb esglaons de ferro. Un flanqueig a la dreta i un petit ressalt equipat amb una corda fixa ens situen a la canal. A la primera part trobem unes cordes que ens ajuden a pujar. Després ens trobem unes presses fixes a la canal. Continuem pel torrent superant-lo amb més cordes fixes. Arribem a un tram vertical i llarg. Al principi aquestes cordes no tenen cable de seguretat i aquí hem d’utilitzar molta força de braços per pujar. Arribem a un tram vertical i aeri amb un desplom exigent al principi, equipat amb unes presses taronges que ens fan desequilibrar degut al desplom i que superem amb èxit gràcies a la força dels nostres braços. Seguim per la torrentera i superem un tram equipat amb una corda, però compte, la roca està molt polida i rellisca! Ens trobem a l’últim pas, aquí firmem en el llibre de registre que hi ha en un bidó estanc a la paret. Ens queda el més difícil, superar una canal totalment vertical amb l’única ajuda d’un cable d’acer amb varis anclatges. En Pau puja molt bé col•locant els peus a la perfecció i aprofitant al màxim la força dels seus músculs. Jo no ho veig tant clar... Davant nostre ens trobem un grup molt maco de gent que s’asseguren amb una corda per pujar i a canvi de tot el que em poguessin demanar (quasi tot! jeje) els demano si em poden assegurar a mi també. La pujada es genial quan notes que algú allà dalt t’estira de valent, encara que no els coneixia de res, estava a les seves mans. I... superat amb èxit! Gracies colla pel cop de mà, us en dec una!

Dificultat global: mitja - alta
Desnivell: 250 m
Horari aproximació: 20 min
Horari itinerari: 1:30 h
Us recomanem portar guants degut a la quantitat de trams amb cordes.

Seguim caminant. Ens endinsem pel bosc i en un trencant amb una fita (a uns 200m del final de la via ferrada) girem a la dreta fins a trobar la canal dels Llorers. Anem trepant la canal molt vertical i llarga. Al final passem pel costat d’un pollegó i l’acabem de pujar fins a dalt on aprofitem per descansar, dinar uns entrepans i beure aigua. Baixem i de seguida agafem el Camí dels Francesos en direcció a Sant Jeroni. Tenim gairebé 1 hora de camí, amb un últim tram d’escales interminables. Fa una calor molt incòmode, hem fet curt d’aigua. Des de dalt de Sant Jeroni sembla que es pugui divisar tot el país sencer. Les vistes són molt espectaculars, per alguna raó és el punt més alt de la majestuosa muntanya de Montserrat.

Tornem desfent el Camí dels Francesos fins una mica abans d’arribar al mirador de la canal, on agafem el camí de retorn guiats per unes marques grogues. Arribem a la fita des d'on ens hem desviat al final de la via ferrada i seguim cap al camí del clot de la Mònica, marcat amb marques blaves. Després d’una hora de descens arribem al cotxe, assedegats, afamats i rebentats. Ens en anem a recuperar les forces al clàssic Bar Anna del Bruc. I ves per on ens trobem amb els companys que m’han assegurat a l’últim tram de la canal de les Dames, ells també necessiten recuperar les forces. Comentem la ferrada i parlem d’altres que hem fet i ells ens en suggereixen algunes, mentre gaudim d’una enorme i fresca gerra de cervesa.

Una altra via ferrada a la nostra llista!

Volei a Premià de Mar

2010-06-05T17:53:00.000+02:00

El vòlei platja premianenc és una variant del voleibol que es juga en platges o superfícies de sorra (més o menys gruixuda) del municipi de Premià de Mar.

El reglament del vòlei platja premianenc és molt semblant al del voleibol en pista tot i que a Premià de Mar el reglament és específic per adaptar-lo a les aptituds (justetes) dels jugadors que participen als partits setmanals. A part del tipus de superfície (que és de sorra que rasca fins a la ferida, pedres, vidres, xapes, ampolles, xiclets, cagarades i altres elements inoportuns), la diferència més important és que els equips són de dos jugadors, tres jugadors o fins i tot quatre o cinc indistintament, mixtes i tot s’hi cap però no tot s’hi val.

El vòlei platja es va començar a jugar a les platges de Santa Mònica, a Califòrnia, cap al 1920. Els anys 60 i 70 van començar a aparèixer competicions professionals. Reconegut oficialment per la Federació Internacional de Voleibol el 1986, és esport olímpic des del 1996 als jocs d'Atlanta. Actualment, ha evolucionat una variant d’aquest esport a les platges premianenques on una sèrie d’invasors cerdanyolencs i alguns d’altres autòctons fan el que poden darrera una pilota (sovint ovalada) per tal de passar uns bons moments, si el temps ho permet, els matins calorosos de dissabte o la tarda d’algun divendres.

El més interessant de tot és la recompensa final, una bona gerra de clara de granissat de llimona al xiringuito de referència: La Concha de la Lora.

Excursió al Montcabrer i Burriac, Abril de 2010

2010-04-17T20:00:00.004+02:00

Després de més de dos anys que l’Eva em cantés les excel·lències de l’excursió al Montcabrer i Burriac per fi avui ha arribat el dia. Ens fem uns entrepans i au, cap a Cabrils. L’aproximació a Cabrils la fem en cotxe i el deixem aparcat per la urbanització més propera a l’església del poble. En aquest punt doncs iniciem el primer ascens cap a Montcabrer. La primera part del recorregut la realitzem entre una urbanització amb cases de luxe, qui sap si algun dia ens toca la loteria i ens mudem en aquest barri... però ben aviat en una explanada se separen els camins de Moncabrer i Burriac. Primer fem via cap a Moncabrer entre els arbres i arbustos típics de la serralada litoral catalana.

Un cop arribats al punt més alt, a la creu de Montcabrer, no podem fer altre cosa que gaudir de les vistes del Maresme i Barcelona que ens ofereix aquest mirador privilegiat.

Ara és moment de tornar enrere per recuperar el camí que ens a de guiar cap a Burriac. I així ho fem. El camí en una primera part és una pista forestal i hi passen alguns cotxes i bicicletes, però en un punt determinat del peu del turó de Burriac, decidim abandonar la pista i agafar un camí poc visible però marcat amb pinzellades grogues que ens condueix directes amunt cap al cim del turó coronat pel Castell de Burriac. Aquest 20 minuts de pujada són drets i intensos, és el moment que suem més de l’excursió, però un cop arribats a dalt, podem tornar a gaudir de les vistes del mar mediterrani, el maresme i el Vallès que es divisen des del punt més alt. Mentre fem la visita a les ruïnes del Castell de Burriac observem que encara hi ha indemne la torre d’aquest i la porta és oberta. Fent el tafaner, descobrim que hi ha l’home que s’encarrega de realitzar el manteniment de la Torre (reconvertida en una estació meteorològica i restringida al públic) i molt amablement ens convida a entrar-hi i pujar per les escales de ferro verticals fins a dalt de tot. Avui hem estat afortunats, això no passa tots els dies. Ara sí que més amunt no podem arribar; aprofitem per contemplar altre cop les vistes a 360 graus que ens ofereix aquest punt únic.

És hora de recuperar forces amb els entrepans i tornar cap a casa. Pel camí de tornada agafem la pista forestal i un cop a la zona urbanitzada, aprofitem per endur-nos algunes margarides africanes de colors que replantarem en algun test de la nostra terrassa que paradoxalment té vistes a Moncabrer (Burriac queda amagat darrera aquest massís).

Una mica d’història

El Montcabrer és una muntanya de la Serralada Litoral catalana, que s'alça entre les poblacions de Cabrils i Cabrera de Mar, al Maresme. El turó principal de la serra està dominat per una gran creu, originalment de fusta i ara de ferro, documentada ja des del segle XVII. Per això, el cim del Montcabrer també es coneix localment com la Creu, com ocorre en d'altres llocs amb d'altres muntanyes que també tenen una creu al cim (com ara el Matagalls a Viladrau i el Puig d'Olorda a Sant Feliu de Llobregat).

El Burriac és un turó que s'alça entre les poblacions de Mataró, Argentona i Cabrera de Mar, de 387,5 m d'altitud. És famós pel seu castell, el Castell de Burriac, i el poblat ibèric que descansa a la seva vessant cabrerenca.

El Castell de Burriac és un castell que s'alça sobre el turó de Burriac, situat a 387,5 metres sobre el nivell del mar al terme Cabrera de Mar i tocant al d'Argentona. Per la seva situació és molt visible des de bona part del Maresme central.

El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior; la primera documentació que mostra l'existència del castell data de l'any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare.

Entre els segles XII i XIII van ser construïdes la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella. Va ser de propietat de la família dels Santvicenç en un principi (se n'havia dit Castell de Sant Vicenç fins el 1313) i a partir del segle XIV del llinatge Desbosc, ciutadans honrats de Barcelona i més tard nobles.

Cap al segle XVIII, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins el 1836 que va cessar l'activitat de la capella. Actualment, pertany a l'ajuntament de Cabrera de Mar.

Setmana Santa a la Cerdanya, abril de 2010

2010-04-06T14:01:00.011+02:00

Dimecres:

Hem plegat de treballar, per nosaltres avui comença la Setmana Santa. Fem les maletes, carreguem les bicis al cotxe i cap a la Cerdanya. No trobem gaire caravana i amb una mica de sort arribarem just per veure la segona part de l’Arsenal- Barça. Malauradament no tenim l’aparell de TDT a casa i ens hem de conformar escoltant l’empat final a 2 per la ràdio.

Dijous:

Ens llevem tardet que estem de vacances, i cap al Carrefour de Bourg-Madame a proveir-nos de menjar per passar aquests dies, pasta, patés, formatges francesos, iogurts de la formatgeria de llívia, mmm...

Avui fem una petita ruta en bicicleta per escalfar els músculs. Passem per diferents poblets, a Llívia anem a la Farmàcia, que encara està en reformes i passem per la plaça plena de restaurants i continuem cap a Ur i Bourg-Madame, són uns 20 km. Bonica i fàcil ruta amb trams de carretera.

Ens dutxem ràpid, ja arriben els nostres amics, són la Cristina i en Jordi. Els portem a visitar Llívia, aquest cop però amb cotxe, tot aprofitant l’esdeveniment esportiu de la tarda. Passegem i busquem un bar on fan el Barça-Madrid de bàsquet. Victòria blaugrana!

Després tornem a casa, mirem l’últim capítol de Lost i a dormir aviat que demà ens espera un llarg dia.

Bona nit!

Divendres:

Sona els despertador a les 8:45h. Agafem els entrepans, l’aigua, les bambes i tot l’equipament per fer vies ferrades. Tots dins el cotxe ens dirigim cap Andorra, concretament a la Parròquia de Canillo, tot i que abans deixem a en Jordi i la Cris a Escaldes, on fan ruta comercial. A Canillo, ens espera la via ferrada Directíssima del Roc del Quer (al costat del Canal de la Mora, via que ja hem fet). Hi ha bastant de neu a les muntanyes però la via sembla neta i apte per fer l’ascensió. Ens col·loquem l’arnés, el dissipador, les cintes exprés per si necessitem descansar i, som-hi! La paret comença força dreta, em costa començar, la cama em tremola de l’emoció (sóc l’Eva), és una sensació indescriptible la que se sent estan aquí dalt penjat. Un cop passat el primer tram ja em sento més còmoda. Està molt ben equipada, amb algunes presses curioses d’escalada. Hi ha trams aeris força espectaculars amb un parell de trams extraplomats, que requereixen força de braços i que superem amb agilitat. Arribem a dalt, fem una mica d’estiraments musculars des de Mirador del Roc del Quer, amb unes vistes precioses de Canillo. Buufff! Una via més a la llista de reptes aconseguits, uuau! El descens, seguint un camí a mà dreta és curt però molt bonic, amb algunes plaques grans de neu entre els arbres que ens fan patinar i mullar els peus.

Desnivell: 358 m

Recorregut: 550 m

Durada: 1h pujada i 45 min baixada

Un cop al cotxe ens canviem de roba i cap al centre d’Andorra la Vella. Passegem per l’Avinguda Carlemany i cap a dinar al mític Don Denis. Està ple de botigues, inclús un nou centre comercial enorme, entrem al Viladomat i als Piryneés, les típiques botigues d’Andorra. Ja estem cansats, tornem cap a Càldegas.

Ens dutxem i a preparar el sopar que avui tenim sopar del bo! La Cristina prepara una amanida suculenta, en Jordi destapa l’ampolla de vi blanc francès, l’Eva talla llesquetes de pa i prepara la taula, en Pau talla els tres tipus de formatges francesos i els posa a l’aparell de la fondue amb un got de vi blanc, encén el foc i a remenar!!

Mmmm, que bo!! Suquem els trossos de pa a la barreja de formatges i devorem, quina gana que tenim. Després d’un dia intens d’esport, em cremat molta energia, necessitem recuperar les forces. Ara a pair jugant a l’Scrabble i cap a dormir. Per cert, existeix la paraula arrufar?

Dissabte:

Avui anem a visitar Puigcerdà. Pugem fins al llac, on un sol esplèndid crea reflexes perfectes en les seves aigües. Hi ha dos cignes que festegen i ens deleiten amb les seves danses amoroses, tot hi que sembla que la femella es fa rogar bastant... Anem al centre, a la plaça del campanar, l’han arreglat aquest any, l’han fet tota per a vianants, amb un parc infantil, bancs... ve de gust passejar-hi. Anem fins a l’Ajuntament per gaudir de les vistes del Cadí que ens ofereix la plaça, passant pels carrers plens de botigues i de molta gent comprant i passejant.

Ens despedim dels nostres amics, que tingueu bona tornada amb cotxe!

Les pastisseries estan plenes de Mones, pastissos i no ens podem estar de comprar bunyols, alguns farcits de crema per portar aquesta nit ja que ens han convidat a sopar en Lluís i la Catherine. Ens ofereixen un bon aperitiu amb champagne. Una sopa calenta de xampinyons, que amb el fred de la Cerdanya ens be molt de gust, i calamars farcits amb arròs. Maduixots amb nata, i els bunyols de postres. Tot això acompanyat d’una bona conversa i fotos del petit Nathanael que cada dia està més gran.

Diumenge:

Ens llevem tard. En Pau em prepara una bona tassa de xocolata per esmorzar. Ens ha de donar prou energia per fer la ruta en bici que tenim prevista.

Ruta: 45 Km

Duració: 4:30 h

Sortim de Càldegas direcció Puigcerdà per la carretera de Bourg-Madame i ens dirigim cap a Queixans per un camí paral·lel al riu Segre. Continuem pedalant cap al Vilar d’Urtx i seguim cap a Escadarcs i Estoll. Per una camí esfaltat seguim direcció l’Aeròdrom d’Alp fins a Sanavastre, passem pel costat de la mina i cap a Molí de Prats. Passem per rierols i bassals de fang que ens deixen la bici i tots nosaltres ben enfangats. Arribem a la part més allunyada del recorregut. Pedalem per Sansó i ens dirigim a Prats, el Plà i fins la Tartera. Creuem el riu la Vallirota fins a Mossoll, passem per la seva esglèsia i seguim fins a Alp. Retornem agafant un tros de carretera i a Queixans agafem el camí de sorra d’abans paral·lel a la carretera que ens duu fins a Puigcerdà. Per la carretera de Bourg-Madame arribem a Càldegas. Ens fa un dia preciós de sol durant tot el trajecte, però a la tornada comença de fer un vent en contra que ens dificulta molt la pedalada. Els nostres petits quàdriceps pateixen de valent però aconseguim pedalar contra el vent i arribem extasiats a casa desprès d’una bonica excursió per les entranyes de la Cerdanya.

Sopem escoltant el Barça de futbol per RAC1. Quina setmana santa més esportiva! I el color blaugrana torna a guanyar!

Dilluns:

Avui ja tornem, s’han acabat les mini vacances. Ens toca recollir-ho tot. Per Catalunya Informació ens diuen que l’operació retorn està essent esglaonada i que no hi ha massa retenció. Després de dinar marxem, no trobem gens de caravana, amb 2 horetes ja som a casa un altre cop.

Fins la propera, bona Mona per tots!

Paris, desembre de 2009

2009-12-29T19:17:00.016+01:00

Des de dalt de tot de la Torre Eiffel us desitgem bon any 2010!!

Dia 1

La nit abans vam arribar a Paris, en Lluís i la Catherine ens van venir a buscar a l’aeroport d’Orly. Molt gentilment, ens van acompanyar cap a casa l’Stephan que ens cedeix el seu pis durant els 5 dies que passarem a Paris.

El primer dia ens llevem una mica despistats, ostres estem a París! Comencem la nostra visita a la ciutat en el romàntic barri de Montmatre. Aquest manté un cert encant gràcies al seu aire de poblet al mig de la gran ciutat. La Place du Tertre, amb un ambient pintoresc, és el centre turístic de Montmatre i és famosa per estar plena de retratistes i pintors. Una altra plaça famosa és la des Abesses: on hi acull la parada de metro amb una de les poques estacions art-noveau originals. L’edifici més important d’aquest barri és l’església del Sagrat Cor, d’art neoromànic-bisantí. La vam visitar des de les bóvedes de la cripta fins a les grans vistes que ofereix la cúpula ovoide que és el punt més alt de Paris després de la Torre Eiffel. A la tarda, vam visitar el sector més eròtic de París capitanejat pel famós Moulin Rouge.

Al vespre, quan ja comença a fer-se fosc, anem al barri dels Marais a on s’hi ubica l’Òpera de París (moderníssima i controvertida òpera europea que trenca amb l’estil del segle XIX) i la plaça de la Bastilla presidida per la columna de Julio. Seguim passejant i comprant alguna cosa, fins que arribem a una de les places considerades més maques del món per la seva simetria, la Plaça des Bojes (hi ha la casa de Víctor Hugo). A la Rue de Rosieres hi ha ubicat el barri jueu, i tot i que sembli estrany no en veiem cap, però s’hi respira un cert aire amb algunes botigues i restaurants que llueixen l’estrella de David. Ja fosc, arribem a l’Ajuntament, l’Hotel de Ville, el qual està molt ben il·luminat i ple de patinadors que gaudeixen de la pista de gel que hi instal·len durant l’època hivernal, quina cua!

Avui no podem fer tard, hem quedat amb la família Mir per anar a sopar a casa la Lalia i en David i conèixer a un nounat, en Nathanael. Una preciositat de nen, hem jugat amb ell, l’hem agafat, li em ensenyat a tocar el xilofon (amb poc èxit, és molt petit!), i no ha plorat ni un cop, només reia. Després del magnífic sopar que ens han preparat i la bona companyia anem a descansar, que demà serà un altre dia intens.

Bonne nuit!

Dia 2

El segon dia a París coincideix amb l’últim dia de l’any 2009, això significa que avui a tot a arreu hi haurà festa grossa. El matí el dediquem a fer el turista i seguir visitant la ciutat. Anem al Pantheon, és una gran església amb una cúpula enorme, a la zona universitària. Després visitem els Jardins de Luxemburg amb el Palau de Luxemburg, tot i que no ens hi estem gaire estona ja que a l’hivern el parcs i jardins no llueixen tant. L’estiu passat ens vam aficionar als àpats orientals i aprofitant que passem per un carrer ple de restaurants Japonesos entrem en un per deleitar-nos amb un shushi, un pinxos de carn i gambes i una mica d’arròs que ja em aprés a menjar amb els pals. Ens va bé per escalfar-nos, que fa un fred bastant considerable! Sort de la bufanda, el gorro, els guants i els leotards que portem sota els texans. Després de dinar visitem el Barri Llatí. Els carrers són estrets, plens de bullici, moltes botiguetes i restaurants de tot el món. Hi ha l’edifici més estret de París, curiós. Com que no n’hem tingut prou dinant, aprofitem per menjar unes creps de xocolata i confitura de maduixa boníssimes mentre seguim passejant pels carrerons d’aquest barri fins arribar al riu.

Seguim el riu fins a la famosa Catedral de Notre Damme que està al mig del Senna, a l’illa de la Cité. És una catedral d’arquitectura gòtica. Els turistes fan una llarga cua amb aquest fred glacial que penetra dins dels ossos, nosaltres continuem caminant. Pels voltants observem altres edificis rellevants com el Palau de Justícia i el pont de Neuf (el pont més antic de París).

Al capvespre ens apropem al Centre Pompidou, el museu nacional d’art modern de París a on les conduccions d’aire i aigua, així com l’esquelet de l’edifici, estan col·locats a la vista i de diferents colors. Aprofitem per fer els últims canvis al Supermanager, no fos cas que hi hagués algun lesionat (tots tenim les nostres fricades).

Ara és tard, és l’últim dia de l’any i decidim que soparem a casa. Comprem apreciats formatges en una formatgeria que ens han recomanat, patés, pernil d’oca, un pollastre, vi, champagne, raïm i unes tarteletes dolces. El pla és clar, gaudir d’un bon sopar a casa i anar a passar el cap d’any, fent el turista, al peu de la Torre Eiffel. Sopem amb la companyia televisiva del president francès, Nicolas Sarkozy, que fa el típic missatge de cap d'any, buff... mentretant preparem un tupper amb 24 grans de raïm (es veu que els francesos no ho fan això del raïm, però nosaltres serem fidels a la nostra tradició), el champagne i ho carreguem tot a la motxilla. Som-hi, cap al centre de París. La Torre Eiffel fa més goig que mai, com sempre la veiem il·luminada de color però de cop i volta, quan falta mitja hora per canviar d’any, comença un espectacle de colors i música que il·lumina la torre com mai l’havíem vist. Ens endinsem entre la gran multitud que rodeja la torre, no hi cap ni una agulla. Tothom espera el gran moment. No toquen les campanades però de cop es van apagant els colors de la Torre tot fent un compte enrere. Mentre en Pau fa fotos sense parar, anem menjant ràpid els grans de raïms, 1,2,3...i 12!

Bon any 2010 a tothom!!! Tornen els colors i la música, quina emoció! Són les 12h en punt, tothom treu les ampolles de Champagne tal i com ens revela el soroll sec de centenars de taps empesos per les bombolles de carboni. Tothom ho celebra fent fotos, brindant, hi ha gent per tot arreu, és meravellós. Ens abracem, saltem, caminem entre la gent, sentim parlar català: Bon any! Bon any! jeje estem per tot arreu. Ja tard anem de tornada cap a casa, el metro està obert tota la nit, i és gratuït (igual que a Barcelona, oi? jeje), això sí, està ple a rebentar. La gent canten, criden, tothom està gaudint del començament d’aquest nou any, en el qual esperem que les coses vagin una mica millor per a tothom. A descansar, i fins demà!

Dia 3

Ens llevem tard, és 1 gener de 2010. Una dutxa i un cafè per despertar-nos, i cap al metro que queda prop de casa, les Olimpíades, direcció la Defense. És el centre de negocis de París ple de gratacels i on hi ha una escultura d’en Miró. Pugem a le Grand Arche. Fa un dia hivernal típic parisenc, gris, plujós i ventós, i de tant en tant sembla que caiguin petites volves de neu. El Gran Arc està alineat amb l’Arc de Triomf i la piràmide del Lovre. Posteriorment, anem cap a l’Arc de Triomf, edifici monumental que es troba a la plaça Charles de Gaulle. Fem les fotografies de rigor. Ja es comença a fer fosc i anem cap els Camps Elisis. Hi ha el petit i el gran Palais. Passegem pels jardins dels Camps Elisis amb les fonts. Aquest és l’escenari de les desfilades de les victòries de les guerres mundials. El pont d’Alexandre III, és el pont més bonic de Paris decorat amb faroles i ninfes a l’estil de l’art noveau. Als Invàlids hi ha l’església del Dome amb una cúpula daurada i exuberant i la tomba de Napoleó alhora que està ple de plaques commemoratives dels morts de les guerres; també s’hi ubica el museu de l’exèrcit. Retrocedim cap a la Plaça de la Concòrdia, és on hi ha la Nòria i l’obelisc de Luxor. Al vespre anem a sopar a la Creperie de les Arts, recomanada per l’Stephan. Us la recomanem molt, és molt bonic el lloc, les creps estan boníssimes i no és massa car. Per acabar la nit anem a veure des d’una nova prespectiva la Torre Eiffel il·luminada, ara des del Trocadero, al barri de Chaillot. Ens volen vendre la típica figureta que s'il·lumina de la Torre Eiffel, però resistim la temptació. Ja n’hi ha prou per avui, al metro i a dormir.

Dia 4

Aquest matí ens hem llevat amb l’esperit intel·lectual especialment motivat per anar al Museu del Louvre. Sortosament, en David ens va donar uns passis gratuïts per entrar al museu que guardava des que va deixar de treballar al museu (treballava al gabinet d’advocats del Louvre), i això ens suposa poder entrar sense pagar i sense fer cues! El museu està presidit per la famosa piràmide de vidre que dóna accés a les catacumbes del museu i a la que diuen és una de les millors col·leccions d’art del món amb infinitat d’obres que repassen gran part de la història de la humanitat, des de l’antiga Grècia fins a pintors clàssics més recents.

Entre les escultures, quadres de totes les èpoques, colors i mides, detalls arquitectònics de cultures i èpoques diverses, de cop i volta trobem una multitud de gent en una de les sales. Tots lluiten per aconseguir un bon lloc, el millor lloc, per aixecar la càmera de fotos més a munt que els altres i amb un dibuix als llavis que no sabem si és d’alegria, d’apatia o tristesa, observen i cliquen la càmera delirantment per gravar a les seves retines i sobretot a les seves targetes de memòria l’obra d’art més famosa de Leonardo de Vinci, la Mona Lisa, la Gioconda. Una altra sala on hi trobem un ambient similar però ni molt menys tant embogit, és a la que s’hi ubica una de les més famoses escultures del món, la Venus de Milo.

Hem recorregut centenars de metres pel museu durant tot el matí i l’estomac comença a demanar una mica d’atenció. Dinem sota l’arc de triomf del carrussell, el carrussell del Louvre, un centre comercial subterrani, amb moltes botigues i restaurants.

Després marxem cap al barri de l’òpera i visitem, com el propi nom del barri indica, la façana de l’òpera Paris Garnier. Passegem per l’avinguda de l’òpera i arribem a les exuberants Galeries Lafayette, molt decorades i il·luminades per aquestes dates de Nadal.

Ara ja és negre nit i els propis llums de la ciutat ens il·luminen el camí per anar a veure l’estàtua de la llibertat (al pont de Grenelle). És molt més petita que la que van regalar als EUA i famosa imatge de Nova York. De tornada per la vora del riu Sena fem un repàs d’alguns dels ponts més famosos que connecten ambdues parts de la ciutat. Primer trobem al Pont de Bir-Hakeim. Després passem el Pont d’Iena, el pont que hi ha entre la Torre Eiffel i el Trocadero. Més endavant el Pont de l’Ànima on hi ha el monument de la flama de la llibertat. Aquesta passejada a la vora del riu té un encant especial, però ja comencem a no sentir-nos les cames del fred que fa. Marxem cap a casa, necessitem recuperar-nos per demà, l’últim dia de visita.

Dia 5La Torre Montparnase, és la segona torre més alta d’Europa. Pugem a la planta 96, gairebé tant ràpid com el que triguem amb l'ascensor de casa nostra a pujar fins al 4rt pis, uau! El dia ens acompanya, està serè, menys fred i surt el sol per primer cop des de que estem a París. Un sol esmorteït però fa que les vistes siguin més clares i els edificis sembla que brillin. Us recomanem que hi pugeu, no hi ha cues, no és car i hi ha les millors vistes amb diferencia, 360º de París que ens permeten fer un repàs de tota la ciutat que ens envolta. És un moment que ens fa emocionar, tenim tot París als nostres peus, és tan bonic!

Paris mon amor, ciutat de la llum, ciutat de l’amor i romàntica pel seu encant, ja ens toca tornar cap a casa, però tornarem ben segur a fer un cafè au lait en algun del seus Bistrots.

Catalunya vs Argentina, desembre de 2009

2009-12-22T23:30:00.000+01:00

Avui és un dia molt nostrat. No és 11 de setembre però la catalanitat es fa notar a Barcelona, concretament a les rodalies del Camp nou. Avui juguem el ja tradicional partit de Nadal. Aquest partit té un clar element reivindicatiu des d’un punt de vista festiu i esportiu. Volem que reconeguin la nostra Selecció. Sota el lema “Catalunya, la nostra terra, la nostra selecció”. És un èxit. 50.000 persones al Camp Nou s’ha de considerar un èxit. El partit té un clar dominador Catalunya, perquè mai ens deixarem tòrcer. 4-2 la victòria és nostra. Visca Catalunya!

PD: durant el transcurs del partit he començat a rebre missatges al mòbil de familiars i amics. Es veu que quan surts per la tele la gent et truca! És curiós. Doncs sí! Ens han fet un plano curt a l’Eva i a mi i ens han ben reconegut per tv3! Això d’estar arran de gespa al Camp Nou té les seves recompenses.

Vol a Vela a la Cerdanya, octubre de 2009

2009-10-02T22:10:00.004+02:00

Ha estat qüestió d’un instant i ara ja sóc oficialment un any més gran. Avui faig 29 anys.

És divendres i tot i que m’hagués agradat prendre’m el gustàs de fer festa, el gruix de la feina pendent no em permet demanar el dia lliure, i tal i com està el món doncs més val així. Correus electrònics, sms, trucades no paren de recordar-me que és el dia que van néixer personatges tan coneguts a la història mundial com Mahatma Gandhi, Groucho Marx o Sting.

Ja és hora de marxar cap a casa i tot just sortir de la feina em trobo a l’Eva! Que fas aquí!? Vinga anem a dinar al restaurant d’aquí davant que és tard i tenim un dia per celebrar. Sortim ben tips i l’Eva que agafa el volant del cotxe resulta que no es dirigeix cap a casa. A on em portes Eva?? Però si anem en direcció contraria… Tot sembla indicar que es cou una sorpresa. Apa doncs a deixar-se sorprendre. … i tal és la sorpresa que de cop i volta ja estem a la Cerdanya… però que fem a la Cerdanya i jo sense pijama, ni mudes, ni abric… Resulta que la nena ha pensat en tot i em treu la meva bossa del maleter per passar el cap de setmana a la Cerdanya. Quina il·lusió gaudir dels darrers “vinti” en aquest paratge. És tard i com no, tornem a tenir gana. Aquest cop em convida a sopar a la Formatgeria de Llívia, boníssima la raclet que serveixen. Finalment les postres venen acompanyades d’un avió de paper… un avió de paper que és un val regal per efectuar un vol a vela a la Cerdanya! Uaauu!! Compliré una d’aquelles il·lusions de petit… quan em preguntava com devia ser volar en un planejador d’aquells amb les ales tant llargues…

El vol a vela, té la peculiaritat que l’aparell no es propulsa amb un motor sinó que, senzillament, planeja a l’aire. Aquest fet, obliga a que una avioneta l’hagi de remolcar fins ben amunt i un cop a l’alçada establerta l’aparell es desenganxa i planeja buscant els moviments de les masses d’aire.

Dissabte ens llevem a una hora prudent i ens dirigim cap a l’Aeròdrom. Començo a notar les primeres pessigolles a la panxa… em poso el paracaigudes (espero no haver-lo de menester… ara que pel mateix preu… quina mentalitat tant catalana), i m’assec, no em dificultats dins de l’estreta cabina de l’aparell. El pilot, que seurà darrera meu, m’explica els últims detalls de seguretat. Un cop ficats a dins l’aeronau, l’avioneta que ens remolca agafa velocitat i ens elevem. Aquest moment m’impressiona molt…. Veure els moviments oscil·lants que agiten l’avioneta fa una mica de iuiu. Però a mesura que agafem alçada la tranquil·litat m’envaeix i començo a gaudir de les vistes i de la sensació de volar. Ara ens desenganxem de l’avioneta, hem pujat uns 1.000 metres respecte la plana (2.200m d’alçada) i sobrevolem el sector de la Molina, Alp, i la plana de la Cerdanya… el paisatge és preciós i el dia és magnífic. L’únic soroll que sento és el tall de l’aire amb les ales de l’aeronau i algun click de la meva càmera… això és impressionant! Les turbulències es fan notar i de tant en tant s’arronsa una mica l’estómac, però és genial. Mitja hora de vol i prenem terra. La sensació de volar com un ocell sobre la Cerdanya ha estat magnífica. Una experiència que em fa viure noves sensacions. Gràcies Eva!

Eva, ara et toca a tu, no t’ho deixis perdre, t’ho recomano! I així és, l’Eva també gaudeix del vol a vela tot i que arriba un pel marejadeta. Avís per a navegants sensibles.

Eva, et torno a donar les gràcies!

L'últim dia a NYC i West New York (el nostre estudi), agost de 2009

2009-08-21T08:19:00.005+02:00

Bon dia, ha arribat l’últim dia de vacances, ohhh...

Aprofitem per fer les ara sí les últimes compres, baixem Broadway des del 14 street passant per Tribeca i el Soho. Ens tornem a firar, en Pau una motxilla North Face, l’Eva un vestidet i alguna coseta més.

Ens despedim del Luigis, i hi tornem a fer un slice de peperoni, el nostre preferit. És curiós la quantitat de personal que hi ha en general als bars i restaurants, molts no estan fent res, però allà estan, i això fa que sempre t’atenguin amb gran rapidesa.

Al cel de Manhattan quasi sempre hi ha núvols, com si fossin pinzellades blanques posades de manera decorativa; però ara, de cop i volta, aquestes pinzellades són més fosques i més grans, s’ha girat un fort vent, comença a ploure. Cauen unes gotes enormes i els núvols ens obsequien amb una enorme cortina d’aigua. Dura poc, just el temps de dinar. Ara el cel torna a ser clar i aquella mena de boirina que hi ha entre els gratacels ha desaparegut, és un bon dia per fer fotos del skyline, llàstima que ja marxem.

El Lincoln Tunel està col·lapsat, suposem degut a la gran tempesta, però nosaltres necessitem creuar aquest pont per anar cap a l’aeroport, ai si perdem l’avió... al facturar les maletes ens diuen que passem, i molt, del pes, ens volen fer pagar 50$! Però portem una altra bossa i les coses que pesen més les posem allà, carai si que hem comprat!! Per sort o per desgràcia l’avió surt amb retard i el podem agafar. Bye, bye Manhattan, see you soon!

Extra:

El making off de les cròniques taronges americanes:

Després de cada llarga jornada agafem el bus o la guagua, segons la companyia, des de Port Authority (al costat de Times Sq.) fins a l’estudi de New Jersey (West New York). Aquest trajecte dura aproximadament 15-20 minuts. Un cop a les Harbor Towers, edifici en el qual es troba ubicat l’estudi, el primer que fem un cop hem descarreguem les motxilles i ens refresquem és iniciar la redacció de la crònica del dia. Això, acostuma a ser entre 22.00 i les 22.30 aprox. Ens repartim la feina i mentre un element de l’equip escriu la crònica l’altre s’encarrega de seleccionar les fotos. Mentre tant, anem preparant alguna cosa lleugera de sopar i seguim amb la nostra tasca. Finalment, composem el mosaic en base a la redacció de la crònica que és avalada per unanimitat. Clickem a publicar i apa, aquí ho teniu.

The End

Shopping, The Theatre District i The View, agost de 2009

2009-08-21T00:11:00.004+02:00

Bon dia, ha arribat el penúltim dia de les nostres vacances, això ja s’acaba… Però no ens posem tristos, que avui segur que també ens espera un gran dia. Aprofitem per anar de compres en el 34 street i la part sud de Broadway, en Pau s’està firant aquests dies a NY, de “sales” en “sales”, no para de comprar!

Ens han sorprès molt els americans, són molt atents i simpàtics. Si volen saber quelcom de tu, directament t’ho pregunten. Molts quan ens senten parlar ens pregunten si som francesos o espanyols, si els diem que som de Barcelona tots saben on és (malaurdament la majoria és el primer cop que sent parlar de Catalunya, aviam si ens començem a vendre més pel món...). Si ens veuen mig perduts mirant el mapa, de seguida se’ns acosta algú per ajudar-nos, quina amabilitat i predisposició, a veure si n’aprenem una mica!

Ja es pon el sol i ens tanquen les botigues. Anem cap a Broadway, a la zona dels teatres (Theatre District). En Pau s’estira i em convida al teatre a veure el clàssic musical The Phantom of the Opera, al Majestic Theatre. Les entrades són cares, esperem que valgui la pena. Durant dues hores i mitja els actors ens deleiten amb les seves espectaculars veus, és quasi bé tot cantat, ho fan molt bé, tot hi que no entenem ni la meitat del que diuen. Sort que l’argument ens és conegut. L’escenari canvia a cada escena de forma màgica, resulta tot molt emotiu. Sortim del teatre encantats, hem gaudit moltíssim, quina emoció de cançons!

En Pau es torna a estirar per segona vegada aquesta nit, que ja tocava, i em convida a sopar a un dels millors restaurants amb vistes a Manhattan. El restaurant The View de l’Hotel Marriot de Times Square. Un bufet amb moltíssim menjar per escollir, una copeta de Cabernet Sauvignon i uns desserts per llepar-se els dits. Tot això mentre una estructura giratòria ens permet anar girant lentament per gaudir de tots els gratacels que ens envolten. Tornem a viure un moment màgic aquesta nit, és preciós. Quan ens porten el compte tornem a la vida real...

Ens despedim de Times Square mirant la llum i els colors que ens envolten. Si mirem el cel no veiem estrelles, el cel de Manhattan no té estrelles, i es transforma cap a tonalitats més púrpura en les zones on hi ha gratacels més il·luminats. Tot i això, es venen molts telescòpics, que deuen mirar des de les finestres del alts gratacels de Manhattan?

Es fa tard i ja no queda més que anar a reposar forces per tornar a començar i descobrir un nou trocet (i l'últim) de la ciutat que mai dorm... i en el nostre cas, mai millor dit. Exhausts, ens estirem al llit entre els grinyols de les molles que se’ns claven entre vertebra i vertebra... però ens és igual... volem descançar que demà ens espera un llarg dia.
! I quan no somniem que seguim caminant per la ciutat, finalment, ho aconseguim...zzzz... demà més!

Washington D.C., agost de 2009

2009-08-20T08:01:00.002+02:00

Avui ens ha tocat matinar, un autobús de l’empresa HOLA BUS ens espera a les 8:45h a una parada de New Jersey. Arribem a Washington D. C. a les 12:30h. Ens deixa a prop d’on ens allotgem, el Hostelling International, situat al barri Xino, però molt diferent dels altres Chinatowns. Aquest està més arreglat, net i és més luxós. Hi ha pocs cartells en xinès, però no és tan autèntic i passa quasi bé desapercebut.

Abans de res, anem a dinar. No hi ha gaires restaurants, tot el que veiem són edificis d’oficines, bancs i Ministeris. Els edificis són alts, però res comparat amb Manhattan. La gent va arreglada, trajats i vestits jaqueta. En veiem molts que entren a un bar, i hi anem. S’agafen l’entrepà i l’amanida i s’ho emporten cap a l’oficina. Nosaltres ens ho mengem tranquil·lament, que estem de vacances.

Un cop tips comencem la nostra visita turística d’avui caminant en direcció sud cap al National Mall, és un parc natural enjardinat al sud de Washington. Al seu extrem oest trobem el Washington Monument, l’estructura més prominent de Washington. El monument té forma d’obelisc de color blanc d’uns 170 m. Va ser construït en honor a George Washington que va portar el país a la independència i es va convertir en el primer President. Caminant més cap a l’oest, uns enormes jardins ens porten fins al Lincoln Memorial, un monument commemoratiu creat per honrar la memòria del president Abraham Lincoln. L’edifici té forma de temple grec i té una escultura d’Abraham Lincoln assegut amb les inscripcions de dos coneguts discursos seus. En aquest lloc s’han dut a terme molts discursos importants, trobem la inscripció a terra del famós discurs que va fer Martin Luther King “ I have a dream”, el 1963.

Direcció nord trobem The White House, la residència oficial i principal zona de treball del president dels Estats Units. No sembla gaire gran i està molt tapada dels arbres del jardí, es veu que gran part de les sales es troben distribuïdes en els subterranis. Aparentment sense una vigilància extrema, l’Obama deu estar de vacations.

Al costat est dels enormes jardins del National Mall, hi ha el U.S. Capitol. Té una gran cúpula al centre, amb unes escalinates que no ens deixen pujar, i dos edificis annexes a cada costat. L’ala nord correspon al Senat i l’ala sud és la càmera dels Representants, on es reuneixen els congressistes. Des del Capitoli en línea recta tenim una meravellosa vista del gran obelisc i dels jardins del National Mall.

Es comença a fer fosc, a veure que trobem per sopar. No hi ha massa coses, hem trobat un carrer que hi ha més moviment, algun restaurant car, i un bar de tapes! Doncs sí, cansats de tantes slice de pizza i hot dogs anem a fer un pa amb tomàquet i manxego, unes patates braves i unes croquetes de pollastre. Tot és molt semblant a la cuina catalana, però el tomàquet no és sucat, és triturat amb ceba i julivert, és molt bo! La carta està en castellà, i fan mongetes amb botifarra, truita de patates... Deu venir l’Antoni Bassas a fer unes tapes?

2on dia:

Bon dia, hem descansat prou bé en aquestes lliteres del Hostelling. Ens vestim i ara cap al National Mall un altre cop. Al voltant d’aquest jardins es troba The Smithsonian Institution. Va ser fundada per un anglès que va dedicar tota la seva vida a la investigació de mineralogia i geologia, i va donar milions de dòlars per que es crees aquesta institució dedicada a la difusió, coneixement i investigació entre els homes. Està format per diferents museus (alguns museus adjunts situats a Nova York) amb peces de gran valor per ajudar al coneixement entre les persones, són molt didàctics i amb grans centres d’investigació que actualitzen la informació. Hi ha moltíssims museus de molts temes diferents, nosaltres en triem dos.

El National Air and Space Museum, que té la col·lecció més gran del món de naus espacials i avions. A part, és un centre d’investigació de la història, la ciència i la tecnologia de l’aviació i el vol espacial, així com de les ciències planetàries, la geologia terrestre i la geofísica. És un museu molt entretingut de visitar, en el qual et fan participar en jocs que t’ajuden a entendre temes complexes i fins i tot pots entrar dins d’una nau espacial, és molt recomanable.

I el National Museum of Natural History, que té més de 125 milions d’espècimens de plantes, animals, fòssils, minerals, meteorits i objectes culturals humans. És el grup més grans d’investigació dedicat a l’estudi cultural i natural del món. La Butterfly Pavilion, amb papallones de més de 300 especies diferents, és la part del museu que gaudim més i la càmera treu fum buscant papallones de mil colors que volen en llibertat pel modern hivernacle. Hem de vigilar no trepitjar-les, perquè n’hi ha per tot arreu. Al Pau, una se li enganxa a la motxilla, però a l’Eva... la papallona més grossa de totes decideix fer un aterratge forçós al seu front, s’hi deu trobar bé allí i l’hem de forçar a marxar. Bona jornada de museus. I sobretot, són free! (quasi tots).

YES WE CAN.

Coney Island i Empire State Building, agost de 2009

2009-08-18T06:48:00.003+02:00

Hi! Avui agafem el metro per fer un trajecte aproximadament d’una hora, anem a Coney Island, Brooklyn. Hi ha el famós i històric parc d’atraccions a l’estil americà que surt a moltes pel·lícules. A principis del segle XX és quan va ser més famós i després de la segona guerra mundial va decaure. Avui en dia han tancat moltes atraccions i està força deixat i brut, però encara continua conservant el seu encant i fantasia. De fet, es veu que tenen plans per restaurar el poc que queda d’aquell gran parc d’atraccions. Hi ha la Wonder Wheel, la famosa nòria. Però l’atracció per excel·lència és la muntanya russa, el Cyclone, que és una de les poques que queden al món que funciona per gravetat i sobre rails de fusta. Això no ens ho podem perdre. Per 8$ cada un accedim a l’atracció. Aquests rails de fusta no donen gaire confiança i l’aspecte deixat de tot plegat encara menys. Per acabar-ho d’adobar el noi ens fa seure davant de tot, i ens diu que tenim sort, que aquesta plaça capdavantera del vagó va molt sol·licitada. La primera pujada ens remunten cap a dalt de tot, la primera és la més alta i a partir d’aquí dalt una caiguda en vertical (en vertical de veritat, aaaahh!) ens fa fer un crit com feia temps que no fèiem. Va molt ràpid i no tenim força ni per aguantar el cap!! i d’aquesta velocitat n’aconsegueix l’embranzida suficient per tornar a fer pujar el vagó i tornar a baixar verticalment, i tornar a pujar, i així ja no recordo quantes vegades, és espectacular la velocitat que hem agafat. Arriba fins els 95 km/h, i els experts la consideren una de les millors del món. No fa cap looping, però us dic del cert que impressiona molt més que el Dragon Khan. Buf, sort que s’ha acabat, les cames ens tremolen, uau! Quanta adrenalina, estem molt exaltats, ha sigut brutal!

Triguem força estona per recuperar-nos de l’emoció. Decidim anar a relaxar-nos a les platges que hi ha a tota aquesta zona. És una zona molt típica pels habitants de NY per que són les platges que tenen més properes. Grans extensions de sorra fina i una mica fosca amb la imatge de la nòria i el parc d’atraccions al darrera. Hi ha socorristes amb un xiulet que no paren de fer servir per avisar als banyistes que no nedin mar endins, ens queda un zona força petita per banyar-nos tenint en compte la quantitat de gent que hi ha. Però farem cas als socorristes, ja que ens diuen que fa un parell d’anys van aparèixer taurons a la zona, i no voldríem pas tenir un ensurt d’aquesta categoria.

Abans d’acomiadar-nos de Coney Island no podíem passar per alt anar a fer un mós al Famous Nathan’s original. Fan Hot Dogs des del 1916 i és on es fa el concurs internacional de qui se’n menja més en un temps determinat. El rècord masculí està en 68 i el femení en 41. Crec que més de 8 no ens els podríem menjar, però tampoc ho provarem. Ens mengem un Hot Dog i un fish and chips, està força bo. El perrito caliente es va inventar a Coney Island el 1874.

Per acabar el dia, anem a veure la posta de sol des del més alt de Manhattan. Aquest títol honorífic correspon a l’Empire State Building! Es va inaugurar el 1931 i va costar 45 milions de dòlars. A l’antena de l’Empire State és on es va penjar en King Kong en la clàssica pel·lícula el 1933. El 1970 va perdre el títol de l’edifici més alt del món. Tenim NY als nostres peus, una bonica imatge de la ciutat en miniatura que queda gravada a les nostres pupiles, mentre es van encenent els llums dels edificis al mateix ritme que el cel es va enfosquint. Cada dia l'il·luminen d’un color diferent, haurem de baixar per mirar-lo des d'una altre perspectiva i veure de quin color és avui.

A dormir poques hores per demà marxar cap a una nova ciutat, Washington DC, la capital.

Nevada Smith, Brooklyn i Times Square, agost de 2009

2009-08-17T07:39:00.003+02:00

Bon dia a tots! Avui ens hem llevat una mica tard, el cansament ja es comença a acumular. Ens decidim a anar a buscar el metro, a veure si sabeu on anirem avui? .... doncs no! anem a l’East Village a passejar pels seus bonics carrers de cases i fins al mític Nevada Smiths. És un pub Irlandès ple de grans pantalles on emeten partits de diferents equips de futbol i és a on s’ubica la seu de la Penya Barcelonista de NY (el seu lema és: “where futbol is religon”. En Pau és inclús soci d’aquesta Penya, així que no podem obviar un partit com el d’avui on a les 16h juga el Barça- Athlètic de Bilbao. Hi ha molt d’ambient, la gent canta i crida a favor del seu equip, fins hi tot hi ha gent amb la samarreta del Barça, està ple de catalans! Estem per a tot arreu.

Després de l’eufòria, el Barça ha guanyat, anem a relaxar-nos tot creuant el Pont de Brooklyn caminant. És el primer pont penjant del món i tot un símbol pels neoyorquins. Estem uns 30 min. comptant les grans parades tècniques per fer les fotografies que ara tan contents us mireu. Les vistes a Manhattan són magnífiques, però com cada dia encalitjades.

Fem una visita ràpida a Brooklyn. La majoria dels seus habitants són negres, però nosaltres anirem a visitar un barri en concret, Williamsburg on justament són els que menys abunden. És curiós, però tota la ciutat de NY està segregada per barris amb zones més o menys grans que engloben ètnies, cultures, formes de pensar, religions, etc... molt diferents. El barri que visitarem avui consta de tres zones: els portorriquenys, els “moderns” i els jueus. Anem cap el barri jueu, ens assentem en un parc a descansar. Els jueus d’aquest barri són hasídics i dins d’aquests formen part de la secta Satmar, que són molt conservadors i estrictes, inclús no reconeixen l’estat d’Israel i creuen que el messies arribarà i fundarà el seu país. Els veiem d’aprop, parlen en Yiddish, i en Hebreu per resar. Els cartells que hi ha pel carrer estan escrits en Yiddish i inclús els autobusos són propis i conduits per ells mateixos. Els nens porten el kipah al cap i salten tots contents fent volar els dos rínxols que els pengen del davant de les seves orelles. Les dones discretes, vestint robes fosques i molt austeres, dissimulant els seus cabells sota un turbant, inclús apreciem algunes que porten perruca (potser per això hi ha tantes botigues de perruques per NY, no sabíem el perquè, i estem veiem que els jueus tenen molt i molt pes en aquest país) i els homes amb tratge negre i llarg i un sombrero com el del Màgic Andreu amb els rínxols ben llargs, fan que la seva presència no passi gens desapercebuda. Notem que no els agrada que els mirem, ni que els hi fem fotos. Viuen en una zona aïllada, força degradada i bruta, tot i que porten cotxes espectaculars, i se sap que són gent econòmicament bastant pudent. Encara no hem pogut parpadejar que ja canviem de zona i anem a veure els “moderns”, a Bedford Street, que són grups de gent molt jove vestits des de l’estil vintage i fins l’estil dels anys 80. Els nois van amb elàstics, pantalons molt cenyits i samarreta blanca imperi, els cabells amb la ralla de costat i com si no s’haguessin pentinat, i les noies amb vestidets de nenes, llacets, pentinats amb tupés i porten roba de l’època dels nostres avis, és realment impressionant de veure. És com si fossin actors de pel·lícules com Grease, i de l’estil. Ara ens passen pel costat uns que són Heavys, vestits amb indumentària negre i els cabells llargs, i uns altres que semblen monjos franciscans amb els hàbits i el cordó franciscà. Quin dia el d’avui, sembla ben ve que estiguem dins del rodatge d’una pel·lícula i que en un moment o altre sentirem: Talleu! I tots es trauran les disfresses.

S’ha fet fosc, agafem el metro i aprofitem per que en Pau faci unes fotillus a Times Square de nit, amb la gran lluminositat dels cartells, la multitud de gent i la gran quantitat de taxis que ens envolten.

Un altra dia que anirem a dormir tard, fins demà i visca el Barça!!

Times Square, Central Park i Chrysler Building, agost de 2009

2009-08-16T06:12:00.003+02:00

El metro ens deixa a Times Square, la unió entre la 7a avinguda i Broadway. Està plena de cartells de neó lluminosos, leds i pantalles gegants on hi ha els anuncis de Coca-Cola, Corona, Samsung, Chevrolet, Toshiva, Yahoo, el musicals que fan actualment a Broadway, actualitzacions del mercat procedents de les principals cadenes CNN, BBC... i la demostració d’alta tecnologia en un edifici cilíndric amb informació del NASDAQ. Hi ha molta gent caminant en totes direccions, és un caos. Aquí hi ha les guixetes TKTS per comprar amb descomptes pel mateix dia les obres de teatre que es fan actualment, amb unes cues impressionants que decidim no fer. Veiem el “Vaquero desnudo”, que s’ha fet popular per que l’home és passeja per Times Square només amb uns calçotets i una guitarra i si li pagues 1$ es deixa fer una foto amb tu. Potser així ens guanyaríem millor la vida fins hi tot nosaltres, no?

Allà hi ha l’Hotel Marriot Marquis, agafem l’ascensor per fer una mica els xafarders. Primer hem de marcar el pis on volem anar i el marcador et diu quin ascensor has d’agafar de la A a la P, o inclús més. Pugem en el D i en un moment estem al pis 60, va molt ràpid. És transparent i podem veure tot l’hotel i el hall per dins que és força luxós.

No podíem obviar el Toys’R’us, amb una nòria immensa dins la botiga, en la qual es pot pujar. Els edificis més emblemàtics de la ciutat estan fets amb peces de Lego, aquests americans no tenen mida! Trobem la casa de la Barbi, quins records en la infantesa de l’Eva, però en Ken i la Skipper no hi són, es devien separar, i ara han fet moltíssimes versions de la mateixa Barbi, un bogeria.

Passem per davant l’Hotel Plaza on s’allotgen grans famosos, veiem sortir gent molt elegant però no sabem pas qui són.

Cap al Central Park! Passegem pels seus caminets, té unes dimensions gegantesques. Anem fins el llac menjant un Hot dog i ens estirem a descansar i prendre una mica el sol a una esplanada on la gent s’hi posa amb banyador a menjar una mica o fer uns refrescos. Hi ha el famós restaurant Tavern on the Green amb cotxes espectaculars aparcats al davant, i tauletes en un gran jardí il·luminat. Passem per l’Strawberry Fields un jardí amb un mosaic amb la paraula Imagine que honra a John Lenon.

En el 73 street West hi ha l’edifici Dakota, on vivia en John Lenon i on l’any 1980 el van assassinar.

Direcció sud passem pel Columbus Circle, on hi ha el Times Warner Centre, un complexe d’oci, compres i gastronomia que formen dues torres bessones que s’aprecien en el skyline de Manhattan.

A la 5a avinguda trobem les millors marques del grans dissenyadors com Bergdorf Goodman, Bulgari, Cartier, Versace, Ferragamo, Gucci, Gap... (aquestes botigues sense el preu marcat enlloc fa molta por entrar, per raons obvies, i no ho fem). Entremig entrem a la Nike Town i trobem un parell de peces de roba que ens fan el pes i ens firem. També hi ha la botiga de joies Tiffany, aquí però, només hi entrem per fer el tafaner. Hi ha boniques peces d’or i brillants amb molt poca gent disposada a pagar les grans quantitats que en demanen. També hi trobem la FAO Schwarz, una botiga de joguines i sobretot peluixos, força espectacular. Entrem a la Trump Tower, amb unes escales mecàniques que ens pugen a la planta superior i des d’on podem observar una gran cascada d’aigua que llisca per la paret del hall, en Donald Trump té molt de gust i diners.

Finalment veiem el Chrysler Building que és el segon edifici més alt de NY però no es pot visitar. L’arquitecte que el va construir va utilitzar símbols com rodes i tapes de radiadors d’acer inoxidable que s’assemblen als ornaments del capó dels cotxes Chrysler.

Fins aquí per avui, que hem de fer una laundry, comprar sopar i, sobretot, necessitem descansar, good night.

Guggenheim, MoMA, Rockefeller Center, agost de 2009

2009-08-14T06:04:00.004+02:00

Bon dia a tots! Fem un cafetó i comencem la nostra ruta, avui museus. Agafem la línea verda del metro, però quina calor que fa a les estacions i quin fred fa dins el vagó, el nostre termostat corporal no ho aguanta!

Ens deixa a prop del museu Solomon R. Guggenheim que és l’únic edifici que Frank Lloyd Wright va construir a NY. És un edifici blanc que ascendeix en espiral fins acabar en una claraboia en forma de bòveda. Wright va ser un brillant arquitecte capaç de dissenyar edificis molt sòlids, pràctics i alhora d’espectaculars formes circulars en espais rectilinis. De la gran quantitat d’edificis que va dissenyar, que es poden veure en el museu en diferents planells, maquetes i imatges en 3D, se n’ha arribat a construir molt pocs. Trobem grans obres de Kandinsky, La dona planxant de Picasso, entre moltes d’altres.

Ara cap a visitar les grans sales del Museum of Modern Art (MoMA). L’arquitecte va construir l’edifici del museu i després el va emmarcar amb un nou edifici que el cobreix amb vidres per veure l’exterior. Les obres més admirades del museu per nosaltres són entre moltes d’altres: La Nit estrellada de Vincent Van Gogh, La persistència de la Memòria de Salvador Dalí (quadre que fa uns mesos estava exposat al Museu Dalí de Figueres i que també vem veure en directe) , Les senyoretes d’Avinyó de Pablo Picasso, L’ocell del món de Joan Miró, els Nenúfars de Monet, pel·lícules i audiovisuals, gravats i llibres il·lustrats, fotografia, escultura, la Gold Marilyn Monroe i les Campbell’s Soap Cans de l’Andy Warhol. En el nostre mosaic damunt la crònica hem afegit una gran obra falsa, a veure quin expert en història de l'art (sense ofendre a ningú) la troba primer?

Passem per davant d'un Deli, entrem, paguem, mengem i marxem.

Ens orientem i comencem a caminar cap a St. Patrick’s Cathedral, és de les catedrals més grans del món, tot hi que és espectacular no té res a envejar a la de Barcelona.

Anem entre la 5a i 6a avinguda, passem pel Radio City Music Hall, un dels teatres més coneguts del món. Continuem fins arribar al famós Rockefeller Center, ara ple de bars per a consumir i sense la mítica pista de gel ni l’enorme arbre de Nadal. Sabeu on està l’arbre ara? Si només hi és per Nadal, és que deu ésser de plàstic? Quines preguntes que us plantejo...

En Pau augmenta el ritme de caminar i la llargada de la seva ja llarga passa, ah!! la NBA Store. Es compra un pantaló de bàsquet a la secció de nens, és que les talles són enormes!! Però samarretes amb el 23 dels Chicago Bulls del mític Michael Jordan ens diuen que ja no es fabriquen, com pot ésser això!

Aprofitem que ja es comença a pondre el sol per pujar al Top of the Rock, l’observatori que hi ha a dalt de l’edifici del Rockefeller. Des d’aquí dalt tenim una vista privilegiada de tot Manhattan, veiem tots el gratacels des del Dakota, la Trump Tower, el Sony Building, el Waldorf Astoria, el Crysler i sobretot l’Empire State Building (avui il·luminada de color verd i vermell). En Pau busca un bon espai on plantar el petit trípode i alleujar les seves ànsies de fotografia.

Estem rebentats, fins demà, zzzz zzzzz...

Met, Central Station, Flatiron i Madison Sq Garden, agost de 2009

2009-08-13T23:17:00.002+02:00

Comencem el dia d’avui amb una visita a un dels grans museus de la ciutat, el Metropolitan Museum of Art (Met). Aquest museu és enorme, té una gran col·lecció aparentment interminable. Fem una selecció del que volem anar a veure: l’art egipci amb diferents tombes de mòmies, estàtues, papirs i el Temple de Dendur; l’art grec i romà amb escultures i joies; l’art modern on trobem pintures de Picasso, Miró, Roy Lichtenstein i molts d’altres; pintures europees amb grans quadres de Van Gogh, Dalí, Monet, Johan Christian Dahl i una infinitat d’etcs més.

Necessitem omplir l’estomac, una Big Burger amb coca-cola ens va perfecte. Sembla que a avui ens acompanyarà un xirimiri tot el dia i nosaltres sense paraigua!

Agafem el metro fins a la Gran Central Terminal, la principal estació de ferrocarrils de NY amb un gran vestíbul central, dels més grans del món. Hi ha un gran bullici de gent que van amunt i avall, és preciós observar-ho des de dalt de les grans escales, on en un lateral en Michael Jordan hi té un restaurant molt xic.

Anem cap al Gramercy Park que és l’únic parc privat de la ciutat, exclusiu pels residents de la zona. Continuem caminant fins a Union Square, plaça molt concorreguda, amb molta gent jove i peculiar.

Pugem per Broadway fins al Madison Square Park des d’on podem observar el famós Flatiron (en forma de planxa), que va ser el primer gratacels i es va construir el 1903.

Continuem direcció cap al midtown fins a la Pennsylvania (Pen) Station. Al costat hi ha l’espectacular, i ara ja il·luminat, Madison Square Garden que és l’estadi dels New York Knicks i dels New York Rangers. Podem accedir a l’interior, però avui fan un concert i no ens deixen visitar l’estadi. A prop hi ha la monumental General Post Office (oficina de correus).

Passem per la famosa Fashion Avenue (7a av.) on hi ha el conegudíssim Macy’s, un dels magatzems més grans del món. Hi ha moltíssimes coses per triar i remenar, bolsos, perfums, roba..., però l’Eva es compra unes ulleres d’un dissenyador americà a la última moda. Et fan unes targetes internacionals d’estalvi del 10%, dada important per les butxaques!

Fins demà, que també ens espera un altre gran dia!

West Village, agost de 2009

2009-08-12T04:47:00.002+02:00

Good morning guys! Avui ens estrenem amb la primera visita a un museu, l'American Museum of Natural History. Ens passem tot el matí descobrint les espectaculars quatre plantes plenes de grans esquelets de dinosaures, amb un Barosaurus de quasi 17m, animals prehistòrics, peixos, boscos, un meteorit de 34 tones descobert a Groenlàndia, rèptils, amfibis... El Rose Center for Earth and Space, un planetari simulador de la realitat virtual que ens porta als orígens de l'univers.

Repetim Luigis per dinar, un parell de slice de pizza amb pepsi, espectacular!

A la tarda fem un agradable passeig per descobrir el West Village. El Greenwich Village, zona oest és com un petit poble entre els gratacels. Aquest barri es caracteritza per les pintoresques cases de maons vermells a l'estil anglès, també hi trobem caminets enjardinats amb bancs, la Sheridan Square, passem pels apartaments de la famosa sèrie de Friends i el Gay Street, zona d'alliberació gai els anys 70. Anem al Village Vanguard un dels més importants clubs de jazz, ens fan pagar 30$ per persona sense comptar els "tips" (propina) i més la consumició, buf! anem a un altre pub. Demanem dues Corones (nosaltres en diem Coronites) i ens deixem transportar per la veu de la cantant i el so del saxo.

Soho, Little Italy, Chinatown i Tribeca, agost de 2009

2009-08-11T05:30:00.001+02:00

Avui agafem el metro fins al Soho. El metro de NY és increïble, igual que a les pel·lícules! hi ha gent de tot tipus, sense prejudicis en la vestimenta.

El Soho està ple de botigues molt xic, poc accessibles per les nostres butxaques, però on es pot entrar i mirar, només mirar. Molta gent utilitza la bicicleta com a mitjà de transport en aquest barri, hi ha carrils preparats per elles i en trobem de tots tipus i gustos, aparcades en les voreres formen part de la decoració dels carrers. Passem per botigues de famosos dissenyadors i fins i tot trobem Mango en un edifici de ferro treballat i vidres que és molt bonic, i per dins la botiga és increïble, amb miralls i grans focus. Bolsos, sabates, restaurants de moda, uuaaaa aquí em torno boja!!!

Seguim la caminada per Little Italy, plena d'italians amb cares de mafiosos, però amb el millor cafè que hem pres fins ara! Anem cap al sud fins a Chinatown, tots els cartells estan escrits en xinés, i està ple de restaurants, botigues de curiositats, mercats de menjar... No ens perdem el Columbus Park, ple de xinesos assentats a taules i jugant a cartes i d'altres jocs. És impactant! Ens ofereixen rellotges al mig del carrer poc legals que ni regatejant ens convencen. Per alleugerir les sobrecàrregues musculars dels meus peus em decideixo a deixar-me fer un massatge als peus en una mena d'antro on un xino, que parla l’anglès igual de malament que jo, m'apreta els punts més dolorosos del meu peu.

Alleujada i a punt per continuar la passejada per la ciutat anem cap a Tribeca. Zona amb grans botigues, més accessibles i on ens firem bastant, camisa de quadres, Levi's, pantalons d'esquí en ple mes d'agost, i el "gran xollu" unes bambes Merrel molt xules per només 20€ (en Pau ha triomfat avui)!!! Impressionant la botiga Holisters de tot un edifici. Per dins, llum molt tènue amb decoració surfera, el moviment de les ones del mar es visualitza a l'interior de les finestres i t'atenen nois i noies mig nus, físicament perfectes, i el més estrany de tot és que els preus són bastant accessibles.

Per acabar amb el dia d'avui anem a passejar pel Washington Square Park, passem per sota l'”arc de triomf” i ens relaxem escoltant de fons l'ambient que ens rodeja, amb nois cantant i tocant diferents instruments.

Central Park i Financial District, agost de 2009

2009-08-10T06:45:00.000+02:00

Agafem el bus de Nova Jersey cap a Manhattan que ens deixa a Port Authority, ruta que haurem de fer cada dia. És diumenge, i a Harlem és el dia de les Misses Gospel. Entrem en una d'elles i ens deixem envair per la passió del discurs del seu predicador i pel ritme de les cançons que ens fan aixecar els braços i moure els cos al seu ritme.

Anem a dinar al Luigis, pizzeria que porta vells records a en Pau. Quines pizzes!
L'Oscar i la Ivet avui acaben les vacances i per fer un bon comiat lloguem unes bicis al Central Park. Dins del Parc podem pedalar amb facilitat mentre ens creuem amb gent corrent, fent estiraments, jugant a beisbol i a bàsquet (en Pau aprofita per fer uns tirillus), alguns acalorats nedant a la piscina, d’altres passejant a la vora dels llacs, i de fons ens fa companyia la banda sonora dels ocells mentre veiem algun esquirol saltant de branca en branca.

Comencem el nostre segon dia a la ciutat aprofitant els descomptes del City Pass, per la qual cosa ens dirigim a fer una ruta amb vaixell en direcció al Downton amb el Circle Line Sightseeing. Baixem pel riu Hudson, entre Manhattan i Nova Jersey fins acostar-nos a l'Estàtua de la Llibertat que "me la imaginava més gran..." i pugem per l'East River, passant pel Brooklyn Bridge. L'skyline del downtown és indescriptible amb la majestuositat dels seus gratacels. La ruta ha valgut molt la pena.
Ens hidratem en un Deli i continuem caminant cap al Financial District. Passem pel City Hall Park que ens porta al City Hall de NY, al qual no es pot accedir. Davant ens trobem el Woolworth Building que, en el seu moment, va ser l'edifici més alt del món. Donem un cop d'ull al JR, coneguda botiga d'electrònica. Anem fins a la New York Stock Exchange (Borsa de NY), abans es podia visitar la planta superior però ens diuen que després de 11S ja no s'hi pot accedir. Fem fotografies a les façanes dels grans gratacels, però ens fan marxar i no ens deixen temps per fer una bona foto, potser per raons de seguretat (sí, és que som tant perillosos...). Seguim caminant, fa molta calor avui i molta xafogor, hem vist a la tele d’una cafeteria que la previsió és superar els 41 graus de temperatura de “comfort”...

Ja som a Battery Park, té unes boniques vistes al riu Hudson, a NJ i a l'estàtua de la Llibertat.

Anem cap a Wall Street i ens trobem The Bowling Green Bull, que simbolitza l’agressivitat financera i l'optimisme de la borsa (jajaja). Arribem a la Zona 0, que està tota ballada, i només es poden observar les grues treballant en la nova construcció de la zona i els edificis danyats de l'entorn. Hi ha un centre comercial davant des d'on podem observar, en una alçada considerable, el gran buit que van deixar les Torres Bessones. Al costat hi ha l'Hotel Hilton, inconfusible pel seu color negre. La capella de St. Paul's va sobreviure als atacs de 11S i es va utilitzar com a centre de voluntariat per ajudar a més de 14 mil persones durant uns 8 mesos. Degut a la pols que va entrar a l'òrgan de l’església aquell dia ja no ha pogut tornar a ser utilitzat.

Per avui ja en tenim prou, anem a descansar, good night!

Boston, Niagara Falls & Toronto, agost de 2009

2009-08-02T01:17:00.009+02:00

L'aventura americana comença amb un route trip. El viatge el compartim amb l'Oscar i l'Ivet, dos intrèpids catalans, que amb els quinze dies que porten caminant per l’asfalt novaiorquès, s'han convertit en uns autèntics caimans de la gran poma.
Som-hi! Primera sorpresa, no ens lloguen un cotxe, sinó un tanc! Aparteu-vos americans que venim!

NYC-Boston : 4,5h
La primera etapa passa per conèixer la història americana que ens presenta la ciutat de Boston. El Freedom Trail, un itinerari que recórrer tota la ciutat, ens permet saber que Boston va ser fundada el 1630 i que va tenir un paper clau en la Guerra d'Independència dels Estats Units. Després de la guerra, la ciutat va continuar desenvolupant-se com a port internacional de comerç.
El Freedom Trail et mostra: El Parc del Boston Common, el parc públic més antic dels EEUU; el Monument a Robert Gould Shaw, gran defensor de la igualtat de drets entre blancs i negres; the State House, la "generalitat" de Massachussetts; Park Steet Church, església protestant; The Granary Burying Ground, un famós cementiri; The Kings Chapel; Old Corner Book Store, el centre del moviment literari durant el 1.800; The Old South Meeting House, un temple de reunió dels bostoniants de l'època; The Old State House, on es va proclamar el 1.776 la declaració d'independència; Boston Massacre, l'estrella que marca on es va produir la massacra de Boston; Fenuil Hall, el mercat; Paul Revere House, heroi nacional; Old North Church, un de les esglésies més importants de la història de la guerra revolucionaria americana; Coop's Hill Burying Ground, un altre cementiri; USS Constitution, el vaixell de guerra més antic de l'armada dels EEUU i a on et venen una moto patriòtica que fa por; finalment, el Monument Bunker Hill, que commemora la batalla que pren el mateix nom.Després d'aquesta empapada històrica-socio-econòmica-política, anem a una taverna Irlandesa a menjar el plat més típic d'aquesta terra, un lobster, una insípida però resultona llagosta bullida sucada en mantega.

Boston-Niagara Falls: 8h
Següent parada, Niagara Falls (les cascades del Niàgara).
La ruta cap a Niàgara ens depara immensitats de boscos verds, llacs diversos i llargues carreteres. Finalment, passem la frontera sense problemes i entrem a Canadà just abans que es pongui el sol. Un cop instal•lats a l’hotel, recorrem els carrers decorats a l'estil d'un petit parc temàtic que recorda a Las Vegas en miniatura. Passat aquest inevitable impàs, podem gaudir d’una de les grans meravelles del món, les cascades del Niàgara. Les càmeres de fotos treuen fum mentre petites gotes d’aigua s’enganxen als objectius procedents de la força amb la qual davalla l’aigua del riu ... en forma de grans cascades. Al fer-se fosc, les il•luminen de colors diversos al més pur estil americà. I per acabar-ho d’arrodonir, ens deleiten amb focs artificials.
L’endemà al matí, anem a tocar la base de la cascada amb una vaixell preparat per tal incursió. Abans, però, ens hem hagut de disfressar d’abominables homes de les aigües amb uns ponxos blaus. Quin espectacle! Quina força! Quanta aigua!
Acabem la visita comentant els millors moments mentre gaudim de les vistes des del més alt de l’SkyWheel, la nòria que no podia faltar en el “parc d’atraccions”.

Niagara Falls-Toronto: 1,5h
Tercera etapa, Toronto. Àlies Torontontero.
El llac Ontàrio, que presideix la base de la ciutat, és la llavor sobre la qual ha crescut un impressionant i inconfusible Skyline. La CN Tower, dota de personalitat una ciutat cosmopolita, jove, oberta i plena d’energia. Ens allotgem al Super 8 del barri de China Town, per la qual cosa tenim la sensació de fer un viatge cap a l’orient. Els xinesos omplen els carrers, les botigues, els mercats, els restaurants i la Xina es respira per tot arreu. La ciutat també ens ofereix un alt Downtown amb rascacels de tots els colors i formes que es completa, com hem comentat abans, amb la CN Tower, la torre més alta del món (553m). Decidim pujar als seus ràpids ascensors i ens condueix cap a 447m, el nivell més alt possible des d’on gaudim d’una banda, de la gran extensió urbana de Toronto i de l’altre de l’enorme llac Ontario, Al mateix ritme que es pon el sol, les llums de la ciutat van il•luminant-se, transformant el paisatge en un bonic mosaic de llum i color. Al bar de dalt la torre, en Mauricio, un simpàtic cambrer, ens serveix un aperitiu amb un impressionant i indescriptible vi negre de les vinyes de Niàgara. 14$ la copa. Ens toca fer de “guiris” i hi accedim.
L’endemà, recorrem els carrers més juvenils de la ciutat i amb molta gent jove a l’última moda, i també visitem el PATH que és una connexió subterrània entre els diferents edificis del downtown, centres comercials i el metro, que és molt útil sobretot als dies més freds del cru hivern Canadenc.
Al vespre, mentre ens dirigim cap al port, trobem cues de gent al Rogers Centre, resulta que els Toronto Blue Jays s’enfronten als Baltimore Orioles de la Lliga de Beisbol. Decidits, paguem els 9$ que donen accés al galliner per viure de primera mà aquest esport que torna bojos als americans. Abans d’acabar el soporífer partit, reconduïm la ruta prevista per agafar un petit vaixell que ens porta a fer un tomb pel llac Ontario i ens ofereix en perspectiva el bonic skyline de Toronto.

Toronto-NYC: 10.00h, 472milles
El viatge de tornada està essent més entretingut del que esperàvem. Passem per unes petites poblacions de l'Amèrica profunda, on tot és possible. Pobles petits, amb cases de fusta, un gran jardí amb floretes, el porxo i la bandera americana presidint totes les entrades. Els diumenges és típic fer intercanvi i venda d'objectes de tot tipus, i veiem els jardins de les cases plens de qualsevol cosa que us pugueu imaginar, des de cotxes a bicicletes i a inimaginables "trastos". Després passem per petits pobles amb llargs i solitaris carrers que donen un caire tètric a la nostra aventura.

Arribem a casa, a la casa de Nova Jersey amb vistes a tot Manhattan!

Total: 5 dies, 24hores de cotxe, 2.050km

Festes de Sant Joan a Ciutadella, 21, 23 i 24 de juny de 2009

2009-06-24T23:02:00.012+02:00

Anem cap a Menorca a passar-hi el Sant Joan, festa coneguda pel Jaleo de Ciutadella.

Aquestes festes populars de Menorca són protagonitzades pels cavalls (adornats amb llaços, brodats i clavells multicolors) i la Junta de Caixers (genets vestits de blanc i negre). Es reviu cada any aquest ritual que neix a principis del segle XIV i és d'origen religiós.

Els diferents caixers representen l'antiga societat ciutadellenca: noblesa (caixer senyor), clergat (caixer capellà), artesans (caixers casat i fadrí), i pagesos (caixers pagesos). Tal com ho feien les antigues obreries, són nomenats per ocupar aquest càrrec durant un bienni.

"Diumenge des be" és el diumenge abans del dia del Sant i és l'inici de totes les celebracions. Aquest dia es reuneixen els membres de la Junta dels Caixers al palau del Caixer Senyor, on aquest entrega la bandera al Caixer Fadrí. A les 9h en punt, el fabioler toca per primera vegada el tambor i el fabiol; després, i seguint un ordre rigurós, la Comitiva visita l'Ajuntament, i el Sr. Bisbe, els nobles i els cavallers prenen part en la cavalcada. El personatge més vistós i que només podem veure aquest dia és "s'Homo des Be"; un home vestit amb pells de be, creus pintades als peus i braços i carregat amb un anyell; és la simbologia viva de Sant Joan Baptista.

El dissabte de Sant Joan, a les 14h el fabioler cavalcant amb un ase de cria, va al palau del Caixer Senyor a sol·licitar permís per iniciar els actes. Dos actes a destacar, el primer de les festes, a la plaça des Born, l'espectacular i colorit Caragol des Born, i el segon, la visita a l'ermita del Sant per resar vespres, acte d'un vertader sentit espiritual. A la posta de sol, la cavalcada torna a ser als carrers per fer les Corregudes a sa Plaça i el Caragol de Sta. Clara.

El dia de Sant Joan és fa la Missa dels caixers a la Catedral. Després, els caixers es van arreplegant amb el fabioler al capdavant i una vegada reunits van sortint a la plaça cap els carrers del poble a celebrar el tradicional "Jaleo". Els caixers fan botar els seus cavalls mostrant les seves habilitats mentre sona una música típica, una jota molt coneguda a la regió interpretada per una banda de músics local. La gent participa d'aquesta festa ajudant a botar el cavall i donant ànims al seus genets com a símbol de poder i noblesa. A la tarda la cabalcada baixa al Pla, on espera la corporació municipal, que ha estat expressament convidada. Després de fer un primer cargol es fan els espectaculars jocs de l'ensortilla, carotes i córrer abraçats. Acabats els jocs es fa el darrer cargol i s'acaben els jocs. Més tard els cavallers surten de Cal Caixer Senyor i van a deixar el Caixer Capellà a casa seva, es pot sentir en silenci els darrers sons del tambor i el fabiol.

El dijous 25 de juny a la nit anem cap al passeig marítim a veure el castell de focs artificials, terrestres i aquàtics, i així despedim de festa, pensant tornar algun altre any.

Aquestes festes se celebren al llarg de tot l'estiu menorquí als diferents pobles de l'illa. Cada poble té les seves particularitats a l'hora de celebrar la festa. Les primeres festes en celebrar-se són les de Sant Joan a Ciutadella i les darreres les de la Mare de Déu de Gràcia a Maó.

Per animar la festa la beguda típica és la pomada, gin xoriguer més llimonada, i a gaudir del Jaleo!!

Via Ferrata Canal de Mora. Roc del Quer (Canillo, Andorra), 9 abril 2009

2009-04-09T20:00:00.000+02:00

Retornem a les ferrates fent una via senzilleta i passada per aigua. Agafem la carretera de Canillo-Ordino que passa per sota del triangle rocós del Roc del Quer. Cinquanta metres abans del km 1 trobarem l’inici de la Via Ferrata, a peu de carretera.

Comencem pujant per una escala lligada a la roca, i seguim per uns esglaons de ferro incrustats a la roca que ens permeten pujar amb força facilitat. Hi ha un punt on em quedo bloquejada (Eva), de tant en tant em sol passar, sembla que no trobo cap bon recolzament pel peu, buff… sort que en Pau amb una empenteta per sota m’ajuda a resoldre aquest impàs. Passem dos trams horitzontals equipats amb cable que ens acosten a la canal de Mora. Superem diferents resalts equipats amb esglaons i trams caminant, o bé grimpant una miqueta. Caminem pel rierol i intentem posar els peus damunt les pedres però, de mica en mica la canal es va tancant i començem a notar que l’aigua que va caient de la canal ens mulla. Ahir va nevar i ploure per aquestes contrades, així que ens esperem el pitjor! Pujem pels esglaons la paret de la canal que ens obliga a creuar cap a l’altre paret per continuar la ferrata i passar just per on l’aigua baixa amb força. Un cop superat aquest tram fàcil i divertit, una mica molls arribem a un bosc. Tenim dos camins: a la dreta l’escapatoria cap a la carretera de Canillo-Ordino, i cap a l’esquerre per continuar la ferrata. Decidim continuar, és clar! Caminem uns 300 m. pel bosc, hi ha algunes plaques de neu, però podem caminar bé. Arribem a l’aresta del Roc del Quer i continuem aquest tram equipat amb esglaons fins arribar al mirador del Roc del Quer. Les vistes són magnífiques, en un dia assoleïat i clar, i divisem tot Canillo amb les seves muntanyes nevadotes. Fem alguns estiraments, perque no sigui dit, i ens hidratem una mica.

Iniciem el descens per un camí que puja una mica fins que trobem a mà dreta un caminet que baixa fins a Canillo. Una altra ferrata anotada a la nostra llista!

Dificultat: mitjana
Desnivell: 330 m.
Recorregut: 2.900 m.
Horari aproximació: 5 min.
Horari itinerari: 1 h.
Horari descens: 45 min.

Deixem pendent la via ferrata Directísima del Roc del Quer, aquesta és més difícil amb més trams aèris i espectaculars.

La Cerdanya, setembre de 2008

2008-09-12T22:52:00.018+02:00

L'endemà de la Diada de Catalunya emprenem el nostre viatge cap a la Cerdanya francesa. El nostre objectiu és assolir el cim del Carlit (2.921m), el més alt del Pirineu Oriental. Ens llevem a les 7.00h del matí, esmorzem per agafar forces i ens dirigim cap a l'Estany de les Bolloses (2.000m), on es pot arribar en cotxe. Fa molt mal temps, comencen a caure algunes volves de neu, hi ha molts núvols, això no pinta massa bé per poder fer l'ascensió. Deixem el cotxe enrere i comencem a creuar la presa de l'Estany. El paisatge és preciós, però ja comença a quedar una mica emblanquinat. Em sembla que això és complica... Les muntanyes que ens envolten estan totes cobertes de neu i els núvols s'hi enganxen amb força. Comença a fer fred, molt de fred... no anem massa ben equipats, això no ens ho esperàvem! Se’ns glacen les mans, les orelles i els nas. Anem seguint una estona més però ja veiem que serà impossible fer l’ascensió al cim degut a les inesperades inclemències meteorològiques per a la època que ens trobem. Fem una volta per la zona plena de llacs i retornem a l'Estany de les Bolloses i al cotxe. Excursió d'unes 3h. Llàstima, ens queda el Carlit pendent per a una altra ocasió.

Hem de pensar alguna activitat alternativa. A l'Edgard vingut expressament des de Madrid no el podem deixar així! Per fer-nos passar el fred anem a uns Banys Termals naturals que es troben per la zona. Al bell mig del bosc, sota una roca, brolla aigua calenta i sulfurosa de les profunditats de la terra, que en forma de cascada regalima pel llom de la muntanya entre banyeres artificials. Ens permetem el luxe de fer un bon bany calentó en unes contrades idíl•liques i prou desconegudes per la bellesa que ens deleita el paisatge.

Un cop relaxats, decidim emprendre alguna activitat física per arreglar la jornada. Anem cap a Lló, on farem la Via Ferrata de les Escaldilles, enclavada en una immensa paret de roca que contempla el naixement del riu Segre. No fa gaire han fet aquesta via de pagament i alhora obligant-te a llogar el material, per la qual cosa venir equipats amb el propi material ens ha servit de ben poca cosa. La Via comença en una llarga passarel•la que et porta a l'altre costat de la carretera, just al costat del riu Segre. A partir d'aquí ja comença l’ascensió, aquesta vegada farem la via difícil, les Llises dretes (l'altre vegada ja vàrem fer la fàcil). Té alguns passos bastant aeris, que ens fan notar la sensació d'estar ben penjats de la roca, així com diversos trams de flanquejos. El punt més vertical i complicat està equipat amb un tauló de fusta pels peus, que rellisca, però ens en sortim airosos, sobretot l'Edgard que s'estrena en el món de les Ferrates i sembla ben bé que ho hagi fet tota la vida! A dalt ens trobem l’Ermita romànica de Sant Felip (1.649m), en runes, i unes vistes amplies de la Cerdanya a punt de pondre’s el sol. S’acaba la jornada, ara només en queda anar a sopar. Ens esperen uns bons formatges francesos per desfer en una fondue, mmm... mmm... Bon profit!

Travessa pel Pirineu occidental català, agost de 2008

2008-08-15T13:21:00.004+02:00

Mapa Topogràfic amb el dibuix del recorregut del conjunt de les jornades.

Jornada 1: Refugi Colomers (2.135m)

Iniciem la nostra aventura a la Vall d’Aran on abandonem el cotxe als Banhs de Tredòs (1.750m). Ens carreguem les pesades motxilles a l’esquena i comencem a caminar en direcció al nou Refugi de Colomers (2.135m). Fa sol i molta calor. L’ascensió fins al refugi és molt bonica i el paisatge és realment preciós. El contrast dels diversos colors verds ens relaxa, ens ajuden a desconnectar i ens motiven per a començar a realitzar el reportatge fotogràfic. Però després d’una hora caminant amb 8 quilos a l’esquena, la nostra sort ha sigut veure aparèixer del no res en Josep, el guarda del Refugi de Colomers, amb el seu Mitsubishi 4x4. En Josep s’ho ha currat i ens ha carregat les motxilles fins més amunt, al pàrquing del guarda. Ens ha semblat volar! Hem recuperat les motxilles i l’últim tram fins al refugi ha passat ràpid. Primer hem arribat en el refugi antic de Colomers a on en Pau hi havia treballat tres estius (99-00-01) i després pocs metres més endavant arribem al nou refugi recentment estrenat. En Sergi, també guarda del refugi, ens ha rebut amb un parell de cerveses ben fresques i ens ha ensenyat les noves i modernes instal·lacions. A les 19:00h, el nostre primer sopar a més de 2.000 metres. El menú és una de les poques coses que no han canviat, sopa calenta de fideus, llenties, truita de riu, amanida i poma, tot un clàssic a Colomers. Les bones costums no s’han de perdre mai! Preparem el llit, estrenem els nous sacs de dormir d’expedició (aguanten fins a -8 graus) i cap a dormir que demà ens espera una llarga jornada. Bona nit i fins demà...

Desnivell: 400m
Temps: 2.30h

Jornada 2: El Gran Tuc de Colomers (2.936m)

Ens llevem aviat i esmorzem un cafè amb llet, cereals, i unes bones torrades amb mantega i melmelada. Ja estem preparats, la jornada d’avui promet. La meteorologia no sabem si ens acompanyarà, cel ennuvolat i molta boira. Ens decidim a sortir del refugi i caminem vorejant els llacs que caracteritzen el Circ de Colomers. El nostre primer coll d’alta muntanya és el Portal de Colomers (2.729m) que ens aproxima a l’objectiu de la jornada, el Gran Tuc de Colomers (2.936m). Aquest últim tram es caracteritza per inacabables grans blocs de roca que hem de superar un a un, sort dels pals que ens ajuden a no desequilibrar-nos i seguir amb èxit. Al llarg de la caminada ens hem creuat amb una família d’isards que saltaven els blocs de roca amb gran agilitat, destresa i sense pals... Alguna cosa es mou entre les roques, una marmota! 5h caminant i gairebé tocant els negres núvols que ens han acompanyat durant l’ascensió fem cim, i quin vent que fa! Després de l’humil però sofert rècord de l’Eva desfem el camí per tornar al refugi. Els genolls no perdonen l’intens treball d’estabilitat articular que han hagut de fer sobretot en el descens. Arribem al refugi 10 hores després de la marxa satisfets del nostre cim però esgotats i afamats.

Desnivell: 800m
Desnivell acumulat: 1.200m
Temps: 10h

Jornada 3: Refugi de Ventosa i Calvell (2.220m)

Ens acomiadem dels guardes del refugi de Colomers, ens han cuidat molt! Emprenem la marxa i ens dirigim cap al següent refugi. La jornada d’ahir va passar factura i els nostres genolls en queden ressentits, per la qual cosa, la fisio de l’expedició posa un embenatge neuromuscular (Kinetape) als genolls més malmesos per a protegir l’articulació per a la resta de les jornades. La meteorologia manté el cel ennuvolat i la previsió no és esperançadora. Seguim el GR-11 cap al Port de Caldes (2.550m) i descendim passant per l’Estany des Monges al peu del Montardo. Cim que queda pendent per a una propera ocasió. En aquest punt ens desviem cap al següent refugi i aprofitem aquesta jornada curta i sense complicacions tècniques per fer fotos de la flora i la fauna que ens envolta. Les granotes en són les protagonistes. Arribem al Refugi Ventosa i Calvell amb l’Estany Negre al seu peu. Aquest refugi ens sorprèn per la seva estructura de fusta que cobreix terra, parets i sostre, un refugi molt tradicional i acollidor.

Desnivell: 584m
Desnivell acumulat: 1.784m
Temps: 6h

Jornada 4: Refugi de l’Estany Llong (2.000m)

El dia comença amb fort vent. Hem sortit a les 8.30h en direcció al Coll de Contraix (2.745m), el més dur de la ruta dels Carros de Foc (la travessa dels refugis del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici). Passem per la zona de prats verds de l’Estany de Colieto a on hi ha el desviament cap a Punta Alta de Comalesbienes (3.013m), un dels cims més alts de la zona que també deixarem per a una altra ocasió. Observem alguna àguila reial i el mític trencalòs sobrevolant les zones més altes dels cims. Seguint la ruta fitada iniciem la pujada al Coll de Contraix després de superar amb dificultat innombrables blocs de roca que ens fan avançar molt lentament degut al fort desnivell que presenta aquest tram. Un cop arribat a l’estret Coll se’ns presenta un descens complicat, llarg, dur i entre blocs de pedra que aguditza el fort vent que ens ve de cara. En un moment determinat hem pogut aprofitar una placa de neu per improvisar una esquiada sobre botes i evitar els grans blocs de roca. Seguim la ruta vorejant per la seva dreta l’Estany de Contraix que ens obre la porta a les Raspes de Contraix, un fort descens amb molt de vent que ens duu muntanya avall. El paisatge abrupte i feréstec característic fins ara ha canviat, han aparegut avets, pins negres i vegetació que denota que ens aproximem a la Vall d’Aigüestortes. Finalment topem amb la pista forestal que ens condueix al cap de nou hores i mitja fins al Refugi d’Estany Llong (2.000m), el més petit dels refugis que ens han acollit.

Aquesta ha estat la jornada més dura i difícil però una inesperada, grata i necessària sorpresa ens espera a l’arribada. Per uns còmodes eurillos ens han permès gaudir del màxim plaer que mai ens haguéssim imaginat a aquelles alçades i després de quatre intenses i suades jornades. Tenim 7 minuts (ni un més ni un menys) d’aigua calenta per dutxar-nos a fons.

Sopem, fem la partida de cartes i sortim a rentar-nos les dents. Es mou alguna cosa i el frontal il·lumina dos punts que brillen entre la foscor. Algú ens està observant... es mou i s’apropa. Sense por també ens hi acostem i l’il·luminem amb més força. És una guineu!

Ara a recuperar forces i a descansar. Bona nit a tothom!

Desnivell: 700m
Desnivell acumulat: 2.470m
Temps: 9.30h

Jornada 5: Refugi d’Amitges (2.380m)

Ens llevem amb pluja al Refugi d’Estany Llong. Decidim emprendre la marxa ben equipats per les inclemències meteorològiques. La intensitat de la pluja disminueix, però la boira ens impedeix, durant tot el recorregut, gaudir dels magnífics paisatges que ens envolten. Avui toca jornada fàcil i curta i les nostres cames ho agraeixen. Seguim la pista forestal passant per l’Estany Llong i ràpidament remunta cap al Portarró d’Espot (2.428m). Seguim la marxa fins trobar un desviament al mirador de l’Estany de Sant Maurici però decidim seguir la ruta perquè degut a la boira pixanera no el podrem veure en la seva màxima esplendor. Continuem el camí fent fotografies a la flora i la fauna, el paisatge és idíl·lic, sembla tret d’un conte de fades. Ens trobem rodejats d’altes i grans muntanyes que de tant en tant es deixen veure entre la boira, i envoltats de petits rierols i cascades que dibuixen una geomorfologia ben característica. Ben aviat arribem al Refugi d’Amitges (2.380m).

Des del refugi veiem les Agulles d’Amitges, espectaculars muntanyes afilades, i al fons de la Vall, tenim el mític massís dels Encantats.

Desnivell: 650m
Desnivell acumulat: 3.120m
Temps: 4h

Jornada 6: Tornada a casa

El despertador sona ben aviat, a les 6.45h perquè ens espera una dia llarg de tornada a casa. Però una sorpresa inesperada ens dóna el bon dia. És tot blanc, està nevant! Hi ha tanta boira i cau tanta neu que no veiem ni les Agulles, ni els Encantats, ni l’Estany d’Amitges amb la seva presa que queda tot just a 50 metres. La gent no s’acaba de decidir però nosaltres, els més valents, ni les inclemències del temps ens aturen i decidim emprendre la marxa. Ben abrigats comencem a caminar trepitjant la manta de neu que ha caigut durant la matinada i que segueix caient sense parar. Com a bons expedicionaris obrim traça seguint el GR-11 cap al Port de Ratera. Avui volíem fer el Tuc de Ratera (2.857m), però el temporal de neu, boira i vent que se’ns presenta ens obliga a reduir el ritme prou bo que dúiem i a descartar fer el cim. El fort vent no ens deixa avançar i la intensa tempesta de neu se’ns clava a la cara com si fossin agulles, aquest és el moment més crític però seguim les fites que van apareixen darrera la boira i a poc a poc però sense parar arribem al Port a on la tempesta ens rep amb la seva màxima intensitat. A partir d’aquí comencem el descens i de la mateixa manera el vent, el fred i la boira deixen de ser tant intensos, la neu continua caient. Ho hem superat amb èxit. Sort de les botes i la jaqueta Gore-tex però els pantalons no ho resisteixen i el fred ens cala a les cames.

Tornem a ser al Circ de Colomers i segueix nevant però ja és una altra cosa. Passem a prop del Refugi de Colomers i ja no neva ni fa tant de fred, ens anem recuperant. Ara ja només ens queda seguir la pista forestal fins a on fa sis dies vam deixar el cotxe, els Banhs de Tredós. 5 hores de travessa, ens n’hem sortit! Quina aventura més emocionant... amb una mica de por durant la forta tempesta de neu, però ha valgut la pena. El paisatge nevat és preciós.

Desnivell: 580m
Desnivell acumulat: 3.700m
Temps: 5h

Festa Major de Premià de Mar, juliol de 2008

2008-07-09T22:30:00.025+02:00

Premianencs a la defensa! Hi ha veus que els pirates ronden per la costa. Per tant, cal concentrar-nos el màxim de premianencs, vestits com cal, a la nostra platja, i fer onejar les banderes, que Premià és nostre i cal defensar-lo!

Niu de pirates. Pirates de Premià, ei, pssst! no feu soroll i veniu a unir-vos amb els que venim del mar per guanyar de pallissa! Ens trobarem tots a l’espigó de Llevant arran de mar. Que no us vegin abans d’hora aquest coi de premianencs!

Moros a la costa! (El desembarcament). Al crit de “Moros a la costa!” comença tot l’aldarull. La gent s’esvera, els nervis estan a flor de pell i les mirades fixes en els vaixells que envaeixen Premià. Els canons no els aturen, i els pirates arriben a rem fins a la sorra. L’Omar fa encendre els focs i la batalla és dura entre els crits i el fum! La piratada assalta l’escenari i redueixen a cops d’espasa en Martí. L’Omar proclama que Premià és pirata, i l’himne omple de festa tota la platja!

El saqueig! Si bé a la platja els pirates han guanyat, els premianencs intentaran resistir pels carrers del poble. És per això que encapçalaran la resistència acompanyats del gegant Martí a ritme dels tabalers de premià, amb els trabucaires, que intentaran fer de defensa davant dels pirates que estaran encapçalats per l’Omar, els presoners (inclús la geganta!) i el grup de percussió, que s’encarregaran de posar marxa a la conquesta.

Els premianencs intentaran evitar l’avenç dels pirates amb diverses barricades, però els pirates respondran amb el saqueig d’algunes cases. Premianencs desperteu! El poble està en alerta!

Assalt a l’Ajuntament! Tot i els intents dels premianencs, els pirates han fet un cop de força i han aconseguit arribar a la plaça de la Vila, on l’Omar podrà hissar la bandera pirata i la ciutat quedarà definitivament potes enlaire durant els propers cinc dies. Quedaran per endavant nits de sexe, festa i rock’n’roll. És moment d’aprofitar-ho!

Premià, ciutat pirata. Amb la caipirinha que ens corre pel cos, falta fer la presa definitiva de la ciutat! Primer, però, silenci a la plaça! els capgrossos premianencs cauran vençuts després del BALL DE L’ATAC contra els capgrossos pirates. Després, la invasió pirata a la plaça! Sortiran pirates de tot arreu, que faran festa i espectacle, per acabar escoltant l’Omar, que dictarà la llei pirata per tots aquests dies.

I dies més tard...

La Revolta premianenca. Premianencs: com diu el nostre himne,”Premià no es compra ni es ven!”, i ens revoltem contra els bàrbars que ens han envaït! Per això volem tothom amb banderes premianenques en la gran cercavila que encapçalen els dos gegants, l’Ester i en Martí, amb els capgrossos premianencs, i un dels nostres carros.

Els pirates es reuniran a la plaça de l’ Ajuntament, mitja hora més tard, amb el gegant Omar i els capgrossos pirates per anar a contraatacar.

A la plaça Nova hi haurà la gran batalla de confetti, i tot seguit, el Ball de la Revolta dels capgrossos.

Concentració pirata. Pirates! anem cap a la batalla! Veniu a menjar meló per agafar forces, que després engegarem la corrua cap a la plaça.

Concentració premianenca. Veniu a menjar síndria per refrescar-vos de la xafogor i a fer pinya per derrotar els pirates! Banderes a punt, que avui guanyem!

Ball de l’expulsió i canvi de presoners. Els capgrossos premianencs vencen els capgrossos pirates en el ball del mig de la plaça. Tot seguit, l’Omar intercanviarà l’Ester per algun dels bergants de la seva tropa. I mentrestant, els dos bàndols a punt, carregats de farina a cada costat de la plaça esperant l’ordre final...

La batalla final. L’Omar i en Martí donen l’ordre: a l’atac! i comença una batalla que omple la plaça d’eufòria, farina i un núvol blanc immens!

Ruixada. Els premianencs han vençut! Sona el seu himne i l’aigua comença a córrer! Veniu tots a ballar sota el potent raig!

Expulsió. Els premianencs vencedors baixaran en comitiva, amb els bergants lligats, fins a l’Ajuntament. Allà, en Martí tornarà a hissar la bandera premianenca des del balcó, i llençarà tres coets per declarar Premià lliure de pirates!

Gràcies als Serveis Personals de Participació Ciutadana (Festes)

Nosaltres i Premià de Mar, juny de 2008

2008-06-26T12:50:00.011+02:00

La senyoreta Eva Farrerons i el senyoret Pau Vilaplana, en el seu propi nom i dret, són propietaris pel títol que a continuació es cita de la següent finca:

Vivenda al quart pis, porta quarta, al terme municipal de Premià de Mar, davant el Passeig Marítim de nom innombrable, avui Camí Ral, números entre el cent i el dos cents. Té una extensió d’uns pocs decímetres quadrats i es compon de poc més d’una esplèndida terrassa amb vistes al mar i a la muntanya (en l’ordre invers). Llinda: per veïns que esperem agradables i silenciosos. Quota: la seva quota de participació és la més petita de la finca. Referència i valor cadastral, doncs segons l’article 51 de la Llei 13/1996, de 30 de desembre i fetes de forma expressa les advertències especials previstes per dita norma, és aportada la documentació a l'efecte per la seva incorporació perceptiva a la carpeta titulada Piset de Premià de Mar.

Manifestem la part compradora que la finca descrita ens és del nostre deleït i que l’ocuparem amb la màxima satisfacció i il·lusió que ens atorga l’estipulació de la nota simple de l’escriptura amb valor registral de percepció de bens indivisos segons l’article de la propietat horitzontal del paràgraf 4rt que modifica la llei exigida pel certificat que així aportem a efectes notarials i fiscals. D’aquesta manera es procedeix a la liquidació dels honoraris del senyor registrador, que manifesta que inscrits a la finca indicada ens sigui cobrada al compte corrent tramitat pels seus efectes del concepte que adverteix i disposa el següent article per tal que la quota tributària a raó del dit impost declarat de les responsabilitats que se’n pugui derivar sigui, amb caràcter de confidencialitat i sense perjudici de les remissions d’obligat compliment, abonat.

Sigui com sigui, amb atorgament i autorització, rubriquem i signem que ara sí, premianencs.

Donem Fe.

Pd: i per si no us ha quedat prou clar, ens acabem de comprar un piset!

Revetlla de Sant Joan, juny de 2008

2008-06-23T16:41:00.009+02:00

Desitjar-vos a tots una bona revetlla de Sant Joan des de Tossa de Mar!

Tossa de Mar ha estat el marc incomparable per passar el pont i la revetlla de Sant Joan. Aquest, és un bonic poble de la costa Brava que es caracteritza pel seu relleu muntanyós i un litoral abrupte on s’hi encabeixen algunes petites cales i s'hi pot trobar ambient tranquil i familiar que difereix d’altres ambients molt més “guiris” de la costa catalana.

És destacable parlar de la Vila Vella que és l’únic exemple de població medieval fortificada que encara existeix a la costa catalana i que va ser declarat Monument Històric Artístic Nacional l'any 1931, i que es troba dins el recinte emmurallat construït entre els segles XII i XIV.

En Miso ens va reunir a una colla per a gaudir de l’inici de l’estiu així com de la nit més curta de l’any. D’aquesta manera, Tossa de Mar ha donat el tret de sortida als primers banys de la temporada i a les primeres bronzejades (amb cremeta) de pell.

Al sopar de la revetlla no podia fallar la coca, el cava i els ja clàssics "huevos de dragón" que tant espanten al Miso i apareixen misteriosament sota la taula per fer-lo saltar amb cara de "os voy a matar y no me hace ni p... gracia, mamones!". Ell sap que en el fons, molt en el fons, ho fem amb carinyo, oi?

El contingent que ha anat passant aquests dies per Tossa l’han format: Miso, Mandeep, Pablo i la seva dona, Erin, Sandra, Jordi, Germans del Val (Javi i Saúl), Guti, Xavi, Lluís, David, Irhad, Masha, Ira, Ernest, Eva i Pau... 19 persones! ... per no contar les adolescents perilloses de la disco... ;)

Espero que ens retrobem tots ben aviat!

XXX Cursa del Corte Inglés

2008-05-18T21:29:00.009+02:00

La 30a Cursa del Corte Inglés, ha comptat amb la nostra presència per sumar-nos a la celebració d’aquesta tradicional cursa per a tots els públics que recórrer els carrers de Barcelona.

Entre la multitud, 55.000 persones inscrites, nosaltres també hem format part de l’espectacle i hem corregut i caminat tant ràpidament com les nostres, últimament, poc entrenades cames ens han permès.

El tret de sortida a precedit els reglamentaris 5 minuts d’espera fins que no hem passat la línia de sortida xino-xano. Seguint amb aquesta mateixa tònica hem caminat Passeig de Gràcia amunt degut a la impossibilitat de donar una passa suficientment llarga que es pogués definir com a córrer...

No ha estat fins ben entrat el carrer Aragó que hem començat a trotar i la sensació era que estàvem disputant una cursa d’obstacles (carrets de nens, avis i avies, mares i pares, tiets i tietes, frikis, gossos, ...) i fent el doble de quilòmetres per la impossibilitat d’anar en línia recte. Finalment, a Plaça Espanya, hem pogut agafar el nostre ritme però uns metres més tard ens hem trobat amb la primera gran dificultat, la pujada a Montjuïc. Amb més pena que glòria hem realitzat, amb els braços aixecats, l’entrada a l’Estadi Olímpic de Montjuïc i hem pogut fer una volta a la pista atlètica que tant protagonisme havia gaudit l’estiu del 1992.

La baixada ha estat més dura de l’esperat i a l’arribar al Paral·lel les cames ja flaquejaven. Hem fet alguns metres caminant fins que a l’últim quilòmetre ens hem decidit a batre el nostre propi rècord de l’any passat (1h 41m). Fent un últim esforç i sense deixar de córrer hem pogut acabar els 11 quilòmetres amb un temps oficial d'1h i 33m!!! Tot i això cal dir que portàvem el xip (el Champion Chip del Federació Catalana) cedit per l'Oriol i el temps real (des del pas per la sortida fins l’entrada a meta) ha sigut d’1h i 26m!!! No està malament! Però podia ser millor... ;)

Una mica magulladets ens hem fet una sessió de fisioteràpia a l’arribar a casa que ha anat la mar de bé!!

Fins l’any que ve!

PD: volem deixar constància que l’any que ve ens prendrem aquesta cursa amb uns altres ulls i la intenció és fer els 11km entre 1 hora i 1 hora i 5 minuts. Aquí queda dit!!

Distància: 11 km
Temps Oficial: 1h 33m
Temps Real: 1h 26m

Aniversari Eva, abril de 2008

2008-04-26T23:22:00.004+02:00

Doncs sí, demà faig 30 anyets.

En Pau m’ha preparat una sorpresa, diu que ens hem de llevar d’hora, moolt d’hora. No em puc imaginar, quan sona el despertador RING! RING! que són les 4.45h del matí, no m’ho puc creure, quina son... En prou feines me n’adono, mig adormida, que ja estic vestida i a punt de marxa. Demano poder esmorzar quelcom, però se’m nega la petició. Això sí que no, VULL ESMORZAR!

A les 5.15h ja sortim per la porta direcció no sé pas a on. Jo amb la meva bossa preparada per anar a un balneari, em va dir que portés banyador, així que ja m’espero la sorpresa. Estic més desperta, quina emoció, això de les sorpreses m’encanta!! No m’ho puc creure, estem anant en direcció a l’aeroport, em faig moltes preguntes: “Aquesta nit tinc un sopar amb les amigues, no podem agafar un avió, i el banyador? i... però...”. No entenc res.

De sobte em dóna un sobre: “FELICITATS EVA! TRIA UN SOBRE, EL DESTÍ ÉS A LES TEVES MANS... A, B o C??” He de triar 1 dels 3 sobres! Això és massa, no tinc temps per reaccionar i encara sense poder-m’ho creure escullo el sobre C (no em pregunteu perquè). Uuuaaauu... són 2 bitllets d’avió a MENORCA, i l’avió surt JA! Estic com fora de si, no reacciono, quan me n’adono ja som dins l’avió, això sembla que va de veritat. L’arribada a Menorca des de l’aire és impressionant, es pot veure tota la costa amb les seves platges paradisíaques. Em sembla que m’estic emocionant... A les 7h ja hi som, un cotxe de lloguer ens espera a la porta.

Això és massa... Directes cap a la platja, Binigaus ens espera, solitària i tranquil·la, per oferir-nos un dels millors paisatges, i el sol que ens bronzeja només tocar-nos la pell. L’aigua està freda... Ens relaxem, estirats a la sorra, això és impressionant... Agafem el cotxe cap a Es Toro, la muntanya més alta de Menorca, i quines vistes des d’aquí dalt!! Tenim tota l’Illa als nostres peus. Seguidament, anem a fer una volta per Es Vilar, com sempre tant blanca i bonica, i amb aquella tanca menorquina que tant m’agrada.

Ja és hora de dinar, a Cap Roig ens espera una taula reservada amb vistes al mar. No us vull fer enveja però els xipirons són espectaculars, sobretot acompanyats per un bon vinet blanc. I més regals: un àlbum preciós amb moltes fotografies, entrades, tiquets... de tot el que hem fet junts des de que ens coneixem. Pau, avui t’estàs superant, això és increïble, quins records... Gràcies, m’agrada moltíssim.

Una mica piripis, i encara sense reaccionar de tantes emocions, ens dirigim al nord, cap a Cala Pregonda, una de les meves preferides. Però tenim poc temps, hem de marxar. Després de 12h a Menorca que han passat volant ens espera l’avió per tornar cap a casa. Ha sigut un dia increïble, ara ja sé per què havia de portar banyador! Moltes gràcies Pau, ha sigut una sorpresa totalment inesperada, és el millor regal que em podies fer, t’estimo...

Arribem a casa cap a les 20h, ara ens toca dutxar-nos i ràpid cap a Mataró, hem quedat allà amb tota la colla per sopar. Estic molt cansada però ha valgut la pena. Estic molt a gust amb totes les amigues allà, tenia ganes de veure-les. Sopem i més sessió de regals. Laura i Víctor, Anna i Kiko, Eva i Marc, Clara, Cele, Esther i Nacho, Jordi i Edgard, i Pau i Eva, quina colla! Sou les i els millors de tots! Una copeta i ens retirem, portem 24 hores desperts i el cos ja no aguanta, que ja tinc una edat!!

L’endemà dinar amb la família, un bon àpat i el meu pastís preferit, el Sacher amb una mica de nata i una copeta de cava. Bufo les espelmes i demano un desig, a veure si es compleix. Més sorpreses, em regalen un àlbum de fotografies, quantes fotos! Des de que vaig néixer fins ara, quants records... Els meus pares, el meu germà, els avis, els tiets, cosines i cosins, tots els amics i amigues... aquí hi ha representada en fotografies tota la meva vida. Moltes gràcies familia!

Una abraçada a tots els que heu fet que aquest cap de setmana fos tant especial per a mi,

EVA

XXI Caminada Ripollet – Montserrat, abril de 2008

2008-04-13T20:00:00.005+02:00

Es va celebrar la tradicional caminada Ripollet-Montserrat, que enguany feia la 21ena edició. Aquesta vegada l’equip va ser format per a dos insensats. L’un va venir expressament des de Madrid, enganyat per la seva inconsciència, amb la voluntat de tastar-se en aquesta llarga caminada i descobrir que 12 hores diàries tancat a l’oficina, evidentment, passa factura. L’altre foll, repetia per 3a vegada una caminada que dóna el tret de sortida a les excursions primaverals.

A 47 quilòmetres ens esperava la Moreneta de Montserrat.

La caminada, que en un 90% de recorregut transcórrer per pistes de terra o camins de muntanya, s’inicia a les 5.00h a l’ajuntament i comencen els primers quilòmetres remuntant la llera del riu Ripoll al seu pas per Ripollet, Barberà i Sabadell (pk 0-11). Al pk 14 creuem el Bosc de Can Déu i ens dirigim cap a Terrassa a on passem per Can Montllor, la carretera de Terrassa a Castellar (a on surten els primers rajos de llum) i l’avinguda de les Arenes. Fins aquí el ritme és molt bo, portem unes 3 hores de camí.

La Cruïlla del Pla de Bonaire (pk 22) és l’inici del primer gran desnivell a assolir ja que ens dirigim cap Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. Arribem a la casa Nova de l’Obac al pk 30. En aquest punt, ja es mostren els primers símptomes de flaquesa i a la conversa hi sobrevola la paraula “no puc més”. Aprofitem per menjar una mica, beure força i posar-nos alguna que altre tirita, ja que les butllofes han començat a fer acte de presència. Els 5 quilòmetres següents que creuen el Mas de les Vendranes, el Torrent del Teix i el Collet de Vacarisses es fan llarguíssims i el nostre ritme ja és lent, molt lent, i ens veiem superats per molts companys de travessa.

Finalment, arribem a l’esperat avituallament de les botifarres (pk 35) a Vacarisses. Aquesta és la parada més llarga. L’objectiu d’intentar fer un bon temps, ha passat a millor vida i ara el nostre cervell, necessita ser enganyat per un bon mos. La botifarra està boníssima i les braves que l’acompanyen són una llaminadura, però abans de caure en la temptació de fer una segona botifarra i abandonar les nostres ànimes al més gran dels pecats, decidim reprendre la marxa i afrontar amb unes condicions pèssimes els darrers quilòmetres. A algú se li ha ocorregut la brillant idea de plantejar que els 12 quilòmetres que ens falten és com una cursa del Corte Inglés, i això, a aquestes alçades fa molt de mal.

Superem la temptació d’agafar el tren a l’estació de Vacarisses (pk 37) i, amb un estat físic lamentable, travessem infinitats d’urbanitzacions que semblen no acabar mai fins arribar a Monistrol de Montserrat (pk 42,5).

Ara, ens queda el més difícil, les nostres cames porten 42,5 quilòmetres amb 9 hores gairebé sense parar. L’últim alè, ens serveix per afrontar el fort desnivell que ens separa de la meta. Passem pel camí de les canals, el camí dels tres quarts, el camí de l’aigua, el camí de la Santa Cova i afrontem els últims metres amb les reserves als mínims, les cames ja no responen, ja no caminem, deambulem, les articulacions han patit massa, els genolls, els turmells fins i tot els malucs, però la il.lusió d’assolir el gran repte pot amb els mals i ara sí, arribem al desitjat final de la caminada, el Monestir de Montserrat (pk 47).

Montserrat és, segons la tradició, la muntanya més important i misteriosa de Catalunya. Situada a cavall de les comarques del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat, s'hi aixeca una abadia benedictina consagrada a la Mare de Déu de Montserrat, una marededéu trobada.

El nom prové de la paraula mont, muntanya, i serrat, cadena muntanyosa. Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes), i precisament aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l'instrument per serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades una al costat de l'altra, que fan pensar en dents de serra. Precisament en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d'or sobre camper de gules, amb una serra d'or tallant-les pel damunt.

Distància: 47km (90% de corriols, pistes o camins de terra).

Alçada màxima: 750m

Desnivell teòric acumulat: 1.300m

Desnivell de baixada: 750m

Grandvalira, abril de 2008

2008-04-05T18:39:00.003+02:00

Grandvalira, el domini esquiable més gran dels Pirineus és testimoni de la nostra gran passió hivernal, l’esquí. Tres anys després de la última esquiada, per fi, hem tornat a fer bullir les cames i sobre la freda i blanca neu pirinenca hem dibuixat melòdicament els girs dels esquís que acompassadament ens han permès gaudir d’una jornada plena de velles i belles sensacions.

Trepitgem tots els sectors de la gran estació andorrana: el Pas de la Casa, Grau Roig, Soldeu, el Tarter, Canillo i Encamp.

A l’esquiada no hi ha faltat eslàloms espectaculars de banda a banda de la pista, velocitat, girs made in Edgard, salts made in Edgard i fins i tot una breu i fracassada incursió a la pista de bams.

Empíricament, estem en disposició de resoldre un dels enigmes que sobrevola el cap dels esquiadors a principi de temporada. Esquiar, efectivament, és com anar amb bicicleta: no s’oblida. Tanmateix, la musculatura no té tanta memòria i s’ha d’exercitar, sembla que, efectivament, en aquest cas la manca d’activitat esportiva si que s’oblida...

Fantàstica jornada d’esquí: bon temps, poca gent, bona neu!

Excursió al Montcau i a la Mola, març de 2008

2008-03-30T22:09:00.003+02:00

Comencem la nostra excursió des del Centre d'informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, en el Coll d’Estenalles. L'itinerari comença per un camí asfaltat amb una bona pendent. Rodejats d’alzines, roures i roca conglomerada anem seguint el camí que ens porta fins el Montcau (1.054m). Des de dalt del cim tenim unes vistes privilegiades, veiem les muntanyes de Montserrat, el Bages i el Vallès Occidental.

Seguim el nostre camí passant pel Coll d’Eres, ampli i ombríbol; el cingle dels Òbits (que no Hobbits), habitacles contruïts en la roca; i per Santa Agnès fins arribar a la Mola (1.104m).

Mola, en termes de relleu, significa "turó escarpat acabat en planell". Aquest tipus de relleu es produeix per la presència de roques de duresa desigual que es disposen en capes horitzontals alternades, una capa de roca dura es superposa a una capa de roca tova, i així successivament. L'erosió, desgast de les roques al llarg del temps produït principalment per l'aigua, actua més fàcilment en les capes toves formant planells i deixant sense base l'extrem de la capa dura del damunt. Aleshores, aquesta no pot sostenir el pes de l'extrem descalçat i es fractura formant cingleres. Els blocs tallats es precipiten a la base de la cinglera.

A dalt, hi ha el Monestir d'estil romànic, de Sant Llorenç del Munt. El conjunt de l'edifici està erigit amb pedra tosca extreta de la mateixa muntanya, i es distingeix per la seva austeritat arquitectònica. També s'hi troba un restaurant amb unes grans vidrieres per gaudir de les vistes fent un bon àpat. Al darrere hi ha un tancat amb burros catalans, gràcies als quals poden pujar el menjar pels camins no transitables fins dalt a la Mola.

La tornada a última hora de la tarda ens delèita amb un preciós crepuscle. És una bonica excursió, curta, apte per a tots els públics i totes les èpoques de l’any, us la recomanem!

Fitxa tècnica:

Alçada màxima (Montcau): 1.054m

Alçada màxima (Mola): 1.104m

Distància recorreguda: 12km

Temps de recorregut: 4h

Setmana Santa, març de 2008

2008-03-21T18:05:00.002+01:00

Via ferrata de les Escaldilles, març de 2008

Les vies “ferrates” o vies ferrades són, sobretot, habituals al Alps Orientals on s’hi poden trobar més de 500 itineraris equipats.

Els primers itineraris són originaris del segle XIX. Però no va ser fins els anys 1914-1918 quan les tropes italianes i austríaques van utilitzar aquests camins ferrats de les Dolomites per escapolir els uns dels altres.

Durant els anys 1960 – 1970, el fenomen de les vies ferrades, es va consolidar com a activitat esportiva i d’oci als Alps. Anys més tard arribava als Pirineus catalans i francesos.

La via ferrata de les Escaldilles és un itinerari que es troba a la bonica població de Lló, a la Cerdanya francesa.

La nostra segona incursió en aquest món dels ferros clavats a la roca ha estat més fàcil del que pensàvem, però la preciositat del paisatge ha fet que fer aquesta via valgués la pena.

Des del peu de les gorges del Segre s’inicia l’itinerari per un pont penjat, fàcil però força espectacular.

Seguim el curs del riu fins a trobar una indicació que és on s’escull la via a realitzar: Llises de Lló (poc difícil) o Llises dretes (difícil).

Aquest cop hem escollit l’itinerari més fàcil.

Els primers metres són un fàcil flanqueig per la paret que ens ajuda a escalfar la nostra musculatura i poder assumir, més fàcilment, la via en els seus punts més aeris des d’on gaudirem d’unes vistes privilegiades de la Cerdanya i de les gorges del Segre

La via està en bon estat i tant ben equipada que en tot moment trobes bones i segures preses a on posar els peus o les mans.

Fitxa tècnica:

- Exposició: Sud

- Longitud: 800 metres

- Desnivell: 259 metres

- Altitud inicial: 1.390 metres

- Altitud màxima: 1.649 metres

- Durada: 2,5 hores

Càldegues de color blanc, març de 2008

L’últim dia de setmana santa ens disposàvem a llevar-nos ben aviat per recollir els trastos i tornar cap a casa a menjar la mona. Les previsions meteorològiques dels dies anteriors feien preveure una gran nevada i molt de fred. No va ser així. L’últim dia, sense esperances de neu, el despertar ens preparava una blanca sorpresa.

Amb els ulls encara mig enlleganyats, els cabells sense rumb i el clàssic pijama ortero a ratlles, vam obrir les cortines amb el mateix aire despreocupat de cada matí. De sobte els nostres ulls es van obrir com dues taronges i una esgarrifança va recórrer el nostre cos encara adormit. El paisatge que se’ns presentava davant no era el dels dies passats, era diferent, estava moldejat per una tupida capa blanca: UUUEEEEE!!! Estem sitiats!!!!!!!

Puigllançada, febrer de 2008

2008-02-23T17:51:00.004+01:00

El Puigllançada és un cim de 2.409 metres d'alçada, situat al Moixeró (Prepirineu) a la comarca del Berguedà.

L’objectiu d’aquesta jornada calorosa i assoleiada és una breu però intensa iniciació al món de les raquetes de neu.

Comencem la nostra ascensió des del Pla d'Anyella (al peu de les pistes d'esquí de la Molina) on ens calcem les raquetes de neu per notar les primeres sensacions d’aquest nou artilugi que ens hem acoplat sota les botes però, per culpa del dramàtic efecte del canvi climàtic, trinxem els prats verds nusos de neu de les cotes més baixes i la sensació en un primer moment no és massa agradable.

Aviat, però, trepitgem les primeres clapes de neu (ue!). Avancem en la nostra ascensió sense problemes mentre guaitem la panoràmica que ens regala el paisatge pirinenc poc nevadet.

Dues hores i mitja més tard arribem al cim, no massa esgotats, però sobretot suats i acalorats! Des del punt més alt, mentre ens fotem els entrepans, observem a l’oest el Pedraforca, i a l’est el Puigmal, dos cims que ja vam coronar l’any anterior.

La baixada transcórrer sense dificultats, encara que en un petit atac de bojeria, un menda es fot de lloros a l’intentar realitzar un acrobàtic però impossible salt cap a un únic objectiu: la petacada! Sortosament, no hi ha ferits.

Alçada: 2.409m

Desnivell teòric: 570m

Viatge a Madrid, gener de 2008

2008-01-19T12:40:00.005+01:00

Madrid és la capital del Regne d'Espanya. Està situada al centre de la Península Ibèrica. Té una població de 3.187.062 habitants. A més, Madrid també és capital de la província i de la comunitat autònoma del mateix nom. La seva àrea metropolitana és la més gran de la península i compta ja amb 5.843.031 habitants.

La delegació catalana encarregada de visitar el nostre compatriota destinat a l’estranger, ha quedat representada per 4 dels 5 magnífics. Miso, ue!; Jordi, ue!; Eva, ue!; Pau, ue!

La peça que completa el pentàgon màgic es diu Edgard, ue! Ell és el mestre de cerimònies encarregat d’acollir-nos, guiar-nos i entrenar-nos per superar les adversitats que ens podem trobar, a la capital, traduïdes en quilòmetres d’asfalt, entrepans de calamars, cerveses a mig matí, ossos (els de l’arboç)...

L’entrenament es tradueix en una classe de nivell avançat per practicar els nous usos lingüístics els quals ens hem hagut d’acostumar per tal de passar desapercebuts en la densa colònia castiza:

Ells diuen "perro viejo" i "mosquita muerta" allà on nosaltres diem: "gat vell" i "gata maula".

La sort màxima de la rifa és un masculí "el gordo", allà, i un femení, "la grossa", aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui "Virgen" i nosaltres que sigui "Mare (de Déu)".

Ells paguen "impuestos", que ve d'"imponer", i nosaltres "contribucions" que ve de "contribuir".

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas", mentre que els corresponents catalans són, només, uns "poca-vergonyes".

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen "madera" quan nosaltres toquem "ferro".

Allà celebren cada any les "Navidades" mentre que aquí amb un sol "Nadal" anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un "bon dia" i una "bona nit" cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días" i "buenas noches" diaris.

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen "morenos" i nosaltres "rossos", colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment "almeja" i aquí "figa", mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells "hablan" -i fan!- aquí "enraonem", és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú "adiestran" i aquí "ensinistrem". Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la "destra" (dreta) i els altres sobre la sinistra"(esquerra)...

Tota una concepció del món, doncs, s’endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

Gràcies Edgard! Tornarem!

Excursió al Puigmal, juliol de 2007

2007-07-14T13:51:00.006+02:00

El Puigmal, amb 2.910 metres, és la muntanya més alta de la província de Girona i de tot el Pirineu Oriental Català. Està situat entre la comarca del Ripollès i la Cerdanya francesa. És un dels pics mítics de l'excursionisme català i, per aquest motiu, als mesos d'estiu els seus vessants es converteixen en autèntiques processons de gent (no ens deixéssim pas el ciri!). El seu nom, Puigmal, és sinònim de "puigmajor" (cim major) i és anomenat també Puigmal d'Er a l'Alta Cerdanya.

Està situat entre els termes municipals de Queralbs (Ripollès) i Er (Alta Cerdanya) i s'alça com el més alt dels cims que configuren l'anomenada Gran Olla, que rodeja la vall de Núria. És un pic ample i arrodonit i la seva ascensió és senzilla si les condicions climàtiques no són molt adverses. Al seu cim hi ha la una creu de ferro forjat i una placa amb versos de Mossèn Cinto Verdaguer:

«De puig en puig pel coll de Finestrelles s'enfilen del Puigmal a l'alta cima tota la terra que el meu cor estima des d'ací es veu en serres onejar». La Ruta prevista per aquest cim, és una de les clàssiques i tradicionals per l'excursionista català. Però nosaltres hi afegirem una llarga parada nocturna per a dormir al costat mateix del Santuari de Núria.

Comença a Fontalba i en aproximadament una hora i mitja, ens conduirà fins al santuari de Núria.

En aquest punt farem la plantada de la tenda (l'alberg està a topeee!! i no hi ha places... ooohh).

Des del santuari, començarem un camí senzill en direcció oest travessant el bosc de Sant Gil, des d'on seguirem el curs del torrent endinsant-nos a la coma de l'Embut i arribant finalment a un pluviòmetre. A partir d'aquí el camí es torna més rocós amb el pendent més pronunciat i s'ha de superar una feixuga tartera (si Edgard si! una altre!). Un cop arribats a la creu del cim haurem fet uns 900 metres de desnivell des del Santuari de Núria en unes dues o tres hores (depèn de les fotos que tinguem ganes de fer).

La tornada a Fontalba la farem per la vessant sud.

Alçada màxima: 2.910m

Desnivell teòric: 900m

Ver mapa más grande

Excursió al Bassegoda, juny de 2007

2007-06-09T23:11:00.005+02:00

El nostre segon gran repte, en la conquesta dels cims més emblemàtics de Catalunya, ens portarà a la Comarca de la Garrotxa. La Garrotxa és una comarca pre-pirinenca que limita amb les comarques del Ripollès, Osona, la Selva, el Gironès, el Pla de l'Estany , l'Alt Empordà i el Vallespir. Té una extensió de 735,39 km2 i una població de 52.834 habitants. Comprèn l'alta conca del Fluvià i les capçaleres de les rieres d'Amer i de Llémena.

Justament un dels seus "sub-afluents" que neix a l'Alta Garrotxa, a la vall de Sant Aniol, ens acompanyarà en l'inici de la nostre excursió cap al Puig de Bassegoda. Està situat entre els municipis de Montagut i d'Albanyà. La seva característica forma punxeguda, la seva alçada i el fet d'estar aïllat dels altres cims més propers el fan fàcilment identificable.

El Puig de Bassegoda és el cim més emblemàtic de l'Alta Garrotxa (Girona), que encara que no és el cim més alt de la comarca, amb els seus 1373 metres gaudeix d'una vista excel·lent. Nosaltres farem la ruta proposada a la imatge que us adjunto. A més, el desnivell acumulat i la grimpada final, li donen un atractiu afegit. La grimpada farà contenta a una persona en particular, que s'ha descobert com un cul inquiet i que li agrada enfilar-se per les parets (en el bon i literal sentit de l'expressió)....

Al cim, hi ha una placa commemorativa on es recorda que Marià Vayreda (Olot, 1853 - 1903) fou un escriptor i pintor català. Hi va situar el començament de la Punyalada.

Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l'excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m'hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s'estenia a mos peus.

Alçada màxima: 1.373 m

Desnivell teòric: 1.000 m

Ver mapa más grande

Excursió al Pedraforca, maig de 2007

2007-05-12T23:10:00.003+02:00

El Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya. Té una forma molt peculiar, ja que està formada per dues carenes paral·leles (els pollegons) unides per un coll (l'Enforcadura). El Pollegó superior té una altura de 2.497 metres (amb un cim secundari, el Calderer de 2.493 metres) i el Pollegó inferior de 2436 m. L'Enforcadura se situa a 2.348 m i té una tartera a cada banda.

Està situat dins del Parc Natural del Cadi-Moixeró i, a més, els voltants del Pedraforca han estat declarats paratge natural d'interès nacional.

Els pobles del voltant són Gósol (a l'oest) i Saldes (a l'est); el Pedraforca fa de límit entre els seus dos termes.

Localització:
El massís del Pedraforca està situat al nord-oest de la comarca del Berguedà. S'hi pot arribar a través de la carretera B-400 que parteix del Collet, al quilòmetre 112,9 de la carretera comarcal d'Abrera a Bellver de Cerdanya Bellver de Cerdanya (eix del Llobregat: antiga C-1411 i actualment C-16/E-9). També podem arribar-hi venint a través de la carretera que passa per Tuixén, Josa de Cadí i Gósol(C-563).

És molt recomanable visitar el mirador de Gresolet. Es tracta d'un mirador que queda literalment penjant d'un cingle i des d'on, si el dia és clar, la vista general del paisatge és espectacular.

Excursionisme:
El Pedraforca és una de les muntanyes mítiques dels excursionistes. Dels dos cims, al Pollegó superior només s'hi pot pujar escalant. El cim del Calderer és el visitat pels excursionistes que hi pugen caminant. Les principals vies d’ascensió al Calderer són:

· Des de Gósol, pel camí de la clota, el bosc de la Tossa i la Tartera.

· També des de Gósol, seguint el tram del GR-107 fins a Font Terrers i anant per Set-Fonts i la Canal del Verdet.

· Des del Refugi Lluís Estasen, també seguint la Canal de Verdet (és el que farem nosaltres).

Alçada màxima: 2.493m

Desnivell teòric: 960m

Ver mapa más grande

Menorca, abril de 2007

2007-04-01T23:09:00.007+02:00

Menorca és una de les illes de l'arxipèlag de les Balears. El seu nom prové de Minorica, ja que és més petita que la illa de Mallorca. Té una extensió de 701.84 m2. La situació llevantina en el conjunt de les illes balears li dóna una situació privilegiada en la Mediterrània occidental. La situació geogràfica ha condicionat fortament la història, les formes de vida i l'economia menorquines i ha donat a l'illa una personalitat molt característica i diferenciada dins del conjunt balear.

L'horitzontalitat és la nota dominant del relleu menorquí. El terreny és pla, suaument ondulat.

El clima menorquí correspon al model mediterrani marítim i temperat.

L'agricultura és una de les activitats fonamentals, equilibrada amb una indústria i un creixent moviment turístic.

L'etapa més representativa en la història de Menorca i de la qual pertanyen la majoria de jaciments prehistòrics és la cultura talaiòtica. Hi ha grans monuments, poblats, a vegades molt grans, defensats per recintes amb muralles, amb grans torres (talaiots), cases de planta circular amb pati central i diverses cambres al voltant. D'altres monuments són la taula i la naveta.

No ens oblidarem de la gastronomia. Plats típics com la caldereta de llagosta, els xipirons (eh, Pau!), les ensaïmades de Menorca, la sobrassada, el formatge de Mahó i Sa gelateria, fan de Menorca una illa que ens deixa molt bon gust de boca.

Tornarem!

Mostra un mapa més gran

En bicicleta pel litoral Maresmenc i Barceloní, març de 2007

2007-03-10T23:07:00.008+01:00

El Maresme és una comarca de la província de Barcelona als peus de la serralada litoral. D'aquestes muntanyes en baixa l'aigua de la pluja formant rieres entre els pobles i anant a desenvocar a les platges de la Costa del Maresme.

Avui la nostra excursió començarà al passeig marítim de Premià de Mar, pugem a les nostres bicis i a pedalar!!

El recorregut és pla així que ens podem meravellar del paisatge que ens envolta, la mar està plana però sempre hi fa una mica de vent. El soroll de les ones del mar em provoca una mena de relax interior, m'agrada... A l'altre costat del passeig ens segueixen les vies del tren i la carretera nacional (N-II) que recorren paral·leles al passeig tota la Costa del Mareme.

Després de Premià de Mar, passem per Masnou i l'últim poble del Maresme, Montgat. Continuem cap a Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs i finalment a Barcelona.

Arribem sense cap dificultat fins al Fòrum de Barcelona. Ara cal menjar una mica, hidratar-nos bé, aprofitar per descansar i fer alguns estiraments per preparar la musculatura per a la pedalada de tornada.

Ha sigut un èxit, hem arribat a port amb ganes de repetir-ho en una altra ocasió.

Ver mapa más grande

La Cerdanya, març del 2007

2007-03-03T23:05:00.001+01:00

Gorges de Carançà

Comencem el nostre primer cap de setmana fent una bonica excursió per la Cerdanya francesa, les gorges de Carançà. Una caminada senzilla però on cal estar alerta perquè és un camí escarpat sobre les roques de les gorges d’aquest riu.

Comencem des de la zona d’aparcament a pujar per la muntanya, el paisatge és preciós. Anem pujant entre les roques escarpades amb el soroll del riu de fons. En una part del trajecte ens hem d’agafar a uns passamans de ferro per evitar possibles relliscades. Al final passem per un pont metàl·lic per creuar el riu on fem una paradeta per fer un mos i hidratar-nos una mica. La tornada la farem per l’altre costat del riu, sense dificultats i gaudint del paisatge que ens envolta.

Hem fet una caminada d’unes 4 hores de durada, 320 metres de desnivell i 6 quilòmetres de llargada.

Ruta en bicicleta

Sortim de Càldegues en direcció a Puigcerdà on ens desviem per un caminet que ens porta a Age, passem per Queixans, Urtx i cap a Alp. Tornem pel Pla d’Alp direcció Soriguerola i d’aquí tornem cap a Puigcerdà i Càldegues seguint el GR4.

Excursió a Montserrat, març de 2007

2007-03-01T23:08:00.006+01:00

Comencem la nostra caminada des del Bruc, a la falda de Montserrat. Ens dirigim cap a la Masia de Can Jorba i des d’allà seguim el caminet, força concorregut, que ens porta muntanya amunt. Deixem l’inici de la Via Ferrata (la farem en una altra ocasió) i el camí més freqüentat, i continuem pel torrent, grimpant i amb alguns passos equipats amb ferros. L’ascensió és fàcil, tot i ser el meu primer contacte amb les parets de conglomerats. Primer sembla que no podré pujar aquella paret que es presenta davant meu, però després el contacte amb la pedra sembla que m’agrada, sempre trobo on agafar-me amb la mà i on col·locar els peus per poder seguir muntanya amunt. Sinó, sort que darrera meu em segueix en Pau, que procura per mi.

Fins a arribar a dalt d’una de les agulles de Montserrat, sense nom que nosaltres sapiguem. Però amb unes vistes privilegiades del Cavall Bernat, Sant Jeroni a la seva esquerra i tot Montserrat davant nostre.

Fem una parada a mig camí... Mmmm...

Continuem fins al Monestir de Montserrat, anem a veure la Moreneta i a encendre un ciri.

En obliguen a tornar caminant perquè la noia de la guixeta del cremallera s’equivoca en dir-nos l’horari de l’últim cremallera i ja no en passa cap més. Hem de replantejar-nos la tornada pel camí més ràpid, es comença a fer fosc. El mapa ens ajuda i seguim un camí que ens portarà de nou cap al cotxe, passant per Collbató i fins a Can Jorba.

Ver mapa más grande

La crònica taronja

2007-01-01T18:50:00.000+01:00

El taronja. Una pilota de bàsquet, un intermitent, un anunci d'un pis de lloguer, un semàfor en taronja o la sirena d'una ambulància... Tots anuncien el mateix: un estat de transició, de canvi. Una tonalitat en moviment constant. "colors en serie"